BURJASSOT

 

Burjassot, cap a 1900

El meu rebesavi, Pasqual Castillo Medina, era de Burjassot (Horta Nord, València).

Burjassoter, doncs, com Vicent Andrés Estellés, el poeta que tant he sentit musicar i recitar, de qui enguany es commemoren els 100 anys del seu naixement. 

El meu rebesavi va néixer en el primer terç de segle XIX i Estellés en el primer terç del XX. No es devien conèixer, evidentment, però sí que devien compartir carrers, carreteres i places, espais, pedres i terra. 

Els seus descendents van anar cap a València i s’esborrà la presència de Burjassot en les seves vides. El seu net, el meu iaio Paco, de València va anar a treballar cap al nord, i s’instal·là a Tarragona, on van formar la família. 

Avui, Burjassot ben bé forma part de l’àrea metropolitana de València, però aleshores era un petit poblet valencià, envoltat de conreus. Els pobles dels meus avantpassats valencians rondaven per aquesta àrea: Torrent, Manises, Morvedre, Benimàmet, Aldaia...  

I per què no parle com ells? Per què s’ha perdut a la meua família eixe parlar valencià? No recorde la veu del iaio ni m’imagine el to i la forma de les seues paraules. Què donaria per vore’l un cop més... li preguntaria tantes coses! 

De Vicent Andrés Estellés en sé més de coses, més detalls de la vida i de l’obra, molt més que de la vida d’aquests ancestres que si ara aixequessin el cap veurien com per la seva vila de Burjassot passa la línia 1 de Metrovalència. 

De sorpresa en sorpresa, acabo de descobrir que Guillem Agulló, jove militant de moviments independentistes d’esquerres que va ser assassinat d’una ganivetada, també era de Burjassot. 

🎦   LA MORT DE GUILLEM de Carlos Marqués-Marcet

València, 2020 m (XIII Premis Gaudí)

L'11 d’abril de 1993 un grup d’extrema dreta va assassinar Guillem Agulló, de 18 anys, d’una punyalada al cor. Un judici paral·lel criminalitza la víctima. Advocats i mitjans de comunicació ho redueixen tot a una baralla de nois i el presenten com un jove violent. 

Realment la pel·lícula et fa pensar quantes coses se’ns escapen d’aquests judicis mediàtics i d’aquesta mena de justícia que tenim. Ara com ara encara no se n’ha tret l’entrellat.

Pel·lícula SENCERA

 (...)  Després

tancareu el taüt. No vull que em vegen.

A l’hora justa vull que a Burjassot,

a la parròquia on em batejaren,

toquen a mort. M’agradaria, encara,

que alguna dona del meu poble isqués

al carrer, inquirint: “¿Que qui s’ha mort?”

I que li donen una breu notícia:

“És el fill del forner, que feia versos.”

Més cultament encara: “El nét major

de Nadalet.” Poseu-me les ulleres.

Vicent Andrés Estellés (El gran foc dels garbons, 1999)