LA TIETA

Els homes i les dones germans dels nostres pares tenien un nom: tiets i tietes.

I de tots, una d’especial, la que tenia el títol, la tieta. Acostumava a ser soltera per vocació o per desamors o altres contratemps. I feia el seu paper, la tieta. 

Els meus cosins i jo en teníem una, germana de la mare, soltera per vocació, que va estimar els nebots com si fóssim fills. Mai no li dèiem tia, se’ns hauria enfadat. La tieta renegava de la cançó de Serrat, perquè se les veia venir. Quanta raó té la lletra de la cançó de Serrat, que dura i que realista és, però comprenc que arrufés el nas en escoltar-la: ...i una esquela que diu... "Ha mort la senyoreta..."

Mireu el nostre diccionari, el que ens il·lustra dia rere dia, no hi ha ni la tieta, ni el tiet. No són paraules normatives. Sí que trobarem la tieta al vell diccionari Alcover-Moll, però en la definició de fadrina que viu amb el germà o amb els nebots, una definició de dones solteres del segle XIX.

Sabem que es tracta d’un diminutiu de tia, però hi ha algun argument per dir-nos que hem deixat entrar gentrificació, resilient, transidentitat, cisgènere, hacker... i no hem deixat entrar els tiets? Em sembla molt bé que hagin donat per bons mots de l’altra punta de món, perquè si ens volem fer l’harakiri d’alguna manera ho hem de dir. I si volem fer un suflé o menjar-nos un kebab i beure un gintònic bé ho hem d’identificar, i si no ens funciona el xip de l’ordinador bé haurem d’avisar algun informàtic!  

Però per l'amor de Déu, el tiet i la tieta s'han anomenat així tota la vida a casa nostra! Només calia introduir-los i posar-hi el referent 'popular o col·loquial" i ja s'entendria!

Reclamo, des d’aquesta humil pàgina lingüística, la reparació del mal fet durant tants anys, tot just ara que hi ha una nova llei de famílies en què caben totes les combinacions. Ara que ja no hi ha ni tiets ni tietes, perquè la gent s’anomena pel nom, i ara que els no casats no tenen res a veure amb els antics solters de tota la vida. 

La nostra tieta segurament no sabia que el seu diccionari no la tenia en consideració. Quan es decideixin, ja hauran fet tard per tots els centenars de tiets i tietes del segle XX. 

🎦   EL BALL D’AGOST (Dancing at Lughnasa), de Pat O'Connor

Irlanda, 1998 (Nominacions al Festival de Venècia, al Satellite Awards, etc)

Basada en l’obra de teatre de l’irlandès Brian Friel, amb tres premis Tony.

Anys 30. Un nen de vuit anys, orfe de pare, viu amb la mare i quatre tietes solteres, dones de caràcters molt diferents. Quan arriba el germà gran de l’Àfrica, tot canvia. 

Una pel·lícula amb bones interpretacions i curiosa de veure, per les formes, pel missatge. És trista, i dolorosa, però també tendra. Ubicada en una mena de presó sentimental. Conté moments de gran qualitat fílmica. 

TRÀILER

 

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Filmin).

*    *    *

La tieta dona al nebot bona part dels seus estalvis, perquè ella no necessita gairebé res; té el plat segur a taula i un llit blanc a la cambra del primer pis.

Miquel Llor (Tots els contes, 1952)