EL 'CAFÉ DE FLORE'

A París hi ha un cafè emblemàtic. N’hi ha molts, però aquest ha agafat fama llarga. Està situat al barri de Saint-Germain-des-Prés, i existeix des de finals del segle XIX. 

Flora era l’estàtua d’una deessa que inicialment estava situada a l’entrada principal, avui ja desapareguda, sobretot després d’haver suportat l’embat de les dues guerres mundials. No només el cafè, sinó també el barri sencer era l’aixopluc d’artistes i intel·lectuals. Hi ha tants noms que es van asseure en aquell local: Prévert, Picasso, Sartre, Hemingway, Capote, Duras... i tants d’altres, que quan vam seure en les antigues cadires i vam ocupar uns espais tan simbòlics semblava que ens apropiéssim del que no era nostre, com si fóssim intrusos, irreverents, descortesos amb els predecessors savis que van modelar el segle XX.

Si bé actualment el Café de Flore conserva l’aire antic en les seves parets i en l’estructura general del negoci, els consumidors ja no hi van/anem a fer un cafè com a pretext per discutir sobre la política o sobre l’art o sobre la ciència, hi anem de turistes, a fer-nos-hi una fotografia.

Segurament no és el millor cafè del món, i potser tampoc la millor rebosteria, tot i que és molt bona, però asseguts i entre les parets antigues i envoltats de molta vaixella per un simple cafè imaginem que som en un altre moment de la història, com si tot el que passa fora de les finestres no fos el nostre món. 

Quan sortim del Café ens fem una fotografia de record, i ens endinsem a la dura vida urbana d’un París extremadament massificat i embogit. 

Espero tornar-hi, Café de Flore.

🎦   CAFÉ SOCIETY, de Woody Allen

EUA, 2016

Anys 30 a Los Angeles. Un jove, nebot d’un poderós agent i productor de Hollywood, s’enamora de la secretària del seu oncle. 

Woody Allen és un director que o bé apassiona o bé no agrada gens. No hi ha terme mitjà. 

Però el que tothom ha de reconèixer al director és que filma el que li ve de gust, sense tenir en compte res ni ningú, amb absoluta llibertat. 

És una pel·lícula bonica que narra una història trista i nostàlgica sobre l’amor, que s’explica de forma molt senzilla. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma AmazonV i PrimeVideo)

*    *    *

En Rebull i jo ens trobàvem freqüentment al Cafè Flore, que més tard esdevingué mundialment famós gràcies als "existencialistes".

Sebastià Gasch (Expansió de l'art català al món, 1953)