El meu besavi no va anar a Cuba, però s’hi va acostar molt.
Era nascut a l'Aragó i se’n va anar a Amèrica, a treballar al canal de Panamà. S’hi deuria estar uns quants anys, però la mà d’obra barata no podia aspirar a gran cosa. Sempre he sentit dir que va tornar més pobre del que havia marxat.
I el canal va obrir pas de mar a mar, i va aconseguir que els vaixells –més de 14.000 a l’any, actualment- no haguessin de fer un tomb considerable.
No ho deuria tenir fàcil, l’home, treballant a pic i pala com tots els obrers arribats de la península, als quals deurien pagar el mínim, perquè ningú no es va fer ric. La riquesa, ja se sap, és cosa de pocs, no pas de majories.
D’ell només conservo el passaport per retornar a casa.
Cent cinc anys després, el nou i flamant president dels EUA, Donald Trump, acaba d’amenaçar Panamà de prendre’ls el canal. Els EUA van construir el canal, que es va inaugurar el 1914; el van gestionar i administrar fins el 1999, en què el van traspassar definitivament al govern de Panamà.
De petits, dèiem, en castellà, naturalment: Santa Rita, Santa Rita, lo que se da no se quita! O l’equivalent català que, encara que jo no he dit mai, és força bonic: Sant Mateu, sant Mateu, el que et donen és ben teu!
Abans de prendre possessió de la presidència ja ha desplegat el seu deliri de grandesa: vol Canadà i Groenlàndia, i ha amenaçat Mèxic, la Xina i la Unió Europea. Veurem com va, però de moment tot el món sencer a l’expectativa de les decisions d’un sol home.
Existeix un barret anomenat panamà. És de palla, imitant la forma del barret de feltre. El dia de la inauguració del canal, el president Roosvelt el portava, i es va fer popular amb aquest nom, encara que el disseny procedís de l’Equador.
El besavi va treballar al canal, sense saber-ne l’amo, i segurament amb boina o amb mocador al cap, no crec pas que portés un panamà.
🎦 EL SASTRE DE PANAMÁ (The Tailor of Panama), de John Boorman
EUA, 2001. Adaptació de la novel·la de John le Carré
Un seductor espia britànic és destinat a Panamà. Un cop allí, es posa en contacte amb un sastre de passat fosc, però molt ben relacionat políticament, i amb la màfia. La missió de l’espia és conèixer les intencions del president de Panamà en relació amb el canal.
És una de les poques pel·lícules que passen al canal. Veiem un Pierce Brosnan fent d’espia fora del que ens tenia acostumats al 007. És més tragicòmic i poc seriós.
No va tenir una excel·lent crítica, però és entretinguda i vàlida per passar un diumenge a la tarda al sofà.
(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Filmin, AppleTV i APrime)
* * *
Quan ella el duia amunt i avall en cotxe, deixava el panamà a la safata de darrere.
Julià Guillamon (Les cuques, 2020)
M'ha encantat. Panamà sempre ha estat un país una mica especial, sigui pel canal, sigui perquè hi teníem un amic amb casa que sempre ens hi convidava i mai vam fer el pas. Potser que ens ho repensem abans no sigui un canal trumpista (que déu ens agafi ben confessats). Ah la pel.li és encantadora.
ResponEliminaNo us ho penseu gaire i feu el pas, segur que deu ser un país molt interessant!
EliminaEncara no sabem de què és capaç aquest home, però ara mateix està envalentit!
molt il·lustrat aquest article, sempre s'aprèn coses noves, gràcies Ció.
ResponEliminaGràcies Ció
ResponElimina