BEU VI BO DE VALLS

Valls (Alt Camp)

Al Camp de Tarragona diferenciem encara el so de la /b/ i el de la /v/. Per fer-ne la prova, pronuncieu dues paraules que comencin per aquestes lletres i fixeu-vos en la posició dels llavis. La primera, bilabial, la pronunciem ajuntant els llavis. La segona, fricativa, la pronunciem enganxant les dents de dalt amb el llavi inferior. Ara bé, tot i que la posició és significativa, el so que es produeix és tan semblant, que la diferència gairebé és imperceptible. Certament algunes persones encara fan ben notable el so, però les generacions més joves no. I els sons són irrecuperables. Es tracta d’una variació fonològica de la llengua, produïda pel betacisme, que és la confusió entre /b/ i /v/, a favor de la primera.

Per bé que en la majoria del territori es pronuncien igual els mots baca i vaca, els del sud i Balears de moment resistim, però no trigarem gaire a lapidar la diferència! 

És curiós perquè una 'anomalia' s'ha convertit en una 'normalitat'. El betacisme és la pronúncia més general, mentre que la diferenciada esdevé residual. El fonema /v/ està en perill d'extinció i les properes generacions ja no el distingiran. 

En llatí existien els dos sons, per bé que la /v/ es pronunciava com una /u/.

I això només passa al català? Naturalment que no!

Arran de la forta immigració algeriana i marroquina que ha tingut França al llarg de la història s’han produït canvis fonològics en algunes consonants del francès, per exemple, s'aspiren consonants inicials que el francès no tenia.  

El castellà té el seseo (corasón per corazón), o el ceceo (perzóna per persona), i el ieisme (poyo per pollo), com a variacions més importants. També hi ha ieisme en una part de Catalunya: abeia, fuia per abella, fulla. El castellà dels argentins diu shuvia per lluvia; cabasho per caballo. I així una llarga llista d’alteracions que amb més o menys rapidesa van canviant les fesomies lingüístiques.

El problema rau en la fortalesa de les llengües. Les fortes resisteixen tots els embats, totes les envestides naturals o forçades, totes les agressions vinguin d’on vinguin... les febles no.

🎦   EL COLOR DE LES PARAULES (La couleur des mots), de Philippe Blasband

Bèlgica, 2005

Basada en la vida d’una dona que pateix disfàsia, un trastorn del llenguatge oral que consisteix en la falta de coordinació de les paraules, una barrera lingüística que li complica la vida professional i privada. 

Pel·lícula discreta que entre altres coses serveix per mostrar-nos la realitat d’una malaltia molt dura relacionada amb el llenguatge, sense fer-ne un drama. 

TRÀILER

Si no fóra per aquell ceceo característic de Ramonet, que encara conservava Don Ramon, ningú diria que eren una mateixa persona el fill de la viuda i el cèlebre predicador!

Bernat Morales (Idilis llevantins, 1910)