SANT MAGÍ

Sant Magí és un dels patrons de la ciutat de Tarragona. Hi va néixer al segle III, i va viure durant 30 anys en una cova a la Brufaganya (Conca de Barberà). Va ser martiritzat pels romans i després canonitzat. La llegenda diu que els qui el van martiritzar estaven cansats i li van demanar aigua amb la promesa de la llibertat. El sant va colpejar tres cops la roca amb el gaiato i va fer sortir fonts d’aigua. 

I aquest és el record que jo tinc del sant: anar a la capella que hi ha prop de la catedral amb un càntir de plàstic i agafar aigua que han portat de les fonts de Sant Magí de la Brufaganya i retornar a casa amb el càntir ple. Hi devia anar amb l’escola, perquè no crec que els de casa m’hi portessin. 

Abans hi havia persones que portaven aquest nom, però ara no en queden gaires. Els noms moderns o estrangers ocupen tot el panorama natalici dels nostres nens, de tal manera que en poc temps els nostres noms de fonts tradicionals han passat i passen a millor vida. 

De sempre el nom de pare o de la mare era el nom que calia posar al primer fill o a la primera filla, tant si era bonic com si era lleig, o bé el nom de l’avi o de l’àvia, segons les estructures familiars. Era una forma de perpetuar-se mitjançant la repetició dels noms, però era també una llosa per a tota la vida dels nouvinguts si el nom no els agradava.

En alguns llocs era tradició posar el nom del sant del dia, motiu pel qual alguns tenen noms ben recargolats i poc coneguts. Era una tradició catòlica, més aviat castellana, en què es considerava que el sant protegiria el nadó durant tota la vida.

Magí és també un substantiu que significa cap, però no en el sentit de part del cos, sinó en el de pensament, imaginació, creativitat, fantasia: avui faré moure el magí, paraula que és gairebé perduda, com tantes altres, que es queden en parlars de gent més gran. I ja se sap, tot allò que no es traspassa es perd, però no en català, sinó en qualsevol llengua. La diferència és que la nostra té moltes ferides obertes.  

🎦   LA FONT DE LES DONES (La source des femmes), de Radu Mihaileanu

França, 2011 (Unes quantes nominacions a premis importants)

A l’Orient mitjà, la tradició demana a les dones que vagin a buscar aigua a la font de la muntanya. Una jove casada proposa a les altres dones una vaga de sexe fins que els homes no col·laborin en el transport d’aigua fins al poble. 

Una pel·lícula molt dolça, prou romàntica, sobretot tenint en compte en el territori en què esta basada. Potser poc creïble, però molt ben ambientada i amb un bon guió. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

*    *    *

Ediviges, Gumersinda,

Críspula o como te llames,

mujer de nombre infeliç

que te puso el almanaque.

 

Héctor G. Villalobos (Romance de una madre campesina, 2016)