CODONYS COLLIA

 

La tia Maria collia codonys, codonys collia la tia Maria!... deia una cançó popular. I em va costar molt i molt d’entendre, perquè jo tenia una tia Maria que feia codonyat, però no tenia codonys, així que vaig passar anys infantils pensant on podia haver collit els codonys la meva tia Maria. 

De més gran ja vaig entendre l’embarbussament i les ganes del públic que t’equivoquessis en la dita o refrany o cançoneta que et feien repetir, perquè si ho deies de pressa arribava un moment que erraves les consonants i ja teníem la paraula buscada per l’audiència. Els jocs de llengua sempre han estat vius i divertits, sobretot els que aboquen a la mala intenció dels oients en sentir l’errada. 

Apareix una recepta de codonyat al Libre de totes maneres de confit (segle XV), per tant, no és res nou. Els codonys es trobaven als masos, als horts, a les zones rurals del territori, però actualment se’n troben al supermercat, això sí, amb poc gust i tots igualets. 

El codony ve del llatí cotoneum, que prové del grec κυδώνιος i significava poma de Cidònia, una regió de Creta. És una fruita molt dura, agre i astringent i no s’acostuma a menjar crua, encara que s’assembli a una poma. N’aprofitem el fruit transformant-lo en codonyat. En altres llengües es deriva de l’origen llatí melimelum, que vol dir poma dolça. En castellà, dulce de membrillo, en portuguès i gallec, marmelo i marmelada. 

Tinc la sort que una amiga meva me’n porta del seu hort, així que cada any faig codonyat. Amb pell i tot! Cada casa fa la seva recepta: rento bé els codonys i els poso a bullir. Quan són tous i freds els trec el cor. Peso el resultat i hi poso 600 g de sucre per cada quilo de codony. Ho trossejo i esmicolo bé i ho poso en una cassola. Ho faig coure ben bé una hora o una mica més, sempre remenant, fins que el sucre caramel·litza i queda d’un color torrat. Aquesta és la base. S’hi pot afegir: pell de llimona, canyella, pell de taronja, nous... al gust. Aboquem la massa en porcions i ho deixem refredar. En tenim per tot l’any... gairebé.

Les termomix i similars van molt bé, però deixen el producte massa trossejat, pel meu gust... però estalvien molta feina i cremades!

🎦   EL SOL DEL MEMBRILLO, de Víctor Erice

Espanya, 1992 documental

És un documental que narra la història d’Antonio López, pintor, que acostuma a treballar durant l’època en què maduren els fruits del codonyer que té plantat al jardí de casa seva. Cada any pinta un codonyer i els seus codonys penjats i, curiosament, ho fa sense plasmar-hi la llum del sol. La pel·lícula reflecteix la rutina, la vida quotidiana de les persones que hi viuen, el seu treball, l’espai i el temps. Quan comencen a caure els codonys madurs, deixa de pintar-los. 

És un documental sobre el procés creatiu. És lenta, com el mateix treball, i d’una gran senzillesa i singularitat. Va tenir bones crítiques. Ara bé, hem de saber què anem a veure, no hi busquem trames ni dinamisme. La pel·li dura dues hores, i el tràiler n’és un bon resum.

TRÀILER

La casa era molt dolça. Com un codony madur

que tingués nius als ràfecs i gats a la teulada.

Cada hivern es podria, ben tancada i barrada.

Màrius Torres (Poesies, 1947)