LA CASTANYERA

La Mitja lluna és una curiosa placeta que hi ha entre el carrer Apodaca de Tarragona i el carrer de la Unió. De fet, se’n diu oficialment general Prim, però no conec ningú que l’hagi anomenat mai així. La Mitja lluna, doncs, és una plaça que té forma precisament de mitja lluna, corbada, aprofitant l’espai de les cases. Hi recordo una carboneria i una casa on llogaven habitacions. Ara hi ha bars amb taules i altres espais. És d’aquells llocs on m’hauria agradat fer un cafè i veure passar la gent, però als anys 60-70 era per a mi un espai conegut del meu barri, sense més importància.

En una de les cantonades de la placeta s’hi establia cada any una castanyera. Però no un grup d’estudiants d’instituts o joves d’esplais i escoltes amb venda de castanyes per aconseguir diners per un viatge de fi de curs, sinó una castanyera de veritat. Una dona vestida de negre, amb mocador al cap, manteleta negra, davantal, bidó amb foc, castanyes, moniatos i papers de diaris. 

Tot i que és normal que aquestes imatges hagin acabat, tenen un punt de nostàlgia en el record dels personatges que ja no formen part dels carrers. No sé qui era ni quina va ser la seva vida, només que a finals d’octubre la vèiem instal·lada a la Mitja lluna i així ja sabíem sense error la data del calendari. 

Per Tots Sants és costum menjar panellets, moniatos, fruita confitada i castanyes torrades, però el millor de tot és que aquest fet serveix per socialitzar, per unir-se les famílies o els amics al voltant d’una taula. 

El mot castanya molt probablement ens ve Kastana, una antiga ciutat grega, tot i que hi ha altres versions que parlen de la zona on actualment hi ha Turquia. A Kastana s’hi cultivava el kástanon, un arbre que produïa un fruits de color marró.

El kástanon va viatjar pel Mediterrani fins a transformar-se en el llatí castănĕa. Des d’allí, l’arbre i el seu nom es va escampar per totes les altres veus llatines: castaño en castellà; castiñeiro i castanheiro en gallec i portuguès; castagno en italià; o châtaignier en francès.

Avui us he parlat del temps de la Maria Castanya!

🎦   EL CUENTO DE LOS CASTAÑOS, de Gregor Božič

Eslovènia, 2019  (Millor Pel·lícula del Festival de Tallin)

Somni poètic sobre la pèrdua i el sofriment de les persones atrapades en les guerres, víctimes de la fam, l’aïllament, i la soledat després de la mort dels éssers estimats. Un conte de fades en un bosc fronterer entre Itàlia i l’antiga Iugoslàvia, frontera de l’est i l’oest, plena de castanyers. 

A vegades hi ha històries allunyades dels cinemes comercials, que t’aporten una altra visió de mons i de paisatges. Val la pena de tant en tant descobrir-les. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Filmin)

El vent duia les reconfortants emanacions del fogó d'una castanyera de la cantonada.

Miquel Llor (Tots els contes, 1925-1950, 1952)