TROFEUS

 

El meu avi, a qui anomenava padrí, davant la incertesa de la continuïtat del seu cognom per la persistència a néixer nenes en comptes de nens a la família, va preparar un trofeu de campió si jo naixia nen. En resum: néixer nen era un premi; néixer nena era un mal menor. 

Ma mare no va tenir trofeu ni jo tampoc. Ho vaig saber anys més tard, en fer-me gran. Tenia set cosines al davant i jo deuria ser l’única esperança a la destrossa genealogista d’una nissaga llarga i productiva d’homes. 

Ara ho tindria fàcil el padrí. Ara podem canviar els cognoms sempre que respectem els de tota la prole d’un mateix progenitor, encara que això sigui un maldecap per a la genealogia. Ara ho podem canviar gairebé tot, també el nom de fonts, que no sempre ha estat benvingut per a qui el rep. Les lleis han fet passos gegants –almenys en aquest aspecte- i han donat facilitats als qui no s’han sentit còmodes amb un nom o cognom o, fins i tot, pel simple gust de canviar-lo. Encara recordo la cara de pomes agres que em va fer el funcionari que va registrar el meu canvi de nom al català. 

Però així que passen els anys t’adones que el cognom serveix de ben poca cosa, sobretot per als qui el cognom no desprèn cap tipus de llinatge conegut de la noblesa o de la classe poderosa. Vam subsistir des del segle XVIII, temps en què tinc controlat l’arbre familiar, gràcies a la pagesia i la pesca de Tarragona, així que poca noblesa hi deuria haver.

Un trofeu és una recompensa, un objecte que simbolitza la victòria. Ens arriba del llatí trophaeum, i tenia la mateixa funció que les medalles o les corones de llorer. 

No vaig poder pujar al podi olímpic, però no m’he resignat mai a no tenir trofeu. Així que qualsevol dia me’n compraré un!

🎦   MILLION DOLLAR BABY, de Clint Eastwood

EUA, 2004 (7 nominacions i 4 Oscars, 5 nominacions i 2 Globus d’Or, Premis David de Donatello, Premis Cesar, i molts premis més.)

Un home solitari i ja retirat, que ha dedicat la vida a entrenar les millors figures de la boxa mundial, rep la visita d’una noia que vol aconseguir ser una de les millors boxejadores, i li proposa que l’entreni. 

És una gran pel·lícula, ja convertida en clàssic, que cal veure. Sobretot perquè la interpretació dels tres protagonistes és magnífica. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Netflix)

Ve de París amb un gros lligall de dibuixos, un braçat de notes i unes quantes teles: paisatges urbans, rics en harmonies de grisos transparents, i un retrat de dona que és, pel meu gust, el millor trofeu que porta.

Joan Matas (La jove pintura local, 1927)