La meva neta gran acaba de fer 11 anys. Exactament la mateixa edat en què la seva besàvia, és a dir, la meva mare va haver de deixar l’escola a causa de l’esclat de la Guerra civil. Ja no hi va tornar a l’escola. Tots els nens d’aquella edat van quedar mancats per sempre d’un ensenyament mitjà i superior, i van haver de trampejar altres sortides a la vida.
I així és com, sense voler-ho i sense protagonitzar-ho, som esclaus de les decisions de polítics que mai no estaran en línies de foc, que sempre se situaran en llocs de privilegi, mentre els altres es maten. Han passat gairebé cent anys, i les misèries humanes segueixen pel mateix camí.
Tot i no haver anat gaire temps a escola, tenia una bona cal·ligrafia, pròpia del temps, amb lletra rodona —redondilla, en deien. La primera escola va ser en català, però el que escrivia de gran ja no ho era. La prohibició amb què es va veure sotmesa la llengua va afectar tothom.
I ara em sap greu no haver preguntat més. Què llegien, què escrivien, com eren els mestres, com era l’escola, què menjaven per esmorzar o per berenar? els castigaven si no es portaven bé? com ho feien? Tenien llibres i llibretes? A què jugava al pati? Quines amigues tenia? I quines mestres? I com hauria estat la seva vida si hagués pogut estudiar?
I així tantes preguntes que m’han quedat sense resposta.
I suposo que amb els seus 11 anys poc devia diferir dels escolars d’ara, que aprenen a escriure i llegir i són juganers, molts diferents dels nens de després de la Guerra, que ja van patir de forma severa les noves maneres d’uns quants mestres d’un règim franquista que havia de durar quaranta anys.
🎦 EL MESTRE QUE VA PROMETRE EL MAR, de Patricia Font
Espanya, 2023
La història d’Antoni Benaiges, un jove mestre de Mont-roig del Camp que abans de la Guerra civil va ser professor a Bañuelos (Guadalajara). Basada en una història real.
És una pel·lícula trista, com totes les que fan referència a les guerres, però té un to amable i emocionant. És d’aquells films que no et deixa treure els ulls de la pantalla i, quan s’acaba, respires fons.
Val la pena veure-la!
SENCERA, metre estigui penjada
* * *
Hi ha moltes històries per contar, d'aquelles rutes —no sé si n'he de dir pelegrinatges— per escoles de primària i instituts disposat a escampar la bona nova de la lectura.
Gabriel Janer Manila (Lungomare. Memòries, 2021)
La guerra va fer que la gent tornes enrera mes de cinquanta anys, i la canalla d'aquella època estigués marcada de per vida, generació silenciosa crec que es diu, molt marcada per la seva època.
ResponEliminaI tant l'àvia era més moderna que la filla a ca la sogra. Suposo que va fer destrosses en tot l'ordre social. Les vuit branques que conec van reaccionar cadascun d'ells diferent. I ara que em fas pensar hi, sempre contraposades.
ResponEliminaMteresa
Es ara quan ja no els tenim que ens n'adonem de tot allò que haguéssim volgut preguntar als pares, germana...
ResponEliminaAdelaida,
ResponEliminaBen cert Ció, no ho sabrem mai com de dur va ser tot plegat, per més que ens ho gagin explicat -més aviat poc- la meva mare amb 18 anys aquell octubre del 36 havia de començar "ciències exactes" que en deien abans.
No la va fer mai. Acabada la guerra es presentà als exàmens per ser mestra, en faltàven tantes que amb un examen, et podies treure el títol. Tot i això, havia tret Matr. d'Honor de l'Examen d'Estat"
Es va treure el títol i li donaren plaça a Alcover. Quan contenta li explicàr al seu nuvi, ell li digué: tu tries o te'n vas a fer de mestra o et cases amb mi. (QUINS TEMPS!!!)
Ja sabeu que trià, altrament jo no estaria escrivint això.
Jo us he de dir que malgrat passats 85 anys...jo hauria triat el mateix que ma mare!
No tots els mestres després de la República van ser addictes al règim franquista. He arribat a conèixer molts que, acabada la guerra, foren enviats a treballar com a mestres molt lluny de casa seva. Exerciren la seva professió amb molta dignitat fins que es van jubilar durant els anys setanta. Eren mestres que havien estudiat durant la República i que van continuar sent lleials a les seves idees democràtiques i republicanes. Faria un llarg llistat de mestres que continuaren aplicant mètodes d'ensenyament d'allò que s'anomenava l'Escola Moderna.
ResponEliminaDissortadament, ja no ens en queda cap.
És veritat que El Mestre que va prometre el mar és una pel·lícula que reflecteix una bona part del que va passar a molts dels mestres d'aquella època, a causa devla guerra. Si no heu vist La lengua de las mariposas, veieu-la!
Vicent Terol Grau
A mi em van quedar totes les preguntes al tinter....llàstima !!!
ResponEliminaRat
El meu pare sí que explicava orgullós com era el seu mestre abans de la guerra, i quan vaig veure la pel·lícula que anomenes hi vaig pensar, aquest mestre era com els que m'explicava el meu pare que tenia
ResponElimina