Al meu carrer Apodaca, de Tarragona, hi havia una botiga de vetesifils. En deien ca la Friseta. No sé pas de quin nom prové aquest diminutiu, tampoc no m’ho preguntava. Avui he sabut que friseta és també un tipus de roba de llana, ja em quadra.
La Friseta tenia centenars de capses i capsetes plenes de botons de totes les mides i colors a dins d’unes prestatgeries. També hi havia capses amb randes, puntes, ganxets, llanes, cintes, gomes, cremalleres i tot allò que servia per a les labors. Jo no tinc gaire traça per a aquestes coses, però reconec que aquest tipus de botiga sempre m’ha encantat.
També se’n diu merceria, que ve del mercer, la persona que ven cintes, botons, agulles, etc. Segons Coromines, mercer i merceria apareixen ja en el català del segle XIII.
I ara sembla que les vetes i els fils tornen a posar-se de moda, amb noves tècniques com ara l’anglicisme patchwork, que no és altra cosa que labor de retalls, i apareixen noves botigues que ensenyen a cosir i a fer noves labors amb tècniques de tota la vida, però amb robes molt llampants.
La meva mare tenia tants botons que hauria pogut canviar tots els del veïnat. Li agradava desar-los en capsetes, lligats amb fils, per si de cas algun dia... Ara trobem botons a les grans superfícies. No en sé de llençar coses, tinc els botons desats sense cap esperança de fer-los servir mai. I allí s’estan, morts d’avorriment.
Ca la Friseta s’ha convertit en una botiga de carcasses de mòbils, una més dels centenars de botigues de mòbils que circulen per la nostra vida.
🎦 LA GUERRA DELS BOTONS (La nouvelle guerre des botons), de Christophe Barratier, basada en una novel.la de Louis Pergaud
França, 2011
Segona Guerra Mundial (1939-1945). Dos bàndols de nois de dos pobles propers lluiten pel seu territori. Es proposen arrancar tots els botons de la roba dels presoners per humiliar-los.
Nova versió d’un film del mateix títol de 1962, d’Yves Robert.
És una pel·lícula amable, tot i ser dins d’un conflicte bèl·lic, amb alguns moments de sensibleria. Podríem dir que és una pel.li familiar, on la guerra hi passa de trascantó.
(En el moment de publicar l’apunt es pot veure sencera aquí i també en francès a la plataforma Hoopla)
* * *
Està núvol. Diuen que plourà. Me'n vaig al despatx. Teòricament he d'acabar la traducció de La guerra dels botons, que he començat aquesta tarda (una pàgina), però la son em venç.
Albert Jané (Tal dia farà l'any, 1991)
A Reus, de vetesifils hi havia ca la Caterineta (entre d'altres, és clar). Hi anava sovint amb la meva mare, bona cosidora; tanmateix, jo mai no he manifestat traça per cosir ni per brodar.
ResponEliminaLa nostra generació ha estat una mica justeta en això de cosir... :)
EliminaSí i tant, ca la Caterineta. Jo també hi anava molt i m'encantava aquell espai, petit com un cop de
ResponEliminapuny i ple de botons, fils, cintes, cremalleres..... Recordo un moblet de calaixos molt estrets ple de sedalines. A cada calaix li corresponia un color amb totes les seves gammes i quan n'obrien un era com una explosió !
També m'agradava mirar les coses que no sabia per a què servien...
EliminaTinc a casa una capsa de botons que vaig trobar a casa de la meva mare, no els puc llançar....seria una traïció a una generació
ResponEliminaExacte, ja som dos/dues!
EliminaLa meva merceria de referència a Reus també era la que diueu. Però a casa ho deiem en plural: a ca les Catarinetes. Quina botiga! Quina preciositat! Jo que sí que soc de labors i de costura, m'encantaven totes les capses i capsetes que hi tenien!.
ResponElimina