Els dos germans van agafar el
tauló vell i corcat que feia dies que rondava pel jardí de casa. Se’l van
col·locar al coll i ara un pas ara l’altre van començar a caminar rambla amunt.
Van saludar l’estàtua
dels despullats, la gent que seia als bancs o a les cadires dels bars i a tots
els qui s’amuntegaven al seu voltant per saber cap on es dirigien, mentre s’anava
formant un passadís de mirades de desconcert que anaven resseguint l'itinerari.
Tris-tras... amb els ulls a
l’horitzó van continuar pujant fins a saludar Roger de Llúria, sempre altiu i a
punt de reorganitzar l’armada. Es van acostar al balcó, el llarg i concorregut
balcó que cada tarda oferia un espectacle de llum i color per als passavolants
adherits a la barana.
La passejada estrafolària va
arribar fins a tocar ferro i, davant la mirada incrèdula de tots, el van llençar
daltabaix del balcó i van girar cua cap a casa.
Dedicat al Vador, el meu sogre. Històries bovenquesJ
Ció Munté
Tarragona, passeig marítim Rafael Casanova
(fotografia amb retoc digital, per jobove Reus)
gràcies per recordar l'anècdota i per la foto
ResponElimina