dissabte, 12 de desembre del 2020

EL TIO I EL TIÓ



Teníem un oncle aragonès a la família a qui dèiem tio. El tio Gregorio. I la meva filla l’anomenava tió. El tio –que no té res a veure amb l’expressió actual ‘ei, què dius tio’- no ho va entendre mai, i es deuria pensar, malcarat com era, que li prenien el pèl.  

Compartim amb l’Aragó la tradició del tió, -el tizón- i la canalla canta cançons i li pega fort per aconseguir que els cagui alguna cosa. És una tradició documentada al segle XVIII i es manté perquè al darrere hi ha base comercial. Si fos una tradició moral, festiva o religiosa, sense intercanvi de calerons tindria mal presagi. 

Un tió és un tronc, una soca. Tradicionalment uns dies abans de Nadal arriba el tió a les cases on hi ha criatures. El tió de casa ve de les muntanyes del Montsant, truca a la porta i apareix a terra, o bé te’l pots trobar al passadís, o bé va pujant les escales... i se’l tracta segons la imaginació de cada casa. El col·loquem en un racó, el tapem amb una manta perquè no passi fred i li donem força verdura i fruita perquè pugui cagar moltes coses. Actualment el tió té cara, ulls i boca, i té quatre potes, però el tió que jo recordo a casa era un simple tronc. 

L’origen és rural i era una manera de desitjar un bon any després d’un hivern fred. Que un tronc vell et regali caramels i anissos era un ritual que mostrava l’anhel d’abundància quan arribés la primavera, i aquest costum va fer cap a les ciutats i es va transformar. La canalla canta cançons i escalfa el bastó que haurà de tustar el tió i ara el pobre tió que ens havia de portar el menjar de l’endemà, dia de Nadal, com els torrons, les neules, les ampolles, alguns bombons o caramels per als petits, ha de cagar scalextrics, nines, camions, disfresses, trens i clics. 

Però hi ha una cosa que s’acostuma a dir malament i que sembla una moda, no sé si passatgera o no. S’admet la paraula cagatió, sinònim de festa, però el tió no és un cagatió. Per tant, en tot cas, podem dir que la canalla clava un cop de bastó al tió, dins la festa del cagatió.




🎦   LA CABAÑA DEL TÍO TOM, de Harry A. Pollard

EUA, 1927, sobre la novel.la de Harriet Beecher Stowe

Pel·lícula muda, subtitulada en castellà, que adapta un clàssic sobre l’esclavitud abans de la guerra civil. 

Encara que podríem trobar moltes pel·lícules sobre els esclaus i els camps de cotó, aquesta té la particularitat de ser de les darreres del cine mut. Té el valor de l’antiguitat i de la forma de fer cinema l’any 1927. Només per això ja és curiosa de veure. Ara bé, evidentment ha estat superada per moltes altres, de cine sonor i d’efectes especials molt millors.  

Pel·lícula completa: https://www.youtube.com/watch?v=TDQF8b5i6-Y





Güen Tizón, güen Barón, 
güena casa, güena brasa, 
que Dios mantenga a paz en ista casa 
y en totz os que i son. 

Cançó popular de fer cagar el tió, en llengua aragonesa, que dedico al tio.



4 comentaris:

  1. Abans cagava el dinar de Nadal perquè només li donàvem les pells de la fruita de menjar i perquè arribava a les cases un parell de dies abans de Nadal. Ara el tió arriba quasi un més abans i se l'alimenta amb el millor de cada casa, potser per això caga més andròmines i menys torrons.

    PD: Encara avui he de repetir mentalment la paraula "Tio" referint-me al tiet Gregorio per recordar on posar l'accent.

    Estel

    ResponElimina
  2. mes sense accent, disculpeu.

    ResponElimina
  3. A casa el tió era generós, sempre cagava just arribar el pare de la feina carregat del lot de Nadal, que no sabiem que era!

    ResponElimina
  4. A casa el tió, era generos i cagava, just arribar el pare de la feina, carregat de boses, amb el seu lot de Nadal, que nosaltres encara no sabiem que era.

    ResponElimina