MASCARETES

foto:jobove Reus*

No entenc per què tanta discussió amb les mascaretes. Dies i dies parlant i debatent si cal o no cal posar-se’n. Em faig dues preguntes: Fa mal a algú portar-ne? i poden evitar algun contagi? El sentit comú em diu que si no fan cap mal i poden evitar algun contagi, per què no? Trobo que hi donem massa tombs. Els japonesos estan acostumats a portar-ne, però no per no contagiar-se, sinó per no contagiar els altres d’un simple constipat. És una actitud molt generosa! 

Sabeu que mascareta no és al diccionari normatiu? I és que fins ara no n'havíem necessitat gaires! I els acadèmics, que altra cosa no, però prudents ho són molt, encara no s'hi havien posat, tot i la recomanació dels organismes terminològics.

La màscara ens ve de l’àrab: [ˈmas.xa.ra], i d’aquí va passar a l’italià: maschera, però sempre amb el significat de ridícul, bufó o còmic.

Una màscara és també una falsa aparença, la cuirassa sota la qual ens amaguem, i quan no volem dissimular més els sentiments diem que ens traiem la màscara, una mica com l’actual sortida de l’armari. Però si una màscara és famosa a tot el món és la de Carnaval, i espero que el proper el puguem celebrar ben emmascarats.

Nota: Avui la majoria de gent portava la mascareta per bufanda!

* (fotografia amb retoc digital, per jobove Reus)

Barcelona CCCB exposició Stanley Kubrick (Eyes Wide Shut) 

🎦   EL FANTASMA DE LA ÒPERA, de Joel Schumacher

EUA, 2004

Basada en la novel·la de Gaston Leroux, de 1910, Le Fantôme de l'Opéra, en francès, que s'ha representat en nombroses versions teatrals i musicals. 

París, 1870. Un geni de la música viu al soterrani de l’Òpera de París. S'amaga amb una màscara per la deformació que pateix a la cara, i està obsessionat amb una de les dones de l’espectacle. 

El musical The phantom of the opera es va estrenar al West End el 1986 i a Broadway el 1988. És l’espectacle que més temps ha estat en cartell a Broadway.

Tràiler: https://youtu.be/ix0_Qr49OB4

Enlaire de Nôtre Dame,

immòbils gàrgoles fosques

a poc a poc s'arrencaven

llurs mascaretes de molsa.

Agustí Bartra  (Ecce homo, 1968)

TÚNELS I BISTECS

Foto: Estel Bové Munté

Durant el segle XIX, empreses angleses van venir a Catalunya per treballar en el ferrocarril. Una de les paraules que ens van deixar és tunnel. Aquí en dèiem foradades dels forats per passar els trens, però gràcies a l’anglès ara tenim túnels que ens foraden tot el que convingui. Sí que és un anglicisme en origen, però actualment, és un mot nostre, com qualsevol altre. Són paraules manllevades d’una altra llengua, manlleus que adoptem o adaptem.

Sempre hi ha qui es lamenta de l’excés de neologismes, és a dir, de l’excés de paraules estrangeres que arriben i s’introdueixen d’avui per demà a la llengua. No només al català, sinó a totes les llengües en general.

Si bé l’allau de noves paraules procedents de l’anglès és aclaparador gràcies o per culpa de les noves tecnologies també cal pensar que les noves paraules ens han ajudat a designar i a conèixer realitats culturals molt diferents a la nostra.

Certament no cal dir-ne link si ja tenim enllaç, ni cal dir-ne hashtag si ja tenim etiqueta. No hi ha cap necessitat d’adaptar-lo ni d’adoptar-lo; ara bé, n’hi ha d’altres que no tenim més remei que deixar-les entrar. Com en diríem del whisky o del jazz, si no els hem inventat nosaltres?

O com podríem menjar bistecs si no hagués entrat aquest mot a la llengua? De bistecs gairebé tothom en menja un dia o altre i, en canvi, és un mot ben anglès, beefsteak!

L’equilibri és difícil d’aconseguir, perquè tenim la sensació que ens envaeixen paraules estrangeres i que aviat n’hi haurà més que de les nostres. És una sensació, no pas una realitat.

🎦    PÁNICO EN EL TÚNEL, de Rob Cohen

EUA, 1996

Un camió amb substàncies perilloses explota en un túnel. Hi ha supervivents, però és difícil rescatar-los.

En el seu moment, bons efectes especials, ara ja superats. Quant a la pel·lícula, res de l’altre món. És la típica del Sylvester Stallone!

Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=5rDM3qUqSuI

Sortint

per la carretera, al cap de pocs

quilòmetres es troba la via,

i pocs quilòmetres més enllà,

el túnel.

Joan Brossa (Poemes civils, 1961)

TREBALLAR

Sabeu d’on ve la paraula treballar? De tripalium (tres pals). Es refereix a treballar amb tres bastons? Doncs no, era un instrument de tortura de l’antiga Roma compost de tres pals als quals lligaven els esclaus rebels i els presoners. Per tant, el verb tripaliare (o trepaliare) volia dir torturar. I aquí estem passant segles i segles torturant-nos dia rere dia, com si tal cosa. 

Fixeu-vos que si diem ‘pobre, li ha agafat un treball’ continuem associant la idea de patiment a la paraula. 

Tots plegats ens hem pres el treball de capgirar el significat.

El refranyer, que és molt savi, ja diu: Uns se prenen el treball, i altres en treuen el profit.

Per culpa de la COVID19 ens hem hagut de reinventar les feines i ens hem convertit en experts en videotrucades i teletreball. Quan som a casa enyorem anar a treballar i quan hi érem enyoràvem passar uns dies a casa, però crec que a partir de demà dilluns alguns ja podran treballar amb una certa normalitat. Que potser en teniu ganes de treballar?

🎦   EL MÉTODO, de Marcelo Piñeyro (Diversos premis).

Prova de selecció de personal en una empresa multinacional de Madrid. Per aconseguir el lloc de treball els aspirants ens acaben mostrant les seves misèries.  

Adaptació al cine de l’obra teatral de Jordi Galzeran 'El mètode Grönholm', de gran èxit, malgrat que el mateix autor ja va dir que la pel·lícula no té gran cosa a veure amb la seva obra. Tràiler: https://youtu.be/2TwoJeuKAdk

Jesuchrist... volch esser pobre e volch sofrir trebayls e mort

Ramon Llull  (Fèlix o Llibre de meravelles, s XIII)