EL RELLOTGE DE PARET

Aquest rellotge deu tenir més de 100 anys. Era el rellotge! El que marcava el pas del temps de casa dels avis i dels pares. Tenia un so cridaner i eixordador. Tocava els quarts i les hores i ens despertava sempre a mitja nit. Maleït rellotge –deia tothom, però a ningú no se li acudia llençar-lo. Era el rellotge! L’amo i senyor de les nostres vides. L’hora d’aixecar-nos, d’anar a dormir, de dinar, de sopar... ens ho cronometrava tot. Era una presència constant i vigilant. A més, abans de tocar els quarts feia una mena d’aspiració com si li manqués l’aire... aiiiiii, clong! clong!

L’hora més temible eren les 12, perquè mentre duraven aquells dotze cops secs i estridents no podíem parlar. Parlava ell. I quan escoltàvem alguna notícia a la tele que ens interessava, el rellotge ressonava més fort que mai perquè no la sentíssim. 

Era un rellotge de paret de càrrega manual. Cada setmana li’n donàvem corda, sempre a la mateixa hora. Un cop girada la clau calia acompanyar-lo amb una empenta al pèndul perquè comencés a balancejar d’un costat a l’altre. Si no hi pensàvem el rellotge s’endarreria i se sentia aquell so de manca d’aire, com si s’ofegués. El rellotge –deien- el rellotge que s’atura!

El grec Khrónos era el déu de les Edats i del zodíac, el que envoltava l’univers i déu etern del pas del temps. Cronos és, doncs, el temps en estar pur, el temps persona, el temps etern. El nostre Cronos es va quedar penjat a la paret, sense so. Ara que desmunto el pis de la mare, el tinc davant meu i no sé pas què fer-ne. Ni el drapaire sabrà què fer-ne, perquè t’has arnat i corcat. Perquè no toques ni quarts ni hores, perquè t’has quedat mut i ancorat en el passat. T’he escoltat durant tants anys que malgrat tot m’has fet companyia, vell rellotge escandalós.

Cent anys penjat en una paret de Tarragona... i ara hauràs de venir amb mi cap a Reus! 😊

🎦   LA CASA DEL RELOJ EN LA PARED, d’Eli Roth 

EUA, 2018

Del gènere fantàstic i d’aventures. 

Relat d’un nen de 10 anys que se’n va a viure a casa del seu oncle, on hi ha un rellotge misteriós. 

Els mags, les bruixes i els secretes apareixeran de mica en mica. 

És l’estil de cinema de les cases encantades, amb poc gir argumental, però amb una història força original. 

Tràiler: https://youtu.be/2-xSubmijNc 

I treballo, joiós, vencent el fred,

envoltat pel silenci de la nit,

tant sols interromput per l'espinguet

del pèndol d'un rellotge de paret

o el plor d'un infantó mig adormit.

Ignasi Iglésias (Ofrenes, 1902)

ABRACEM-NOS!

I és que els mediterranis som de cultura enganxosa. Ens agrada abraçar-nos, petonejar-nos... encara que ens haguem vist al matí, a la tarda hi tornem. I per això ens costa tant la distància de 2 m. En altres cultures, com ara la japonesa, no és tan difícil, perquè des del naixement que no aprecien igual el contacte físic. Esquiven les abraçades, defugen els petons, i eludeixen els contactes no necessaris. Tot ho substitueixen amb reverències. Són maneres de fer que t’inculquen des del bressol. És a dir, ets el que t’ensenyen, ets el que fan amb tu. 

Per nosaltres, les abraçades són signes d’afecte. Són habituals i freqüents en les nostres vides i sembla mentida que una aturada com la que tenim ara ens afecti tan emocionalment com ho està fent. 

Ull, perquè no ens en podem donar d’abraçades, ens les fem! I ens podem abraçar només entre persones? No! També podem intentar abraçar la soca d’un arbre mil·lenari i no aconseguir-ho! En sentit figurat abraçar una cosa també és acceptar-la o seguir-la. N’hi ha que abracen religions, partits o idees. El gran perill és que t’obliguin a abraçar el que no et ve de gust.

La cultura popular ens diu que Qui molt abraça, poc estreny, és a dir, que no podem fer moltes coses a la vegada!   

🎦   EL ABRAZO DE LA SERPIENTE, de Ciro Guerra

Colòmbia, 2015. Nominacions als Oscar i molts altres premis. 

Al cor de la selva amazònica hi ha el darrer supervivent d’un poble, un xaman. Algú hi anirà a la recerca d’una poderosa planta capaç de fer somniar. 

El passat, el present i el futur es confonen, i el xaman anirà recuperant els records. 

Tràiler: https://youtu.be/FIzBZRtI_tQ

Qué largo abrazo te daría

en la penumbra de mis espinas.

Federico Garcia Lorca (Zarzamora con el tronco gris, 1921-1924)

PAU

Feia temps que el veia malament, més prim i debilitat, però no m’atrevia a parlar-ne, perquè no saps mai com aniran les coses i sembla que si en parles provoques com una mena de mal presagi. Aquestes malalties, tard o d'hora, sempre guanyen. Avui ha mort Pau Donés, de Jarabe de Palo.

Queda molt enrere La flaca i Depende, les que tinc més al cap, i també Bonito. Potser seran les que més es recordaran, perquè van fer ballar tota una generació, que no és la meva, però també ens ha agradat escoltar-lo, encara que sigui de lluny i a destemps.

És una música d’una gran personalitat, perquè no s’assembla a cap altra de les que s’han fet per aquí. A més, la seva veu i el to que utilitzava es reconeixia entre molts. Una música que enganxava, que enganxa. 

La darrera interpretació és en un terrat, escenari mediterrani, amb  una cançó que dedica a la seva filla Sara. Un fantàstic comiat, “Eso que tu me das”: https://youtu.be/hE6CsyWv8Zs

* * *

Una expressió popular en català dins del llenguatge col·loquial és repartir xarop d’estopa o xarop de bastó, que vol dir atonyinar, apallissar, estovar, estomacar. Els catalans en tenim molta experiència. No a repartir-ne, sinó a rebre’n.

En castellà, aquesta expressió és jarabe de palo.