dissabte, 5 de febrer del 2022

SENSE LLUM

Quan érem petits sovint se n’anava la llum. El corrent elèctric era de 125 V i no passaven dues setmanes sense una baixada de tensió que et deixava a les fosques unes quantes hores. I deien: se n’ha anat la llum. Com si la llum fugís esperitada, cosa que no fa ara amb les pujades desmesurades, abusives i monumentals a què ens sotmeten.  

Teníem un quinqué i dues espelmes. I això era tota la lluminària de què podíem disposar per fer el sopar o per rentar-nos i anar a dormir. 

M’agradava molt que se n’anés la llum i no entenia per què als pares els fastiguejava tant. Per a mi, encendre el quinqué era com un ritual, s’apujava i s’abaixava la flama del ble que sucava el petroli i la llum que produïa feia ombres a les parets, dibuixant monstres i cares allargades.  

El que no sabia és que l’artefacte el va inventar Aimé Argand el 1782 i el senyor Antoine Arnoult Quinquet el va perfeccionar i donar nom: lampe à la Quinquet.

El quinqué tenia un problema: si feia molt de fred a l’exterior, l’escalfor trencava el canó de vidre. I el pare ben sovint anava a encomanar-ne un a l’únic lloc de tota la ciutat on venien els recanvis.  

Per cert, llum és una d’aquelles paraules de doble gènere. La llum que se n’anava és un mot femení, en canvi, el llum és l’aparell. El quinqué era el llum que fèiem servir per il·luminar les nits sense llum. 

Ara la llum no se’n va. En tot cas te la tallen, i sempre et passa factura. 


🎦   EL CORTE, de Regina Braunstein, Agustina Gonzales Bonorino

Argentina, 2018 

Després de 30 dies sense llum, els veïns tenen por i recelen els uns dels altres. 

Són tres històries que s'aniran retrobant i que passen al sud de Buenos Aires. La manca de llum provoca la manca d’aigua i comerços buits. 

D’alguna manera dona visibilitat a la crisi energètica que va patir l’Argentina entre 2013 i 2014, amb apagades de llum constants. 

TRÀILER


Sota, al vestíbul, espetega un llumí, o un encenedor, i de seguida es filtra un raig de claror groga que deu correspondre a una espelma o a un quinqué amb poques reserves de combustible.

Manuel de Pedrolo (Baixeu a recules i amb les mans alçades, 1979)



4 comentaris:

  1. Ara ja m'ho has aclarit! A casa també teníem un quinqué i em fascinava el nom perquè era molt diferent dels que empràvem normalment!. Ara ja sé que és el nom del seu perfeccionador! Gràcies

    ResponElimina
  2. Quan la llum se n'anava, sempre miràvem els ploms. Si no havien petat i la resta de veïns tampoc tenia llum acostumàvem a dir "això és d'ells!" Dèiem el mateix quan la tele deixava de funcionar una estoneta en aquells temps i ja li havíem donat un parell de copets sense obtenir cap millora.

    ResponElimina
  3. Molt interessant el teu reportatge. Només una remarca: són 125 V (volts) i no pas 125 W (vats). Es la mania mestretitesca, havent passat un llarg temps ensenyant física!

    ResponElimina
  4. Gràcies Ton, arreglat!
    Jo també faig d’aquest ‘mestre’ que dius molt sovint. No deixis de corregir!

    ResponElimina