dissabte, 17 de setembre del 2022

TEMPUS FUGIT

  

Dibuix: Dàlia Maglabashian Bové

Quan vam començar a fer classe de català per a adults a finals dels 70 vam construir un rellotge de cartró amb minutera per ensenyar les hores en català. Aleshores ja pensava –i continuo pensant- que si hem d’ensenyar l’hora a casa, és perquè ja la tenim perduda. 

Genuïnament en català fem quarts: un quart, dos quarts i tres quarts. S’anomena ‘sistema de campanar’, que utilitza el català central i nord-occidental, i que divideix l'hora en quatre quarts i fa referència a l'hora en punt següent i no a l'hora en punt ja passada. Les 13.45 són tres quarts de dues i no les dues menys quart. Els parlars valencians i baleàrics fan servir la mitja hora com a fracció bàsica, per tant, ells no utilitzen els quarts. 

Cada llengua s’organitza d’una manera quan diu les hores. En castellà, francès i italià resten, perquè per a ells serien las dos menos cuarto, deux heures moins le quart i le due meno un quarto, per tant, això de restar no és gens estrany en el panorama llatí. Potser nosaltres som els rarets. 

No hi busqueu segones intencions amb les sumes i restes de temps, senzillament són les maneres que tenen les llengües d’expressar-se. Sigui com sigui, estem perdent a marxes forçades els nostres quarts. El nostre campanar trontolla. 

A tot això s’hi afegeix inexorablement la digitalització del rellotge. Com es fa entendre que les 16.15 no són les 16 i 15 minuts, sinó un quart de 5?. Abans ho teníem més fàcil amb el rellotge analògic perquè vèiem el temps passat i el que venia, però amb els digitals només veiem números i per passar als quarts cal una abstracció mental important, que segur que patiran totes, absolutament totes, les llengües acostumades a dir l’hora d’una altra manera. 



🎦    LA MÁQUINA DEL TIEMPO, de Simon Wells

EUA, 2002, basada en la novel.la de H.G.Wells (Alguna nominació als Oscar)

Un científic vol demostrar que és possible viatjar en el temps. A partir d’una tragèdia personal intentarà anar cap al passat, però la màquina que inventa se’n va cap al futur. 

Una pel.li més de ciència ficció amb moltes aventures i imaginació, i farcida d’energia. De totes maneres, és de diumenge a la tarda, sense més importància.  



A la tarda hi tornem: estem al rengle des de quarts de tres fins a quarts de vuit, i quan el tren anava a arrencar, hi ha alarma, i no es posa en marxa fins a quarts de nou.

Marià Manent (El vel de Maia, 1975)




2 comentaris: