dissabte, 6 de maig del 2023

ENDAVANT LES ATXES!


Una de les comunicacions que Pompeu Fabra va presentar en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906 va ser la supressió de la lletra h, tal com havien fet els acadèmics de la llengua italiana. Fabra pensava que era una lletra que no servia per a res i que només feia nosa, perquè ja hi havia prou feina a endreçar una llengua tan escapçada, però se li van tirar a la jugular. La resta de participants al Congrés no en volia saber res i, per tant, mantenim la hac i es passeja entre nosaltres des de sempre. 

És una lletra etimològica, és a dir, la tenim perquè els mots que la porten provenen de paraules llatines, gregues o d’altres llengües. Si li haguessin fet cas ara escriuríem: l’ome ferit air per culpa del veicle és a l’ospital i està de mal umor, i ens quedaríem tan amples!

La hache es el absurdo, deia Miguel de Unamuno, però tampoc es van veure amb cor de fer-la fora. 

Però la hac és sempre muda? Doncs no, perquè tenim una hac que se’n diu bufada o aspirada que sí que sona: La hawaiana que viu a Hollywood balla hip-hop, que prové d’estrangerismes no adaptats, o bé adoptats tal qual. Quan és aspirada no s’apostrofa.

En castellà encara es conserva certa aspiració. D’aquí que paraules com cante hondo hagin esdevingut cante jondo. I si voleu explicar que alguna cosa us ha fet gràcia heu d’escriure hehehe! o hahaha!, però no pas jajaja!, perquè la j catalana no té el so de riure!  

Un incís: la lletra h és diu hac, no pas atxe, perquè les atxes són ciris grans que acostumem a veure per Setmana Santa o altres festes religioses. I ‘endavant les atxes’ és una frase feta que vol dir que malgrat les dificultats les coses aniran endavant. 

Necessitem moltes dosis de ‘endavant les atxes’, perquè estem una mica desinflats, afeblits i desmillorats i no aixequem cap. Els francesos, que en saben molt, no deixen pedra en peu davant la lluita contra el decret de jubilació del govern, en canvi, alguns il·luminats de proximitat no van ser capaços de donar suport a manifestacions extremadament pacífiques per demanar el nostre dret al vot. No sé si tenim remei! 




🎦   MARTÍN (HACHE), d’Adolfo Aristarain

Argentina, 1997

Un director de cinema argentí que viu a Madrid, no vol sentir parlar del seu país d’origen. El seu fill viu a Buenos Aires amb la seva mare i no fa res de bo. Després de patir una sobredosi pare i fill es retroben, i se’n van a Madrid els dos. 

Una de les millors pel·lícules argentines que s’han fet mai. És intimista, però molt intensa. Els diàlegs estan tan ben trobats que aconsegueixen dibuixar un pensament claríssim de les intencions del director. Les actuacions dels quatre protagonistes gairebé immillorables. 

Ja sé que és antiga, del 97, però si no l’heu vista, us agradarà!

TRÀILER



Malgrat les mancances i els defectes, serveix? Doncs endavant les atxes.

Isidre Molas i Batllori (La ciutat llunyana, 1981)




5 comentaris:

  1. Com sempre, molt encertada i alliçonadora: gràcies

    ResponElimina
  2. La h m'agrada i encara em fa mal els ulls quan, a Itàlia, veig el senyal de l'hospital i a sota escriuen: Ospedale.

    ResponElimina
  3. Molt bé com sempre i aquesta vegada un excel·lent per la tria de la peli!! I... Si puc dir-ho, no passa res perquè una pel·lícula sigui antiga. Ningú considera que un quadre , una escultura o una peça de música siguin pitjors pel temps que fa que van ser creades. Ans al contrari, en segons quins casos. Doncs això

    ResponElimina
  4. Sí, tinc un bon record d'aquesta pel.lícula!

    ResponElimina