CAPSES DE MÚSICA

Commons

Aquestes boîtes amb els llums vermells són el mateix infern! –ens deia mossèn Ros, capellà del col·legi. I ho deia pronunciant la paraula tal com sona [boites] i nosaltres rèiem i rèiem perquè ja iniciàvem l’adolescència en una època en què l’única entremaliadura possible era riure. L’home estava obsessionat amb les boîtes i amb tot allò que allunyava les noies de la puresa i la virtut. Els anys 60 van ser molt durs en temps franquista i el mal de la repressió l’hem arrossegat tota la vida. 

La boîte, pronunciat [buat], en francès significa caixa. Eren sales de festa amb la diferència que la música era enllaunada. Després se’n van dir discoteques, i actualment també en diuen la disco. Hi ha poca llum, flaixos de colors i reflexos segons la música. Tots els qui vivíem a Tarragona o a Reus fèiem cap a les boîtes de Salou, tot i que crec que ja no en queda cap de les mítiques de la nostra època, si bé algunes s’han reformat i han introduït els dj, o disc jockey. Als anys 70 érem colla de muntanya, de calçotades i de trobades, però de tant en tant fèiem una incursió als llums vermells de la Cage, del Happy, la Flash Back, el Saint Germain, el Caballo blanco, el Georgia i, sobretot, el Mocambo! 

La boîte no la trobarem al diccionari perquè no és més que una paraula de moda i els acadèmics es resisteixen a introduir paraules que duren una temporada o que corresponen a una manera de parlar dels joves, que desapareix amb l’edat. Actualment recull la paraula 'discoteca' com a sala de ball amb so de música enregistrada, però no la paraula disco com a adjectiu, la música disco, que és el que avui es fa servir, i que segurament no entrarà, perquè també és una moda.

Durant els anys seixanta, les discoteques van obrir les portes a tot Europa, i als setanta van arribar a casa nostra. Era tot allò amagat i prohibit que ens agradava tastar, encara que només fos una mica. Hi anàvem alguna tarda de diumenge i... a les 10 a casa!

 

🎦   54 (STUDIO 54), de Mark Christopher

EUA, 1998

Un jove desitja entrar a la cèlebre discoteca Studio 54 de Manhattan. És un local molt exclusiu on només admeten famosos. Li ofereixen feina, i allí iniciarà una vida de drogues, sexe i música. 

És una pel·lícula interessant per conèixer força bé l’ambient que es respirava a la discoteca més famosa del món, la Studio 54 de Nova York, situada al carrer 54, a l’oest de Manhattan. Va ser notable perquè va acollir molts artistes i personatges del moment. Inicialment, el local era un teatre, i ara torna a ser un teatre del circuit de Broadway. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo, Apple tv, i a Youtube)

*     *     *

Les foscors amicals de Capsa 13 evocaven les boîtes de París, per bé que València no era París, ni el barri del Carme el barri llatí.

Josep Piera (Els fantàstics setanta: 1969-1974, 2020)