La meva iaia portava monyo. N’havia portat sempre, almenys així m’ho demostren totes les fotografies que guardo d’ella. Recordo la meva mare pentinar-li els cabells cada dia de bon matí i enrotllar-los i aguantar-los amb agulles -que es deien agulles de monyo. Tenia els cabells molt llargs i el pentinat era com una ensaïmada de cabells blancs i grisos que els recollia.
Actualment, hi ha molts lligacues per agafar els cabells i molts estris diferents de pinça o de pinta, però en aquell temps només les agulles de monyo feien la funció de recollida de cabells. A més, era habitual que les dones es recollissin els cabells, sobretot les dones casades. Poques n’hi hauria amb cabellera llarga i, sobretot, sense lligar d’una manera o altra.
Un dia vaig agafar una agulla de monyo de la iaia i la vaig col·locar dins d’un endoll de la seva habitació. Recordo exactament el moment tot i que era ben petita, entre 4 i 5 anys. Què va passar? Doncs que em vaig enrampar de valent i vaig fondre els ploms. Ara ja no es fonen els ploms, però amb el corrent de 125 que teníem, sí. Ens vam quedar a les fosques i el daltabaix va ser gran, sobretot perquè amb un corrent més elevat, com els actuals 220, potser ara no us ho podria explicar.
Monyo és un castellanisme ja acceptat al diccionari. La veritat és que les altres formes catalanes genuïnes, com ara trossa, no l’he sentida mai a la meva zona. Castanya sí, però es refereix a un monyo més petit.
De monyos se’n continuen fent, d’una manera més moderna i sofisticada, agafant els cabells sense tanta precisió, i amb estètiques molt diverses, amb trenes, alts, baixos, despentinats... i amb la seguretat que ningú no ens dirà res portem com portem els cabells. Almenys aquí, en territoris més llunyans les coses canvien i les dones de cabells llargs pateixen restriccions encara.
🎦 LA MONYOS, de Mireia Ros
Catalunya, 1997 (Diverses nominacions)
Els anys 30 a Barcelona. La Monyos és un personatge estrany i misteriós que passeja per les rambles.
És la primera pel·lícula dirigida per Mireia Ros. Va tenir molt bona crítica, tot i que no va aconseguir els premis a què se la va nominar. Està explicat per dues nenes que descobreixen la dona i el seu passat.
Un treball sobre una història costumista de la Barcelona antiga, sobre una persona que va existir i que realment passejava per les rambles amb els seus vestits i ornaments estrambòtics.
Hem pecat per això, perquè no se’ns deixavaexistir plenament, amar-nos plenamentamb aquell impudor que la vida demana,aquell amor capaç de fondre tots els ploms,rebentar les perilles, deixar el món a fosques.
Vicent Andrés Estellés, (Llibre de meravelles, 1971)
Una àvia meva també portava monyo, l'altra no. Era un monyo fet a partir d'una trena molt llarga, enrotllada i subjectada amb les preceptives agulles. A algunes xiquetes, de tant en tant, la mare ens feia monyo, de trena o de cua de cavall, i "monyitos", un a cada costat, tocant a les orelles.
ResponEliminaCom que la mare havia de pentinar la iaia cada dia, a mi sempre me'ls feia tallar curts!😀
ResponEliminaMolt bé, sempre l'encertes !!!, al poble de la meva mare, a Sòria, es feia una distinció entre monyo.( gran, potent, de gent relativament jove) i monya ( el de les àvies, petit, baix, poc cabell, blanquinós)
ResponEliminaFrancesca
Les meves àvies no portaven monyo cap de les dues. Però recordo dues besàvies que vaig arribar a conèixer que sí que en diuen. Uns monyets blancs, petits (tenien poquet cabell, tot i que era llarg) a la part baixa del cap.
ResponEliminaA casa, m'havien arribat al fer monyos amb les trenes, damunt de les orelles. 😄
Ara recordo que en dèiem "rosquilles" 😉
EliminaQue bé, vas conèixer les besàvies!
EliminaA mi només em feien trenes, però recordo alguna companya que les portava més llargues i els les doblegàven. D'això en deien trucadors
ResponEliminaTrucadors? Podrien anar a la col.lecció de trucadors del Pep!
Elimina