A la primavera, per la palma, s’estrenava vestit. En deien vestit de mig temps i era molt propi dels anys 60-70.
Era una forma de vestir de color clar, d’un teixit més fi, més transpirable, més lluminós després d’un hivern amb roba fosca. Aleshores hi havia primavera!
Un dels vestits de mig temps bastant habitual era el vestit jaqueta, dit també vestit sastre, que són dues peces del mateix teixit i color, jaqueta i faldilla.
Jo en vaig estrenar un quan tenia 9 anys, per anar a beneir la palma. No em puc imaginar la meva neta amb vestit jaqueta, ara que el xandall és un uniforme habitual de tots els nens i nenes.
L’entrada de la tardor també feia estrenar vestits, però no tant. En general, les dones es posaven una rebeca al damunt i amb això ja teníem llesta la tardor.
Els nostres fills segurament saben què és una rebeca, tot i que ni en compren ni l’anomenen.
La paraula rebeca no té res a veure amb rebec i rebequeria, adjectiu que vol dir persona de caràcter difícil. La nostra rebeca, que és una jaqueta de punt sense coll que es corda pel davant, és un mot agafat de la pel·lícula Rebecca, la protagonista de la qual, Joan Fontaine, porta una d’aquestes jaquetes de punt.
És curiós que utilitzem un nom comú a partir d’un nom propi que ens arriba d’un film. D’aquesta peça de vestir també se’n diu càrdigan, en honor a lord Cardigan, que la feia servir durant la guerra de Crimea.
D’aquest procés lingüístic se’n diu metonímia, paraula d’origen grec que vol dir ‘al costat del nom’. Aquest fenomen designa una cosa en nom d’una altra. En aquest cas, un nom propi designa un objecte associat a ell i es converteix en nom comú. De la mateixa manera que diem m’he begut un xerès.
🎦 REBECCA, d’Alfred Hitchcock, basada en una novel·la de D. du Maurier.
EUA, 1940 (Dos Oscars i moltes nominacions a altres premis)
Un aristòcrata coneix una jove humil a Montecarlo, després de la mort de la seva dona Rebeca. Es casen i se’n van a viure a la seva mansió d’Anglaterra.
És una de les millors pel·lícules del gran Hitchcock, que aconsegueix un clima de tensió i intriga durant tot el film que no et deixa gens indiferent.
Cal veure-la, és un clàssic dels clàssics del cinema!
* * *
portaven bruses blanques i rebeques
verdes, i pel carrer sentíem el fresseig
precipitat de flors i fulles on s'amaguen
els negres cuirs de l'ametller.
Gabriel Ferrater (Da nuces pueris,1960)
Gràcies, Ció, per les sessions de llengua, tan interessants i reviure records, que de vegades tenim una mica oblidats
ResponEliminaPenso que avui , la gent jove, poc fa servir la paraula rebeca , poder tampoc la peça de roba
I jo amb prou feines! La de la foto era de la meva mare.
EliminaQue curiós que avui parlis de la rebeca així com ho has fet, una cosa que la meva mare ja em va explicar quan era molt petita ( que la rebeca peça de roba ve de la películ·la Rebecca) A casa érem molt "pel.lículeros "
ResponEliminaAl meu germà i a mi també ens agradava molt llegir tebeos, que es el mateix cas (paraula que ve de la publicació TBO)
Un cop més, gràcies per despertar records d'infantesa.
La pel·lícula es IMPRESCINDIBLE