 |
| foto: Estel Bové |
Quan plovia, gairebé ja tenia a les mans una bossa de plàstic per recollir-ne, sempre que tingués a la vora algun camp amb canyissos o tiges de fonoll o arbustos o fins i tot, males herbes. Amb la collita del dia els portava cap a casa com un trofeu.
Els col·locaven a dins d’una escorredora de metall i els tapaven amb un plat, i al damunt hi posaven algun pes, perquè no aixequessin la tapa i s’escapessin, perquè algun cop ho havien fet i es van haver de perseguir caragolins parets amunt.
Era tot un ritual caragolinaire.
Els tenien uns quants dies espolsats amb farina, potser perquè s’alimentessin una mica ara que haurien de ser a la garjola. Així expulsaven excrements i toxines. Després els teníem en dejú un parell de dies més. I a partir d’aquí començava la tortura. Es rentaven bé amb aigua de l’aixeta fins que deixaven anar poques baves, després es posaven dins d’una olla gran amb aigua freda i una mica de sal i s’encenia el foc, que primer era suau i els donava escalfor. Aquest era el ritual de l’engany. Deurien dir: mira quina piscina climatitzada més fantàstica que tenim! Però així que estaven contents i treien les banyes, s’apujava el foc i els teníem bullint una mitja hora més o menys, segons la mida, fins que quedaven groguis, i amb les banyes a fora.
Escorreguts i a la taula, acompanyats d’una mena d’allioli fluix barrejat amb tomaca escalivada, anàvem buidant les closques. El meu pare era feliç com un anís aquell dia.
A ma mare no li agradaven gaire, potser perquè era l’encarregada de la tortura. A mi sí que m’agradaven, però no he continuat el ritual i, per tant, no he vist més caragolins al plat.
Caragol i cargol són considerats sinònims i com que els parlants sempre tendim a fer els mínims esforços lingüístics, acabem tots escurçant el mot.
🎦 LA MEMÒRIA DELS CARGOLS, d’Anna Rosa Cisquella, Joan Lluis Bozzo, Eduard Cortés, i Jordi Frades
Catalunya, 1999
Al llarg de 700 anys d’història, la família Cargol té una masia, conrea terres, lluita en les guerres, guanya diners, en perd, i sempre va endavant.
És una sèrie de TV3, còmica, plena d’ironia, amb dosis de bon humor i també de duresa. Es va fer famosa a finals del segle passat i en aquell moment va agradar molt. Vint-i-cinc anys després les tecnologies han canviat, però encara conserva aquella bona feina televisiva d’aleshores.
Són 26 capítols, que podeu veure sencers aquí
* * *
A costat del foc hi ha la gran olla buida. L'aigua que va a cercar serà per a rentar i bullir els caragols.
Lola Anglada (En Peret, 1928)
A casa érem més de cargols. El pare s'encarregava de buscar-los i fer el ritual de la farina a la caragolera, etc. La mare i la padrina els rentaven amb sal perquè traguessin el cap esfereïts i no costés tant de treure'ls de la closca. No n'he tastat des del maig de 2003, que el pare va tenir un infart al camp precisament buscant caragols entre la boira.
ResponEliminaAl meu marit li agraden molt i a mi només els de determinat restaurant gironí. Soc rareta ja ho sé, perquè o t'agraden o no. En fi! La mare feia el mateix procés que tu expliques i una tia que vivia a casa, quan era petita, i jo n'anàvem abuscar quan plovia.
ResponElimina