 |
| foto: Estel Bové |
Quan plovia, gairebé ja tenia a les mans una bossa de plàstic per recollir-ne, sempre que tingués a la vora algun camp amb canyissos o tiges de fonoll o arbustos o fins i tot, males herbes. Amb la collita del dia els portava cap a casa com un trofeu.
Els col·locaven a dins d’una escorredora de metall i els tapaven amb un plat, i al damunt hi posaven algun pes, perquè no aixequessin la tapa i s’escapessin, perquè algun cop ho havien fet i es van haver de perseguir caragolins parets amunt.
Era tot un ritual caragolinaire.
Els tenien uns quants dies espolsats amb farina, potser perquè s’alimentessin una mica ara que haurien de ser a la garjola. Així expulsaven excrements i toxines. Després els teníem en dejú un parell de dies més. I a partir d’aquí començava la tortura. Es rentaven bé amb aigua de l’aixeta fins que deixaven anar poques baves, després es posaven dins d’una olla gran amb aigua freda i una mica de sal i s’encenia el foc, que primer era suau i els donava escalfor. Aquest era el ritual de l’engany. Deurien dir: mira quina piscina climatitzada més fantàstica que tenim! Però així que estaven contents i treien les banyes, s’apujava el foc i els teníem bullint una mitja hora més o menys, segons la mida, fins que quedaven groguis, i amb les banyes a fora.
Escorreguts i a la taula, acompanyats d’una mena d’allioli fluix barrejat amb tomaca escalivada, anàvem buidant les closques. El meu pare era feliç com un anís aquell dia.
A ma mare no li agradaven gaire, potser perquè era l’encarregada de la tortura. A mi sí que m’agradaven, però no he continuat el ritual i, per tant, no he vist més caragolins al plat.
Caragol i cargol són considerats sinònims i com que els parlants sempre tendim a fer els mínims esforços lingüístics, acabem tots escurçant el mot.
🎦 LA MEMÒRIA DELS CARGOLS, d’Anna Rosa Cisquella, Joan Lluis Bozzo, Eduard Cortés, i Jordi Frades
Catalunya, 1999
Al llarg de 700 anys d’història, la família Cargol té una masia, conrea terres, lluita en les guerres, guanya diners, en perd, i sempre va endavant.
És una sèrie de TV3, còmica, plena d’ironia, amb dosis de bon humor i també de duresa. Es va fer famosa a finals del segle passat i en aquell moment va agradar molt. Vint-i-cinc anys després les tecnologies han canviat, però encara conserva aquella bona feina televisiva d’aleshores.
Són 26 capítols, que podeu veure sencers aquí
* * *
A costat del foc hi ha la gran olla buida. L'aigua que va a cercar serà per a rentar i bullir els caragols.
Lola Anglada (En Peret, 1928)
A casa érem més de cargols. El pare s'encarregava de buscar-los i fer el ritual de la farina a la caragolera, etc. La mare i la padrina els rentaven amb sal perquè traguessin el cap esfereïts i no costés tant de treure'ls de la closca. No n'he tastat des del maig de 2003, que el pare va tenir un infart al camp precisament buscant caragols entre la boira.
ResponEliminaNo ho sabia això de ton pare... és normal que no n'hagis tastat més. No deu ser ben bé un rebuig, però deus pensar en el que va passar i ja no venen tant de gust.
EliminaAl meu marit li agraden molt i a mi només els de determinat restaurant gironí. Soc rareta ja ho sé, perquè o t'agraden o no. En fi! La mare feia el mateix procés que tu expliques i una tia que vivia a casa, quan era petita, i jo n'anàvem abuscar quan plovia.
ResponEliminaAixò del restaurant és sospitós :)
EliminaGràcies per la recepta Ció! La tenia a la memòria perquè a casa també en fèiem, però tu l'has descrit molt bé.
ResponEliminaI sí, millor si són caragolins Ara també ens agraden, però al restaurant, que es tota una feinada, aquest ritual cargolaire. , i es necessita molta paciència....
Bona tarda Ció! M'has transportat al mateix ritual que feia el meu avi! Ell va comprar una caragolera després que un dia es van escapar tots els caragols per la cuina perquè van aconseguir aixecar el plat i ser lliures! La meva mare feia una salsa lleidatana, però aquest allioli amb tomàquet també el feia el meu sogre. Plaers que potser hauríem de recuperar... tot i que les tiges de fonoll ja no estan habitats per aquells deliciosos caragolins...
ResponEliminaRecordo com si fos ara el dia que es van escapar paret amunt... És un plat que gairebé només trobem als restaurants, perquè la gent ja no vol feina a les cases. I tot allò que no es traspassa a la propera generació, es perd!
EliminaA casa, poc sigui la veritat, els fèiem dissabte, perquè teníem tota la tarda per menjar-los, molta roba i poc sabó, eren molt entretinguts
ResponEliminaCió, m'has fet venir salivera!
ResponEliminaA casa ens agraden molt els caragols, per menjar caragolins cal més paciència.
El pare, que era un bon gormand, comprava scargots a Andorra quan aquí encara no n'hi havia i posava cada bèstieta dins la closca iel farcia de msntega amb juliverd, sal i pebre negre i els feia el forn. Ens hi llepàvem els dits, sobretot amb la salsa que quedava. Ara bé, tornar netes les closques era una feinada. Bullir-los, més d'una vegada, també calia tirar-los un bon raig de vinagre i ben esbandits es deixaven damunt d'uns draps de cuina al sol, fins que quedaven secs. Es guardaven dins de les capses...i fins la propera vegada. Però ara, ja fa molt de temps que no n'he fet. I mira que m'agraden eh!!!
Gràcies Ció, per aquests encertats escrits que són una delícia!🫂
Adelaida Amigó. No sé què faig malament que sempre em surt "anònim"
ResponEliminaEs que els escargots de Bourgogne són d'un altre planeta! Jo els vaig tastar quan ja era molt gran i, realment, són boníssims!
ResponElimina