dissabte, 23 de gener de 2021

ATOCHA

Estació d'Atocha, Madrid

Les generacions joves sortosament no van conèixer l’episodi de brutalitat que es va produir el 24 de gener de 1977, que s’ha anomenat la matança d’Atocha. Un atemptat d’ultradretans, sota les sigles de l’Alianza Apostólica Anticomunista o la Triple A, va irrompre en un despatx d’advocats laboralistes de Comissions Obreres i militants del PCE, al número 55 del carrer Atocha de Madrid. Van assassinar 5 persones i en van deixar 4 de ferides. Malgrat el temps passat ho recordo força i sé que ens va impactar molt, perquè vèiem molt clar que era una resposta a la incipient obertura política que es pretenia.  

Es tractava de desestabilitzar la transició política després de la mort del dictador Franco, i ho van aconseguir. 

Es van detenir els assassins, que van ser jutjats i condemnats, però res no va quedar prou clar. Hi va haver fugides de la presó, manca de recerca dels caps dirigents de l’atemptat, i poca claredat. Alguns dels supervivents, encara avui, temen parlar-ne. 

L’ultradreta no és un partit polític més. És un pensament que existeix per destruir, per anul·lar tot el que s’ha aconseguit i per retornar a un passat obscur. Són a punt d’entrar al Parlament de Catalunya, el 14 de febrer, el 30 de maig o el dia que ses senyories decideixin. Senyories que estan a un pas de dir-nos a qui hem de votar. 



🎦    7 DÍAS DE ENERO, de Juan Antonio Bardem

Espanya, 1979

Atemptat d’un grup d’ultradreta contra un despatx d’advocats laboralistes del carrer Atocha, 55 de Madrid, vinculats al PCE. 

La pel·lícula barreja la ficció amb imatges d’arxiu dels fets reals, i aconsegueix una bona trama. 

Molt recomanable per conèixer un bocí d’història negra de no fa tants anys. A Bardem li van dir quan la va estrenar, dos anys després dels fets: no es el momento!

Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=zOY3RqI8dK4




Sembla que té contactes amb les trames negres europees i amb l'ultradreta espanyola... Un element perillós, perdiguer... I ara, digues, per què t'interessa tant?

Jaume Fuster (Les claus de vidre, 1984)



dissabte, 16 de gener de 2021

MIL SOLS ESPLÈNDIDS


Es difícil posar-te a la pell d’una noia dels afores d’Herat, a l’Afganistan. No només per la cultura diferent, sinó també per la percepció del món. Si des del naixement t’inculquen que les coses són d’una determinada manera i no tens cap forma objectiva de canviar aquesta percepció, com és possible saber que hi ha altres formes de viure? 

Els casaments forçats de nenes amb homes que els tripliquen l’edat és un fet habitual i no només hi estan d’acord els homes, també les mares, les dones que ho han patit. És un fet habitual. És la normalitat. És saber que no tens altra opció a la vida que suportar-ho tot. 

És una lluita per la supervivència, travessant tots els obstacles: els talibans, les invasions, la guerra, la llei de la xaria, la violència gratuïta, les prohibicions estúpides. I enmig, la història ens narra l’amistat entre dues dones, que fa més suportable el dolor. 

Sé que és una novel·la, però també que està basada en fets habituals a l’Afganistan. Estan molt ben descrits els paisatges, perquè et sents al mig de Kabul, Herat, Kandahar, els Budes de Bamian, meravelles del món destruïdes pels talibans, perquè deurien enutjar Al·là.

Us la recomano! És un llenguatge planer i ben estructurat. Veureu que així que us aneu endinsant en la història, no només no la podreu deixar, sinó que us anirà envaint un sentiment de ràbia, perquè no és un problema de cultures diferents, sinó de males persones. 

En fi, la vida és molt injusta segons el punt del planeta on has nascut. Salaam alaikum!


🎦   ELS GRANS BUDES (The Giant Buddhas), de Christian Frei
Del gènere documental. Investigació sobre la destrucció dels Budes gegants de la vall de Bamian a l’Afganistan. 

Al març de 2001 les dinamites dels talibans van fer explotar els Budes, mentre una càmera ho gravava i els talibans ho celebraven. Ho va enregistrar un periodista àrab que va ser empresonat per col·laboració amb Al-Qaida. 



Eren incomptables les llunes que brillaven sobre els seus terrats,
o els mil sols esplèndids que s'ocultaven rere els seus murs.
Saib-e-Tabrizi (Kabul, segle XVII)





dissabte, 9 de gener de 2021

FA UN FRED DE MIL DIMONIS!

foto: Alfons Barceló (voltants de Puigcerver, Baix Camp, 9/1/2021)

El fred, aquesta sensació que tenim quan perdem la calor, és habitual en temps d’hivern, i ho és sobretot per als qui viuen en països on el fred es manté durant molts mesos. Els qui habitem al Mediterrani tenim la sort de viure temps força suportables, així que no ens podem queixar de la nostra climatologia. 

Però sí que ens podem queixar –i no ho fem- que hagin apujat un 27% el preu de la llum i un 22% el del gas en plena pandèmia i en ple gener hivernal. 

Tothom sap que aquestes actuacions perjudiquen els més febles, la gent amb menys recursos, i m’agradaria pensar que serem capaços de fer canviar aquestes decisions, però no serà així, no farem res, continuarem pagant religiosament el que ens manin.  

Aquesta escalada de preus sense sentit hauria de fer sortir la gent al carrer, però saben que no ho farem perquè som mesells, insensibles, impassibles... perquè encara que remuguem, la majoria pot pagar les factures. 

El fred lingüístic ens ve del llatí frigdu o frigĭdum, que ens ha arribat amb diferencies amb la primera vocal. En català i italià: fred i freddo. En castellà, gallec i portuguès: frío. En francès, froid. D’aquesta mateixa arrel llatina tenim el frigorífic, encara que en diguem nevera, però també la frigidesa, que és la incapacitat de sentir plaer sexual, cosa que s’associa a la fredor.

Des d’aquest gener, que ens fa un fred que glaça el pensament, almenys tinguem presents els qui no tenen tanta sort com nosaltres. 

Els qui tenen fred són fredolics, ull a no confondre-ho amb uns bolets!

I si no pagueu el rebut, us tallaran la llum sense contemplacions, tant se val qui mani! 



🎦    LA PELL FREDA, de Xavier Gens

Basada en la novel·la d’Albert Sánchez Pinyol, 2017

En una illa en mig de l’oceà apareixen cada nit unes criatures estranyes. Els dos homes del far intenten per tots els mitjans defensar-se’n.

Crítica que ja vaig fer a Facebook el 15/10/2017: 

A casa no som molt amics de la ciència ficció, més aviat hi vam anar per militància, per això he de dir que no em va entusiasmar.
Ara bé, reconec que la pel·lícula està molt ben feta, amb uns exteriors preciosos, i que el treball és molt bo.
És una pel·li que narra bàsicament la supervivència i la por al que és desconegut.
Als amants de la ciència fricció els agradarà, gairebé segur!





De la vida moderna, només n'acceptaven els gelats, i amb aquestes frígides llaminadures ens obsequiaven contínuament.

Josep M. de Sagarra (Memòries, 1954)



 

divendres, 1 de gener de 2021

OBRIM PORTES AL GENER


Devem al déu romà Janus el nom del primer mes de l’any. És el déu de les portes, de les dues cares, dels inicis i els finals de les coses. Janus està situat entre els dos anys, acomiada el vell i obre la porta al nou, i els romans li oferien sacrificis perquè guardés les entrades de les cases. Se’l representa mirant endavant i endarrere, i per això diem que entrem a l’Any Nou. Enguany li agrairem que sigui diligent a tancar la porta de 2020 que tanta desgràcia ens ha portat. 

En general, hem estat bastant fidels al déu de les portes perquè són moltes les llengües que mantenen l’arrel llatina Ianuarius. En català, gener; en castellà enero; en portuguès i gallec, janeiro i xaneiro; en francès, janvier; en italià, gennaio; i fins i tot l’anglès i l’alemany, January i Januar.

El calendari julià, implantat l’any 46aC, començava el mes de març i tenia 10 mesos. El calendari gregorià, establert pel papa Gregori XIII el 1582, és el que avui correspon a l’estàndard internacional.

Gener de 2021 és l’inici d’un any difícil i complicat. Tindrem vacuna, però no eradicarem la pandèmia, que ens continuarà flagel·lant molt de temps més. 

Jo no voldria ser a la pell dels qui van al davant de les mesures sanitàries per la Covid19, però han d’entendre el desconcert. De tot el que s’ha dit i escrit en aquests mesos em quedo amb això: hi ha països que poden tancar-ho tot perquè poden pagar, n’hi ha d’altres que ho han d’obrir tot perquè no poden pagar res -o no ho volen, no ho sé, perquè els pressupostos de defensa no s'han abaixat pas, i els de la monarquia tampoc!

No sé si desitjar-vos un Any millor o un Món millor. Tot plegat és confús, complex i enrevessat. Que Janus us ajudi a traspassar del vell al nou sense fer-vos mal. 




🎦   LAS DOS CARAS DE ENERO, de Hossein Amini

Regne Unit, 2014. Guió basat en la novel.la de Patricia Highsmith

Una parella nord-americana és de vacances a Atenes. Allí coneixen un home que farà trontollar la seva relació. 

Crítica que ja vaig fer al Facebook el 2014: 

Un thriller ben aconseguit, amb escenes agradables, d’època, amb una bona trama, no previsible. A més, es pot veure una mica la ciutat d’Atenes, i això sempre és encantador, encara que deixin els grecs una mica malparats.



Un bleix suau de vent que no és vent
commou la serenor. És la florida
dels ametllers del cel, nit de gener.

Josep M. López-Picó (Assonàncies i evasions, 1933)