dissabte, 18 de setembre de 2021

TOTS, TOTES, TOTIS i TOTUS

 


La nova consellera de Feminismes i Igualtat diu que totis és la fórmula perquè col·lectius no binaris se sentin inclosos. 

Els canvis lingüístics són inevitables. Es produeixen per contacte amb altres llengües, per influències estrangeres, per malformacions, per errors de pronúncia crònics, per relaxació de vocals, per assimilacions, per la tendència dels parlants al mínim esforç fonètic, i amb els anys, o els segles, acabem formant i reformant les llengües. Amb el canvi lingüístic arribem a canviar un fonema, a canviar el comportament morfosintàctic d’un mot o fins i tot podem canviar el significat d’una paraula. 

Però és inacceptable que ens vulguin imposar un canvi lingüístic. Els lingüistes diuen als polítics com han de fer política? Doncs que els polítics no diguin als lingüistes com ha de funcionar la llengua! A més, per què s’ha d’inventar totis, si podem fer servir tothom

Què vol dir tothom? Doncs vol dir tota la gent, tout le monde, todo el mundo, tutti il mondo, everybody. És a dir, totes les persones, totes les ànimes, tots els individus, tot Déu, tot quisqui!

Cal fer polítiques inclusives, polítiques que previnguin l’exclusió, formar el personal docent amb recursos contra el bulling, contra el menyspreu a la diferència, contra la LGTBIfòbia, però deixeu en pau la llengua, que ja sap circular sola -i amb moltes dificultats. És que algú pensa que forçar un canvi morfològic solucionarà alguna cosa de la vida social? Cal ser molt ingenu per creure-ho. 

No crec que s'arribi a gestar un canvi lingüístic, malgrat que calgui tenir un respecte absolut pels considerats no binaris, persones que no tenen la percepció de ser homes o dones i que s’autoanomenen tercer gènere.  

És una mesura política per acontentar un col·lectiu, però dubto que així se li faci cap favor. No ens enganyem, les darreres violències cap a aquests col·lectius són rebutjos estructurals, del sistema, com el racisme, i no val la pena perdre el temps i l’energia en l’invent d’un nou morfema, cal treballar en un altre sentit. Són cortines de fum per desviar l'atenció. Feu l'esforç de pensar com evitar la violència contra aquests col·lectius, i nosaltres ja anirem comunicant-nos com puguem... 



🎦   TODOS LO SABEN, de Asghar Farhadi      

Espanya, 2018

Crítica que ja vaig fer el 2018 a Facebook:

Un casament reuneix una família i un esdeveniment incontrolat colpeja les vides dels assistents i el seu passat.

Una història que si bé pot ser inversemblant, difícil de trobar en la realitat, et fa pensar i et col·loca en el lloc dels qui ho pateixen. És una mena de thriller psicològic situat en qualsevol lloc rural on tothom es coneix i on tothom treu conclusions del que veu. Unes interpretacions brillants dels protagonistes.

TRÀILER 




Els poetes avui són cautelosos
—vull dir, s'entén, els nostres.
Juguen molt amarrats,
guarden molt recollit
el ventall de les cartes.
I si s'escau fan bluf. I trampes.
Com tothom, com tothom.

Joan Oliver (Vacances pagades, 1960)




dissabte, 11 de setembre de 2021

11S



Maig de 2001. El Joan i jo celebrem les noces d’argent. Viatgem juntament amb els nostres amics forever Jordi i Àngels, companys de casament xirucaire, en el record d’una jornada lluny de les habituals. 

I els 25 anys vam decidir passar-los a la mítica ciutat de Nova York, on tot fa cara de pel·lícula i de gran pantalla. Pugem a les Torres Bessones, una impressionant terrassa amb una visió magnifica de la ciutat de Manhattan. Cercàvem els sortidors de fum dels carrers, imaginàvem King Kong pujant per l’Empire State, se’ns apareixia Audrey Hepburn esmorzant i somniant davant la famosa joieria Tiffany de la cinquena avinguda. Observàvem Superman passejant amunt i avall del llarg i esplèndid pont de Brooklyn, les màfies del Bronx eren a tocar, sentíem els bars de jazz de Harlem i el seu gòspel, vèiem Tom Hans aterrant l’avió al mateix riu Hudson, suposàvem que eren Jane Fonda i Rod Taylor els qui remàven al llac del Central Park, parlàvem de la compra dels claustres de Sant Miquel de Cuixà al barri dels Cloisters, pedra a pedra. Leonardo DiCaprio jugava fort a la borsa a Wall Street. Sentíem de lluny el cinema negre de Chinatown o Little Italy, i el cinema de terror al Soho. La cruïlla més famosa i il·luminada del món, Times Square, era i és el símbol i el centre de tantes pel·lícules i sèries, l’estàtua de la Llibertat ens mirava altiva i segura, i Ellis Island, per on entraven milions d'immigrants entre els segles XIX i XX, es mantenia allunyada. L’edifici Chrysler, un dels més bonics, i l’ONU, on decideixen per nosaltres o bé no decideixen res segons el cas.

Quatre mesos després d’aquell viatge inoblidable, des de la tele de casa veiem com queien les Torres Bessones a mans de dos avions dirigits per terroristes islàmics. No estàvem sols, amb nosaltres dos cosins, que per sempre més relacionaran l’11S amb una cadira i una tele determinades. 

La ciutat va quedar destrossada emocionalment, i el món també. L’11 de Setembre coincideix amb la nostra derrota de 1714 i amb la caiguda del règim democràtic de Xile. Tot plegat fa que la data es recordi tant si com no. 

Malgrat tot, vint anys després el mal no ha pogut esborrar la visió de Nova York com la ciutat del cinema, perquè es respira pel·lícula a cada cantonada. 



🎦   ESMORZAR AMB DIAMANTS (Breakfast at Tiffany's), de Blake Edwards

EUA, 1961 (2 Oscars, Globus d’Or, i molts altres premis)

Audrey Hepburn esmorza cada dia davant l’aparador de la joieria Tiffany’s, i coincidirà amb un escriptor.

Clàssic imprescindible per conèixer la història del cinema. I una nova oportunitat d’escoltar Moon river, la cançó. 

TRÀILER



La aurora de Nueva York tiene
cuatro columnas de cieno
y un huracán de negras palomas
que chapotean las aguas podridas.

La aurora de Nueva York gime
por las inmensas escaleras
buscando entre las aristas
nardos de angustia dibujada.

Federico Garcia Lorca (Poeta en Nueva York, 1929-1930)





dissabte, 4 de setembre de 2021

MAL DE COR

Dibuix: Dàlia Maglabashian Bové

La meva iaia, cap a migdia, mirava el seu entorn tapada fins al nas amb la manteleta gris per no constipar-se i sempre deia el mateix: tinc mal de cor. I jo me’n reia, perquè als set o vuit anys poca cosa pots entendre del que diuen els vells de vuitanta. 

I li deia: iaia el cor no fa mal! I ella em mirava volent dir què sabràs tu, però el seu mal de cor era de ganes de menjar, d'una sensació de buidor a l’estómac.

El cor, a part de ser un òrgan muscular que treballa sense parar, és també una idea abstracta, una representació de molts pensaments, de formes de dir. Per això se’ns trenca el cor quan veiem patir algú, o anem amb el cor a la mà si anem de bona fe, o fem les coses de tot cor, de grat. No sempre ens veiem amb cor de fer una cosa i sabem fer el cor fort davant una desgràcia, i així tantes altres frases fetes que remeten al cor com a símbol per al bé i per al mal.

L’expressió que us deia ja ha desaparegut. Les frases fetes canvien amb els anys i n’arriben de noves que substitueixen o no les antigues. Això és normal, perquè les llengües són éssers vius que s’empelten d’altres formes que venen d’altres llocs o es contagien de les llengües que tenim més en contacte. Les que tenim al voltant han seguit el model llatí cor, cordis. En castellà: corazón; en francès: cœur; en italià: cuore; i en portuguès: coraçãoDel cor ens arriben també les paraules recordar, que vol dir tornar a passar pel cor; acordar, que vol dir unir els cors; concòrdia, discòrdia...

Dins la comunicació no verbal, ara es fa un gest amb les dues mans simbolitzant el cor, o bé, sobretot arran de la pandèmia, es donen cops amb la mà a la zona del cor com un gest simbòlic de respecte. Aquestes fórmules noves han arribat per quedar-s'hi.

Ara els joves diuen: t’has quedat amb mi!, que vol dir m’has fet quedar parat, m’has sorprès...

Si la meva iaia ho sentís, entendria que m’he quedat amb ella, al seu costat. 

Estem amb l'ai al cor, constantment!




 VÉS ON ET PORTI EL COR (Va’ dove ti porta il cuore), de Susanna Tamaro, en català amb l’editorial Labutxaca. 

Una àvia escriu a la seva neta una llarga carta de comiat, perquè sap que li queda poc temps. Li explicarà part de la seva vida i els motius que tenia per obrar d’una o d’una altra manera i les relacions amb les persones que l'han envoltada. 

Fa anys que vaig llegir aquesta novel·la, i em va deixar un bon impacte per la riquesa de sentiments que ens regala.


🎦   DONDE EL CORAZÓN TE LLEVE, de Cristina Comencini

Itàlia, 1996

Adaptació cinematogràfica del llibre de Susanna Tamaro. Es pot veure per plataformes digitals. 

Tràiler en italià: https://www.youtube.com/watch?v=u3YAZiiK5gs&t=3s



Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
Més poderós que el roure, més verd que el taronger
Conserva de ses fulles l'eterna primavera
I lluita amb les ventades que atupen la ribera
Com un gegant guerrer.

Miquel Costa Llobera (El Pi de Formentor, 1875)




dissabte, 28 d’agost de 2021

GOMORRA



Gomorra era una ciutat de Canaan a l’est del mar Mort. Segons el Gènesi, juntament amb Sodoma era una de les ciutats més corruptes, que van ser castigades per Déu, però no eren pas corruptes per la droga ni la política ni la reialesa, sinó pel comportament –considerat depravat- de la població. Precisament de Sodoma ha derivat sodomia, que és bàsicament l’homosexualitat masculina.

Avui el títol ens porta a una sèrie italiana, basada en la novel·la de Roberto Saviano, dirigida per ell i altres directors, que es pot veure per la plataforma HBO, amb quatre temporades de dotze capítols cada una (de moment). És una molt bona sèrie, però cal dir que no és una història fàcil. 

El tràiler comença dient: Hi ha llocs on el mal té un nom tan antic com la Bíblia.

Està basada en la camorra napolitana. Les famílies i els clans lluiten per fer-se amb el poder de la droga i de les empreses, i no hi ha capítol que no comporti escenes violentes. 

La conversa que tenim a casa és: fa estona que no maten a ningú, no?

I no és que m’agradi la violència gratuïta de les pel·lícules, ni les escenes de sang i fetge tan habituals en aquestes històries, però quan el guió està tan ben fet, quan els actors principals ho broden, quan veus que és possible que sigui un reflex d'alguna realitat, t’adones que ets davant d’una obra de qualitat que t’enganxa. 

Evidentment no agradarà a tothom. El tema és complicat i cal estar atent a les converses, a les traïcions i a les mirades i té la virtut de fer bo el més criminal. Et fa veure els assassins principals com a persones humanes amb les seves contradiccions, lluites i sofriments.

La història es transmet des d’un punt de vista totalment realista. Passa a Nàpols, amb el Vesuvi sempre de fons, i molt particularment al barri napolità de Secondigliano. Els personatges circulen pels suburbis i zones més marginals de Nàpols. Res a veure amb els gàngsters ben vestits de les pel·lícules americanes a què estem acostumats, ni amb les seves relacions amb la gent bé del món econòmic i social. 

Això sí, a totes les parets de les cases hi ha marededéus i sants que els beneeixen.  

I ara que ja anem entenent les trames, així que un personatge fa aigües o té dubtes diem: nen, no duraràs més d’un capítol!

Si us agraden les sèries mafioses us la recomano molt!



🎦   GOMORRA, de Roverto Saviano
Itàlia, 2014







dissabte, 21 d’agost de 2021

AVUI MENGEM SUSHI!

foto: Vicenç Margalef


El sushi, a més de ser el nom d’un gat conegut de la família, és també un menjar que fa dos dies que hem descobert.

A casa meva, de l’arròs bullit o de l’arròs blanc en dèiem ‘arròs de poll’. I l’arròs de poll era l’arròs més simple, barat, poc atractiu i amb menys glamur que podíem menjar. La nova idea de fer les coses ‘al dente’ no existia i l’arròs era com un pegot de ciment a l’estómac, que servia precisament per alleugerir el mal de panxa.

L’arròs de poll que menjàvem a casa no tenia pollastre ni cap altra carn. Potser un gra d’all i alguna fulla de llorer per aromatitzar la insípida menja, però res més. I si es diu de ‘poll’ és perquè a les cases de pagès donaven l’arròs sobrant a l’aviram.

El sushi és un plat de la cuina japonesa, fet a base d’arròs bullit premsat, que amaneixen amb vinagre d’arròs i que acostuma a acompanyar peix cru o verdures, i es pot embolicar amb algues.

Si ens endinsem en les seves característiques hi trobarem varietats, com els maki, els nigiri o els temaki, que acompanyem amb salsa de soja i wasabi, que cou com un dimoni.

Cap llengua europea no ha traduït el sushi, així que hem adoptat la paraula i ens l’hem quedat, malgrat que encara no figura al diccionari català, però ja ho farà un dia o altre. Curiosament l'arròs ens arriba de l’àrab ar-rozz, i poca cosa hem canviat els europeus. En català, arròs; en castellà, gallec i portuguès, arroz; en francès, riz; en italià, riso; en anglès, rice i en alemany, Reis.

Sembla actual el sushi, però hi ha constància que la paraula va aparèixer al Japó a principis del segle VIII dC, per tant, ja fa temps que hi treballen.

L’arròs de poll de tota la vida s’ha convertit en un plat exquisit que cerquem als millors restaurants i paguem qui sap quant! 😉

 

 



🎦   RISO AMARO (Arròs amarg), de Giuseppe de Santis

Itàlia, 1949

Una dona s’uneix a un grup de dones de les plantacions d’arròs de la vall del riu Po. Allí es troba amb el seu amant, que es vol aprofitar de la collita.

Drama i intriga policíaca. Tot vestit de grans dosis d’erotisme –sobretot per l’època, en plena postguerra- protagonitzada per l’actriu Silvana Mangano.

Es interessant també com a documental per la feina dels jornalers en els camps d’àrròs.

Tràiler

  

 

Aquell vespre et vaig
servir arròs blanc —magre sopar
per ser l'últim.

Jordi Llavina (La corda del gronxador, 2006)






 

 

diumenge, 8 d’agost de 2021

VACANCETES D’AGOST...

 


Avui començo vacances damunt les vacances habituals de la jubilació. Vull dir amb això que potser no seré tan regular amb la tramesa del blog durant el mes d’agost, perquè els qui no treballem també hem de fer vacances de no treballar, entre altres coses perquè fem moltes més activitats de les que ens pensàvem que faríem en aquesta època de la vida! 

La vacança, que sempre s’utilitza en plural, vacances, potser perquè seria molt gasiu que només ens en deixessin fer un dia, ens arriba del llatí vacare, que vol dir estar buit, per tant, si està buit és que està desocupat, no hi ha ningú, és a dir, està vacant! D’aquí ens arriba també la 'vacació' que volia dir estar vacant o desocupat un càrrec o un lloc de treball. Per tant, no és incorrecte dir ‘vacacions’ en català, malgrat que soni molt estrany i que no formi part de la conversa habitual; el que passa és que vacances ha guanyat la partida en tots els usos. 

És fàcil pensar que sempre s’han fet vacances, però no és així. Les vacances són un dret laboral dels treballadors. Durant el temps de vacances es continua cobrant el salari i no es pot perdre la feina. Cal dir que sempre hi ha empreses que ‘retallen’ les vacances o obliguen a fer-les en un temps determinat, de forma que el que es retalla en realitat, són els drets laborals que tant han costat de guanyar. 

Les primeres vacances eren pauses perquè els estudiants poguessin treballar al camp en temps de collita d’estiu, per tant, eren unes vacances gens descansades. I les primeres vacances tal com les entenem avui van començar amb la Revolució Industrial. La classe obrera del segle XIX va organitzar-se per lluitar per una vida més digna i limitar la jornada laboral i els dies de feina anuals, però no va ser fins als anys vint que van començar tímidament a canviar les coses, tot i que en alguns països del món encara no n’hi ha. 

Les vacances no són doncs cap regal. Són un dret i com a tal cal preservar-lo de tots els intents de destrucció. 



🎦   VACACIONES EN ROMA, de William Wyler

EUA, 1953 (Tres Oscars, Globus d’Or, i molts premis més)

Una princesa s’escapa de palau per visitar la ciutat i coneix un periodista americà, que simula no saber qui és. 

Aquesta pel·lícula és una llegenda del cinema, malgrat que avui probablement no guanyaria l’Oscar, perquè els acadèmics la trobarien tòpica i típica, amb actuacions poc fluïdes, però l’any 1953, quan la gent normal no viatjava pel món, va ser una magnífica oportunitat per conèixer la ciutat de Roma. 

TRÀILER


Treva de gener
Avui es signa la pau a Vietnam
i per un dia joiosament dono
vacances als meus versos.

Maria Àngels Anglada (Kiparíssia, 1980)




dissabte, 31 de juliol de 2021

EL POLLASTRET

foto: Estel Bové (Ciutadella, Menorca)

Hi ha notícies exasperants... 

Ara resulta que arriba aquest pollastret –és així com l’anomenaria el meu pare- i ens diu que a les Illes parlen un fotimer de llengües: menorquí, mallorquí, eivissenc i formenterenc! Caram! És una excepcionalitat en tot el món! De cap al llibre Guinness!

Us imagineu que pel sol fet de néixer, una persona ja fos capaç de parlar sis o deu o quinze llengües? I que en pugui presumir al currículum? Poca broma!

Pablo Casado parla la llengua d’on va néixer, el palentino, la llengua d’on es guanya la vida, el madrileny, i la llengua d'on va ser diputat, l’avilenc? I n’estic segura que és capaç de parlar murcià, andalús, extremeny i qui sap si mexicà, colombià i argentí! Un prodigi de criatura! 

Tothom sap que menteix, però alguns l’aplaudeixen, i aquest és per a mi el problema principal. Són missatges que van fent forat, estan ben estudiats i meditats. És molt senzill: cal destruir el dèbil, dividir-lo i enfrontar-lo. I ho estan fent molt bé!

L’Institut d’Estudis Catalans acaba de fer un comunicat, poc contundent com és habitual, on diu que o bé és ignorància o és mala fe. Evidentment que és mala fe, és mala intenció, deshonestedat, malícia, engany, manca de respecte... i tot el que vulgueu. 

Deia Goethe (1749-1832): Res és més terrible que una ignorància activa. 

I el pollastret és molt actiu! 




🎦   POLLASTRE AMB PRUNES (Pollo con ciruelas), de Marjane Satrapi, Vincent Paronnaud

França, 2011

Un músic perd les ganes de viure quan se li trenca el violí. Entre somnis i al·lucinacions descobrim la història de la seva vida. 

La imatge es transforma en animació per poder imaginar els somnis, el passat i el futur. És una pel·lícula enigmàtica, un pèl estranya que et porta per viaranys poc convencionals, però interessants. 





¿Què series
si et vesties
de pollastre,
de sapastre
o capó?

Salvador Sunyer i Aimeric  (Llibre de coneixences, 1995)



dissabte, 24 de juliol de 2021

AVUI UN GINTÒNIC!


La meva cunyada Tessa em va ensenyar –ara fa uns quants anys- a fer gintònics. I des d’aquell dia sempre en cau algun en les trobades familiars o d’amics després d’un sopar, sobretot a l’estiu. 

I és curiós que després de tants anys de beure’n els acadèmics nostrats encara no hagin pujat la paraula al diccionari! En fan entrar moltes que –no dubto pas que no siguin necessàries- no diu gairebé ningú i aquesta que ja forma part de les nostres vides alegres encara es resisteix a entrar al llibre de les lletres. Déu me’n guard de dubtar dels deixebles de Fabra... però a vegades cal reconèixer que van lents!

Ens ho hem copiat dels anglesos, com tantes altres coses. De la beguda gin and tonic cada llengua l’ha adoptada al seu estil. Nosaltres, que tenim el mot aprovat al limb a punt d’entrar, n’hem fet una sola paraula gintònic, en canvi, en castellà en diuen gin-tonic, i en francès i italià un entremig, gin tonic. Així que ningú no ha optat per inventar una paraula nova, tots ens hem servit de la que ja existia, afegint o suprimint espais i guionets. 

Va, per fer-ne un dels bons, la base és aquesta: 

- Amb la llimona repasseu la boca de la copa, per aromatitzar-la.
- Glaçons grans 
- 1/5 part de ginebra 
- 4/5 de tònica 
- Pell o rodanxes de llimona o llima
- Millor una copa ampla

La proporció al gust! S’hi poden afegir més coses: pebre, fruites, anís, canyella, gingebre, etc., però la base és la base! I esclar, també us trobareu amb els qui demanen gintònic sense tònica!

Hi ha unes quantes marques de tònica, però a casa sempre hem fet servir la Schweppes, que ja ens va bé, i no estic fent propaganda comercial, perquè l’alemany Johann Jacob Schweppe (1740-1821) és qui va inventar el procés industrial per produir aigua mineral artificial carbonatada. I a partir d’aquí... tenim la tònica.

Sabíeu que el 19 d’octubre és el Dia Internacional del Gin & Tonic? Com és que no tenim un dia mundial de la ratafia i del vermut? Aquí qui no corre, vola!




🎦   AGENTE 007 CONTRA EL DR. NO, de Terence Young

EUA, 1962 (Globus d’Or)

James Bond arriba a Jamaica per investigar uns assassinats, però també descobreix una organització criminal. El seu enemic és el Dr. No. 

En aquesta pel.li a més d’un jove Sean Connery hi treballava una jove Ursula Andress, i segurament recordareu aquella escena tan famosa de la sortida de l’aigua. L’argument no és tan important en les pel.lícules de Bond!

Si bé la beguda per excel.lència de James Bond és el Dry Martini, en aquesta pel.lícula demana un gintònic, i és ell mateix qui diu al cambrer com l’ha de fer. Hi posa llima i gel fins a dalt de tot, la ginebra i després la tònica. 




Pare: Relaxa't.
Inspector: Sí, tranquil.
Pare: Un gintònic?
Inspector: No, millor que no, de veritat, gràcies.

Pau Miró (Lleons, 2006, teatre)
 

dissabte, 17 de juliol de 2021

CHAMBRETAS?


Han hagut de passar molts anys, però molts, fins que no he estat capaç d’identificar la llengua aragonesa en una paraula que a casa meva sempre s’havia utilitzat. A vegades estàs tan segur que una paraula existeix en català només pel fet que sempre l’has sentida, que no et molestes a consultar el diccionari, i un bon dia t’adones que no és català. 

Quan la meva mare, aragonesa de naixement, parlava de les chambretas, automàticament ho catalanitzàvem com a xambretes, i ens hem quedat tan amples durant dècades. 

Són les camisetes que feia per als meus fills, quan eren nadons, i que jo ja no he estat capaç de fer per als meus nets!

La meva àvia Joaquina era de Morata de Jalón (Saragossa). En casar-se amb el meu avi valencià van venir a Tarragona. Van tenir tres filles i la llengua de casa era el castellà, però l’entorn social de la ciutat, parlo dels anys 30-50, era el català, per tant, les germanes van parlar sempre en català entre elles, malgrat l’origen familiar. És un fet molt diferent al que es va produir uns anys més tard, perquè l’entorn de la població va deixar de ser favorable a la llengua autòctona. 

I torno a les xambretes. En aquesta web trobareu un col·lectiu de petits empresaris aragonesos que s’uneixen per defensar l’aragonès, o el que en queda d’aragonès. Fa poc que hem pogut veure la notícia que la política lingüística del Govern d’Aragó discrimina els parlants d’aragonès i català i pretén que aquestes llengües quedin relegades a les llars aragoneses. Com poden fer tanta nosa les llengües?  


Si nosaltres no utilitzem la llengua en TOTES les circumstàncies de la nostra vida ningú no ho farà per nosaltres. 

Potser ja és tard, però cal continuar reivindicant el que és just. És el que hauran de fer els nostres besnets algun dia, si volen recompondre la desfeta. 

NOTÍCIA





🎦   COCO, DE LA REBELDÍA A LA LEYENDA DE CHANEL, d’Anne Fontaine

França, 2009

La pel·lícula està centrada en els primers anys d’aprenentatge de la dissenyadora de moda Gabrielle Chanel (Coco Chanel). Una persona de gran personalitat, nascuda en una família humil, amb una infantesa trista, i amb històries amoroses difícils, que ha traspassat fronteres en el món de la moda. 

No és una gran pel·lícula, però té la bona idea de servir com a biografia, de manera que ens serveix per conèixer una mica la història d’un personatge influent en el món de la costura. 

Ara en diuen biopic, que ve de biographical picture, un anglicisme que s’ha posat de moda, i no vol dir altra cosa que 'cinema biogràfic'. 

TRÀILER



Ja hi pens en les ties i el seu disgust! Tendran qualque cosa amb què entretenir-se, faran jerseis i brodaran camisetes.

Carme Riera (Una primavera per a Domenico Guarini, 1981)







dissabte, 10 de juliol de 2021

UNA ALTRA BIRRA?

 


Ceres, la deessa romana de l’agricultura, ha donat nom als cereals, nom genèric de les plantes de gra, com la civada, l’ordi, el blat, etc. 

D’alguns cereals fermentats fem la cervesa, paraula que tot i estar relacionada amb Ceres, prové –segons algunes fonts- del gàl·lic o celta cerevĭsĭa

I totes les llengües de la península es van quedar bevent cerveza en castellà, cervexa i cerveja en gallec i portuguès, i zerbeza en basc, mentre que la resta d’Europa es va decantar pel verb beure, en llatí bibere. I per això tenim les birres italianes, les bière franceses, les beer angleses o les bier alemanyes. 

A part de les tres o quatre marques importants de cervesa, hi ha una gran tradició de fabricació artesana, sobretot durant el segle actual. 

Fer una cervesa vol dir també trobar-se en un bar i beure qualsevol cosa sigui o no sigui cervesa, per tant, és sinònim de reunió o de trobada social. Igual com ho és el cafè –fem un cafetó?- encara que en realitat et prenguis una til·la. 

I l'etimologia se'n va en orris, perquè dels 40 en avall tothom en diu birra

Llàstima que no m’agradi la cervesa... i com m’agradaria que m’agradés!



🎦   PIZZA, BIRRA, FASO, de Bruno Stagnaro i Israel Adrián Caetano

Argentina, 1997

Quatre amics a Buenos Aires. La filosofia de la seva vida és que tot es pot suportar sempre que no els manqui cervesa, pizza i faso (herba).

Una bona pel·lícula sud-americana sobre els joves i la seva forma de viure durant els anys 90, que no amaga el dolor i la tristesa d’una societat marginal, malgrat que hi ha també una mica d’humor i romanticisme. 

Tràiler: https://youtu.be/5UMvOdzYpHo




I no hi havia més
que un caixó de cerveses
per dotze centenars
d'assedegats.

Xavier Amorós i Solà (Guardeu-me la paraula, 1962)


dissabte, 3 de juliol de 2021

EL CONTE DEL COMTE QUE NO SAP COMPTAR


En les classes que he anat fent per a adults els introduïa frases com aquesta que servien per recordar com s’escriuen determinades paraules. El sistema pot anar bé per fixar, algunes persones, mots que no tenen res a veure en el significat ni tampoc en l’etimologia. 

Les vocals neutres catalanes ens fan una mala jugada, perquè ens obliguen a dir pràcticament igual les tres paraules. Se’n diuen paraules homòfones, és a dir, paraules d'igual pronúncia, però de diferent escriptura. Homòfon ve del grec homós, que vol dir 'igual' i de phōnḗ que vol dir ‘so'.

El conte és una rondalla o narració curta inventada, per a criatures o per a adults. Prové del verb contar, que vol dir explicar, però estareu d’acord amb mi que moltes vegades continuem dient t’explicaré un cuentu, per influència castellana. Influència que ens serveix per dir que tal persona viu del cuentu, i no pas del conte!

El comte és un personatge que ens cau lluny del nostre entorn. És un títol nobiliari superior al vescomte i inferior al marquès, i també era el senyor feudal amb jurisdicció sobre un comtat. Per saber dels comtats haureu d’anar cap al nord de Catalunya o cap a ponent, perquè al sud, no n'hi trobareu. Ah! i la comtessa, que a més de ser personatge de la noblesa, també és un pastís gelat!

I el compte és l’acte de comptar, el càlcul final d’una quantitat. Porti’m el compte –diem al restaurant. És el més complex, perquè no només porta tres consonants consecutives, sinó que a més és masculí, i com que en castellà és femení se’ns creuen els cables de gènere. És masculí sempre, fins i tot si el trobem al compte corrent, -mai no ha existit la compta- i els treballadors dels bancs haurien de saber-ho!

Als catalans, per molts comtes i comtats que hàgim tingut, no ens han sortit mai els comptes, perquè ens deixem enredar dia per altre. Hem de pagar la vida dissoluta d’un senyor que no és comte, sinó rei. Un rei que no és nostre, però el mantenim com si ho fos. I estem al servei del Tribunal de Comptes, que poden embargar sense dret a rèplica, com en l’època medieval. Cap criatura no entendria un conte com aquest!





🎦   DRÁCULA, de Francis Ford Coppola
EUA 1992  (3 Oscars, moltes nominacions i molts altres premis).
Sobre la novel·la de terror d’Abraham Stoker.

El 1890 un advocat jove viatja a un castell perdut de Transilvània i coneix el comte Dràcula, trist per la mort fa uns 400 anys d’Elisabeta. El comte viatja a Londres per conèixer la núvia de l’advocat, i les seves amigues. 

És una història de terror, però també d’amor del mític comte Dràcula, amb una gran ambientació. Us agradi o no el terror, no us hauríeu de perdre almenys una de les desenes de pel·lícules que narren la vida del torturat comte Dràcula, només que sigui per cultura cinematogràfica. És imprescindible! Aquesta és una bona versió. 




I els diu: —Aneu amb compte, és mala raça,
i mort i tot no us en podeu fiar,
el vostre esguard no s'hi entretingui massa
i que no se us escapi de la mà.

Josep M. de Sagarra (El comte Arnau, 1928)







dissabte, 26 de juny de 2021

SANT PERE PETA FLUIX!

Fotografia amb retoc digital Jobove Reus
(Mont-roig del Camp)

Sant Pere és el patró de la ciutat de Reus. ‘En altres temps’ els carrers eren rius de gent amunt i avall que participaven de tants i tants actes populars i festius, i per festa major es cridava el lema Sant Pere peta fort! L’any passat va ser el desastre total confinat. I enguany, encara que sigui una festa major força descafeïnada, traurem el cap una mica i participarem dels actes en llocs tancats. Així que bona festa major, malgrat tot!

Pere és la transcripció literal d’una paraula en arameu que significa pedra o roca. En llatí, petrus i en grec petros, vol dir dur com una pedra o una roca. La tradició cristiana descriu l’apòstol Pere, a qui homenatgem per festa major, com la roca/pedra sobre la qual es va construir l’Església.

En català medieval també hi havia la variant Peire, que coincideix amb l’occità i també amb alguns cognoms. Al llarg de la història, molts personatges s’han anomenat Pere. Si no anem gaire lluny, el president de la Generalitat actual s'ho diu, i si anem una mica més lluny, també s’ho deien els reis Pere I el Gran i Pere III el Cerimoniós... 

És un nom d’aquells que venen de lluny i que es resisteixen a desaparèixer. En castellà i portuguès, Pedro; en anglès i alemany, Peter; en francès, Pierre; en italià Pietro. També hi ha diminutius molt coneguts, com ara Peret o Perico, i algun malnom com Perot. 

Però... coneixeu cap Petra? Jo que em pensava que en català no teníem variant femenina de Pere, i resulta que n’hi ha més d’un miler a Catalunya! En castellà vam conèixer una Petra, les històries de la qual, de Josep Escobar, llegíem a la revista El Pulgarcito, quan érem petits. Es tracta de Petra, criada para todo. Anava sempre ben abillada amb còfia, vestit negre i davantal, i era la serventa de la pesada Doña Patro. Si la protagonista es deia Petra és perquè era dura com una pedra, capaç de resistir tots els contratemps!


Era la representació d’una situació habitual en temps de postguerra. La noia que per ajudar la família emigra a una ciutat i treballa de minyona. Totes les historietes que vam llegir patentaven aquesta diferència entre ella i la senyora a qui servia, que representava una burgesia poc acabalada, però amb recursos per tenir servei. La comicitat es produïa en les diferencies entre els dos mons, i en les vegades que la serventa ridiculitzava la senyora. Les historietes van avançar i es van posar a l’alçada dels anys en què vivien, deixant ja de banda els temps més durs de la postguerra, fins que van desaparèixer. 




🎦   PETRA, de Jaime Rosales

Espanya, 2018

Després de la mort de la mare, una dona busca el seu pare desconegut. El coneixement de la realitat no sempre ens aporta bones vibracions. 

La típica pel·lícula amb secrets familiars que finalment surten a la llum. Entretinguda, intensa, una mica violent, i també amb bon ritme i bones interpretacions. No obstant això, tot i estar molt nominada no va aconseguir ser la millor de l’any. 



Dins el clos, amb pedres fortes,
bastiren murs i vivendes,
varen barrotar les portes,
varen cloure les hisendes.

Joan Alcover (Poemes bíblics, 1918)







divendres, 18 de juny de 2021

AL·LUCINA MANDARINES!


La meva neta m’ha dit: a l’escola toquem instruments: la flauta, el violí i la mandarina!

Així que he pensat que ho havia d’escriure perquè la canalla diuen tantes coses divertides que si no les anotem, volen!

La mandarina ens arriba de les zones tropicals asiàtiques, i sembla ser que el nom sorgeix del color dels vestits que feien servir els mandarins, que governaven l’antiga Xina. 

No la vam cultivar fins al XIX, però és tan famosa que sembla que hagi existit sempre als rebosts de les cases. 

Quan jo era petita cantàvem una cançó que deia: 

Naranjas de la China, na,
China, na, China, na,
naranjas de la China, na
me dan para merendar.

Però mai dels mais vaig relacionar les mandarines amb les taronges de la Xina!

Diuen que l’expressió castellana Naranjas de la China, que significa rebuig, negació, estranyesa...  prové de la incredulitat de la gent quan al mercat els deien que aquelles taronges menudes i menys rodones venien de la Xina. Com era possible portar taronges des de tan lluny! La gent s’ho prenia com una presa de pèl o una invenció.

I és curiós que el seu color no el descrivim com a color mandarina, sinó com a color taronja. Color que també anomenem carbassa, i gairebé mai pastanaga! 

Al·lucina mandarines! –deia l'argot de Plats bruts.😀




🎦   MANDARINAS, de Zaza Urushadze

Estònia, 2013

La història se situa en el conflicte de la independència de Txetxènia el 1991, en una zona on hi ha camps de cultius de mandarines. Dos soldats de bàndols diferents resulten ferits davant una casa.  

El missatge principal és el de l’absurditat de les guerres, i en concret, l’odi racial i religiós dels conflictes del Caucas. 

La pel·lícula no és bèl·lica. Ens arriba el missatge de forma serena i pausada, i us la recomano. 

Tràiler: https://www.dailymotion.com/video/x7tzgsn

 


Entre dues llums, sobre el Tibidabo hi havia un cel que feia posar pell de gallina: envernissat, de color de mandarina.

Josep Pla (El quadern gris, 1966)




dissabte, 12 de juny de 2021

PESTO ALLA GENOVESE

Platja de Pra' (barri de Gènova), meitat s. XX.

Quants anys fa que coneixeu el pesto

A casa meva, de jove, mai no havia entrat ni un bri d’alfàbrega, ni tant sols per espantar els mosquits, que diuen que hi va bé. Però així que van començar a proliferar els restaurants italians amb les pizzes i els espaguetis, ens va arribar una salsa típica de la Ligúria, que acostuma a acompanyar plats de pasta. 

El pesto genovès és doncs el més famós i conegut del món. L’alfàbrega és una planta molt aromàtica que actualment es pot trobar amb facilitat. I n’estan tan orgullosos del seu pesto que ja és candidat a Patrimoni Immaterial de la UNESCO.

L'avi del meu besavi era de la Ligúria, de Pra', tocant a Gènova. Segurament deuria conèixer la salsa, i amb tota certesa, la feien al morter, no pas amb robots i batedores.

Segons la tradició hi ha 7 ingredients per al pesto genovès: 

1. Fulles d’alfàbrega (basilisc -Ocimum basilicum-) de Pra’ (barri de Gènova).
2. Oli d’oliva de la Ligúria (però aquí farem servir el Siurana).
3. Pinyons
4. Formatge pecorino ratllat (o un altre formatge d'ovella curat).
5. Formatge parmesà ratllat
6. All
7. Sal 

La faig sovint en honor als meus avantpassats italians i no us puc dir les proporcions perquè sempre l’he fet a ull, però trobareu prou receptes per internet. 

Si voleu conèixer Pra’

La paraula pesto ve del genovès antic pestare, que vol dir picar o moldre en un morter. I el nom de l’herba, l’alfàbrega, ens arriba de l’arab al habaqa, i així es va quedar també en castellà, albahaca. En canvi, altres llengües europees van resistir el nom original: En anglès: basil; en francès: basilic, i en l’alemany: Basilikum.

No confongueu el basilico amb el basilisc, que és una criatura mitològica grega, que es representa com una serp verinosa que et pot matar mirant-te! En tenim una representació en el seguici festiu de Reus.

Hi ha altres tipus de pesto, però jo em quedo amb Il pesto alla genovese (pesto di basilico). Si l'avi del meu besavi no hagués fet cap a Tarragona navegant pel Mediterrani, ara potser estaríem treballant en plantacions d'alfàbrega!




🎦   GÉNOVA, de Michael Winterbottom

Regne Unit, 2008 (premi al millor director al festival de Donostia).

Gènova ofereix una nova oportunitat a un home i a les seves dues filles, després de perdre la mare. 

Una pèrdua amb molt de dolor que de mica en mica es va superant. Bona pel·lícula, plena de detalls. 

TRÀILER



Destaca, especialment, el morter —típicament mediterrani i africà—, proveït de la mà de morter o boix, tant per picar sal, espècies, fer la picada catalana o el pesto italià com per picar cereals —blat picat o bulghur de Turquia, per fer orxata—, i fins per picar carn —Líban, per al kibbheh.

Jaume Fàbrega (La cultura del gust als Països Catalans, 2000)







dissabte, 5 de juny de 2021

TOTES ENS PONEN!




Coneixeu la gallina Turuleca? 

Segur que sí, és aquella gallina que ha puesto un huevo, ha puesto dos, ha puesto tres!

Bé doncs, la gallina ens ha capgirat el verb pondre de tal manera que les gallines catalanes ja no saben pondre, sinó que ‘posen’ és a dir, col·loquen, els ous l’un al costat de l’altre, perquè no es xafin!

Aquest és un dels efectes de la doble traducció en el context de llengües en contacte. 

1. En català diem: La gallina pon un ou. La gallina ha post un ou.
2. Traduïm al castellà: La gallina pone un huevo. La gallina ha puesto un huevo
3. A partir d’aquí, traduïm al català: *La gallina posa un ou. *La gallina ha posat un ou.

Senzillament perquè el verb castellà poner té dues traduccions, posar i pondre. I ja està, ja tenim l’errada instal·lada en el nostre cervell. 

Què vol dir pondre? Doncs com a verb transitiu vol dir fer els ous. Les gallines ponen els ous... n’hi ha dues que no han post ni un ou avui! 

I com a verb intransitiu pondre també vol dir que un astre passi per sota l’horitzó. El sol es pon, el sol s’ha post, quan es pon avui el sol? I dissortadament, el sol sovint també ‘es posa’ a causa d’una mala traducció del castellà: el sol se pone por el oeste.  

Totes ens ponen és una frase feta que significa que tot ens va bé. 

Malgrat que políticament, fa temps que ens surten tots esclafats, desitjo que us ponguin totes, avui! 





LOS HUEVOS DE PASCUA (Les oeufs de Pâques), de Segundo de Chomón

França, 1907

L’únic interès d’aquest curtmetratge és que és de 1907. Evidentment cinema mut, sense guió o amb guió minúscul i amb els primers muntatges escènics i trucs del cinema. És en l’època de l’Art Noveau, i recomano que mireu les cares que fa la presentadora mentre obre els ous! 

CURT SENCER



Al joquiner dorm la gallina blanca,
la mateixa que a l'alba ha post un ou.

Josep-Sebastià Pons (Canta-perdiu, 1925)








dissabte, 29 de maig de 2021

ENFANTS DE LA PATRIE

Fotografia amb retoc digital Jobove Reus
(Arc de Triomf, París)

Haureu llegit als diaris que el Consell Constitucional francès avala que a les escoles públiques franceses, a primària, la llengua vehicular sigui només el francès. D’aquesta manera tomba la llei aprovada per gran majoria a l'Assemblea Nacional. 

L'òrgan judicial considera que la immersió lingüística en català, occità, euskera, cors, alsacià, crioll o bretó a les escoles públiques franceses viola la Constitució, perquè relega el francès a un segon pla. I en part tenen raó, perquè si llegiu l’article segon de la Constitució francesa (no us penseu pas que som exclusius en sagrades constitucions inamovibles) diu exactament: La langue de la République est le français. Més clar l’aigua!

Quan els interessa, els jutges interpreten les lleis i les fan evolucionar d’acord amb el sentit comú i les canalitzen amb totes les motivacions possibles per preservar, per exemple, la riquesa lingüística del món mundial, però quan no els interessa, llegeixen al peu de la lletra el que diuen les lleis. I això és el que ha passat. 

Per tant, si bé els jutges tenen una part important de culpa en acabar de destrossar les llengües en situació tan vulnerable, també és cert que els governs de torn haurien d’haver impulsat un canvi constitucional i el Parlament hauria d’haver aprovat una nova carta magna, perquè per altres qüestions, com ara les econòmiques, les sacrosantes constitucions canvien d’avui per demà, sense cap referèndum, i sense que ningú no s’immuti. 


Enfants de la patrie... haureu de canviar la Constitució, perquè no hi ha altra manera de moure les estructures jacobines que teniu al davant. Monsieur Macron s’ha esgarrifat en veure les protestes i ara diu que quina sort tenen a França amb tanta riquesa lingüística!  

Si ara es redactés la Constitució espanyola... què diria l’article tercer sobre les llengües? Ja se’n deuen penedir prou de no haver imitat els francesos! Voilà!





🎦   LE PRÉNOM, d’Alexandre de La Patellière i Matthieu Delaporte 

França, 2012, adaptació cinematogràfica de l’obra de teatre homònima dels mateixos directors. (Pel·lícula traduïda al català, EL NOM, que també es va representar en teatre)

Un home serà pare per primer cop. El conviden uns amics a sopar i li pregunten quin nom li posarà a la criatura. A partir d’aquí es desencadena tota la història. 
Deliciosa comèdia francesa. Comèdia però amb tons agres i pujats de to. Una anècdota converteix un sopar entre amics en un episodi bèl·lic! Un guió molt bo sobre les relacions humanes. Us la recomano!



...
Si poso pegues a la Constitució, violo la Constitució.
Si dic que la Constitució ha esdevingut una amenaça constant, blasfemo.
...

Ramon Solsona (Botifarra de pagès, 2013)





dissabte, 22 de maig de 2021

I AQUEST ÉS L’APUNT NÚMERO 100 DEL BLOG!



I per què blog s’escriu amb g?

Tan fàcil com seria dir-ne bloc com qualsevol llibreta de fulls, d’aquells que s’arrenquen i serveixen per fer-hi notes. Un bloc de tota la vida, amb espiral, amb els fulls cosits, amb fulls quadriculats, o amb ratlles... o fins i tot un bloc de calendari... Doncs no ho podem fer!

Hi va haver un temps de dubte, perquè el mateix TERMCAT, Centre de Terminologia de Catalunya, va recomanar bloc, però després se’n va desdir, sobretot perquè les llengües del costat també deixaven el neologisme amb la g anglesa. I amb aquest impàs alguns s’han despistat.

L’anglès ho té fàcil quant al gènere dels mots i també quant als verbs perquè no canvien gaire els temps verbals, i quant a la derivació i composició de noves paraules, però nosaltres som romànics! Res a veure amb els anglosaxons. És un concepte diferent de llengua i de visió del món a través de la llengua.

Bé, doncs, en anglès en diuen un WEBLOG, compost de WEB + LOG, que significa més o menys quadern o diari web, quadern en xarxa, quadern de bitàcola..., per tant, la paraula es compon del final d’un mot i el començament d’un altre, i no té res a veure amb els nostres blocs escolars o d’anotacions. La coincidència és pura casualitat. 

Els bloguers i les blogueres ja som al diccionari! Ja formem part del patrimoni lingüístic català i, per tant, podem tirar pel dret i explicar-hi històries i notícies sense cap recança! Compte amb els correctors de word que no estiguin actualitzats, perquè us ho canviaran per lloguers o bolquers sense compassió!

La pandèmia em va donar l'oportunitat de començar. Ha estat i és un plaer escriure cada setmana un apunt per al blog, on parlo principalment de llengua i de cinema, i d'algun llibre llegit. De política no en parlo gaire, perquè els esdeveniments em regiren l’estómac gairebé cada dia!

Gràcies per llegir-me!



🎦    JULIE & JULIA, de Nora Ephron

EUA, 2009 (alguns premis i força nominacions)

Julie Powell vol fer alguna cosa creativa i es planteja elaborar 524 receptes del llibre "Dominant l’art de la cuina francesa", de 1961, publicat per Julia Child. Totes les seves experiències les escriu en un blog que aconseguirà molts seguidors. 

Pel·lícula curiosa que avança amb una recepta darrere l’altra sobre dues històries paral·leles.  

La pel.li està bé, però una mica sobreactuada, sobretot la Meryl Streep. No sé si el personatge real era tan excèntric.

Tràiler: https://youtu.be/cSEd4BZ76xc



Per la porta que dona a les escales entra un individu apressat, d'uniforme, que arrossega una tauleta damunt la qual es veuen un timbre de mà, un telèfon, un llapis i un bloc.

Manuel de Pedrolo (Totes les bèsties de càrrega, 1967)






dissabte, 15 de maig de 2021

LA FINESTRA S’HA OBRIT

foto: Estel Bové

Tots sabem que les criatures aprenen a parlar imitant els nostres sons. Diuen el que senten i gràcies a això saben parlar i, també, per culpa d’això, no saben parlar bé. D’aquí la importància que les persones ‘model’ en sàpiguen i facin una mica d’esforç.

Però no s’equivoquen pas quan diuen ‘la finestra s’ha obrit’ perquè ells sempre busquen la regularitat verbal. Coneixen els verbs per analogia i conjuguen un verb encara que mai no l’hagin sentit conjugar als adults. Si ens han sentit dir que hem servit el cafè, la seva lògica els portarà a dir obrit

Morit, obrit o omplit haurien de ser les formes regulars, però estem tractant amb verbs irregulars, cosa que ells encara no saben. 

No s’equivoquen, doncs, utilitzen la lògica lingüística que segueix el model de les 3 conjugacions. Més endavant la gramàtica els imposarà la norma i hauran d'aprendre a dir mort, obert i omplert, correctament.

El procés d’aprenentatge de les criatures és fascinant, llàstima que vagin tan de pressa i que no tinguem temps a assaborir-ne el procés. Un dels modes verbals més ben apresos per la canalla és l’imperatiu, que utilitzen sense pietat, però un dia apareix el subjuntiu, el mode verbal que ens transporta a la irrealitat, a la incertesa, a la possibilitat que passin o no les coses: si poguéssiu jugar amb mi... I quan el fan servir, segur que ja han entès el món!

Quan som pares, amb prou feines ens adonem dels progressos, i de sobte ens trobem amb una personeta que ja parla. Quan som avis, tenim més temps per adonar-nos-en de tot!







🎦   MY FAIR LADY, de George Cukor
EUA, 1964, del gènere musical. (8 Oscars, 3 Globus d’Or... una pel·lícula molt premiada). 

És la versió cinematogràfica del mite de Pigmalió de George Bernard Shaw. 
El llenguatge vulgar d’una florista desperta l’interès d’un lingüista, que es proposarà ensenyar-li a parlar i a comportar-se correctament, com les persones de l’alta societat anglesa. 

No soc gaire amiga dels musicals, però reconec que aquesta és una obra mestra d'aquest gènere. Tot i que avui ja ha estat superada per la tècnica, cap altra nova versió superarà la primera. Com que és un clàssic almenys un cop a la vida s’ha de veure i situar-la en context. A més, segur que coneixeu tooooootes les cançons!






Els verbs constitueixen una subcategoria dels predicats: són subjectes a una transformació que els fusiona amb la còpula per fer un sol mot.

Gabriel Ferrater (La lingüística cartesiana, 1970)




dissabte, 8 de maig de 2021

DIES CRÍTICS?



Estàvem acostumats als accents diacrítics que havíem après, no pas fàcilment, al llarg de la nostra vida d’aprenents constants de català, però un bon dia els acadèmics van decidir tallar el cap a gairebé tots els accents i només ens en van deixar 15.  

A partir d’aquí vam començar a lamentar la pèrdua dels nostres estimats diacrítics! I ja ho veieu, ara ens sentim orfes d’accents. I dubtem –cosa que sempre hem fet- davant qualsevol mot susceptible de portar-ne. Enguany s’acaba la moratòria de manteniment dels accents. A partir d’ara s’haurà de fer servir obligatòriament la nova normativa.   

El signe diacrític català és un simple accent que dona a una paraula –generalment monosil·làbica- un valor diferent, i serveix per distingir-la d’una altra, escrita igual, amb la qual es podria confondre. Per exemple: tenen son i només són les nou. El mot ve del grec diacritikós, no té res a veure ni amb els dies ni amb la crítica, i significa ‘que distingeix’.

Se n’ha parlat tant que sembla que només en tingui el català de diacrítics i no és així. El castellà, tot i que també n’ha immolat molts, encara n’hi queden: Te digo que no me gusta el . Quan la RAE van suprimir l’accent a sólo (que en portava quan es referia a solamente) molts es van estripar les vestidures. Ara solo, com a adverbi, és un mot orfe, aïllat, solitari, que sense accent va mig despullat. El francès, l’italià, el portuguès... també mantenen alguns d’aquests accents, però no gosaria dir si viuran per sempre, perquè la tendència és sacrificar-los. 

Ara no distingim entre m’he trobat un os i m’he trobat un os. Abans posàvem accent damunt la bèstia, ara no, potser perquè ja no tenim por de confondre els ossos polars amb els ossos de pollastre.

Els que més em costen són dona/dóna i soc/sóc, que ara no porten accent, i remugo cada cop que m’hi trobo, però és una remugància inútil, perquè el progrés elimina la tradició, inexorablement!

Ha estat una gran pèrdua d’energia durant tants anys d’aprenentatge. És com si ara ve un i diu que Pitàgores es va equivocar amb el teorema! 

Van estar a punt de llevar-li l’accent a Déu, però no s’hi van atrevir, deurien tenir por que un llamp els fulminés! Marededeu! –aquí sense!



 🎭 PELS PÈLS, de Paul Portner. Teatre, 2015
Obra de teatre. Versió de Guillem-Jordi Graells, amb direcció d’Abel Folk. 

És la història d’un assassinat en una perruqueria, amb la implicació de sis persones. 
En cada sessió, l’assassí pot ser un personatge diferent, i els actors estan abocats a improvisar i a interrelacionar-se amb el públic. 
Fa anys que vaig veure aquesta obra de teatre, que recordo només a mitges, però sé que era molt entretinguda, molt agradable, i amb grans dosis d’efecte sorpresa. 

Confesso que el títol m’ha anat molt bé per escenificar un dels diacrítics que s’ha salvat de la crema. 





És un sistema de signes indesxifrables, d'un caràcter diacrític, que diria Saussure, de significat sempre diferent.

Alexandre Cirici Pellicer (Miró llegit, 1971)