ELS PANS A LA POST

foto: Estel Bové (forn de pa a Sevan, Armènia)

Un dels articles més llargs que trobem en els diccionaris és el que es refereix al pa. El defineixen com un aliment fet de farina pastada amb aigua, generalment fermentada, i cuita al forn, especialment el fet amb farina de blat, per bé que actualment de pans en trobem de totes les mides, formes, ingredients i condiments. 

Nosaltres ens vam fer grans amb els berenars de llesques de pa amb vi i sucre o pa amb oli i sucre, aliments prohibits actualment a les criatures, però estareu d’acord amb mi que era el millor berenar del món!

No tenir un pa a la post (post=prestatge) era una de les frases més sentides i més tristes en temps de postguerra. Els qui vivien amb la post buida tenien un futur poc esperançador, i la gent treballava de qualsevol cosa per aconseguir una post plena, si més no, de pa. 

Etimològicament del llatí pane, que ha traspassat totes les fronteres: en català pa, en castellà pan, en italià pane, en francès pain. I els seus diminutius: panet, panecillo, panino, petit pain...  De frases fetes sobre el pa n’hi ha tantes i de tants sentits diferents que no ens ho acabaríem; encara en diem algunes com ara és de pa sucat amb oli o n’hi ha per sucar-hi pa, però les frases fetes estan condemnades a desaparèixer, no en català, sinó en totes les llengües, i formaran part de reculls en diccionaris i llibres. Ja no es diuen senzillament perquè o bé no es necessiten o bé se’n diuen d’altres o bé com deia Bob Dylan els temps estan canviant! 

                                                                *** 

I avui m'agradaria posar-vos un article que m'han publicat aquesta setmana al núm. 119 de la revista NW Revista de Reus, dins el cicle d'entrevistes del Col·lectiu Reusenques de Lletres, sobre una persona especial i entranyable, la Modesta Aragonès, fornera de cal Llengüet.

Una família de forners que es manté en actiu des de 1908 i que va tirar endavant un negoci malgrat les dificultats dels temps que van viure. La Modesta era amiga dels meus sogres i m’ha agradat poder dedicar-li un espai. 

ARTICLE

Ara sóc a la falda de casa.

Una sentor de pa m'obre la gana

i els crits dels fills

m'estiren per les mànigues.

Xavier Amorós i Solà (Guardeu-me la paraula, 1962)

ZEROS A L’ESQUERRA

Aquarel·la sobre la Presa de la Bastilla de París de 14 de juliol de 1789,
pintada por Jean-Pierre Houël. Museu Carnavalet, París (Commons).

El que anomenem ‘dretes’ i ‘esquerres’ continua vigent des de fa dos segles. Són concepcions diferents de la vida i no es veuen de la mateixa manera conceptes com la llibertat de mercat, la gestió del sector públic, la riquesa i la pobresa, la igualtat social... però vet aquí que els uns, les dretes, són capaces de posar-se d’acord a contracor, però a la fi, posar-se d’acord en temes que els allunyen, en canvi els altres, les esquerres, són incapaces de trobar punts d’unió en res de res de res. 

Dret-a és un adjectiu que ens indica que una cosa va recta, però es converteix en substantiu quan ens referim a la política. Fins i tot s’han posat d’acord per anomenar-se a partir del mateix mot llatí directus, que significa recte, rígid. Així en diuen droite en francès, derecha en castellà, direita en portuguès, dreta en català. 

Ah! però l’esquerra va al seu aire, a la seva bola –que diuen. L’esquerra francesa és la gauche, la italiana la sinistra, i la catalana i castellana esquerra/izquierda, que provenen del mot basc ezker.

Al costat esquerre de l'Assemblea Nacional Constituent francesa de 1789 es van situar els qui rebutjaven les atribucions absolutistes que tenia el rei, i a la dreta els qui hi estaven d'acord. Per tant, els situats a l'esquerra eren més lliberals i els situats a la dreta més conservadors i tradicionals. I així, el terme dreta va continuar lligat als qui rebutjaven els canvis polítics i socials i el terme esquerra als revolucionaris que volien canviar l’ordre establert. Hereus doncs d’aquella Revolució Francesa que va tallar uns quants caps, continuem anomenant-nos igual. 

Fa una setmana que la sinistra italiana se n'ha anat en orris... i la destra està més contenta que un gínjol! Les paraules tenen connotacions. Una persona destra és una persona hàbil o experta en una cosa, en canvi, un sinistre es relaciona amb la desgràcia, amb tot allò que va de tort, que no va dret, vaja. 

Nosaltres tenim una mena de centre-dreta-esquerra-amunt-i-avall que no acaba de quallar, de manera que sovint hi ha clatellots!

🎦   EL ZURDO (L’esquerrà), d’ Arthur Penn

EUA, 1958

Una història més de Billy el Nen protagonitzada per Paul Newman, del gènere western, és a dir, de l’Oest. 

Encara avui trobaríem tesis sobre la mà que utilitzava Billy el Nen quan disparava, si la dreta o l’esquerra, el que és segur és que ho feia sovint i que el seu nom va lligat a la por i a la mort.

TRÀILER

Estalviaré
el llarg paper
que vam firmar
ell esquerrà
i jo dretana
a hora tardana
davant d'un jutge
vestit de sutge
i moaré.

Dolors Miquel (Llibre dels homes, 1998)

CASTELLS A L'AIRE!

Xiquets de Reus

Els diccionaris han d’utilitzar un llenguatge neutral i objectiu. Amb els anys han hagut de canviar les fórmules, i els acadèmics s’han d’esforçar a neutralitzar les entrades i a vigilar amb els exemples que hi posen. 

El diccionari Fabra, del qual és hereu l’actual diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, definia la paraula casteller en l’edició de 1932, com Cadascun dels homes o nois que fan els castells dels Xiquets de Valls. I és normal que ho fes així perquè en aquell temps només hi havia homes o nois a les colles castelleres, i de fet, la colla que despuntava era precisament els Xiquets de Valls. No pas com ara, que en tenim a moltes poblacions, i que tenim com a fet evident que les colles disposen d’homes, dones, nois, noies, nens i nenes a les seves files, no només com a integrants de la pinya, sinó como a part important de l’estructura castellera. 

Deuria ser impensable durant la primera meitat del segle XX que en un futur alguna dona pogués formar-ne part. És una qüestió de cultura, senzillament. Actualment, la definició del substantiu casteller-a del diccionari de 1996, és:  Persona que participa en la construcció de castells humans. La definició s’ha generalitzat i els exemples ja no parlen d’una colla concreta.

Pompeu Fabra deuria conèixer els Xiquets de Valls i hi va posar un exemple excloent. Això ara és un dels fets que s’intenta evitar en un diccionari. Tal com avancen els temps en tots els sentits, els redactors de diccionaris han de tenir una visió molt més àmplia de la paraula i pensar si en un futur aquell mot podria formar part d’altres col·lectius que s’hi podrien veure involucrats. L’exclusió la veiem precisament quan ens sentim exclosos.  

Independentment de tot això, i sense desmereixer ningú, cal treure's el barret davant el 3d10fm dels Castellers de Vilafranca al concurs de castells!

🎦    LA TETA I LA LLUNA, de Bigas Luna

Catalunya, 1994

La vida a través de la mirada d’un nen d’uns 7 anys. Té gelosia del seu germà i no suporta veure com s’alimenta de la llet de la seva mare. Parla amb la lluna i és anxaneta d’una colla castellera, però té veritable pànic a coronar un castell. 

El protagonista fa un bon paper de nen innocent davant totes les coses que veu i que li passen. Poques pel·lícules trobarem amb una bona imatge castellera com la que hi ha en aquesta. A part d’això, em sap greu dir que no és una pel·lícula que m’agradés gaire, però contra gustos no hi ha res escrit! I si, un dels que puja és el cantaor Miguel Poveda!

TRÀILER

Judit, la nostra filla, va fer d'enxaneta, tot va venir del fet que la Rosalia, la meva dona, és de Valls i molt de Valls, i que aleshores vivíem en aquella ciutat. De tota la participació de la Judit a la vida castellera, jo en vaig ésser un espectador angoixat, i prou. 

Jordi Sarsanedas (De Famagusta a Antofagasta, 1994)

NENA, LA MANTELLINA!

 

Foto amb retoc digital Jobove Reus (Marràqueix, el Marroc)

Fins a finals dels anys 60 per entrar en una església les nenes-noies-dones portàvem mantellina. La societat sencera va arribar a veure-ho amb bons ulls i es dedicava a criminalitzar les qui d’una manera o altra s’hi resistien. Recordo un capellà que va fer fora de l’església una nena que se l’havia deixat i ningú no li va donar suport, perquè entrar-hi sense era un pecat dels grans. Les lleis de capellans i monges es van apoderar d’una societat que tenia por, i van aconseguir que les famílies, diem-ne ‘roges’ com la meva, avisessin: nena, no et deixis la mantellina! 

Mantellina deriva de mantell, i el sufix diminutiu ens indica que és un mantell petit, que només cobreix el cap. En castellà hi ha dos mots: mantilla i mantellina. La primera és una peça de tul, blonda, puntes, seda... que cobreix el cap i les espatlles i que es fa servir en celebracions, a la qual sovint hi afegeixen la peineta, i la segona és només per al cap, però en realitat, de les dues en diuen mantilla. 

Ens van donar molt de malestar les mantellines, perquè era un article antiquat, ranci i decadent que –almenys en el meu ambient- ens feia molta nosa. Amb el Concili Vaticà II van desaparèixer. Sense el Concili també hauríem acabat amb les mantellines, però potser hauríem trigat uns anys més. Ara bé, a finals dels 70 ningú no hauria aguantat el vel, perquè la societat sencera havia canviat. 

I és que les revolucions les han de fer les persones afectades. De res servirà que nosaltres diem si cal o no cal un vel islàmic, si és masclisme, obediència cega o decisió pròpia. Les musulmanes que viuen aquí només podran prendre aquestes decisions quan tot el seu ambient els faci costat, i per això encara calen uns quants anys, potser una generació, o dues. I amb això no vull comparar vels, però sí que comparo la pressió social. Certament l’entorn social immediat és important per a les persones.

Les dones de l’Iran són un gran exemple de revolució contra la dictadura dels aiatol·làs i els seus seguidors. És la seva lluita i desitjo que se’n surtin, tot i que ho tenen difícil perquè hi ha contrarevolució de dones amb vel que les ataquen. Quan siguin lliures, que decideixin elles què fan amb els vels. 

🎦   MI QUERIDA COFRADÍA, de Marta Díaz

Espanya, 2018  (Premis al Festival de Màlaga, etc.)

Després de més de 30 anys en una Confraria, una dona lluita per convertir-se en Germana Major, però l’actualitat encara està representada només per homes. 

És una comèdia dramàtica costumista. De forma divertida es van veient els prejudicis, la critica a la Setmana Santa, i les peripècies d’unes dones que volen igualtat de confrares. 

TRÀILER

La xaranga i el pasdoble,
mantellines i redoble,
el sant desfressat de mort,
la suor de sang a l'hort.

Josep Maria Llompart (Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona, 1974)

LA TARDOR QUE FA TARD!

foto: Estel Bové Munté

Fa un parell de dies que ha començat la tardor. Anem amb màniga curta i tenim onades de calor que ens fan pensar que som en plena calitja estiuenca. Crec que quan érem petits la tardor no era tan calorosa, perquè recordo que al setembre la gent portava sempre una jaqueta al damunt per si de cas. 

La tardor és l’estació de l’any de les fulles caigudes, del vent, dels dies escurçats, de les nits allargades, de baixada de temperatures (quina il·lusió!), de les escoles que comencen a desgrat d’alguns i a grat dels altres, de les feines que es reprenen després de vacances, dels boscos grocs i vermells, de la verema i de pluges que, de moment, són salvatges a la nostra zona!

És l’estació de l'any que va des de l’equinocci de tardor, entre el 21 i el 23 de setembre, fins al solstici d'hivern, entre el 21 i 23 de desembre. 

La nostra tardor ve del llatí tardatiōne, que significa tard, tardança, en el sentit de ser l’estació de cap al tard, com el vespre, abans de la nit hivernal. Les llengües veïnes no han derivat de la mateixa paraula llatina, sinó d'autumnus, com ara el castellà, otoño; el francès, automne; el portuguès, outono; i l’italià autunno. Fins i tot l’anglès té la forma autumn. Nosaltres ens hem quedat amb el sentit tardorenc, tot i que al País Valencià i les Illes també se’n diu primavera d’hivern. 

Em fa molta mandra escoltar les notícies que ens arribaran a la tardor, perquè estaran plenes de vells i nous fronts difícils de travessar, un nou curs polític que tornarà a parlar de jutges, d’eleccions, d’incoherències i de frustracions. 

Imprescindible escoltar la música d’Antonio Vivaldi. En aquest cas, el primer moviment de la tardor, dins l’obra Les quatre estacions, de 1723, concerts per a violí i orquestra: 

🎦   CONTE D'AUTOMNE (Conte de tardor), d’Éric Rohmer

França, 1988 (premi al millor guió al Festival de Venècia, i altres premis)

Dues amigues que viuen a la Provença volen casar una vídua que viu sola. 

Una història molt senzilla, envoltada d’un paisatge de tardor ple de vinyes, amb un guió i presentació molt aconseguits. Està considerada una de les 100 millors pel·lícules franceses. Forma part de la sèrie Contes de les quatre estacions, del director francès Éric Rohmer. 

TRÀILER

La nit era tot música. Les finestres obertes
ens duien, de les amples avingudes desertes,
aquella olor de terra del vent de la tardor.

Màrius Torres (Poesies, 1947)

TEMPUS FUGIT

  

Dibuix: Dàlia Maglabashian Bové

Quan vam començar a fer classe de català per a adults a finals dels 70 vam construir un rellotge de cartró amb minutera per ensenyar les hores en català. Aleshores ja pensava –i continuo pensant- que si hem d’ensenyar l’hora a casa, és perquè ja la tenim perduda. 

Genuïnament en català fem quarts: un quart, dos quarts i tres quarts. S’anomena ‘sistema de campanar’, que utilitza el català central i nord-occidental, i que divideix l'hora en quatre quarts i fa referència a l'hora en punt següent i no a l'hora en punt ja passada. Les 13.45 són tres quarts de dues i no les dues menys quart. Els parlars valencians i baleàrics fan servir la mitja hora com a fracció bàsica, per tant, ells no utilitzen els quarts. 

Cada llengua s’organitza d’una manera quan diu les hores. En castellà, francès i italià resten, perquè per a ells serien las dos menos cuarto, deux heures moins le quart i le due meno un quarto, per tant, això de restar no és gens estrany en el panorama llatí. Potser nosaltres som els rarets. 

No hi busqueu segones intencions amb les sumes i restes de temps, senzillament són les maneres que tenen les llengües d’expressar-se. Sigui com sigui, estem perdent a marxes forçades els nostres quarts. El nostre campanar trontolla. 

A tot això s’hi afegeix inexorablement la digitalització del rellotge. Com es fa entendre que les 16.15 no són les 16 i 15 minuts, sinó un quart de 5?. Abans ho teníem més fàcil amb el rellotge analògic perquè vèiem el temps passat i el que venia, però amb els digitals només veiem números i per passar als quarts cal una abstracció mental important, que segur que patiran totes, absolutament totes, les llengües acostumades a dir l’hora d’una altra manera. 

🎦    LA MÁQUINA DEL TIEMPO, de Simon Wells

EUA, 2002, basada en la novel.la de H.G.Wells (Alguna nominació als Oscar)

Un científic vol demostrar que és possible viatjar en el temps. A partir d’una tragèdia personal intentarà anar cap al passat, però la màquina que inventa se’n va cap al futur. 

Una pel.li més de ciència ficció amb moltes aventures i imaginació, i farcida d’energia. De totes maneres, és de diumenge a la tarda, sense més importància.  

A la tarda hi tornem: estem al rengle des de quarts de tres fins a quarts de vuit, i quan el tren anava a arrencar, hi ha alarma, i no es posa en marxa fins a quarts de nou.

Marià Manent (El vel de Maia, 1975)

LA LLUM QUE ENS IL·LUMINA!

 

Enciclopedia Álvarez, 1955

Nosaltres teníem el referent del Gènesi que ens deia: Hágase la luz; y la luz se hizo, perquè les nostres bíblies parlaven castellà. Després, de més grans i amb els canvis polítics, vam anar incorporant el Sigui la llum. I la llum fou. (Traducció de la Bíblia de Montserrat). Sempre em vaig imaginar la frase precedida d’una vareta màgica que anava indicant on calia posar llum a la foscor. Quan ets petit t’imagines les coses d’una manera i aquesta imatge irreal et persegueix sempre. 

I la llum va apujant el llistó de forma que cada dia que passa les empreses elèctriques guanyen més i nosaltres la paguem més cara. El preu de la llum continuarà amunt i les elèctriques s'aniran engreixant si nosaltres no hi posem remei. En temps de la Revolució Francesa haurien tallat caps! No és demanar tant que ens moguem una mica, perquè ara l’única cosa que fem és mirar les app o les web que ens indiquen en quina hora del dia la llum és irrisòriament més barata i ens dediquem a posar rentadores i rentaplats en hores intempestives. 

Els nostres avantpassats llatins tenien dues maneres d’anomenar-la. D’una banda lûx-lûcis, d’aquí que en castellà en diguin luz i en italià luce, i lumen-minis, que és la que ens vam quedar nosaltres. Vam perdre’n les lletres finals i vam guanyar una ela inicial, fenomen que s’anomena palatalització, i que en tenim per totes bandes: lupus-llop, luna-lluna... 

Lux i lumen eren mots sinònims per bé que la primera es refereix més aviat a la llum del dia i, la segona, a qualsevol mena de llum o esplendor. 

La llum és cara, ara bé, el llum –l’aparell que fa llum- no tant. En podem trobar de molts estils i de molts preus a les cases especialitzades o de baix preu si anem als xinos!

Per cert, a la meva zona, de l’electricitat en diem electre, que res té a veure amb Electra, encara que ho pronunciem exactament igual, la deessa grega filla d'Agamèmnon i Clitemnestra, que va donar nom al complex d’Electra, terme creat en psicologia, pel conflicte que va tenir amb sa mare, i que d’alguna manera es contraposa al complex d’Èdip. 

🎦   LUCES DE LA CIUDAD, de Charles Chaplin

EUA, 1931

Un pobre rodamon intenta aconseguir diners per ajudar una noia cega de qui s’ha enamorat. 

Una pel·lícula de gairebé 100 anys, que segurament no farà gràcia malgrat ser una comèdia romàntica, però sense la qual no podem entendre la història del cinema. És un clàssic, i com a tal cal estudiar-lo. 

TRÀILER 

Quan érem tu i jo sols,

ara en les noves tardes,

amb futbol a la ràdio

i una llum que s'anava

desfent arran dels vidres,

no pensàvem en res.

Xavier Amorós i Solà (Qui enganya, para, 1968)

PARÍS, PARÍS...

Place du Tertre, París

Hem estat uns dies a París, i a més de passar una onada de calor impensable en aquella ciutat més aviat freda, he constatat el significat del conte de la gallina dels ous d’or, o dit d’una altra manera, morir d’èxit. 

El recordeu? Un granger tenia una gallina que cada dia ponia ous d’or i es preguntava com s’ho feia la gallina per pondre uns ous tan valuosos. Així que un dia va anar al galliner, la va matar i va veure que per dins era una gallina com les altres, i es va quedar sense els ous d’or. 

Vam anar a la Place du Tertre, una plaça emblemàtica a dalt de Montmartre, que ja havíem visitat altres vegades i, en especial, el primer cop, l’any 1976. Era una plaça famosa per l’art, pels pintors que pintaven a l’aire lliure, on feien caricatures i postals de la ciutat. Ocupaven tota la plaça i la gent –turistes en general- ens els miràvem embadalits, sobretot els qui veníem d’un franquisme que no ens deixava obrir finestres. 

Actualment, el centre de la plaça està ocupat per una desena de restaurants, amb cambrers que inciten els vianants a entrar-hi. Malgrat el preu alt de les cartes, estan plens. Els pintors ja no disposen d’espai i estan ben arraconats. La plaça ha perdut una part important de l’encant. 

Si hi torno algun dia, em sabrà greu veure que el poc espai que ara tenen estarà ocupat per nous restaurants que també volen treure’n profit. I els joves o els qui hi van per primer cop pensaran que la plaça sempre ha estat igual.  

És una llàstima, però el capitalisme és així. Quan n’hagi tret tot el suc possible ocuparà un altre espai emblemàtic i els pintors que hi quedin ja no tindran qui retratar i ens trobarem la plaça buida. Serà com anar-se'n a la francesa!😔

🎦   MIDNIGHT IN PARIS (Mitjanit a París), de Woody Allen 

EUA, 2011   (Oscar al millor guió original, Gobus d’Or al millor guió, i molts altres premis)

Un escriptor nord-americà se’n va a París amb la seva parella i els pares d’ella. Passeja pels carrers com si encara fossin els anys 20, però el barri Llatí el transporta en un altre univers on coneix altres personatges. 

Allen és un director especial, un geni del cinema. O t’agrada o no t’agrada, no hi ha terme mig. En aquesta pel·lícula et desborden les imatges de París i les situacions, gags i diàlegs, a cops surrealistes, fan que sigui un film digne de veure. 

TRÀILER 

Sans sortir de son lit 
Elle s’en va vers la mer
En passant par Paris.

Jacques Prévert (Chanson de la Seine, 1951)

LLENÇOLS PER PLEGAR...

A casa es plegaven els llençols. Era un ritual setmanal. Dilluns al matí es feia la bugada, a la tarda s’estenia al terrat. Dimarts es plegava la roba del terrat i es feien dos munts segons calgués o no planxar. Un tercer munt era pels llençols, que esperaven el moment oportú de ser plegats. 

Ni al pare ni a mi ens agradava plegar llençols i ens escapolíem com podíem, però tard o d’hora passàvem davant del tercer munt i la mare ens aturava: cal plegar els llençols! L’un els agafava per una punta, que sempre s’escapava, i l’altre els agafava per l’altra. S’anaven plegant seguint les directrius de qui manava sobre els llençols; ara a la dreta, ara a l’esquerra, i al final, una estirada que molts cops te’ls feia caure a terra. Els de sota, cap a l’armari, però els de damunt, amb les lletres brodades i les puntes, restaven en un altre munt a punt de planxar la gira. Crec que ningú ja no diu gira.

Si alguna setmana plovia en dilluns o dimarts s’esguerrava tota la bugada com si una maledicció hagués caigut a la casa, i arrossegàvem el neguit d’una setmana poc productiva que plegava llençols massa tard. 

No sé pas si planxeu els llençols ni si feu aquest exercici de plegar tradicional. Jo els plego a l’ull de l’escala i no en planxo cap! Per tant, els ensenyaments de plegament de llençols no em van afectar gaire. 

El llençol ens ve del llenç, que és una tela de lli o de cànem, i aquest del llatí lĭntĕu. Guardo encara un llençol de la meva besàvia, que pesa un ase mort. És de fil o de lli, per tant, deuria necessitar una bona dosi de planxa de ferro per fer-lo mínimament mal·leable. Al damunt hi deurien posar aquelles mantes que pesaven més que no pas guardaven del fred i per això es quedaven tan quiets durant la nit, pel pes que suportaven. 

Ara ja no es pleguen llençols com abans, però em sembla que preferiria plegar-ne que no pas posar el farcit a dins les nòrdiques!

🎦   A GHOST STORY (Una història de fantasmes), de David Lowery

EUA, 2017 (Premi al Festival de Sitges i molts altres premis)

Un músic mor en un accident i retorna a casa amb la seva muller com un fantasma. 

Encara que ho sembli no és un a pel·lícula de terror, sinó més aviat un drama provocador i molt intens, ple de poesia, que parla del temps, del dol i de la vida. 

TRÀILER

No hi havia al món un home tan endreçat com jo. El que em costava més era de plegar els llençols, però me'n sortia. 

Mercè Rodoreda (La meva Cristina i altres contes, 1967)

PATEIXO DE...

 

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus (La Cuenca del Dobra, Astúries)

Quan érem petits, la gent gran patia del cor o de les cames o del fetge o de la vista o del cap. Pateixo de era la frase estrella de la gent més gran que nosaltres.

La meva iaia patia de l’estómac. I encara que no soc ni metge ni res que s’hi assembli crec que hauria pogut diagnosticar-li un problema de lactosa o de gluten o d’alguna d’aquestes intoleràncies modernes. Modernes perquè s’han descobert fa quatre dies i perquè ara en fem cas, però antigues perquè han existit sempre. 

Com que tinc familiars propers amb intolerància a la lactosa goso deduir que l’han heretat d’ella, que bevia tassons de llet de vaca per esmorzar i per berenar plens fins a dalt de pa sec, que li deurien fer més mal que bé, però com que no ho sospitava, i els metges no li deurien fer cas, va patir de l’estómac tota la vida. 

Imagino la gran quantitat d’avantpassats nostres que patien d’aquesta intolerància i maldaven per aconseguir pa, pasta i llet, com a ingredient bàsic de la seva vida, sense afigurar-se que era el principi de tots els seus mals. 

Ara ens cal un màster per discernir entre la de vaca, la de civada, d’arròs o d’ametlla, sense entrar en la profusió de iogurts de totes aquestes classes als quals hem d’afegir amb lactosa o sense, ensucrats o naturals, amb sabors o amb trossos... Si no tens clar què vols exactament davant l’aparador de tanta exuberància iogurtera més val comprar una ampolla de vi.  

La lactosa és el sucre de la llet, format per glucosa i galactosa. Tot deriva etimològicament del mateix ètim: lacte, paraula llatina que vol dir llet i que cada llengua ha fet evolucionar segons el seu tarannà lingüístic: Leche en castellà, lait en francès, latte en italià... 

De fet, només els infants necessiten llet, però la inèrcia ens la fa mantenir durant anys o durant tota la vida. Els matins sense el tallat, el cafè amb llet, o el tassó de llet són com els cotxes que no porten prou gasolina per anar tirant.

Ara ja no patim de... en tot cas tenim mal d’estómac, tenim mal de cap, i a vegades mala llet. 

   

🎦   EN LA VIA LÁCTEA, d’Emir Kusturica

Sèrbia, 2016

Un lleter serbi travessa el front durant la Guerra dels Balcans dalt del seu ruc, cada dia, per portar llet als soldats. Coneix una dona que farà canviar tota la seva vida. 

Dins d’un conflicte bèl·lic com aquest hi ha espai per una història d’amor impossible, que es disfressa de molts simbolismes i ciència ficció en forma d’al·legories.  

TRÀILER 

Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo so la vaca de la mala llet.

Joan Oliver-Pere Quart (Bestiari, 1937)

ELS ALVOCATS TENEN OSSOS?

Tenia un pinyol d’alvocat i volia saber si en podia fer alguna cosa. He cercat al Google de capçalera i em trobo amb això: el primer pas és treure l’os de l’alvocat amb cura. L’os? 

Clico en un altre lloc: Punxarem l'os d'alvocat amb l’escuradents. Un altre cop l’os? 

Això és un efecte de la doble traducció en el context de llengües en contacte. 

• L’alvocat té PINYOL, com també en té el préssec, l’albercoc, la cirera, etc. 
• Traduïm al castellà: el aguacate tiene hueso. 
• A partir d’aquí, traduïm al català: l’alvocat té os. I ja està, ja tenim l'errada introduïda, i a mi se'm van acabar les ganes de plantar-ne un. 

Les llengües pròximes també l'han adaptat: en castellà aguacate, en francès, avocatier, en italià, avocado, i en portuguès, abacateiro.

I no els confongueu amb els advocats, que aquests sí que en tenen d'ossos! 😃

L'alvocat, un cop tret el PINYOL, ens regala una salsa molt bona i estiuenca: el guacamole. 

El guacamole és d’origen asteca. Ve de la llengua nàhuatl, llengua indígena de Mèxic, ahuacati i molli, pronunciat waka'mole, és a dir, alvocat i la seva salsa. Com tantes altres coses, la globalització ens l’ha portat cap aquí. La paraula encara no té entrada al diccionari normatiu, però sí al TERMCAT, Centre de Terminologia de Catalunya, pas previ perquè entrin neologismes a la llengua. 

🍽️   RECEPTA DE GUACAMOLE

Amb aquests ingredients ja el podem fer: 

- Alvocat madur

- Tomàquet ratllat o tallat molt petit

- Ceba ratllada o tallada petita

- Llimona o llima o vinagre 

- Oli i sal

Les quantitats dependran dels gustos. En principi caldrà treure la pell dura de l’alvocat i també el PINYOL, i l’aixafarem amb una forquilla. No ho feu amb la batedora! Hi afegirem el tomàquet i la ceba. Una mica de suc de llimona, una mica d’oli i sal. Tot ben barrejat. Si no el servim de seguida, deixeu-lo a la nevera amb el PINYOL al mig, evita que es rovelli! 

Hi ha tants guacamoles com cuines. S’hi pot afegir bitxo, pebre, coriandre, fruites seques, etc. 

🎦   FRESH GUACAMOLE, d’Adam Pesapane (PES)

EUA, 2012

Pel·lícula d’animació, molt original.

Mireu-vos aquesta curt sobre el guacamole, és divertit!

Potser ens hem sorprès a vegades per la gran mida del pinyol de l'alvocat, que sembla fer impossible la seva dispersió natural.

Carles Lalueza Fox (El bestiari extingit, 2003)

A L’AGOST A LES SET JA ÉS FOSC!

Cèsar August, Tarragona

Acabem un juliol calorífic... i demà començarem un agost que segurament també ho serà. 

L’agost era el sisè mes de l’any que començava al març, per això originalment se’n deia sextilis, perquè en llatí sextus volia dir sisè. 

Però vet aquí que Juli Cèsar va reformar el calendari amb 12 mesos, afegint gener i febrer. Els parells amb 30 dies i els altres amb 31. L'emperador va posar-li el seu nom al mes de juliol que en tenia 31. 

El seu successor i fill adoptiu Octavi August, va donar nom a l’agost. Però ai las! No podia permetre tenir menys dies que el seu pare, i així és que en va robar un del febrer i va plantificar 31 dies a l’agost, malgrat que era un mes senar. 

No en podem dir mal perquè qui sap si alguns de nosaltres no en som descendents! Cèsar August va passar 9 anys a Tarraco...

Les llengües romàniques han conservat el nom del mes, perquè en castellà, portuguès, gallec i italià en diuen agosto; en francès, août. Però a més a més també se l'han quedat els anglesos i els alemanys, que en diuen August, els més fidels a l’original. 

I és curiós que la primera ubicació de la meva escola estava situada al carrer August de Tarragona, i no vaig relacionar mai –fins que no vaig ser força gran- que aquell nom de carrer corresponia al de l’emperador. 

🎦   PRANZO DI FERRAGOSTO (Vacances de ferragosto), de Gianni Di Gregorio

Itàlia, 2008

Un fill únic viu amb la seva mare vídua en una casa vella del centre de Roma i se n’ha d’ocupar durant tot el dia. L’administrador li demana un favor, que cuidi també la seva mare durant les vacances. 

És una delícia de pel·lícula que et fa riure i somriure. És una petita gran comèdia italiana, senzilla, però encantadora. Us la recomano!

El Ferragosto és una festa italiana que se celebra el 15 d’agost. El que per a nosaltres seria la Mare de Déu d’Agost. Actualment s’associa a un dia de menjar al camp, i també a les vacances d’estiu al voltant de mitjan agost. Ferragosto volia dir festes d’August (Feriae Augusti).

TRÀILER 

En ple ferragosto, a l'hora de la pennichella, la migdiada aconsegueix que, en alguns racons de la ciutat, sembli que la vida s'atura per uns instants i la calma s'ensenyoreix de l'espai públic.

Josep Lluís Carod-Rovira (La passió italiana, 2012)

 

AI, LES TAPES DE CALAMARS!

El cambrer anotava els plats amb cara de pocs amics, o més aviat amb cara de ganesdeplegar. 

La carta era exageradament abundant amb primers i segons ben contundents. Nosaltres érem molts i ningú no repetia plat. El pobre home va necessitar dues pàgines de la seva escarransida llibreta per prendre apunts. Quan ja ho tenia tot bastant endreçat, i després de repetir un seguit de vegades els plats per no errar-la, algú li diu: 

- Ah! i també una tapa de calamars a la romana per anar picant!

Molta estona després, quan ja començàvem a fer cara de gana, va comparèixer el cambrer amb el pa, les begudes i els calamars. 

La nena va agafar el calamar amb els dits, se’l va mirar, se’l va posar d’anell, el va fer servir d’ulleres i d'arracades i va començar a treure-li l’arrebossat groc enganxat a la pell. Es va quedar amb l’anella als dits, ens va mirar com aquell qui ha descobert la lluna, i ens diu: 

- Mira que hi havia a dins del calamar!

Ció

dedicat a Estel BM

I avui... m'agradaria posar-vos un article que m'han publicat a la revista NW de Reus, on parlo de la Rosa Vigo, una mestra que vaig tenir fa molts anys i que no he oblidat mai, per si us ve de gust llegir-lo!

ARTICLE

LES TAULES D’ESTIU

 

Miniatura d'Évrard d'Espinques al manuscrit Lancelot en prose, amb el rei Arthur i els
cavallers de la Taula Rodona i el Graal. Foto: Biblioteca N.de França. Domini públic

L’estiu és un temps de taules parades, de fruites, de gaspatxos i cremes, de brases i amanides, de còctels i refrescos i, en general, de colors vius i brillants que enamoren. Les nostres agendes estiuenques estan farcides de trobades per gaudir de les taules i els seus colors. 

I és curiós l'estressant viatge que han viscut les taules al llarg de la història, perquè no sempre hem tingut taules. No és fins a fins al segle XVIII que comencen a fer-se menjadors a les cases i a moblar-los amb taules i cadires tal com els entenem ara. Abans, si n’hi havia, eren a les cases nobles i a les corts, no pas a les cases de la gent del poble, que en tot cas tenien taulons. El segle XX ens portarà les taules en sèrie, i la indústria s’encarregarà de col·locar-ne a les cases i als despatxos, de manera que ara no sabríem viure sense elles. 

En llatí, una mēnsa era un moble de fusta suportat per unes potes, que separava els aliments del terra, però també complien un caràcter religiós. La mēnsa va arribar fins al castellà i va formar mesa, però el caprici lingüístic ha fet que també ens la trobem en català els dies d’eleccions, per això tenim les meses electorals. 

I la nostra taula parada? Doncs ens ve del mot llatí tabŭla, que era un moble de fusta que servia per posar-hi els plats. La tabŭla és la forma que ha aconseguit més seguidors, perquè en francès en diuen table, en italià, tavola, en portuguès tabela, en gallec táboa... 

Ah! però els que tenen mesas no tenen taules? Doncs en tenen, perquè bé entablan conversaciones! 

I què voleu? Que parli de la taula de diàleg? Doncs no, perquè ni és una taula ni és un diàleg, és més aviat una gran presa de pèl. 

Bon estiu i bones taules parades!

🎦   SIETE MESAS DE BILLAR FRANCÈS, de Gracia Querejeta

Espanya, 2007 (2 Premis Goya, premis al Festival de Donostia i alguns altres)

Una filla va a veure el seu pare malalt. L’amant del pare li explica la situació ruïnosa del negoci, un local amb set taules de billar. 

Malgrat la duresa de la situació, hi ha sentit de l’humor en el guió i una bona trama plena de secrets i de silencis entenedors. 

TRÀILER

L'escudella puc dir que ha ben bullit:
tot està a punt, la taula ja és parada,
i pots sopar quan vulguis si ets servit. 

Josep M. de Sagarra (El mal caçador, 1916)

SIGNES SIMBÒLICS

 

PER no és més que una preposició recargolada que ens ha tret el son durant anys als qui escrivim en català, sobretot en els per i els per a, que ens obliguen a fer una anàlisi sintàctica cada cop que apareixen en escena. 

Però el per ‘×’ és també un signe, amb el qual indiquem que cal multiplicar un número per un altre, per bé que per indicar multiplicació tècnicament s’utilitza l’asterisc o el punt volat. Naturalment els matemàtics, físics, químics, biòlegs i altres pensadors de les ciències el fan servir per a altres coses, com ara buscar la incògnita, que tants segles fa que cerquen sense descans.   

Doncs bé, un bon dia el signe o lletra x va substituir la preposició en tots els escrits que circulaven, primer en apunts d’escola i després en xarxes socials i en correus electrònics. De manera que escrivim: ens veurem x sopar.

I em direu: però no ha estat sempre així? Doncs no. 

Quan nosaltres érem petits, Déu me'n guard de canviar una preposició per un signe! Era cosa de ganduls no utilitzar totes les paraules i fer servir subterfugis per treballar menys del que calia. 

La x, lletra o signe, va ser la precursora d’encongir els textos, però en van venir més: la k que substitueix que, la xk que vol dir perquè i moltes altres, a part de les sigles –majoritàriament anglosaxones- que ens estan envaint. Tot plegat amb la intenció que el missatge arribi com més aviat millor i que el receptor ho entengui tot perfectament. Actualment és més important allò que es vol transmetre que no pas la forma de fer-ho. Desapareixen accents i puntuacions, i es fan errades descomunals, malgrat que aquesta manera de fer s’ha convertit en un nou registre lingüístic, un tipus de llenguatge emprat en funció del context i de l’ús, lligat a la relació que hi pot haver entre receptor i emissor. 

No hi ha marxa enrere. Cada dia que passa els textos se’ns tornen inintel·ligibles si no som del gremi jove, i no ens queda altre remei que afegir-nos a la nova estètica si no volem quedar-nos endarrerits amb cara de peix bullit i en un racó. 

K us agrada +, escriure x TW x IG o x FB?  👍😀💗💪

🎦   STEVE JOBS, de Danny Boyle

EUA, 2015

Biografia d’Steve Jobs (1955-2011), gran emprenedor, programador informàtic i cofundador d’Apple. La història està centrada en la investigació i creació de noves tecnologies. 

Interessant pel·lícula per conèixer una mica millor la història d’un home que va revolucionar el món tecnològic fins a límits que ni ell mateix sospitava. Això sí, no era un tipus normal, una mica d’excentricitat, de supèrbia i d’arrogància no li treia ningú. 

Va aconseguir molts premis i nominacions i és molt superior a la pel·lícula del mateix tema JOBS (2013), de Joshua Michael Stern.

TRÀILER

Li devem, però, el teatre, i aquesta eterna invenció ja el justifica prou als nostres ulls escèptics, encara que ni de lluny no arribi ni a un terç d'un quart de grossa el nombre dels qui de debò i per sempre han escrit per a ell.

Salvador Espriu (Les roques i el mar, el blau, 1984)

BENVINGUTS MOJITOS!

(l'Havana, Cuba)

Els nostres còctels adolescents eren els cubates, el San Francisco, i algun gintònic, però poca cosa més. 

Ja fa molt de temps que ens envaeix el mojito, d’origen cubà, que es prepara amb rom, però ull viu amb els mojitos, que no us enredin, perquè en alguns llocs et posen un got ple de gel amb un mini raig de rom, que sembla aigua encantada. 

No el tenim al diccionari, i em temo que trigarem a tenir-lo. Deuen estar esperant que ens en cansem, perquè tot i que és un còctel prou conegut actualment, no hi deu entrar perquè hi ha una dificultat generada per la pronúncia de la j. Si no coneguéssim el castellà, en llegir el mot pronunciaríem ‘mogito’, però com que en sabem, el pronunciem bé, com a Cuba, amb el so de la jota, consonant palatal, que en català no tenim. 

Totes les llengües del voltant han deixat el mot tal i com està, i que cadascú s’espavili a pronunciar-lo al més aproximat possible de l’original. 

Farem un bon mojito amb 6 ingredients: 

- Rom, millor si és de qualitat
- Sucre blanc (o també morè)
- Menta 
- Sifó 
- Llima 
- Gel picat

Poseu la menta, el suc de llima i el sucre en un bol i esmicoleu-los amb una mà de morter. No ho heu de picar, cal remenar-ho prement fort, sense que la menta es trenqui gaire. Volem que els ingredients deixin anar tot el suc. 

Hi afegim bocinets de llima i continuem prement. Hi afegim el rom, i a continuació el gel picat fins a dalt de tot del got i ho acabarem d’emplenar amb sifó. Ho guarnirem amb menta i llima, i ho remenarem. Ens caldrà una canyeta.

La beguda era un poco de mojo, i col·loquialment es va quedar amb el nom de mojito. Diuen que el millor del món es fa a la Bodeguita del Medio, de l’Havana!

🎦   CORRUPCIÓN EN MIAMI, de Michael Mann

EUA, 2006

En esta peli basada en la sèrie ‘Corrupción en Miami’ dels anys 80.

Una parella d’agents de la Policia de Miami investiguen la mort de dos agents federals i la massacre d’una família a causa de les drogues. 

És una pel.li d’acció i de bon entreteniment per passar l’estona, sobretot per als amants del cine bellugadet. 

Hi veureu una parella de protagonistes prenent un mojito a l’Havana!

TRÀILER

Força més tard, un altre català, Constantí Ribalaigua (nascut a Lloret de Mar) donaria un impuls internacional al Floridita de l'Havana, a través de la seva amistat amb Hemingway i l'elaboració del mojito.

Jaume Fàbrega (La cultura del gust als Països Catalans, 2000)

POSEM-HI EL NOSTRE GRA DE SORRA!

A l’estiu tenim per companya la sorra de les platges, o l’arena? La que tinc a prop és fina, d’aquella que se t’enganxa, te l’emportes a casa i no et deixa fins que no entres a la dutxa. És la sorra de l’anomenada Costa Daurada, que va més o menys de Cunit a l’Hospitalet de l’Infant. Les altres costes catalanes tenen sorra més gruixuda, o amb pedres, i se’n va sense problemes, no cal que te l’emportis!

En llatí era sabŭrra, que designava partícules més gruixudes. En català en diem sorra, en francès, sable, i en italià, sabbia. 

Arena és un mot que també ens ve del llatí, arēna, i no ha sofert modificacions. Es refereix a les partícules que trobem a la platja, però també s'anomenava així el terra del desert, i l'espai central de lluita als amfiteatres romans, i les pistes per on passaven els carros dels circs romans, que estaven plenes de pols, i per extensió, el ruedo de les places de braus. Ah! i també tenim l’arena política quan s’esbatussen! En diem arena en català i castellà, areia en portuguès i area en gallec. 

Per tant, de cap manera hem de pensar que sorra és català genuí i que arena ve del castellà. No és així. Nosaltres ens hem quedat amb els dos noms, que són sinònims, i podem fer servir el que vulguem, o millor dit, el que tradicionalment es diu a la nostra zona. I, evidentment, conservarem la frase feta que ens diu que cal que hi posem el nostre granet de sorra, no tant d’arena, si volem que alguna cosa surti bé. 

🎦   CASA DE ARENA Y NIEBLA, de Vadim Perelman

EUA, 2003 (Moltes nominacions i uns quants premis importants)

La propietat d’una casa és la causa d’un conflicte molt important entre dues persones, que creuen tenir raó. 

És un drama, però un drama molt ben aconseguit. Tant els actors com la direcció es llueixen en tot el recorregut. Em va agradar molt, malgrat que feia patir força, perquè és d’aquelles situacions en què no hi veus sortida. 

TRAILER

Després, fet nou silenci
damunt el mar, les hores
encadenades besen
la sorra molla.

Salvador Espriu (Cementiri de Sinera, 1946)

CATEDRALS DEL MÓN

Catedral de Nôtre Dame de París

Doncs la porta a sobre, la cadira!

La paraula llatina cathedra, que és un préstec del grec kátedra, significa seient baix o butaca. A Roma hi havia les cathedra, o seients elevats des d’on ensenyava el professorat. I la catedral és l’església on el bisbe té el seu seient per predicar, la seva cathedra.

La paraula va fer dos camins. D’una banda es va quedar a la Universitat i a l’Església on continua com a càtedra i, de l’altra, es va transformar en cadira.

Podríem pensar que sempre han existit les cadires tal com les fem servir ara, però les diferències de classe entre rics i pobres va fer que fins ben entrat el segle IV no comencessin a entrar cadires per seure a les cases normals, imitant les cadires que ja utilitzaven les cases més adinerades. El prisma econòmic sempre l’hem de tenir en compte, fins i tot lingüísticament.

Per tant, una mateixa paraula en origen ens ha donat dues paraules diferents i relacionades. Actualment, un/a catedràtic/a és una persona que disposa de càtedra/cadira/plaça en una universitat. I una catedral continua sent el lloc on hi ha ‘seient’ per al bisbe. I la cadira, la nostra cadira de quatre potes, és on ens passem mitja vida.

Però... si muntem a cavall hi posarem un cadira? No! Hi posarem una sella! Que ve del llatí seient (sédula > sedla > sella), que en castellà han fet arribar fins a silla, que és la paraula que fan servir per seure, malgrat que també tenen cátedras i catedrales!

Passejant avui per l'esplanada de la Nôtre Dame sentim la tristesa de la destrossa que va fer el foc. I avui també se'ns cremen els boscos a casa!

🎦   LA CATEDRAL DEL MAR, de Jordi Frades

Minisèrie de televisió de 8 episodis, 2018, adaptació de la novel·la d’Ildefonso Falcones. Premi Gaudí a la millor pel·lícula per a TV, 2009.

Barcelona, segle XIV, sota la Corona catalanoaragonesa. El habitants del barri de pescadors de la Ribera volen construir el temple més gran que s’hagi vist mai, la catedral de Santa Maria del Mar. És la vida d’Arnau Estanyol, que ens descobreix la Barcelona medieval. 

Em va semblar una bona adaptació de la novel·la, que per cert, em va agradar, però no vaig fruir gaire amb la traducció al català. 

Tràiler: https://youtu.be/2zeBXfiJeU0

Queda, gravada en pedra dins la catedral, aquella sentència en una sepultura, que ja havia vist en un altre viatge i que sempre m'ha inquietat.

Olga Xirinacs (Nou diari, núm. 295, Barcelona, 1994)

EL PETIT-GRAN ESPARVER

Foto de R.Zierik (Commons)

El meu padrí va caçar un esparver i el va fer dissecar. I va tenir la brillant idea de posar-lo a l’entrada de l’habitació on jo dormia, de manera que em va provocar llargues nits d’insomni i de por perquè veia la bèstia per tot arreu. 

L’esparver és una espècie protegida actualment, per tant, si ho fes ara li cauria un bona penalització, però en els seus temps tot això era normal i es caçava tot el que es podia i es pescava també, tot el que queia a les xarxes. Ell era de moixons petits, sobretot caderneres, estornells o pinsans, que caçava amb teles, reclams i paranys, però de tant en tant en queia algun de més gran. La caça estava regulada, però no pas com ara. 

L’esparver és petit, fa una mica més d’un pam i amb les ales estirades pot arribar als 80 cm més o menys. I és així com estava dissecat, amb les ales esteses, de manera que a mi em semblava més una enorme àguila reial que cap altra cosa. 

Els costums van canviant amb els anys, però contràriament al que em pensava, la taxidèrmia que és l’ofici pel qual es dissequen els animals morts donant-los l’aparença de vius, continua molt vigent, sobretot entre les espècies d’animals grans, per bé que ara està molt vigilada. Hi ha veritables col·leccions d’animals dissecats, de totes les espècies, i segur que algú també té la dèria de caçar esparvers, perquè tot i que és petit, fa patxoca i sembla qui sap què. 

Els moixons que teníem a casa també eren caçats. Alguns feien cap a l’arròs de diumenge, i d’altres sobrevivien en gàbies que calia netejar diàriament. Amb el padrí van desaparèixer tots els moixons de casa i vaig poder dormir una mica més tranquil·la. Si sabés de les normes i prohibicions actuals renegaria fins a quedar-se mut. 

Esparver és un mot germànic, sparwari. I de tanta por que fa als moixons petits amb la seva mirada va sortir el verb esparverar, que vol dir esglaiar o espantar, exactament el meu estat d’aleshores, esparverada!

🎦   HERMANOS DEL VIENTO, de Gerardo Olivares i Otmar Penker

Àustria, 2015

Un jove troba una cria d’àguila reial i decideix salvar-la. 

Imatges de gran bellesa als Alps amb les àguiles. En realitat, tenen més importància les imatges i el paisatge que no pas la història, que més aviat serveix per emplenar un documental, el tràiler del qual ja val molt la pena. 

TRÀILER

En cursos de taxidèrmia per correspondència havia après de dissecar ocells i tenia una habitació atapeïda de pardals, caderneres, puputs, mussols, tords: semblaven vius.

Blai Bonet (Mister Evasió, 1969)