LA CASTANYERA

La Mitja lluna és una curiosa placeta que hi ha entre el carrer Apodaca de Tarragona i el carrer de la Unió. De fet, se’n diu oficialment general Prim, però no conec ningú que l’hagi anomenat mai així. La Mitja lluna, doncs, és una plaça que té forma precisament de mitja lluna, corbada, aprofitant l’espai de les cases. Hi recordo una carboneria i una casa on llogaven habitacions. Ara hi ha bars amb taules i altres espais. És d’aquells llocs on m’hauria agradat fer un cafè i veure passar la gent, però als anys 60-70 era per a mi un espai conegut del meu barri, sense més importància.

En una de les cantonades de la placeta s’hi establia cada any una castanyera. Però no un grup d’estudiants d’instituts o joves d’esplais i escoltes amb venda de castanyes per aconseguir diners per un viatge de fi de curs, sinó una castanyera de veritat. Una dona vestida de negre, amb mocador al cap, manteleta negra, davantal, bidó amb foc, castanyes, moniatos i papers de diaris. 

Tot i que és normal que aquestes imatges hagin acabat, tenen un punt de nostàlgia en el record dels personatges que ja no formen part dels carrers. No sé qui era ni quina va ser la seva vida, només que a finals d’octubre la vèiem instal·lada a la Mitja lluna i així ja sabíem sense error la data del calendari. 

Per Tots Sants és costum menjar panellets, moniatos, fruita confitada i castanyes torrades, però el millor de tot és que aquest fet serveix per socialitzar, per unir-se les famílies o els amics al voltant d’una taula. 

El mot castanya molt probablement ens ve Kastana, una antiga ciutat grega, tot i que hi ha altres versions que parlen de la zona on actualment hi ha Turquia. A Kastana s’hi cultivava el kástanon, un arbre que produïa un fruits de color marró.

El kástanon va viatjar pel Mediterrani fins a transformar-se en el llatí castănĕa. Des d’allí, l’arbre i el seu nom es va escampar per totes les altres veus llatines: castaño en castellà; castiñeiro i castanheiro en gallec i portuguès; castagno en italià; o châtaignier en francès.

Avui us he parlat del temps de la Maria Castanya!

🎦   EL CUENTO DE LOS CASTAÑOS, de Gregor Božič

Eslovènia, 2019  (Millor Pel·lícula del Festival de Tallin)

Somni poètic sobre la pèrdua i el sofriment de les persones atrapades en les guerres, víctimes de la fam, l’aïllament, i la soledat després de la mort dels éssers estimats. Un conte de fades en un bosc fronterer entre Itàlia i l’antiga Iugoslàvia, frontera de l’est i l’oest, plena de castanyers. 

A vegades hi ha històries allunyades dels cinemes comercials, que t’aporten una altra visió de mons i de paisatges. Val la pena de tant en tant descobrir-les. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Filmin)

El vent duia les reconfortants emanacions del fogó d'una castanyera de la cantonada.

Miquel Llor (Tots els contes, 1925-1950, 1952)

ESPARDENYES

 

És difícil imaginar que algun dia torni la barretina com a gorra habitual entre la gent, joves inclosos. Aleshores per què ha tornat l’espardenya? Què té l’espardenya que agrada a un sector jove de la població? Dos dels meus nets en porten sovint i sembla que hi van còmodes. De fet, és un calçat molt ben dissenyat perquè transpira, és fresc i pràctic a l’estiu, llevat dels dies de pluja. 

Està feta de fibres naturals, com el cotó de les vetes i la sola d’espart o cànem. I no és exclusiva dels catalans, perquè ha estat molt present a tots els Països Catalans des de sempre. 

El febrer de 1939, al front de Blanes, el meu pare va ser capturat pels italians i el van fer presoner de guerra. Li van prendre tot el que portava, fins i tot les botes, i li van donar a canvi unes espardenyes velles i estripades. Va ser un presoner amb espardenyes i des d’aleshores que no en va voler veure cap més a la seva vida, perquè li recordaven moments complicats. No sé què diria ara si pogués veure els seus besnets, perquè tampoc els explicaria res, no parlaven del que els havia passat la gent d’aquesta generació. 

L’espardenya era el calçat habitual de la pagesia i també de classes populars urbanes al primer terç del segle XX. Jo n’he portat per ballar sardanes, i també en podem veure en molts dels balls festius dels seguicis de festa major, com a complement del vestuari de moltes manifestacions de la cultura popular, però serà difícil que substitueixin les vambes, les sabates o les sandàlies a què estem acostumats actualment. Això no obstant, l’uniforme de gala dels Mossos d’Esquadra són unes espardenyes amb veta blava i també podríem trobar espardenyes de disseny, amb taló i de colors diversos. 

L’espardenya deriva d’espart, que ve del llatí spartu, i la paraula en català la tenim des del segle XIV. Deriva del mateix lloc espadrille i espadrilla en francès i italià, però en altres llocs aquest tipus de calçat similar ha pres altres noms, com ara alpargata en castellà, que prové de l’àrab. 

En realitat el llatí spartu l’agafa del grec antic σπάρτος i volia dir planta que serveix per trenar cordes, però no té res a veure amb Esparta, la ciutat grega dels grans guerrers i gladiadors de les pel·lícules.

🎦   NIÑOS DEL PARAISO (Bacheha-Ye aseman), de Majid Majidi

Iran, 1997 (Nominada a l’Oscar i Millor pel·lícula al festival de Montreal)

Un nen perd les sabates de la seva germana petita i com que els pares no es poden permetre comprar-ne de noves, els amaguen el que ha passat i comparteixen el calçat. 

És una pel·lícula senzilla i amb pocs recursos, però sap transmetre un bon missatge sobre els vincles familiars. Va tenir molt bona crítica i va ser nominada com a pel·lícula de parla no anglesa als Oscars. 

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Rakuten, YouTube, Apple TV y Amazon Video.)

TRÀILER

*    *    *

Treballadors aferrissats, cofats amb la vistosa barretina, apedaçats, calçant espardenyes brutes o simplement descalços.

Pau Faner (Mal camí i bon senyor, 1993)

INFLUENTMENT

 

Les paraules entraven a les llengües després de molts anys; mai no havia estat un fet ràpid ni instantani. S’introduïen nous mots i la gent els anava incorporant a poc a poc al seu vocabulari, així que en comprenia el significat i l’adoptava com a seu. 

Ara això és impossible. Les noves paraules arriben com una bala disparada des de l’altra punta de món. Ja no hi ha temps a processar-les, a pensar-les, a rebutjar-les. Arriben i s’hi queden, i ja està. 

Ja fa temps que dura la nova ‘feina’ dels influencers. Aquesta és una paraula arribada directament de l’anglès, sense filtres, i sense cap possibilitat d’adaptació, malgrat els esforços de les acadèmies lingüístiques. En català, portuguès i gallec es proposa la paraula influenciador/a. En castellà es proposa influyente. En francès, influenceur. Cap d’aquestes propostes arribarà a la parla habitual, entre altres coses perquè dues de les claus per aconseguir-ho són, d’una banda, que ho facin servir els escriptors i, de l’altra, els mitjans de comunicació. Els models de l’escriptura, tant oral com escrita, en comptes de resistir-se a utilitzar l’anglicisme, es resisteixen a utilitzar la proposa donada per les acadèmies. I així no hi ha res a fer. 

Els influenciadors actuen a les xarxes socials i són els actuals ambaixadors de l’opinió, els qui aconsellen, els qui diuen què s’ha de comprar, on i quan. Guanyen tants diners que ni es qüestionen que el seu comportament afecta milions de persones d’arreu del món. Actuen sobretot a Youtube, Tik Tok, Instagram, etc., plataformes que els obren les portes perquè arrosseguin les multituds a comprar, a endeutar-se, a creure’s que algun dia seran com ells. 

La darrera influenciadora que ha aparegut a les notícies diu que llegir no ens fa millors, que cal superar tot això de llegir. I ni us podeu imaginar els diners que guanya amb més de tres milions de seguidors, altrament dits followers, i la quantitat de marques que hi posen publicitat.   

El rànquing o la classificació d'influenciadors del món diu que hi ha des dels megainfluencers amb més d’un milió de seguidors fins als nanoinfluencers amb menys de 10.000, passant pels macro i els micro. 

El que sí som és influenciables. Doncs, res, som així. 

🎦   SEÑORA INFLUENCER, de Carlos Santos

Mèxic, 2023

Una dona d’uns 40 anys es converteix en la influencer més famosa del moment. Dues joves que també ho són intentaran aprofitar-se de la seva popularitat. 

Ha tingut algunes nominacions a premis. No és una pel·lícula que m’entusiasmi, sobretot per la temàtica, però la poso perquè el cinema sempre està a l’aguait de tot el que passa. Podrem comprovar com actuen els entorns d’aquestes noves iniciatives, a què estan exposats i com de fluctuant és la seva feina. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

La vida artística ponentina és abundant i variada, mentre els cànons trontollen i les dissidències s'han diluït en les noves cultures de la globalitat instantània. Ja no queden intel·lectuals i artistes. És l'hora de les emoticones i els tuits, dels influencers.

Ignasi Aldomà Buixadé (L'ignot oest, 2021)

MONYOS

 

La meva iaia portava monyo. N’havia portat sempre, almenys així m’ho demostren totes les fotografies que guardo d’ella. Recordo la meva mare pentinar-li els cabells cada dia de bon matí i enrotllar-los i aguantar-los amb agulles -que es deien agulles de monyo. Tenia els cabells molt llargs i el pentinat era com una ensaïmada de cabells blancs i grisos que els recollia. 

Actualment, hi ha molts lligacues per agafar els cabells i molts estris diferents de pinça o de pinta, però en aquell temps només les agulles de monyo feien la funció de recollida de cabells. A més, era habitual que les dones es recollissin els cabells, sobretot les dones casades. Poques n’hi hauria amb cabellera llarga i, sobretot, sense lligar d’una manera o altra.  

Un dia vaig agafar una agulla de monyo de la iaia i la vaig col·locar dins d’un endoll de la seva habitació. Recordo exactament el moment tot i que era ben petita, entre 4 i 5 anys. Què va passar? Doncs que em vaig enrampar de valent i vaig fondre els ploms. Ara ja no es fonen els ploms, però amb el corrent de 125 que teníem, sí. Ens vam quedar a les fosques i el daltabaix va ser gran, sobretot perquè amb un corrent més elevat, com els actuals 220, potser ara no us ho podria explicar.

Monyo és un castellanisme ja acceptat al diccionari. La veritat és que les altres formes catalanes genuïnes, com ara trossa, no l’he sentida mai a la meva zona. Castanya sí, però es refereix a un monyo més petit. 

De monyos se’n continuen fent, d’una manera més moderna i sofisticada, agafant els cabells sense tanta precisió, i amb estètiques molt diverses, amb trenes, alts, baixos, despentinats... i amb la seguretat que ningú no ens dirà res portem com portem els cabells. Almenys aquí, en territoris més llunyans les coses canvien i les dones de cabells llargs pateixen restriccions encara. 

🎦    LA MONYOS, de Mireia Ros

Catalunya, 1997 (Diverses nominacions)

Els anys 30 a Barcelona. La Monyos és un personatge estrany i misteriós que passeja per les rambles. 

És la primera pel·lícula dirigida per Mireia Ros. Va tenir molt bona crítica, tot i que no va aconseguir els premis a què se la va nominar. Està explicat per dues nenes que descobreixen la dona i el seu passat. 

Un treball sobre una història costumista de la Barcelona antiga, sobre una persona que va existir i que realment passejava per les rambles amb els seus vestits i ornaments estrambòtics. 

TRÀILER

 

Hem pecat per això, perquè no se’ns deixava

existir plenament, amar-nos plenament

amb aquell impudor que la vida demana,

aquell amor capaç de fondre tots els ploms,

rebentar les perilles, deixar el món a fosques.  

Vicent Andrés Estellés, (Llibre de meravelles, 1971)

CORRUPTELES

L’exministre Montoro deia que no hi havia diners, naturalment, perquè els tenia ell!

La corrupció és gairebé una forma de política. No és nova, res no hem inventat nosaltres, pobres votants de democràcies acabades d’estrenar. 

Entenem per corrupció l’abús d’un càrrec públic en benefici privat, o en benefici dels fills o nebots o veïns de l’escala o despatxos o empreses o grans immobiliàries o grans voltors. 

L’antiga Roma era corrupta, també ho era la Grècia antiga, fins i tot l’antic Egipte. Els suborns, els regals, les conspiracions, el tràfic d’influències, les trampes, les mans al calaix, les corrupteles... cap règim no s’ha deslliurat dels corruptes. 

Em va fer gràcia la notícia del senyor Cristóbal Montoro Romero. Tu també? L’home que predicava com un capellà i ens renyava perquè no tributàvem prou, ens explicava que les arques eren buides i que calia prémer molt més el cinturó. 

Ara el tenim imputat, l’home. I no per fer entrar la veïna de dalt al seu ministeri, sinó per tràfic d’influències, per afavorir empreses privades que haurien aconseguit rebaixes fiscals molt suculentes i amb lleis fetes a la seva mida. 

Deu ser corrupció mediterrània la que ens devasta, perquè en som propensos. Dia per altre hi ha algun descarrilat que ha fet més favors dels que calia. 

És clar que, en tenir bons mestres, nosaltres fem tot el que podem per estalviar-nos l’IVA de les factures de l’electricista, i truquem a l’amic que coneix l’amiga que és parenta d’un metge a veure si ens cola en les visites. La corrupció té escales, la nostra és al soterrani, la de don Cristóbal és a l’àtic! 

Bé, la presumpció d’innocència també cal tenir-la en compte, don Cristóbal, però tampoc no tinc gaire fe en la justícia que ens ha tocat.

🎦   TOTS ELS HOMES DEL PRESIDENT (All the President's Men), d’Alan J. Pakula

EUA, 1976 (4 premis Oscar, i moltes nominacions a premis importants)

El 1972, dos joves periodistes del diari The Washington Post investiguen uns intents de robatori i la implicació directa de membres del Comitè per a la reelecció presidencial. Van aparèixer una sèrie de cintes de gravació de converses que implicaven el president dels Estats Units, Richard Nixon. El cas Watergate va provocar la dimissió del president. 

És un clàssic imprescindible, i encara que la pel·lícula ja tingui cinquanta anys cal veure-la per entendre bé un dels problemes més importants de la política, la corrupció. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

*    *    *

Corrupció política. Res no es crea ni es destrueix. Tot es transforma.

Ponç Pons (El rastre blau de les formigues, 2014)

LA LLIBRETA

 

Quan jo vaig néixer, la Caixa em va regalar una llibreta d’estalvis amb algunes, poques, pessetes, segurament confiant que en seria clienta de per vida. 

És una pràctica que els devia anar bé, però crec que han deixat de fer-ho perquè la gent els confia els diners sense regals previs. A més, han aconseguit que tothom treballi pels bancs. Som treballadors gratuïts, altrament dit, esclaus.

La llibreta, que s’emplenava a mà, era una mena de llibre sagrat que calia resguardar de pèrdues i robatoris. Sense llibreta no tenies res. 

La generació dels pares va estar marcada per la llibreta d’estalvis. El que estava escrit allí era la veritat, l’única veritat, era tot el que tenien. 

Els darrers anys, quan la informàtica va començar a eclipsar el món bancari encara duien la llibreta al damunt, com si sense ella no poguessin fer cap gestió. Si algú perdia la llibreta era com si perdés tots els diners que hi havia a dins, per això tenien tanta por d’oblidar-la en algun lloc. 

Ara no necessitem llibretes, ara som molt més moderns, només ens cal un codi per accedir als nostres estalvis, però... et poden pispar tot el que tens i més en un tres i no res, sense immutar-se i des de l’altra punta de món, i sense haver-te robat la ‘llibreta’. 

El món digital té coses molt bones, però a vegades en paguem moltes conseqüències. També he de dir que per res del món tornaria a la llibreteta d’estalvis que em van regalar... quina mandra!

🎦   EL DESCONEGUT (El desconocido), de Dani de la Torre

Espanya, 2015 (2 premis Goya i moltes nominacions a premis importants)

Un executiu de banca rep una trucada anònima. Hi ha una bomba sota el seient del cotxe, on també viatgen els seus fills.

Fantàstica pel·lícula d’acció, que et manté atent en tot moment, amb una bona dosi d’adrenalina. Increïble Luis Tosar, la resta són més de farciment.

El muntatge està molt ben fet, el temps, el ritme... us la recomano!

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

Gairebé tots els diners que hi ha a la guardiola són meus. Tu els tens a la teva llibreta de la Caixa d'Estalvis.

Ernest Martínez Ferrando (Una dona s'atura en el camí, 1935)

R.R.

 

Avui ho he fet al revés. He pensat en les seves pel·lícules abans de pensar en el tema a tractar. Acaba de morir un dels grans actors de cinema. Un actor que ha actuat en films que es recorden, que deixen empremta, pel·lícules que tothom ha vist en un moment o altre, o bé al cinema o bé a la tele. D’algunes ja n’he parlat en algun altre apunt, i no les repetiré, totes m’han agradat, però potser n’hi ha una que va marcar profundament una generació, i que el va catapultar al cim de Hollywood: Dos homes i un destí, que va rodar amb Paul Newman. 

El seu paper era el del bandoler Sundance Kid (el nen de Sundance). Nosaltres també en tenim de bandolers, alguns llegendaris. Bandoler és sinònim de bandit, ve de bàndol, en el sentit de gent armada; és aquell que està fora de la llei i assalta els vianants, però els bandolers sempre han tingut un punt de Robin Hood, el personatge també de llegenda que robava als rics per donar-ho tot als pobres i lluitava contra les injustícies. Hood sabia disparar amb els arcs i les fletxes, Sundance Kid feia anar les pistoles i els rifles. 

Ens posarem al costat d’un bandoler o hi anirem en contra segons la voluntat del director. Dirigir significa fer anar les coses d’una manera determinada, seguir una conducta, unes normes. Els directors poden aconseguir que desitgis que el dolent se’n surti, fan que et caigui bé. Els nostres bandolers també ens cauen bé, i si no és així perquè honorem tant la figura de Joan de Serrallonga, o Perot Rocaguinarda o Joan Serra (en Pera), a qui Lluís Llach va dedicar una cançó mítica? 

Robert Redfort no va ser un actor estàndard. Va fundar el festival Sundance, un aparador del cinema independent i alternatiu on han tingut oportunitats centenars de directors i artistes. 

R.R. és ja un clàssic, un gran actor poc reconegut a l’Acadèmia dels Oscars, potser per això no en va tenir gaires. De fet, només l’honorífic per la carrera artística i un a la millor direcció per Gent corrent, però ha estat premiat i nominat per moltes organitzacions i entitats. 

Se’n va un dels guapos del cine!

🎦   DOS HOMES I UN DESTÍ (Butch Cassidy and the Sundance Kid), de George Roy Hill

EUA, 1969 (4 premis Oscar, Globus d’Or, premio BAFTA i moltes nominacions i premis més)

El 1899, un grup de pistolers assalta bancs de l’estat de Wyoming i el tren de la Union Pacific. Un cop la banda se separa, el cap, el seu company inseparable i una jove mestra formen un trio que fuig de la llei. 

Dos grans actors en la plenitud de la seva carrera. Tenen un encant personal, una elegància poc usual als films de l’oest. La pel·lícula té molts tocs d’humor i molta acció. 

És un clàssic, per tant, de visita obligada! 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Disney i PrimeVideo)

I la inoblidable cançó de la banda sonora, que va guanyar l’Óscar com a millor cançó original: Raindrops Keep Fallin' on my Head

Sovint és, però, únicament un mitjà de subsistència com declaren bandolers de la quadrilla d'en Serrallonga durant el seu procés: "fer tres o quatre robatoris i uns quants ducats i retirar-se després".

Gemma Tribó, (Perot Rocaguinarda, bandoler del segle XVII, 1985)

PINTURES...

 

Sincerament, vaig conèixer l’existència del monestir de Sixena quan va esclatar la polèmica. No havia sentit parlar mai ni de les monges ni del seu monestir (Reial monestir de Santa Maria de Sixena, a Osca) ni molt menys de les seves pintures. No tinc cap dubte de la seva vàlua, però no ho podem saber tot, tampoc conec els monestirs tibetans. 

I el que en penso de tot plegat és que fem el que fem serà culpa nostra. Si les traslladem i es destrossen serà culpa nostra per no haver-les cuidat millor o no saber-ne fer el trasllat. Si no les cedim serà culpa nostra i un greu incompliment judicial. Per tant, estigueu segurs que ningú no agrairà mai el fet d’haver-les conservat durant tant de temps. 

Que unes pintures del segle XII hagin subsistit fins avui ja és un gran mèrit, de qui sigui. La pintura es un art, però un art feble, que necessita protecció. Com pot ser que unes pintures desfermin tanta hostilitat i tanta enemistat en pagines als diaris? Segur que molts dels qui ho han criticat no les han vistes mai! 

Per cert, que no es pensin pas que catalanitzem el nom. En castellà Sijena/Sigena, però en aragonès Sixena!

La pintura existeix des que hi ha humanitat. Tenim la necessitat de plasmar allò que veiem, allò que imaginem. Del llatí pingere ens arriba el verb pintar. Les altres llengües romàniques han seguit evolucionant partint del llatí: peindre en francès, pintar en castellà i portuguès, i el més fidel, dipingere en italià. 

Des de la distància molt llunyana en què em sento d’aquestes pintures, el que jo faria és pagar –ja no ens vindrà d’aquí- als millors tècnics del món mundial perquè les traslladin, i així ho enllestim. 

Una altra opció: que ho faci el jutge, que hi entén més. 

🎦   ALTAMIRA, de Hugh Hudson

Regne Unit, 2016

El 1879, un arqueòleg amateur i la seva filla de 8 anys descobreixen a Cantàbria una de les obres prehistòriques més importants de la història: les pintures d’Altamira. Però això li va causar enfrontaments amb l’Església i amb la comunitat científica de l’època. 

Una pel·lícula molt interessant per conèixer els inicis d’un gran descobriment, que d’alguna manera va servir també per promocionar els espais. També va tenir crítiques perquè la llegenda diu que va ser un pastor qui les va descobrir, en canvi, la versió oficial és que va ser Marcelino Sanz de Sautuola (1831-1888) besavi d’Emilio Botín, del Banc de Santander, que segur que hi va abocar dinerons al film. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a RTVE i a les plataformes AppleTV i APrime)

Un altre model de bancal és el que descobrí, en molt mal estat de conservació, al monestir d'Obarre (o Ovarra, a l'actual província d'Osca) la Missió de l'Institut d'Estudis Catalans.

Joaquim Folch i Torres (La pintura romànica sobre fusta, 1956)

LA MONEGAL

 

La “Monegal” ha estat tota una institució a Tarragona. És una clínica privada que s’hi va establir als anys quaranta. Amb els anys, hi ha hagut ampliacions, noves construccions, fusions amb altres assegurances i vendes. Ja fa temps que la Monegal va canviar de nom, però com que era al mateix lloc de sempre la gent de tota la vida encara l’anomenava així. En el mes d’agost de 2025 la clínica desapareix del nucli de la ciutat i se’n va als afores com a hospital privat de màxima qualitat. 

A casa meva hi estàvem absolutament involucrats començant pel meu iaio Paco, avi matern, que coneixia l’administrador de la casa i va fer que hi entrés a treballar una de les seves filles. La Carme no era ni infermera ni metgessa, sinó cobradora de rebuts de la clínica a Tarragona i Torredembarra fins que es va jubilar. Els rebuts es cobraven de casa en casa i en efectiu. Els impagats es deixaven per a una segona visita, o tercera, o quarta... fins que s’aconseguia la quota. A Torredembarra hi anava en tren, carregada de bitllets de les taxes cobrades i mai no li van prendre res. 

El fet que una tieta treballés a la Monegal va fer que tota la família s’hi apuntés amb més o menys cobertures. Jo hi vaig néixer a la clínica, també els meus cosins. En primer lloc, perquè en aquells anys no era gaire recomanable la sanitat pública i, en segon lloc, perquè teníem un bon endoll a la clínica. A més, ens hi hem operat tots d’alguna cosa o altra en algun moment de la vida. Ara és diferent, la sanitat pública ha millorat considerablement i molts de nosaltres hem renunciat a les quotes. 

Va ser una clínica privada amb voluntat pública, però alguna cosa em fa pensar que el nou hospital no es podrà pagar amb la mateixa comoditat, ni les quotes que giraran als bancs estaran a l’abast de la majoria. 

El nou hospital es diu Viamed, i trobo que té nom de tren. Espero que no sigui de rodalies.  

🎦   EL METGE DE BUDAPEST (Zárójelentés), d’István Szabó

Hongria, 2020

Un cardiòleg es jubila, però no sap què fer sense treballar. Torna al seu poble natal per treballar com a metge de família. 

És un missatge cap a aquells que han tingut una feina rellevant i que de sobte han de renunciar-hi. Són interessants les converses en el món rural i també la manca de recursos en què es troba després de tota una vida en hospitals importants. Li agrada especialment la música, fet que l’ajudarà a tirar endavant. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo, Youtube, etc.)

*    *    *

I quina és, la pitjor malastrugança?

La dels inicis o la dels finals?

Ve l'hivern, i després la primavera;

clínica mental, clínica dental.

Sebastià Alzamora (La netedat, 2018)

UNIVERSALS

 

Commons

Venim al món amb una predisposició per aprendre a parlar. Tots els nens del món poden fer-ho, sigui quina sigui la llengua que es trobi en el seu lloc de naixement. Tots es converteixen en parlants d’aquella llengua amb més o menys encert o dificultat, segons cada individu. No hi ha llengües fàcils ni difícils per als nadons que comencen a entendre i a parlar, perquè senzillament el que fan és reproduir tot allò que senten, el vocabulari, la morfologia, la sintaxi... primer imiten els sons, i després les estructures. Tots seran capaços d’expressar-se en la llengua que han trobat. Evidentment, com més rica sigui la llengua model millor s’expressaran!

Existeixen propietats compartides entre totes les llengües del món. D’això se’n diu universal lingüístic. 

Un d’aquests universals és el subjecte. Totes les llengües del món en tenen. Totes tenen la capacitat de dir que algú fa alguna cosa encara que no sigui precisament una persona. 

Un altre universal és el verb. Totes les llengües del món també en tenen. Això no vol dir que tots els verbs funcionin com els nostres, però de verb, és a dir, de maneres de designar accions, processos o estats en tenim tots. 

Els nostres subjectes i els nostres verbs concorden en gènere i nombre, però no és així en totes les llengües del món. El nostre ordre natural de parlar o d’escriure és posar primer el subjecte i després el verb, però hi ha llengües que ho fan al revés. 

Quan aprenem una llengua nova ja tenim una base. Ja sabem que, com a mínim, ens trobarem amb un subjecte i un verb, encara que aprenguem la llengua de l’illa més remota del Pacífic. 

La meva neta petita d’un any i mig ja diu: Papa, té! Això és una oració! 

La paraula universal ens remet a l’univers, als planetes, als satèl·lits i a les galàxies, però en realitat universal només vol dir allò que pertany a tot o a tots, allò que ens inclou a tots. Ve del llatí universāle i totes les llengües que tenim a la vora mantenen la paraula. 

🎦   EL PETIT SALVATGE (L'enfant sauvage), de François Truffaut

França, 1970 (Premis Seminci, Premis NSFC, Sindicats de crítics, i molts altres premis importants)

Pel·lícula basada en fets reals. Inspirada en la història real de Víctor de Aveyron al segle XVIII. És el procés d’educació d’un nen que va créixer aïllat al bosc, sense cap contacte amb la civilització. 

Cal destacar de la pel·lícula la importància de la socialització en l’adquisició del llenguatge, però també dels valors i de la cultura. 

És una pel·lícula antiga, però Truffaut és sempre una garantia. 

TRÀILER

PEL.LÍCULA SENCERA

*    *    *

Llengües antigues, estudis clàssics i moderns, ciències, històries, un saber universal caldria atresorar per a escriure com ho fan els grans! 

Joan Puig i Ferreter (Camins de França, 1934)

SANT MAGÍ

Sant Magí és un dels patrons de la ciutat de Tarragona. Hi va néixer al segle III, i va viure durant 30 anys en una cova a la Brufaganya (Conca de Barberà). Va ser martiritzat pels romans i després canonitzat. La llegenda diu que els qui el van martiritzar estaven cansats i li van demanar aigua amb la promesa de la llibertat. El sant va colpejar tres cops la roca amb el gaiato i va fer sortir fonts d’aigua. 

I aquest és el record que jo tinc del sant: anar a la capella que hi ha prop de la catedral amb un càntir de plàstic i agafar aigua que han portat de les fonts de Sant Magí de la Brufaganya i retornar a casa amb el càntir ple. Hi devia anar amb l’escola, perquè no crec que els de casa m’hi portessin. 

Abans hi havia persones que portaven aquest nom, però ara no en queden gaires. Els noms moderns o estrangers ocupen tot el panorama natalici dels nostres nens, de tal manera que en poc temps els nostres noms de fonts tradicionals han passat i passen a millor vida. 

De sempre el nom de pare o de la mare era el nom que calia posar al primer fill o a la primera filla, tant si era bonic com si era lleig, o bé el nom de l’avi o de l’àvia, segons les estructures familiars. Era una forma de perpetuar-se mitjançant la repetició dels noms, però era també una llosa per a tota la vida dels nouvinguts si el nom no els agradava.

En alguns llocs era tradició posar el nom del sant del dia, motiu pel qual alguns tenen noms ben recargolats i poc coneguts. Era una tradició catòlica, més aviat castellana, en què es considerava que el sant protegiria el nadó durant tota la vida.

Magí és també un substantiu que significa cap, però no en el sentit de part del cos, sinó en el de pensament, imaginació, creativitat, fantasia: avui faré moure el magí, paraula que és gairebé perduda, com tantes altres, que es queden en parlars de gent més gran. I ja se sap, tot allò que no es traspassa es perd, però no en català, sinó en qualsevol llengua. La diferència és que la nostra té moltes ferides obertes.  

🎦   LA FONT DE LES DONES (La source des femmes), de Radu Mihaileanu

França, 2011 (Unes quantes nominacions a premis importants)

A l’Orient mitjà, la tradició demana a les dones que vagin a buscar aigua a la font de la muntanya. Una jove casada proposa a les altres dones una vaga de sexe fins que els homes no col·laborin en el transport d’aigua fins al poble. 

Una pel·lícula molt dolça, prou romàntica, sobretot tenint en compte en el territori en què esta basada. Potser poc creïble, però molt ben ambientada i amb un bon guió. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

*    *    *

Ediviges, Gumersinda,

Críspula o como te llames,

mujer de nombre infeliç

que te puso el almanaque.

 

Héctor G. Villalobos (Romance de una madre campesina, 2016)

DIUMENGES

 

Els qui estem jubilats tenim un problema: no ens podem treure de sobre la idea de setmana laboral que acaba amb un cap de setmana festiu. I és més, vigilem els ponts que ens ofereix cada any el calendari, com si nosaltres no estiguéssim permanentment damunt d’un aqüeducte.  

I és que quan arriba divendres ja pensem en el cap de setmana, com si dimarts no fos igual que dissabte, o com si els dilluns —tant que els havíem patit— no fossin igual que els dijous. I anem emplenant els dies deixant lliures dissabtes i diumenges, com si haguéssim de descansar després d’una setmana de vuit hores diàries. 

És difícil canviar d’idea després de més de quaranta anys de rutina laboral. 

Per als treballadors d’horaris setmanals, sobretot els d’oficina, el divendres a la tarda és el millor dia de la setmana, en canvi, els diumenges a la tarda ja comencen a grinyolar, perquè s’acosta un dilluns carregat de feina, de nens a l’escola, de rutines habituals. Evidentment, els qui treballen en una pastisseria no ho entenen igual, ni els bombers, ni els equips mèdics, ni tants altres que fan torns o tenen horaris més regirats. 

La idea de cap de setmana és absolutament anglesa, de tal manera que el fet de fer festa dissabte a la tarda es va dir durant molts anys setmana anglesa. 

El diumenge és el dia didomĭnĭcu, que ve de die domĭnicu, el dia de domus o dia del Senyor, i es refereix al dia dedicat a la celebració cristiana de la resurrecció de Jesús. La paraula llatina ha arribat a totes les llengües romàniques: Domingo en castellà, portuguès i gallec; domenica en italià; dimenge en occità, dimanche en francès. A l’antiga Roma, diumenge era el dies solis (dia del sol), etimologia que encara es manté en anglès Sunday i en alemany Sonntag.

Darrerament, sentim anomenar el ‘finde’ que no és altra cosa que la reducció del ‘fin de semana’, però cal tenir en compte que en català no hem de dir el fi de setmana, sinó el cap de setmana. Són formes genuïnes, les de sempre, les que arrosseguem durant segles i, de sobte, ens arriba el finde i tot se’n va en orris. De veritat, cal?

Diuen que la productivitat milloraria molt si el cap de setmana comencés divendres. És possible que algun dia es porti a la pràctica. He fet tard!

🎦   LLARG DIUMENGE DE FESTEIG (Un long dimanche de FIANÇAILLES), de Jean-Pierre Jeunet

França, 2004 (5 premis Cesar, i moltes nominacions)

Quan s’està acabant la I Guerra Mundial (1914-1918), una dona rep la notícia que el seu promès és un dels cinc soldats que han passat per un consell de guerra i han estat enviats en zona perillosa. En tot el viatge per trobar-lo, coneixerà a fons la guerra i les seqüeles que ha deixat. 

Pel·lícula de gran èxit a França, amb una gran estètica d'escena i bones interpretacions.  

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo, Apple TV, etc.)

                    *    *    *        

I per a perdre'm la vida

treballo cada diumenge.

Joan Oliver (Vacances pagades, 1960)

QUE EN FEU D'HUMMUS?

     

A part de la tecnologia, un dels territoris més abundants en noves paraules és l’alimentació, sobretot per la globalització, que ens ha portat el sabor de diverses cuines del món. 

El cigró o ciuró (Cicer arietinum) és una de les plantes cultivades més antigues. Tot i que el seu origen és força desconegut, segurament prové de tota la Mediterrània oriental, Grècia, Turquia, Síria... i el seu conreu es va estendre per tot Europa en època romana; va passar per l’Iran i va arribar fins a l’Índia, i després dels descobriments, va introduir-se als altres continents. 

L’origen del nom és curiós. Prové del llatí, cicer, que deriva en cicĕrōne. Cicer significava dues coses: berruga i cigró. Potser per això –tot i que no hi ha una demostració cent per cent fiable- és també el sobrenom d’un dels personatges més importants de la cultura romana, Marc Tul·li Ciceró, polític, escriptor, orador i filòsof, que sembla que o bé ell o algun dels seus avantpassats tenia una berruga al nas.

Poques similituds tenim amb els nostres veïns, a excepció de l’italià cece, perquè en castellà, garbanzos; en francès, pois chiches; en portuguès, grão-de-bico; en anglès, chickpea. En termes generals, en diuen ciuró a les Illes i a Catalunya Nord, i en diem cigró a la resta del territori.

Una de les noves paraules que ens proporciona el cigró és l’hummus, paraula que encara no és al diccionari normatiu, però hi deurà entrar aviat perquè ja està aprovat pel Centre de Terminologia. A Catalunya hem menjat cigrons des de sempre, a l’escudella, en amanides, als estofats, a la tripa... i els comprem secs, en conserva o en remull, però no tenim costum de menjar-los en format puré. Això és l’hummus, característic del Magreb i també d'altres països mediterranis, amb el qual fan diversos plats.

Per fer un bon hummus necessitarem cigrons, llimona, tahina o pasta de sèsam torrat o sèsam torrat sol, alls, oli d’oliva, sal, pebre vermell dolç i julivert. Per saber-ne les proporciones ho aneu tastant... ha de quedar un puré molt fi i amb un gust intens. Cada casa té la seva recepta! 

🎦   MAKE HUMMUS NOT WAR (Fes hummus, no la guerra), de Trevor Graham

Austràlia, 2012

És un curiós documental sobre el conflicte a l’Orient Mitjà. L’estimació per l’hummus de tots els països implicats podria resoldre-ho tot?

El director viatja a través dels bars on serveixen hummus i les cuines de Beirut, Tel Aviv, Jerusalem i Nova York, amb multitud de trobades de personatges actuals i antics, que parlen sobre aquest menjar tradicional. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

     *    *     *

Hummus, mussaca i un baclava dificilíssim que rego amb pisco i mel.

Eva Baltasar (Boulder, 2020)

JULIVERT MEU...

No us han dit mai que un tal Juli Vert se’n va anar a Madrid i quan va tornar ja es deia Pere Gil? 

El julivert (Petroselinum crispum) és una planta de la família de les umbel·líferes, es conrea com a planta aromàtica i s'usa molt com a condiment, però també és apta per a l'ús medicinal.

Els antics grecs solien usar el julivert per coronar els atletes victoriosos i també per adornar els sepulcres dels familiars difunts. Els romans atribuïen a les fulles de julivert propietats per curar ferides i van exportar-lo a les terres conquerides d’Europa, i d’aquí fins a la resta del món. 

Curiosament, els catalans som els únics que l’anomenem julivert, paraula que prové del llatí lŏliu vĭride ‘jull verd’. En gairebé totes les llengües que tenim al voltant han derivat la forma del llatí vulgar petrosilium. Així, després de diversos canvis fonètics, en castellà es diu perejil; en francés persil; en anglès, persley; en alemany, Pertersilie; en italià, prezzemolo; portugués i basc, perrexil; i fins a les eslaves: hongarès, petrezselyem; eslovè, peteršilj, etc. Nosaltres ens hem quedat ben sols amb el julivert dins el panorama lingüístic europeu. Ja ho diu la cançó: julivert meu, com t'has quedat...

Els experts diuen que és un superaliment perquè concentra molts nutrients, però no li donem prou valor. D’una banda perquè a la botiga ens el regalen i, de l’altra, perquè en tots els programes de cuines de la tele apareix com a simple decorador de plats. Ara mateix, no es pot acabar un plat sense una fulla de julivert a sobre, com si tornéssim a coronar personatges o coses importants.  

Evidentment per aconseguir efectes antioxidants i terapèutics te n’hauries de fer un fart i no tenim el costum de menjar branques de julivert com si fóssim conills. En tot cas, el fem servir per acompanyar la picada i altres bases de salses. No ha estat mai, pobre julivert, protagonista dels nostres plats. 

🎦   LA ISLA (La isla de Perejil), d’Ahmed Boulane

Marroc, 2015

Un soldat marroquí ha de vigilar els moviments d’immigrants il·legals a l’illa de Perejil, i es troba un home a la platja. 

És una història de ficció basada en alguns fets reals. Narra el conflicte diplomàtic entre Espanya i el Marroc per la invasió de la petita illa de Perejil el 2002, con si es tractés del desembarcament de Normandia. Ho fa de forma satírica, on els dos països en surten ben malparats. El conflicte estava en el control i sobirania de l’illa, que no és gaire més que una roca al mar. 

Al cine no l’hem vist i no crec que la vegem perquè es ridiculitzen els governs i les forces armades! Ens haurem d’espavilar en les plataformes. 

TRÀILER 

Enllà del mar, de cada casa lluent sortí un àngel vermell, una tropa d'àngels baixava a saludar-la i en venien de totes bandes de llevant i de ponent tropes i tropes; amb la punta de les ales li fregaven la cara més dolces que la mel, més fresques que un brot de julivert.

Mercè Rodoreda. Mirall trencat, 1874

AL CINE!

https://www.prospectosdecine.com 

Als anys seixanta anar al cinema era una rutina molt estesa. Tampoc no hi havia gran cosa més a fer com a divertiment. El pare m’hi portava els dissabtes a la tarda, i un cop va dir a la taquillera que jo tenia sis anys, per poder-se estalviar la diferència de l’entrada d’adult, però la nena va dir ben fort: no, que ja en tinc set! I el pobre home va haver de pagar la resta.

Aleshores Tarragona tenia sis cinemes: Coliseum, Capitol, Fèmina, Modern, Tarragona i Metropol. Són els de la meva època infantil. Més endavant, algunes d’aquestes sales van ser substituïdes per unes altres de més modernes, i va canviar el panorama cinèfil de la ciutat. Actualment, ja no existeix cap d’aquests cinemes, a excepció del Metropol i Tarragona, convertits en teatres. Si voleu veure una pel·lícula haureu d’anar a les multisales d’un centre comercial o bé als afores de la ciutat, accessibles només amb cotxe. 

Hi vèiem dues pel·lícules. La primera fluixeta, a vegades era l’Oest o còmica; la segona, la bona. I a la mitja part el NO-DO (Noticiarios y Documentales), obligatori fins l'any 1976, que ens informava a bastament i puntualment de les novetats del règim franquista. 

Aquells cinemes estaven situats relativament a prop, i si sorties amb una mica de temps de casa en tenies prou veure els quadrets de les pel·lícules que s’hi projectaven i entrar a la que més goig et feia. S’ha acabat la rutina, doncs, de sortir de casa per anar a veure la pel·li acabada d’estrenar. Ara cal planificar-ho tot si vols que et surti bé, mirar per internet la programació i comprar-ne l’entrada fins i tot. És una llàstima que els allunyin dels centres de les ciutats, perquè molta gent que hi aniria a peu ara ja no hi va. No és una crítica, és el canvi experimentat per tot i tothom, que no té retorn. 

🎦   ELS ARTISTES (The artists), de Michel Hazanavicius

França, 2011 (5 Òscars, 3 Globus d’Or, 7 premis BAFTA, 6 premis Cèsar, premis a Canes, etc.)

Hollywood, 1927. Una gran estrella del cinema mut veu perillar la seva carrera davant l’entrada del cinema sonor.

És una pel·lícula rodada en blanc i negre, i muda. Realment és una gran pel·lícula, amb molta emotivitat i grans escenes. D’alguna manera és un homenatge al cine antic, no necessàriament al mut, sinó al cinema de Hollywood del primer terç del segle XX. Ara bé, és un tipus de cinema que pot funcionar com a cosa curiosa, perquè ara ja no ens agradaria. 

Com podeu veure, va ser molt i molt premiada, però també va tenir crítiques furibundes!

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Movistar+ i PrimeVideo)

*    *    *

He baixat l'escala de l'estació, però abans he vist, sense mirar-la, la cartellera on posen fotografies dels films que fan al cinema del mateix carrer.

Maurici Serrahima (De mitja vida ençà, 1970)

MANIES

 

Institut Pere Mata

Un dels edificis més notables de la ciutat de Reus és l’hospital psiquiàtric Institut Pere Mata, d'estil modernista, construït entre 1897 i 1912, i projectat per Lluís Domènech i Montaner. 

Quan vaig arribar a Reus el 1976 encara es coneixia com a manicomi. A més, és un mot que havia sentit sempre a casa per uns veïns que hi tenien dues filles tancades i una tercera que si bé no hi va entrar mai, poc se n’hi va faltar. El manicomi era per a mi un lloc de bojos, un lloc maleït on tancaven per sempre més els qui sortien de les línies vermelles del comportament social. Aquelles pobres nenes devien tenir algun trastorn mental, no sé si incurable, però el que és segur és que un cop hi van entrar ja no en van sortir més. Els pares les anaven a veure un cop a l’any, i aquest panorama sempre el vaig trobar desolador, trist i depriment. La idea de manicomi era el de persones privades de llibertat per sempre i, per tant, molt pitjor que una presó.   

El diccionari Alcover Moll, un gran diccionari que ens mostra les paraules de tots els Països Catalans, està ancorat a l’any 2000, any en què es va signar un conveni amb l’Institut d’Estudis Catalans per informatitzar-lo i posar-lo a l’abast del públic. Però evidentment no ha crescut, s’ha quedat obsolet en el passat, per això la seva definició de manicomi és encara hospital de folls. Actualment, el diccionari normatiu ens parla d’establiment dedicat a allotjar i a tractar de guarir els malalts mentals.

On abans hi havia bogeria ara hi ha salut mental. No és que hagin canviat les malalties, ha canviat la sensibilitat social. 

Manicomi és un mot que arriba directament del grec. Mania significa bogeria i el verb komo vol dir lloc on es tracten aquestes malalties. També s’anomenava amb la paraula frenopàtic, del grec phren que es refereix a la ment, i pathos, patiment, malaltia. 

Conservem, això sí, el mot mania, que ve del llatí després d’haver passat pel grec, i amb un significat més lleuger. Ja no es refereix a bogeries, sinó a capricis, preocupacions, aficions exagerades, etc. Les manies persisteixen i encara que no siguin un quadre clínic, tots en tenim alguna.

🎦   LES LÍNIES TORTES DE DÉU (Los renglones torcidos de dios), d’Oriol Paulo

Espanya, 2022, basada en la novel·la de Torcuato Luca de Tena (Premis Gaudí i moltes nominacions a premis importants)

Una investigadora privada ingressa en un hospital psiquiàtric simulant una paranoia. Vol obtenir proves del cas en què treballa: la mort d’un intern.

Molt interessant és aquesta pel·lícula, amb un final que et fa dubtar. Hi ha bones interpretacions que et mantenen a l’aguait durant tota l’emissió. Un bon film de suspens psicològic.  

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Netflix, PrimeVideo, Apple TV, entre d’altres.)

*    *    *

Un famós poeta s'ha passat la vida en manicomis, mantingut i sense treballar, amb tot el temps per dedicar-se exclusivament a ell i a la seva obra.

Ponç Pons (El rastre blau de les formigues, 2014)

MAR

Des de la meva cambra del carrer Apodaca de Tarragona veia un centímetre de mar. És poca cosa, però suficient per tenir-lo sempre present. També veia el rellotge del port, alguns vaixells i, sobretot, el tren. A més, els sentíem. Sentíem els vaixells quan entraven o sortien de port amb el seu so pesant i greu, i el xiulet dels trens quan sortien de l’estació o hi arribaven. 

Els sons donen caràcter al lloc on som, on hem nascut, on hem fet cap. El so dels campanars, dels rellotges que encara toquen hores en algunes ciutats —sempre que els turistes nouvinguts no es queixin—, i el so de les onades si vius prop de les platges o dels ports o el so dels rius cabalosos, que s’emporten tot el que troben pel davant si estan enfadats. 

La meva iaia Joaquina, aragonesa, que va venir a Tarragona un cop casada, en veure el mar per primer cop es va fer enrere, tenia por que el mar se l’endugués: Nos va a tragar —deia. Entenc que el mar deu fer impressió si el coneixes de gran, perquè mirant-ho bé, és una immensitat difícil d’entendre. Els qui l’hem viscut des de petits el trobem tan natural que ni ens immutem en veure’l. 

M’agrada no fer res quan vaig a la platja —que no hi vaig gaire. M’agrada badar i tornar a badar. L’aigua convida a la serenor, a veure passar el temps, a contemplar el vaivé, a ensumar l’olor d’aquest mar tan i tan nostre. Ja ho deien els romans: mare nostrum, el mar que va unir les cultures egípcies, mesopotàmiques, perses, fenícies, gregues, àrabs, romanes i catalanes!

Quan fa temps que no el veus o no el sents, l’enyores. 

🎦   LA VIDA DE PI, d’Ang Lee

EUA, 2012 (4 Òscars, Globus d’Or, i molts altres premis)

Un jove hindú s’embarca en un viatge en un bot salvavides enmig del Pacífic amb la companyia d’un tigre de Bengala amb el qual aconseguirà una bona relació. 

Una interessant pel·lícula aconseguida amb un bot salvavides, un noi i un animal enmig de l’oceà transportats per un guió fantàstic ple de detalls i de reflexions. Un gran espectacle, val molt la pena. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo, AppleTV, Youtube, Disney, etc.)

La rosa torna a florir,

la mar és més bella encara.

          Rosa Leveroni (Epigrames i cançons, 1938)

VOCALITZEM!

 

Una vocal és un so que articulem sense cap obstacle. I de totes, la primera, la A, que es pronuncia tal com raja, només obrint la boca, és la primera que sentim en les criatures. 

El sistema vocàlic català consta de vuit sons, tot i que de vocals gràfiques només n’hi ha cinc. És un dels sistemes rics en sonoritat vocàlica, però no pas el més ric. En francès n’hi ha 16 i en portuguès 12, comptant les nasals. L’italià en té 7, i el castellà 5. 

El castellà només en té 5? Doncs depèn! Sempre ens han dit que el sistema vocàlic castellà té cinc sons vocàlics que corresponen a les cinc vocals, però no és pas cert, perquè segons el territori on ens trobem, les vocals augmenten en una o dues. És el cas de l’andalús, i les parles extremenyes i murcianes. A Andalusia s’obren les vocals /e/ i /o/, fins i tot per fer un canvi de significat. Per tant, és molt agosarat dir que només n’hi ha cinc. 

Les llengües romàniques van canviant. Algunes de les vocals es transformen per causa de la intromissió d’altres llengües al territori, com ara l’àrab en el francès. Les vocals canvien segons parlin en els territoris italians del nord o del sud, i també en el portuguès de la península comparat amb el del Brasil. 

Sigui com sigui, el sistema vocàlic d’una llengua és el que marca la cadència, la música, la diferència. Són les vocals i les seves obertures les que ens transporten amunt i avall dels territoris, de manera que podran endevinar on hem nascut, quines influències tenim, si no som originaris del país, si nosaltres som d’aquí però els nostres pares no, etc. 

Vocal és un mot que ens arriba del llatí vocalis, que vol dir ‘relatiu a la veu o amb la veu’, perquè és gairebé impossible parlar sense vocals. En català no podem formar una paraula sense una vocal. La vocal és un universal lingüístic, és a dir, es pot afirmar que totes les llengües del món tenen almenys dues vocals, perquè n’hi ha alguna que només en té dues!

Després de segles i segles amb les vocals introduïdes pels nostres ancestres grecs i romans, ara arriba el Whatsapp i ens les carreguem totes: k fs x dnr? k vls? Km kdm? 

Mlts ptns!

🎦   L’ARRIBADA (Arrival), de Denis Villeneuve

EUA, 2016 (Premis Oscar, BAFTA, Venècia, i algunes nominacions)

Unes naus extraterrestres arriben a la Terra, i una lingüista experta intentarà comunicar-se amb ells per saber si són pacífics o suposen una amenaça. Els invasors tenen un llenguatge propi, i la lingüista n’haurà d’aprendre les bases. 

Pel·lícula de ciència-ficció, que ens ofereix una visió molt diferent de les pel·lícules d’aquesta temàtica vistes fins ara, amb lliçons pedagògiques i emotivitat. 

TRÀILER

 (En el moment de publicar aquest apunt es pot veure a M+)

*    *    *

Aquesta pàgina és plena de signes gràfics que, si els llegeixo en veu alta, esdevenen vocals.

Sebastià Serrano (Signes, llengua i cultura, 1980)