BEU VI BO DE VALLS

Valls (Alt Camp)

Al Camp de Tarragona diferenciem encara el so de la /b/ i el de la /v/. Per fer-ne la prova, pronuncieu dues paraules que comencin per aquestes lletres i fixeu-vos en la posició dels llavis. La primera, bilabial, la pronunciem ajuntant els llavis. La segona, fricativa, la pronunciem enganxant les dents de dalt amb el llavi inferior. Ara bé, tot i que la posició és significativa, el so que es produeix és tan semblant, que la diferència gairebé és imperceptible. Certament algunes persones encara fan ben notable el so, però les generacions més joves no. I els sons són irrecuperables. Es tracta d’una variació fonològica de la llengua, produïda pel betacisme, que és la confusió entre /b/ i /v/, a favor de la primera.

Per bé que en la majoria del territori es pronuncien igual els mots baca i vaca, els del sud i Balears de moment resistim, però no trigarem gaire a lapidar la diferència! 

És curiós perquè una 'anomalia' s'ha convertit en una 'normalitat'. El betacisme és la pronúncia més general, mentre que la diferenciada esdevé residual. El fonema /v/ està en perill d'extinció i les properes generacions ja no el distingiran. 

En llatí existien els dos sons, per bé que la /v/ es pronunciava com una /u/.

I això només passa al català? Naturalment que no!

Arran de la forta immigració algeriana i marroquina que ha tingut França al llarg de la història s’han produït canvis fonològics en algunes consonants del francès, per exemple, s'aspiren consonants inicials que el francès no tenia.  

El castellà té el seseo (corasón per corazón), o el ceceo (perzóna per persona), i el ieisme (poyo per pollo), com a variacions més importants. També hi ha ieisme en una part de Catalunya: abeia, fuia per abella, fulla. El castellà dels argentins diu shuvia per lluvia; cabasho per caballo. I així una llarga llista d’alteracions que amb més o menys rapidesa van canviant les fesomies lingüístiques.

El problema rau en la fortalesa de les llengües. Les fortes resisteixen tots els embats, totes les envestides naturals o forçades, totes les agressions vinguin d’on vinguin... les febles no.

🎦   EL COLOR DE LES PARAULES (La couleur des mots), de Philippe Blasband

Bèlgica, 2005

Basada en la vida d’una dona que pateix disfàsia, un trastorn del llenguatge oral que consisteix en la falta de coordinació de les paraules, una barrera lingüística que li complica la vida professional i privada. 

Pel·lícula discreta que entre altres coses serveix per mostrar-nos la realitat d’una malaltia molt dura relacionada amb el llenguatge, sense fer-ne un drama. 

TRÀILER

Si no fóra per aquell ceceo característic de Ramonet, que encara conservava Don Ramon, ningú diria que eren una mateixa persona el fill de la viuda i el cèlebre predicador!

Bernat Morales (Idilis llevantins, 1910)

LES PERES VERDES

 

Amb un superior no hi vulguis partir peres, perquè ell es menjarà les madures i tu et menjaràs les verdes... és una màxima que ens repetia una professora cada vegada que ens explicava nocions del treball administratiu que les meves companyes i jo estudiàvem. He pogut comprovar al llarg de la meva feina a l’Administració pública que la màxima és del tot certa i que continua més vigent que mai. Cada dia hi ha gent que es menja les peres verdes!

Un dels grans mals de l’administració actual –ho dic després de més de 40 anys treballant-hi- és haver permès que la política arribi a llocs on calen visions tècniques. La política pot marcar les línies generals, però no ha de manar sobre allò que no entén, perquè ens aboquem als grans disbarats. La carrera administrativa s’ha desviat i actualment estan ocupant llocs tècnics persones que pertanyen a un partit, a una ideologia, en comptes d’ocupar-los per mèrits professionals. Quan la política s’atreveix a baixar esgraons funcionarials, infecta totes les plantilles. 

La meva iaia sempre agafava una cullera i posant-la en posició dreta deia: mira, a dalt hi ha els que manen, a sota els que algun dia manaran i, al mig, hi ha els funcionaris. Mani qui mani, ells sempre són al mateix lloc. Ara la història ja no es podria explicar així. 

Les peres verdes que ens hem hagut de menjar al llarg de la nostra vida funcionarial han produït tants empatxos que quan veig peres –de la classe que sigui- penso en aquella professora i la raó que tenia. 

No em puc ni imaginar les peres verdes que s’hauran cruspit els qui treballen en les institucions base que generen la política. Deu ser un cistell diari d’indigestions. 

🎦    EL ÁRBOL DE PERAS SILVESTRES (Ahlat Agaci), de Nuri Bilge Ceylan

Turquia, 2018

Un aspirant a escriptor torna al seu poble de Turquia, però té molts problemes amb els deutes que té el seu pare. 

La pel·lícula es recrea molt amb la imatge, sobretot del mar, de la vida interna de les ciutats, dels ocells. Els dimonis familiars apareixen i els protagonistes se senten jutjats constantment per tothom. És molt interessant el tractament de les relacions familiars en una Turquia molt real. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Filmin)

*    *    *

Tens davant una perera

rica d'esplets exquisits,

i al costat una figuera

que revolten per Sant Pere

els infants enllepolits.

Maria-Antònia Salvà (Espigues en flor, 1926)

CAPSES DE MÚSICA

Commons

Aquestes boîtes amb els llums vermells són el mateix infern! –ens deia mossèn Ros, capellà del col·legi. I ho deia pronunciant la paraula tal com sona [boites] i nosaltres rèiem i rèiem perquè ja iniciàvem l’adolescència en una època en què l’única entremaliadura possible era riure. L’home estava obsessionat amb les boîtes i amb tot allò que allunyava les noies de la puresa i la virtut. Els anys 60 van ser molt durs en temps franquista i el mal de la repressió l’hem arrossegat tota la vida. 

La boîte, pronunciat [buat], en francès significa caixa. Eren sales de festa amb la diferència que la música era enllaunada. Després se’n van dir discoteques, i actualment també en diuen la disco. Hi ha poca llum, flaixos de colors i reflexos segons la música. Tots els qui vivíem a Tarragona o a Reus fèiem cap a les boîtes de Salou, tot i que crec que ja no en queda cap de les mítiques de la nostra època, si bé algunes s’han reformat i han introduït els dj, o disc jockey. Als anys 70 érem colla de muntanya, de calçotades i de trobades, però de tant en tant fèiem una incursió als llums vermells de la Cage, del Happy, la Flash Back, el Saint Germain, el Caballo blanco, el Georgia i, sobretot, el Mocambo! 

La boîte no la trobarem al diccionari perquè no és més que una paraula de moda i els acadèmics es resisteixen a introduir paraules que duren una temporada o que corresponen a una manera de parlar dels joves, que desapareix amb l’edat. Actualment recull la paraula 'discoteca' com a sala de ball amb so de música enregistrada, però no la paraula disco com a adjectiu, la música disco, que és el que avui es fa servir, i que segurament no entrarà, perquè també és una moda.

Durant els anys seixanta, les discoteques van obrir les portes a tot Europa, i als setanta van arribar a casa nostra. Era tot allò amagat i prohibit que ens agradava tastar, encara que només fos una mica. Hi anàvem alguna tarda de diumenge i... a les 10 a casa!

 

🎦   54 (STUDIO 54), de Mark Christopher

EUA, 1998

Un jove desitja entrar a la cèlebre discoteca Studio 54 de Manhattan. És un local molt exclusiu on només admeten famosos. Li ofereixen feina, i allí iniciarà una vida de drogues, sexe i música. 

És una pel·lícula interessant per conèixer força bé l’ambient que es respirava a la discoteca més famosa del món, la Studio 54 de Nova York, situada al carrer 54, a l’oest de Manhattan. Va ser notable perquè va acollir molts artistes i personatges del moment. Inicialment, el local era un teatre, i ara torna a ser un teatre del circuit de Broadway. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo, Apple tv, i a Youtube)

*     *     *

Les foscors amicals de Capsa 13 evocaven les boîtes de París, per bé que València no era París, ni el barri del Carme el barri llatí.

Josep Piera (Els fantàstics setanta: 1969-1974, 2020)

L’ABRIC

 

El prêt-à-porter és un dels gal·licismes que es van incorporar aviat al nostre vocabulari dels anys 60, però que no ha tingut prou èxit com per entrar definitivament al llibre de les paraules, perquè els acadèmics s’abstenen de fer entrar paraules de moda als diccionaris; les modes passen i els mots esdevenen inútils si no es fan servir. 

La meva mare anava a ca la modista, la Conxita. Era una casa petita i fosca, que donava a un carrer estret i també fosc. L’emprovador era a la seva habitació de matrimoni, i vèiem el resultat a l’armari mirall tradicional als peus del llit. Col·locava agulles, les treia, les tornava a posar, les treia... com si em fes vudú... 

Em resistia a anar-hi perquè sabia que no m’agradaria. Em va fer un abric que pesava més que jo, i quan ja s’havia gastat pel temps van decidir girar-lo, allargar-lo i eixamplar-lo, així que va ser l’abric de la meva vida, marró de pics, de llana que picava. 

Amb els anys he entès prou que les economies són les que són i que l’abric els va salvar els hiverns. Sé que l’esforç que deurien fer per fer-me un abric deuria ser important, però la senyora modista em feia anar al seu gust i no al meu. Clar que en aquell temps els joves no teníem ni veu ni vot. Disposàvem només d'UN abric i no s’havien inventat els múltiples anoracs de tots colors que tenim ara. 

Prêt-à-porter vol dir preparat per prendre i no és altra cosa que la roba confeccionada que hi ha a totes les botigues actualment. Durant els anys 60-70 el prêt-à-porter va ser l’alternativa no només de l’alta costura –que coneixíem per les revistes-, sinó de la costura en general, perquè ja no calia anar a ca la modista ni fer-se els vestits a casa. Les primeres peces es venien a la boutique, una altra paraula arribada de França, que tampoc ha tingut prou recorregut. Actualment es poden trobar productes de tot tipus i preus, accessibles a tothom, que provenen de les cases més prestigioses que encara marquen la moda a les passarel·les anuals, però també de les que ens arriben de la Xina o de l’Índia.

El prêt-à-porter va ser tan efímer que cap de les llengües romàniques que tenim a la vora ha fet l’esforç de traduir-lo. Senzillament, pertany a una època. 

Quan vaig desmuntar la casa dels pares vaig deixar l’abric allí, penjat a l’armari, per no veure’l més. 

🎦   LA MODISTA (The Dressmaker)

Austràlia, 2015 (5 Premis de Cine Australià)

Una famosa modista torna al seu poble australià després de molts anys treballant en cases de moda de París. 

El guió ens mostra una dona que retorna per tancar ferides, per reconciliar-se i fins i tot per obrir nous camins personals. La venjança és un plat que se serveix fred, diuen. I aquest és el motiu principal del viatge molts anys després d’haver hagut de marxar del poble. 

És una bona pel·lícula i té una bona actuació en general. Està concebuda com un drama, però també té toc còmics. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

*    *    *

La bossa
de l'enemic em compra
capell, abric, les queixes
d'un greu fatic.

Salvador Espriu (Mrs. Death, 1952)

ELS COLOMS I EL COLOMAR

Fa molts anys que el meu padrí va donar una solució al problema dels estornells i dels coloms de la rambla de Tarragona: col·locar àguiles reials en alguns balcons. Els moixons les detectarien de seguida i marxarien, però no li van fer cas. A Barcelona van posat un falcó i tres àguiles per espantar colònies de coloms (no sé pas si quatre ocellots podran amb tota la població columbòfila de BCN); a Tarragona també han destinat una bona suma de diners per reduir-ne la població. El problema principal d’aquest tipus d’actuacions és que actualment les grans rapaces estan protegidíssimes, per tant, és un pèl difícil tot plegat. 

Tot i que s’han reduït les colònies amb el pinso anticonceptiu que donen als coloms, encara n’hi ha molts i són molt molestos. 

Els coloms han format part de la meva vida. Els vaig conèixer al colomar del padrí, on criava coloms amb l’única intenció d’agafar-ne un cada diumenge per posar-lo a l’arròs. Els animals es resistien, però amb un cop de mà ràpid en prenia un que ja estava sentenciat a coure’s. Això sí, tenia preferència pels colomins, més petits i rodons, que agafava abans que es fessin gaire grans.

De petita, quan anava a Barcelona, era obligada la visita als coloms de la plaça Catalunya per donar-los veces. Després els vam veure passejar cada dia per la barana del balcó de casa, fins al vespre, quan ja se n’anaven a joca. 

Ara em molesten molt, perquè realment són una plaga que persegueix qualsevol engruna de menjar de les taules dels bars i cafeteries. 

La paraula ens arriba del llatí colŭmbu. Les paraules palumba i columba anomenaven indistintament les dues espècies de coloms, els domèstics i els salvatges, i les llengües romàniques van preferir-ne l'una o l'altra; per això tenim en castellà paloma i en portuguès pomba, i en català colom, occità i italià colomba, francès colombe, que alterna amb pigeon.

Sortosament, tenim el colom de la pau de Picasso, que amb quatre línies va fer un dibuix que és un emblema mundial, i que de cap manera podem desar al calaix, sempre ha d'estar a punt de reivindicar la pau, tan deslluïda darrerament. 

🎦   A PIGEON SAT ON A BRANCH REFLECTING ON EXISTENCE (Un colom s’aturà en una branca per reflexionar sobre l’existència), de Roy Andersson

Suècia, 2014 (Lleó d’Or al Festival de Venècia, Premis del Cinema europeu, Premis Independent Spirit, i diverses nominacions).

Dos venedors d’articles de broma viuen en una casa abandonada, i ens parlen del destí de l’ésser humà.  

No és ben bé una comèdia, però sí una tragicomèdia. Una meditació constant sobre el sentit de la vida amb molts punts d’humor, que no deixa indiferent. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Filmin)

L'arribada dels joves a la finca dels Escampassos espanta un vol d'estornells que es cruspien les olives.

Pep Coll (L'any que va caure la roca, 2020)

TINC UNA ‘IDEIA’

 

L’epèntesi no és una mala paraula ni un insult, encara que ho sembli, sinó un fenomen lingüístic que consisteix a introduir una o més lletres a l’interior d’un mot. És com un intrús, perquè la vocal que hi posem no té res a veure ni amb el mot ni amb la seva etimologia. Ho fem per comoditat, per pronunciar millor alguns fonemes, perquè ja sabem que la llengua sempre compleix la llei del mínim esforç.  

I no és res nou, perquè algunes d’aquestes intrusions venen de fa segles, però el que és cert també és que no passa a tot el territori. Si passés, potser ja s’hauria forçat el canvi lingüístic i el diccionari les hauria admès, però com que és un fenomen local, en el sentit que cada zona fa de les seves, no hi ha una unitat absoluta. 

Abans d’anar al teiatre, posa la paiella al foc amb dugues carxofes!

Vet aquí el que fem a la meva zona! 

Quan veiem dues vocals fortes juntes hi posem una [i] entremig que fa una funció consonàntica, o bé hi introduïm directament una altra consonant. 

Aquest fenomen se sentia als nostres avis i, fins i tot als nostre pares. La meva generació, que ja ha estudiat més i ha tingut més accés als llibres ho evita, perquè ja ha vist les paraules escrites i les ha pogut reproduir correctament, però encara en mantenim algunes, com ara dugues, molt estesa al territori i també a les Terres de Ponent, com si s’hagués fossilitzat.

La [d] de divendres no és res més que una [d] intrusa que es va colar dins els dies veneris llatins i va formar el nostre dia de la setmana. I d’això no fa quatre dies sinó que ja ve del segle X. Són fenòmens irregulars perquè no totes les llengües romàniques segueixen el mateix patró. Sense la [d]: en castellà, viernes; en italià, venerdì. Amb la [d]: en català, divendres; en francès, vendredi, etc. 

Per tant, de sempre, i per facilitar la pronúncia s’han introduït vocals o consonants a dins dels mots, i això ho hem fet tots els parlants de les llengües, perquè el fenomen com a tal és universal.

 

🎦   L’INTRÚS (Enduring Love), de Roger Michell

Regne Unit, 20 (Menció especial a la National Board of Review, i nominacions a uns quants premis).

Una parella va de pic-nic i de sobte veuen un globus aerostàtic que s’eleva amb un nen a dins. Alguns dels presents intentaran rescatar-lo. 

La primera escena és la millor de tota la pel·lícula, perquè et porta a una situació de pensar què faríem si ens hi trobéssim? Després la trama es va desenvolupant fins a convertir-se en un thriller o millor dit, pel·lícula de suspens i misteri! 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma MovistarPlus+)

*    *    *

Tot un teiatru, amb les seves corresponents convencions escèniques, la seva musiqueta, els guions previsibles i, fins i tot, un star system del ram. 

Ferran Sáez Mateu (La vida aèria, 2019)

PANS I PANETS

 

Commons

He de confessar que per a mi la paraula fleca era desconeguda. A casa sempre s’havia anomenat forn, i en teníem un en girar el nostre carrer a Tarragona, on tota la vida ens van proveir de barres de pa. Quan van plegar, es va ensorrar el món. Cap altre forn feia el pa tan bo com aquell i, a més, calia anar una mica més lluny per trobar-ne un. 

La paraula fleca té origen incert, perquè l’etimologia ens porta a un origen preromà o fins i tot germànic visigòtic perquè existia la paraula flêko que volia dir fogassa de pa, així que és possible, però no es pot assegurar.

Forn, en canvi, o forn de pa, és un mot que ens arriba directament del llatí fornus, i ens referim no només al forn en si, sinó també a la botiga on venen el pa. 

A la nostra panaderia –perquè així s’anomenava i es retolava- només feien barres, panets de Viena i barretes, i poca cosa més. Res de pastisseria ni de magdalenes ni res de coques en recapte. Era una panaderia molt simple, però la recordo amb sostres alts i taulells de color blau cel, llargs i grans, sense aparador, i gairebé sense prestatges. Deurien deixar el pa en cistells.

Els forns o fleques actuals no poden viure només del pa tradicional, així que s’han hagut d’espavilar a coure tota mena de pans i barres de totes les mides i farcits. Un dels nous exemples és la baguet, que ja és al nostre diccionari com si n’haguéssim menjat tota la vida. Ve del francès baguette, que l’ha tret de l’italià bacchetta, i vol dir bastó. 

Aquesta peça de pa és llarga i estreta i els francesos acostumen a comprar-ne al matí i a la tarda, segurament perquè no té una durada molt llarga, s’asseca aviat. Això sí, les baguets són els millors pans per escapçar-ne el crostó. Tot i això, crec que moltes baguets actuals són precuinades!

La nostra vida panarra dels anys 60 era molt més senzilla. Diàriament, apareixia per casa la barra de quart, i la de mig, si la taula s’ampliava. 

🎦   MI PANADERÍA EN BROOKLYN (My Bakery in Brooklyn), de Gustavo Ron

Espanya, 2016

Dues cosines hereten un forn de pa de la seva tia. L’una vol mantenir la tradició familiar, en canvi, l’altra, creu que cal modernitzar el negoci. 

Definida com a comèdia, és un film en què gaudeixes de la quantitat i varietat de pans i pastissos que ens mostra. Ara bé, no és més que una pel·li de diumenge a la tarda, perquè té una història bastant inversemblant i situacions absurdes. Per als amants de les comèdies està prou bé. 

TRÀILER  (En el moment de publicar l’apunt es pot veure a rTVE play)

Veus la fleca, a la cantonada? Espavila't a entrar-hi d'esquitllentes i emplena't bé les butxaques.

Carme Serrallonga (La bona persona de Sezuan, 1967)

 

ENSUCRATS

Canya de sucre (Commons)

Al meu pare li agradaven els dolços amb deliri. Cada diumenge apareixia amb una safata de palos o xuixos o xuts de crema o de bracets de gitano. Per Sant Joan no faltava mai la coca i per Tots Sants panellets. No recordo pas que féssim panellets a casa, ell els comprava i també unes castanyes i fruita confitada. Era un dels dies feliços de l’any amb tanta dolçor per triar. 

I tant és així que unes hores abans de marxar d’aquest món encara demanava aigua amb sucre, el millor sabor que podia desitjar per descansar.

Actualment el sucre està en hores baixes. Les ciències mèdiques ens indiquen que és un dels elements que produeix més malalties i que el cos humà no està preparat per rebre tantes i tantes dosis de sucre al dia. 

Jo també he reduït el consum de sucre, perquè com al pare, també podria viure de dolços. Quan passo per una pastisseria me la miro i remiro, però no hi entro mai. És la meva penitència!

El sucre és un element de l’antiguitat. Se situa a l’Índia 10.000 anys a.C, on van aprendre a cristal·litzar-la. Els xinesos també coneixien els processos d’extracció de la canya de sucre i els àrabs van elaborar-la en fàbriques. Els romans no, preferien la mel per endolcir els seus plats. 

Tot i que la paraula ens arriba de l’àrab sukkar, ha fet un llarg procés d’adaptació per totes les cultures per on ha passat i, per tant, per les llengües: sànscrit, persa, grec... Així les romàniques han anat adaptant el mot al seu sistema lingüístic. En català, sucre; en portuguès, açúcar; en castellà, azúcar (as-sucar, la a seria l’article àrab); en francès, sucre; en italià, zucchero. 

El sucre ens deixa un verb bonic: ensucrar, que vol dir posar sucre en algun lloc per tornar-lo dolç, però també vol dir endolcir qualsevol cosa: les situacions, les persones, els caràcters... 

Encara que el sucre fa més mal que bé al nostre cos, seria bo ensucrar-nos una mica més tots plegats. 

🎦   UNA PASTISSERIA A TÒQUIO (An), de Naomi Kawase

Japó, 2015 (Premis a Cannes i Festival de Valladolid)

Una dona gran s’ofereix a ajudar un pastisser a fer dorayakis amb una salsa de fesols anomenada an. Gracies a la seva recepta secreta el petit negoci prospera. 

Són personatges fràgils que expliquen històries difícils. Una pel·lícula senzilla amb molta sensibilitat.  

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Prime Video i Movistar+)

Vol ser sucre i només és sacarina;

és adiat i es pensa ser adient;

vol ser brillant i només és lluent,

i, en comptes de mantega, és margarina.

Salvador Oliva (El somriure del tigre, 1986)  

EL 'CAFÉ DE FLORE'

A París hi ha un cafè emblemàtic. N’hi ha molts, però aquest ha agafat fama llarga. Està situat al barri de Saint-Germain-des-Prés, i existeix des de finals del segle XIX. 

Flora era l’estàtua d’una deessa que inicialment estava situada a l’entrada principal, avui ja desapareguda, sobretot després d’haver suportat l’embat de les dues guerres mundials. No només el cafè, sinó també el barri sencer era l’aixopluc d’artistes i intel·lectuals. Hi ha tants noms que es van asseure en aquell local: Prévert, Picasso, Sartre, Hemingway, Capote, Duras... i tants d’altres, que quan vam seure en les antigues cadires i vam ocupar uns espais tan simbòlics semblava que ens apropiéssim del que no era nostre, com si fóssim intrusos, irreverents, descortesos amb els predecessors savis que van modelar el segle XX.

Si bé actualment el Café de Flore conserva l’aire antic en les seves parets i en l’estructura general del negoci, els consumidors ja no hi van/anem a fer un cafè com a pretext per discutir sobre la política o sobre l’art o sobre la ciència, hi anem de turistes, a fer-nos-hi una fotografia.

Segurament no és el millor cafè del món, i potser tampoc la millor rebosteria, tot i que és molt bona, però asseguts i entre les parets antigues i envoltats de molta vaixella per un simple cafè imaginem que som en un altre moment de la història, com si tot el que passa fora de les finestres no fos el nostre món. 

Quan sortim del Café ens fem una fotografia de record, i ens endinsem a la dura vida urbana d’un París extremadament massificat i embogit. 

Espero tornar-hi, Café de Flore.

🎦   CAFÉ SOCIETY, de Woody Allen

EUA, 2016

Anys 30 a Los Angeles. Un jove, nebot d’un poderós agent i productor de Hollywood, s’enamora de la secretària del seu oncle. 

Woody Allen és un director que o bé apassiona o bé no agrada gens. No hi ha terme mitjà. 

Però el que tothom ha de reconèixer al director és que filma el que li ve de gust, sense tenir en compte res ni ningú, amb absoluta llibertat. 

És una pel·lícula bonica que narra una història trista i nostàlgica sobre l’amor, que s’explica de forma molt senzilla. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma AmazonV i PrimeVideo)

*    *    *

En Rebull i jo ens trobàvem freqüentment al Cafè Flore, que més tard esdevingué mundialment famós gràcies als "existencialistes".

Sebastià Gasch (Expansió de l'art català al món, 1953)

BORA NIT

 

La iaia em deia: bora nit, filmeu.

La llengua evita les repeticions. És una cosa que fem inconscientment i que fan tots els parlants de totes les llengües. Quan hi ha dues lletres iguals i properes la llengua s’atabala i les canvia. I si són diferents, però tenen sons molt similars també les canvia. Per tant, no tenim més remei que acceptar-ho i aprendre quan cal escriure les lletres que no diem bé.

Potser no tothom, però certament molta gent diu bora nit en comptes de 'bona nit' i, en canvi, no diu bor dia, sinó 'bon dia', tal com ha de ser. L’adjectiu bona veu de lluny una paraula que conté també una [n] i això el fa recular i canviar la consonant per una altra que no li faci el joc. També ho trobem a fandilla per faldilla, quansevol per qualsevol, dingú per ningú, domés per només... 

També se sent juriol per juliol o arcalde per alcalde perquè hi ha dues [l] i això fa trontollar el parlant. 

D’aquest fenomen se’n diu dissimilació i és el procés pel qual dos sons semblants tendeixen a diferenciar-se. És un fenomen molt habitual en comunitats que no saben de lletra, és a dir, comunitats no alfabetitzades, com ho eren les nostres de fa dos-cents anys, perquè no tenien la possibilitat de veure la paraula escrita. Actualment, com que és fàcil que ho hàgim llegit en algun lloc o bé sabem perfectament com s’escriu fem l’esforç de rectificar, però no sempre ho aconseguim, sobretot pel costum o per la forma habitual de parlar d’un lloc determinat. 

La paraula processó del llatí processiōne és la genuïna, però el canvi lingüístic per dissimilació va fer que la gent pronunciés professó, de tal manera que ara ja consta com a sinònima al nostre llibre de les paraules. Tota la vida dient professó amb càrrec de consciència i ara resulta que ja ho deia bé. 😊

D'entrada ens agraden les coses semblants, més que no pas les diferents. En canvi, lingüísticament, les lletres que s’assemblen massa ens produeixen mala sintonia i no dubtem a canviar-les! 

🎦   UNA COSA SEMBLANT A LA FELICITAT (Stesti), de Bohdan Sláma

República Txeca, 2005 (Premis al festival de Donostia i Premis del Cine Europeu)

Història d’un grup de veïns d’un barri obrer d’una petita ciutat txeca. 

La pel·lícula és com una radiografia de la vida quotidiana d’un barri obrer. Molt interessant per conèixer la vida habitual d’un barri txec. Va tenir força èxit i nomenaments i premis a festivals. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Filmin)

Replicar-me, amb l'origen petri que tremola,
amb cap altre remei que la dissimilació,
amb la llavor destructiva encastada als fonaments.

Joaquim Cano (Tota flor sense cossiol, 2020)

 

PANAMÀ

El meu besavi no va anar a Cuba, però s’hi va acostar molt. 

Era nascut a l'Aragó i se’n va anar a Amèrica, a treballar al canal de Panamà. S’hi deuria estar uns quants anys, però la mà d’obra barata no podia aspirar a gran cosa. Sempre he sentit dir que va tornar més pobre del que havia marxat. 

I el canal va obrir pas de mar a mar, i va aconseguir que els vaixells –més de 14.000 a l’any, actualment- no haguessin de fer un tomb considerable. 

No ho deuria tenir fàcil, l’home, treballant a pic i pala com tots els obrers arribats de la península, als quals deurien pagar el mínim, perquè ningú no es va fer ric. La riquesa, ja se sap, és cosa de pocs, no pas de majories. 

D’ell només conservo el passaport per retornar a casa. 

Cent cinc anys després, el nou i flamant president dels EUA, Donald Trump, acaba d’amenaçar Panamà de prendre’ls el canal. Els EUA van construir el canal, que es va inaugurar el 1914; el van gestionar i administrar fins el 1999, en què el van traspassar definitivament al govern de Panamà. 

De petits, dèiem, en castellà, naturalment: Santa Rita, Santa Rita, lo que se da no se quita! O l’equivalent català que, encara que jo no he dit mai, és força bonic: Sant Mateu, sant Mateu, el que et donen és ben teu!

Abans de prendre possessió de la presidència ja ha desplegat el seu deliri de grandesa: vol Canadà i Groenlàndia, i ha amenaçat Mèxic, la Xina i la Unió Europea. Veurem com va, però de moment tot el món sencer a l’expectativa de les decisions d’un sol home. 

Existeix un barret anomenat panamà. És de palla, imitant la forma del barret de feltre. El dia de la inauguració del canal, el president Roosvelt el portava, i es va fer popular amb aquest nom, encara que el disseny procedís de l’Equador. 

El besavi va treballar al canal, sense saber-ne l’amo, i segurament amb boina o amb mocador al cap, no crec pas que portés un panamà.

🎦   EL SASTRE DE PANAMÁ (The Tailor of Panama), de John Boorman

EUA, 2001. Adaptació de la novel·la de John le Carré

Un seductor espia britànic és destinat a Panamà. Un cop allí, es posa en contacte amb un sastre de passat fosc, però molt ben relacionat políticament, i amb la màfia. La missió de l’espia és conèixer les intencions del president de Panamà en relació amb el canal. 

És una de les poques pel·lícules que passen al canal. Veiem un Pierce Brosnan fent d’espia fora del que ens tenia acostumats al 007. És més tragicòmic i poc seriós. 

No va tenir una excel·lent crítica, però és entretinguda i vàlida per passar un diumenge a la tarda al sofà.

TRÀILER  

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Filmin, AppleTV i APrime)

*    *    *

Quan ella el duia amunt i avall en cotxe, deixava el panamà a la safata de darrere.

Julià Guillamon (Les cuques, 2020)

 

ELS INNOCENTS

 

El 28 de desembre és el dia dels Innocents. Segons l’Evangeli de Mateu, el rei Herodes va fer degollar tots els nens menors de dos anys de Betlem i voltants per tal d’assegurar-se que Jesús també moriria. Dins dels territoris de cultura cristiana aquest fet es commemora amb el dia dels Sants Innocents, considerats com a màrtirs del cristianisme. 

En català la paraula innocent duplica la [n], però això no ho fa per gust ni per complicar-nos la vida, sinó perquè el seu referent és la paraula llatina innocĕns, que significava lliure de culpa; el contrari del verb noceô, fer mal. D’aquí venen també les paraules nociu, que fa mal; i innocu, que no en fa.

Algunes llengües romàniques han seguit el mateix model: innocente en italià; innocent en francès; en canvi, inocente en castellà, portuguès i gallec. 

La cultura popular ha canviat la commemoració del dia dramàtic en un dia que serveix per fer bromes de diferents tons: les innocentades. S’ha canviat el sentit de la paraula i ara la innocència és també sinònim de ser fàcil d’enganyar. A la festa, ara s’hi apunten els mitjans de comunicació que ens colen una notícia falsa, com si de notícies falses no en tinguéssim prou durant tot l’any. D’aquestes notícies ara en diuen fake news. Deu ser perquè les paraules notícia i falsa no deuen ser prou modernes!

🎦   ELS SANTS INNOCENTS (Los Santos Inocentes), de Mario Camus

Espanya, 1984 (Premis a Cannes i al Círculo de Escritores Cinematográficos, Premis ACE, etc.)

Durant els anys 60, en plena època franquista, una família de pagesos malviu en un cortijo extremeny, amb grans quantitats de sacrificis, renúncies i obediència als amos.  

És una adaptació a la novel·la del mateix nom de Miguel Delibes. 

Per conèixer l’Espanya franquista cal veure aquesta pel·lícula. És d’un dramatisme intens i d’unes grans interpretacions que van donar lloc a premis importants. A part de les històries personals, hi ha una gran dosi d’ironia i d’acusació contra les pràctiques de la classe dominant. 

És d'aquelles pel·lícules que marquen i us l'aconsello si no l'heu vist mai. 

TRÀILER  (En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Netflix i PrimeVideo)

*    *    *

Un era el dia dels Sants Innocents, i hom havia de pensar-se una innocentada.

Antoni Gelonch (Quan érem lleidatans, 2020)

CALENDARI D’ADVENT

 

L’advent és un temps litúrgic que comença el quart diumenge abans de Nadal. Està pres del llatí advĕntus i vol dir arribada, vinguda. És la preparació cristiana a l’arribada de Nadal, i darrerament s’associa a un calendari amb finestres que es regala a la canalla. N’han d’obrir una cada dia des de l’1 de desembre fins al 24, i a dins hi troben algun petit regal, una frase, una activitat a fer, alguna llaminadura, etc. 

Mai no em van regalar cap calendari d’advent, ni tampoc en vaig fer mai cap per als meus fills. No sé si la gent ja tenia aquest costum, a casa meva no. Mai no van fer res que s’hi assemblés ni tampoc recordo que les meves companyes d’escola en tinguessin i, per tant, com que no tenia el costum arrelat, tampoc no el vaig començar. 

Ah!, però han arribat els nets! En faig un per a cada un d’ells des de fa 6 anys. Em cal una capsa de cartró on vaig enganxant altres capses de cartró –fins a 24- hi poso diverses coses a dins, un paper que ho tapa i una numeració perquè vagin obrint. 

Els primers calendaris que vaig veure a les botigues eren de cartró i tenien dibuixades unes finestretes que s’obrien i oferien unes xocolates no gaire saludables, per la qual cosa ja no en vaig comprar mai cap. Va sorgir com un objecte totalment comercial, però cada cop s’hi han esforçat més i realment n’hi ha de molt bonics. 

El primer calendari d’advent de la història és de mitjan segle XIX i es va pintar tot a mà. A primers de segle XX van començar els impresos i sembla que van tenir molt d’èxit, però aquí no van arribar. Més aviat eren propis dels països més acostumats a les fires i mercats de Nadal del centre d’Europa. Hem importat moltes coses d’Europa: el calendari, l’arbre de Nadal, Pare Noel o Santa Claus, però no hem sabut exportar el tió, tan bonic i especial com és per a nosaltres!

Al meu net gran, que ja té 10 anys, li vaig insinuar que a partir d’ara ja no caldria que li fes el calendari, i em va fer una cara de llàstima tan gran, que hauré de continuar regalant-los el calendari fins que em diguin prou. 

🎦   EL CALENDARI D’ADVENT (Le calendrier), de Patrick Ridremont

França, 2021

Una antiga ballarina va en cadira de rodes sense poder caminar. Una amiga li regala un calendari d’advent amb poders màgics. Cada finestreta conté una sorpresa que repercuteix en la vida real. Algunes finestres aporten coses bones, d’altres no.

Avui una pel·li per als amants del cinema de terror. Ja us ho podeu imaginar: algunes finestretes són agradables, però algunes altres et porten pel camí de l’amargura. No us avorrireu, tot i que no deixa de ser un film pels dies que plou o fa molt fred i no vols sortir de casa.

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

*    *    *

Color de fred, morat d'Advent.
La profecia va encenent
realitats a les entranyes.
Cada vegada més a prop
brilla l'estrella de Jacob
sobre el morat de les muntanyes.

Camil Geis (Rosa mística, 1942)

LA TIETA

Els homes i les dones germans dels nostres pares tenien un nom: tiets i tietes.

I de tots, una d’especial, la que tenia el títol, la tieta. Acostumava a ser soltera per vocació o per desamors o altres contratemps. I feia el seu paper, la tieta. 

Els meus cosins i jo en teníem una, germana de la mare, soltera per vocació, que va estimar els nebots com si fóssim fills. Mai no li dèiem tia, se’ns hauria enfadat. La tieta renegava de la cançó de Serrat, perquè se les veia venir. Quanta raó té la lletra de la cançó de Serrat, que dura i que realista és, però comprenc que arrufés el nas en escoltar-la: ...i una esquela que diu... "Ha mort la senyoreta..."

Mireu el nostre diccionari, el que ens il·lustra dia rere dia, no hi ha ni la tieta, ni el tiet. No són paraules normatives. Sí que trobarem la tieta al vell diccionari Alcover-Moll, però en la definició de fadrina que viu amb el germà o amb els nebots, una definició de dones solteres del segle XIX.

Sabem que es tracta d’un diminutiu de tia, però hi ha algun argument per dir-nos que hem deixat entrar gentrificació, resilient, transidentitat, cisgènere, hacker... i no hem deixat entrar els tiets? Em sembla molt bé que hagin donat per bons mots de l’altra punta de món, perquè si ens volem fer l’harakiri d’alguna manera ho hem de dir. I si volem fer un suflé o menjar-nos un kebab i beure un gintònic bé ho hem d’identificar, i si no ens funciona el xip de l’ordinador bé haurem d’avisar algun informàtic!  

Però per l'amor de Déu, el tiet i la tieta s'han anomenat així tota la vida a casa nostra! Només calia introduir-los i posar-hi el referent 'popular o col·loquial" i ja s'entendria!

Reclamo, des d’aquesta humil pàgina lingüística, la reparació del mal fet durant tants anys, tot just ara que hi ha una nova llei de famílies en què caben totes les combinacions. Ara que ja no hi ha ni tiets ni tietes, perquè la gent s’anomena pel nom, i ara que els no casats no tenen res a veure amb els antics solters de tota la vida. 

La nostra tieta segurament no sabia que el seu diccionari no la tenia en consideració. Quan es decideixin, ja hauran fet tard per tots els centenars de tiets i tietes del segle XX. 

🎦   EL BALL D’AGOST (Dancing at Lughnasa), de Pat O'Connor

Irlanda, 1998 (Nominacions al Festival de Venècia, al Satellite Awards, etc)

Basada en l’obra de teatre de l’irlandès Brian Friel, amb tres premis Tony.

Anys 30. Un nen de vuit anys, orfe de pare, viu amb la mare i quatre tietes solteres, dones de caràcters molt diferents. Quan arriba el germà gran de l’Àfrica, tot canvia. 

Una pel·lícula amb bones interpretacions i curiosa de veure, per les formes, pel missatge. És trista, i dolorosa, però també tendra. Ubicada en una mena de presó sentimental. Conté moments de gran qualitat fílmica. 

TRÀILER

 

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Filmin).

*    *    *

La tieta dona al nebot bona part dels seus estalvis, perquè ella no necessita gairebé res; té el plat segur a taula i un llit blanc a la cambra del primer pis.

Miquel Llor (Tots els contes, 1952)

CAÇADORS CAÇATS

 

foto: Estel Bové

El meu padrí, l’avi patern, era caçador. No pas d’escopeta, sinó de teles, reclams i paranys de caçar moixons; el que se’n diu la caça menor. 

La caça és una activitat una mica maleïda perquè no té el suport de tothom. Alguns acèrrims defensors dels animals demonitzen la caça, i d’altres, la consideren necessària per al control de les espècies, sobretot de les invasores. 

El meu padrí no caçava per controlar les espècies, sinó per gust. Cada diumenge parava les teles amb algun dels seus fills i amb els seus amics es repartien el botí: algun passerell, alguna cadernera, algun pinsà i poca cosa més. D’estornells no en volia saber res perquè eren amargants –deia- i no li servien ni per vinagretes ni per sofregir. 

Els moixons que ens despertaven cada matí també els havia caçat ell. Alguns feien cap a l’arròs i alguns altres amb més sort sobrevivien en gàbies. Bé, no sé si era una sort, perquè eren gàbies amb set o vuit moixons que sempre cridaven, segurament perquè es deurien matar per menjar i beure. Era l’overbooking de la gàbia!

La caça és una paraula que ens arriba del llatí captiare, que vol dir agafar, perseguir, captar. D’aquí ens arriben també les paraules captura, rescatar... Les altres llengües romàniques han seguit la mateixa idea inicial, amb les variants lexicogràfiques necessàries: En català, caçar-caçador; en castellà, cazar-cazador; en francès, chasser-chasseur, en italià cacciare-cacciatore, en portuguès, caçar-caçador. 

Si el padrí fos aquí ara seria com un caçador caçat i llegiria als diaris alguna cosa així: Enxampem in fraganti una persona capturant ocells fringíl·lids amb xarxes abatibles i reclams vius. 

Estaria tan enfadat que llençaria les gàbies balcó avall! 

🎦   BIRD (ocell), d’Andrea Arnold

Regne Unit, 2024 (Amb unes quantes nominacions, que es veuran enguany)

Una nena de 12 anys viu amb el seu pare i el seu germà en una casa ocupada. La nena viu entre la natura i la casa i cerca aventures per emplenar una vida difícil. 

Una pel·lícula amb molt bona crítica i que insereix en les vides marginals i la realitat social, amb una mica de fantasia. 

TRÀILER

*    *    *

¿I què me'n dius de l'alta ocelleria,
cucuts, puputs, perdius, coloms, moixons,
i tants i tants que no recordaria,
que són els reis de tots els horitzons?

Alfred Badia (Adés era l'alba, 1990)

A LES MALES...

Commons

Mala riuà t'agarre en un carreró sense eixida! és una dita valenciana que no pot ser més clara i més indicada per dir en el moment actual contra els responsables de tots els desastres de les riuades. O també, aquella altra: malaguanyada la bomba que vaga! Quan les enrabiades superen l’estat emocional de les persones, sobretot davant la incredulitat, la deixadesa, la negligència que tantes vegades hem patit en algun cop de la nostra existència, apareixen aquestes frases que surten sense pensar: són malediccions! 

Les malediccions ens arriben directament del llatí maledictiōne. Significava ‘dir coses dolentes/males’, és a dir, proferir paraules que poden causar el mal. Les trobem gairebé igual en totes les llengües romàniques. En castellà, maldición; en francès, malédiction; en italià, maledizione… Es refereix a l’acció de maleir i també a l’efecte que provoca en les persones que la reben.

Al llarg de la nostra vida maleïm moltes vegades i a moltes persones i a moltes coses, però normalment sense dir-ho o amb veu molt baixeta perquè no ens senti ningú. Quants cops no hem maleït un govern, un polític, la guàrdia civil, la policia... l’amo de l’empresa, la RENFE, els bancs... els hospitals, el professorat, els funcionaris... i alguns malcarats que tenen poca sensibilitat en el tracte...  

La maledicció és un deixar anar sense conseqüències, ens serveix per tirar llast del nostre vaixell, per descarregar adrenalina, per treure’ns de sobre una adversitat, si més no, en el pensament, però no va de debò. No desitgem tant de mal, potser més aviat reneguem i ens enfadem perquè les coses no ens han agradat. 

Totes les cultures maleeixen, però algunes s’hi han esforçat més. Es de tots sabut que hi ha cultures que llencen maleficis, conjurs, encantaments. Sovint els qui els reben s’ho creuen i dedueixen que totes les calamitats, els desastres, les fatalitats i les desgràcies són culpa dels conjurs, però no és així. 

La malastrugança, senzillament, és mala sort. 

🎦   MALÈFICA (Maleficent), de Robert Stromberg, sobre el conte "La bella dorment" de Charles Perrault

EUA, 2014  (Va obtenir moltes nominacions a premis importants)

Malèfica és una fada de bon cor i unes grans ales negres. Els invasors humans envaeixen el seu regne idíl·lic i s’avança a protegir-lo, però un dia la traeixen i el seu cor s’endurirà i es convertirà en pedra i llençarà una terrible maledicció a la filla del rei. 

Crítica que vaig publicar a Facebook el 2014: 

Quina manera de capgirar el conte de Perrault. Des de quan Malèfica és una bona fada?

Pel·lícula apta per als amants dels efectes especials i la fantasia. Molt ben feta. D'alguna manera fa la impressió que està dissenyada per al lluïment de la Jolie.

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure en unes quantes plataformes de pagament)

*    *    *

I hem vist repetir-se, com una maledicció, la crueltat més horrible dels homes, l'estupidesa més flagrant de molts dictadors, la guerra i la fam.

Josep Vallverdú (Viatge al segle XX, 2009)

AFERRADA A LA GALLEDA!

 

Si diem faré una passejada o un passeig pel bosc estem utilitzant una forma sinònima, és a dir, que vol dir el mateix. Però no sempre les paraules sinònimes ho són absolutament, perquè podem anomenar el passeig de les Palmeres i no en podem dir la passejada!

La gran majoria de sinònims tenen sentits o matisos diferents segons s’utilitzin en un context o un altre. Es pot fer un prec o una pregària en una celebració religiosa, però no farem pas una pregària, sinó un prec en el context de precs i preguntes d’una sessió. Per tant, si bé dues paraules poden ser sinònimes en un context poden no ser-ho en un altre. 

Ara bé, hi ha sinònims que són perfectes. Són aquells en què es denomina una mateixa cosa de dues o tres formes diferents. 

A Reus diuen ferrada del recipient de fusta, de ferro, de plàstic... amb una ansa, que serveix per contenir o transportar líquids. Va ser una paraula nova per a mi quan hi vaig arribar aviat farà mig segle. A Tarragona en deia galleda (de fet, tots dèiem galleta). I se’n diu poal en comarques occidentals i del sud, per bé que el poal inicial era per treure aigua del pou. Les paraules canvien i s’adapten a les noves necessitats. Així ho van fer les tres paraules que van arribar directament del llatí com a gallēta, ferrāta, i pŭtĕāle. 

La galleda/ferrada/poal va ser un bon invent de l’antiguitat. Se n’han trobat restes arqueològiques on havia fet estada tot l’Imperi romà, que segurament els van ser d’utilitat en el transport de vi, aigua o qualsevol altre líquid. 

Però tot té una part negativa: darrerament el que se sent és cubu, castellanisme, perquè en castellà és cubo. Tenim tres paraules i n’hem de dir cubu? 

De les tres em quedo amb la meva galleta, si més no per tenir l’oportunitat de ficar els peus a la galleda de tant en tant. 

🎦   EL POU (El pozo), de Rodolfo Carnevale

Argentina, 2012

Una dona autista, diagnosticada des dels 4 anys, pateix atacs cada cop més freqüents ara que en té 26, que n’impossibiliten la convivència. Finalment, la internen. 

És una pel·lícula emotiva, dura, però també didàctica. És respectuosa amb l’autisme i ens mostra una realitat difícil que cal abordar, tot i que en general és un món força desconegut. Evidentment, no és una obra comercial. 

TRÀILER

*    *    *

I el que du galledes d'aigua a un arbre, bosc amunt, tot l'estiu, i rega cada dia només aquell arbre, sempre el mateix.

Perejaume (Pagèsiques, 2011)

DOCTE DOCTOR

 

A mitjan segle passat, quan estàvem malalts venia el metge a casa. Nosaltres teníem el doctor Mallafrè, que era tota una institució a Tarragona. Crec recordar que venia per la Seguretat Social, aleshores ‘el Seguro’. Quan jo estava malalta, molt sovint sobretot per les angines, li trucaven i al cap d’unes hores venia.  

Era tot un cerimonial. Calia canviar els llençols del llit i posar-ne uns de nets, col·locar una vànova que només sortia de l'armari en honor al metge, portar una cullera de sopa de la cuina perquè em mirés les angines, preparar una tovallola al lavabo perquè es rentés les mans, una ampolla de colònia per si se’n volia posar, endreçar bé la meva cambra i esperar...

Els de casa el tractaven com un sant dels altars. Sí senyor doctor –repetien a cada indicació del bon home, i l’acomiadaven amb reverències, com a un ministre.  

El doctor em receptava oli de fetge de bacallà, que tenia molt mal gust, i jo me’l prenia a contracor maleint el pobre home que m’havia fet la recepta. També Lacteol, que devia ser pels mals de panxa. De tant en tant, també queia un cataplasma. Era el cataplasma del Dr. Llenas, però tothom en deia cataplasma llena, com si n’hi hagués de buides. Recordo que es feien servir per curar les cremades, els grans o les contusions. Col·locar-me-la també devia ser un bon cerimonial.  

L’home havia receptat als avis el Linimento Sloan, els pegats Sor Virginia, purgants, tònics i reconstituents a dojo, però sobretot, Optalidons, un analgèsic pel mal de cap o de queixal, que el pare prenia cada dia sens falta, i que anys més tard van prohibir perquè contenia un barbitúric que generava addicció.

Segur que en coneixeu molts més, però recordo molt especialment la tableta Okal: Hola, ¿que tal? Yo bien con Okal!

No em vull oblidar dels laxants i les lavatives, sobretot el Laxan Busto, que eren un martiri, un suplici, una tortura, un turment. Només alleujat molt més endavant per la música de Lax'n'Busto. 

🎦   DOCTOR ZHIVAGO, de David Lean

EUA, 1965 (5 Òscars, 5 Globus d’Or, premis BAFTA, Cannes, etc)

Després de la Revolució Russa (1917), un home lluita per sobreviure a la guerra civil. És Zhivago, un poeta i cirurgià, que està casat, però enamorat d’una altra dona. 

Una pel·lícula de culte, un clàssic, una bona superproducció. El centre de la pel·lícula és la història d’amor, que està situada en la Revolució Russa, però també podria estar-ho en un altre lloc del món. Cal veure-la, és important en la història del cinema. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a Filmin, Movistar i Tivify, a part d’altres de pagament.)

Va trobar estrany que la fal·lera
extrema del doctor el deixés
tan fred, a ell, tan ple d'excés;
a ell, que no tenia espera. 

Salvador Oliva (Fugitius, 1994)