UNIVERSALS

 

Commons

Venim al món amb una predisposició per aprendre a parlar. Tots els nens del món poden fer-ho, sigui quina sigui la llengua que es trobi en el seu lloc de naixement. Tots es converteixen en parlants d’aquella llengua amb més o menys encert o dificultat, segons cada individu. No hi ha llengües fàcils ni difícils per als nadons que comencen a entendre i a parlar, perquè senzillament el que fan és reproduir tot allò que senten, el vocabulari, la morfologia, la sintaxi... primer imiten els sons, i després les estructures. Tots seran capaços d’expressar-se en la llengua que han trobat. Evidentment, com més rica sigui la llengua model millor s’expressaran!

Existeixen propietats compartides entre totes les llengües del món. D’això se’n diu universal lingüístic. 

Un d’aquests universals és el subjecte. Totes les llengües del món en tenen. Totes tenen la capacitat de dir que algú fa alguna cosa encara que no sigui precisament una persona. 

Un altre universal és el verb. Totes les llengües del món també en tenen. Això no vol dir que tots els verbs funcionin com els nostres, però de verb, és a dir, de maneres de designar accions, processos o estats en tenim tots. 

Els nostres subjectes i els nostres verbs concorden en gènere i nombre, però no és així en totes les llengües del món. El nostre ordre natural de parlar o d’escriure és posar primer el subjecte i després el verb, però hi ha llengües que ho fan al revés. 

Quan aprenem una llengua nova ja tenim una base. Ja sabem que, com a mínim, ens trobarem amb un subjecte i un verb, encara que aprenguem la llengua de l’illa més remota del Pacífic. 

La meva neta petita d’un any i mig ja diu: Papa, té! Això és una oració! 

La paraula universal ens remet a l’univers, als planetes, als satèl·lits i a les galàxies, però en realitat universal només vol dir allò que pertany a tot o a tots, allò que ens inclou a tots. Ve del llatí universāle i totes les llengües que tenim a la vora mantenen la paraula. 

🎦   EL PETIT SALVATGE (L'enfant sauvage), de François Truffaut

França, 1970 (Premis Seminci, Premis NSFC, Sindicats de crítics, i molts altres premis importants)

Pel·lícula basada en fets reals. Inspirada en la història real de Víctor de Aveyron al segle XVIII. És el procés d’educació d’un nen que va créixer aïllat al bosc, sense cap contacte amb la civilització. 

Cal destacar de la pel·lícula la importància de la socialització en l’adquisició del llenguatge, però també dels valors i de la cultura. 

És una pel·lícula antiga, però Truffaut és sempre una garantia. 

TRÀILER

PEL.LÍCULA SENCERA

*    *    *

Llengües antigues, estudis clàssics i moderns, ciències, històries, un saber universal caldria atresorar per a escriure com ho fan els grans! 

Joan Puig i Ferreter (Camins de França, 1934)

SANT MAGÍ

Sant Magí és un dels patrons de la ciutat de Tarragona. Hi va néixer al segle III, i va viure durant 30 anys en una cova a la Brufaganya (Conca de Barberà). Va ser martiritzat pels romans i després canonitzat. La llegenda diu que els qui el van martiritzar estaven cansats i li van demanar aigua amb la promesa de la llibertat. El sant va colpejar tres cops la roca amb el gaiato i va fer sortir fonts d’aigua. 

I aquest és el record que jo tinc del sant: anar a la capella que hi ha prop de la catedral amb un càntir de plàstic i agafar aigua que han portat de les fonts de Sant Magí de la Brufaganya i retornar a casa amb el càntir ple. Hi devia anar amb l’escola, perquè no crec que els de casa m’hi portessin. 

Abans hi havia persones que portaven aquest nom, però ara no en queden gaires. Els noms moderns o estrangers ocupen tot el panorama natalici dels nostres nens, de tal manera que en poc temps els nostres noms de fonts tradicionals han passat i passen a millor vida. 

De sempre el nom de pare o de la mare era el nom que calia posar al primer fill o a la primera filla, tant si era bonic com si era lleig, o bé el nom de l’avi o de l’àvia, segons les estructures familiars. Era una forma de perpetuar-se mitjançant la repetició dels noms, però era també una llosa per a tota la vida dels nouvinguts si el nom no els agradava.

En alguns llocs era tradició posar el nom del sant del dia, motiu pel qual alguns tenen noms ben recargolats i poc coneguts. Era una tradició catòlica, més aviat castellana, en què es considerava que el sant protegiria el nadó durant tota la vida.

Magí és també un substantiu que significa cap, però no en el sentit de part del cos, sinó en el de pensament, imaginació, creativitat, fantasia: avui faré moure el magí, paraula que és gairebé perduda, com tantes altres, que es queden en parlars de gent més gran. I ja se sap, tot allò que no es traspassa es perd, però no en català, sinó en qualsevol llengua. La diferència és que la nostra té moltes ferides obertes.  

🎦   LA FONT DE LES DONES (La source des femmes), de Radu Mihaileanu

França, 2011 (Unes quantes nominacions a premis importants)

A l’Orient mitjà, la tradició demana a les dones que vagin a buscar aigua a la font de la muntanya. Una jove casada proposa a les altres dones una vaga de sexe fins que els homes no col·laborin en el transport d’aigua fins al poble. 

Una pel·lícula molt dolça, prou romàntica, sobretot tenint en compte en el territori en què esta basada. Potser poc creïble, però molt ben ambientada i amb un bon guió. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

*    *    *

Ediviges, Gumersinda,

Críspula o como te llames,

mujer de nombre infeliç

que te puso el almanaque.

 

Héctor G. Villalobos (Romance de una madre campesina, 2016)

DIUMENGES

 

Els qui estem jubilats tenim un problema: no ens podem treure de sobre la idea de setmana laboral que acaba amb un cap de setmana festiu. I és més, vigilem els ponts que ens ofereix cada any el calendari, com si nosaltres no estiguéssim permanentment damunt d’un aqüeducte.  

I és que quan arriba divendres ja pensem en el cap de setmana, com si dimarts no fos igual que dissabte, o com si els dilluns —tant que els havíem patit— no fossin igual que els dijous. I anem emplenant els dies deixant lliures dissabtes i diumenges, com si haguéssim de descansar després d’una setmana de vuit hores diàries. 

És difícil canviar d’idea després de més de quaranta anys de rutina laboral. 

Per als treballadors d’horaris setmanals, sobretot els d’oficina, el divendres a la tarda és el millor dia de la setmana, en canvi, els diumenges a la tarda ja comencen a grinyolar, perquè s’acosta un dilluns carregat de feina, de nens a l’escola, de rutines habituals. Evidentment, els qui treballen en una pastisseria no ho entenen igual, ni els bombers, ni els equips mèdics, ni tants altres que fan torns o tenen horaris més regirats. 

La idea de cap de setmana és absolutament anglesa, de tal manera que el fet de fer festa dissabte a la tarda es va dir durant molts anys setmana anglesa. 

El diumenge és el dia didomĭnĭcu, que ve de die domĭnicu, el dia de domus o dia del Senyor, i es refereix al dia dedicat a la celebració cristiana de la resurrecció de Jesús. La paraula llatina ha arribat a totes les llengües romàniques: Domingo en castellà, portuguès i gallec; domenica en italià; dimenge en occità, dimanche en francès. A l’antiga Roma, diumenge era el dies solis (dia del sol), etimologia que encara es manté en anglès Sunday i en alemany Sonntag.

Darrerament, sentim anomenar el ‘finde’ que no és altra cosa que la reducció del ‘fin de semana’, però cal tenir en compte que en català no hem de dir el fi de setmana, sinó el cap de setmana. Són formes genuïnes, les de sempre, les que arrosseguem durant segles i, de sobte, ens arriba el finde i tot se’n va en orris. De veritat, cal?

Diuen que la productivitat milloraria molt si el cap de setmana comencés divendres. És possible que algun dia es porti a la pràctica. He fet tard!

🎦   LLARG DIUMENGE DE FESTEIG (Un long dimanche de FIANÇAILLES), de Jean-Pierre Jeunet

França, 2004 (5 premis Cesar, i moltes nominacions)

Quan s’està acabant la I Guerra Mundial (1914-1918), una dona rep la notícia que el seu promès és un dels cinc soldats que han passat per un consell de guerra i han estat enviats en zona perillosa. En tot el viatge per trobar-lo, coneixerà a fons la guerra i les seqüeles que ha deixat. 

Pel·lícula de gran èxit a França, amb una gran estètica d'escena i bones interpretacions.  

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo, Apple TV, etc.)

                    *    *    *        

I per a perdre'm la vida

treballo cada diumenge.

Joan Oliver (Vacances pagades, 1960)

QUE EN FEU D'HUMMUS?

     

A part de la tecnologia, un dels territoris més abundants en noves paraules és l’alimentació, sobretot per la globalització, que ens ha portat el sabor de diverses cuines del món. 

El cigró o ciuró (Cicer arietinum) és una de les plantes cultivades més antigues. Tot i que el seu origen és força desconegut, segurament prové de tota la Mediterrània oriental, Grècia, Turquia, Síria... i el seu conreu es va estendre per tot Europa en època romana; va passar per l’Iran i va arribar fins a l’Índia, i després dels descobriments, va introduir-se als altres continents. 

L’origen del nom és curiós. Prové del llatí, cicer, que deriva en cicĕrōne. Cicer significava dues coses: berruga i cigró. Potser per això –tot i que no hi ha una demostració cent per cent fiable- és també el sobrenom d’un dels personatges més importants de la cultura romana, Marc Tul·li Ciceró, polític, escriptor, orador i filòsof, que sembla que o bé ell o algun dels seus avantpassats tenia una berruga al nas.

Poques similituds tenim amb els nostres veïns, a excepció de l’italià cece, perquè en castellà, garbanzos; en francès, pois chiches; en portuguès, grão-de-bico; en anglès, chickpea. En termes generals, en diuen ciuró a les Illes i a Catalunya Nord, i en diem cigró a la resta del territori.

Una de les noves paraules que ens proporciona el cigró és l’hummus, paraula que encara no és al diccionari normatiu, però hi deurà entrar aviat perquè ja està aprovat pel Centre de Terminologia. A Catalunya hem menjat cigrons des de sempre, a l’escudella, en amanides, als estofats, a la tripa... i els comprem secs, en conserva o en remull, però no tenim costum de menjar-los en format puré. Això és l’hummus, característic del Magreb i també d'altres països mediterranis, amb el qual fan diversos plats.

Per fer un bon hummus necessitarem cigrons, llimona, tahina o pasta de sèsam torrat o sèsam torrat sol, alls, oli d’oliva, sal, pebre vermell dolç i julivert. Per saber-ne les proporciones ho aneu tastant... ha de quedar un puré molt fi i amb un gust intens. Cada casa té la seva recepta! 

🎦   MAKE HUMMUS NOT WAR (Fes hummus, no la guerra), de Trevor Graham

Austràlia, 2012

És un curiós documental sobre el conflicte a l’Orient Mitjà. L’estimació per l’hummus de tots els països implicats podria resoldre-ho tot?

El director viatja a través dels bars on serveixen hummus i les cuines de Beirut, Tel Aviv, Jerusalem i Nova York, amb multitud de trobades de personatges actuals i antics, que parlen sobre aquest menjar tradicional. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

     *    *     *

Hummus, mussaca i un baclava dificilíssim que rego amb pisco i mel.

Eva Baltasar (Boulder, 2020)

JULIVERT MEU...

No us han dit mai que un tal Juli Vert se’n va anar a Madrid i quan va tornar ja es deia Pere Gil? 

El julivert (Petroselinum crispum) és una planta de la família de les umbel·líferes, es conrea com a planta aromàtica i s'usa molt com a condiment, però també és apta per a l'ús medicinal.

Els antics grecs solien usar el julivert per coronar els atletes victoriosos i també per adornar els sepulcres dels familiars difunts. Els romans atribuïen a les fulles de julivert propietats per curar ferides i van exportar-lo a les terres conquerides d’Europa, i d’aquí fins a la resta del món. 

Curiosament, els catalans som els únics que l’anomenem julivert, paraula que prové del llatí lŏliu vĭride ‘jull verd’. En gairebé totes les llengües que tenim al voltant han derivat la forma del llatí vulgar petrosilium. Així, després de diversos canvis fonètics, en castellà es diu perejil; en francés persil; en anglès, persley; en alemany, Pertersilie; en italià, prezzemolo; portugués i basc, perrexil; i fins a les eslaves: hongarès, petrezselyem; eslovè, peteršilj, etc. Nosaltres ens hem quedat ben sols amb el julivert dins el panorama lingüístic europeu. Ja ho diu la cançó: julivert meu, com t'has quedat...

Els experts diuen que és un superaliment perquè concentra molts nutrients, però no li donem prou valor. D’una banda perquè a la botiga ens el regalen i, de l’altra, perquè en tots els programes de cuines de la tele apareix com a simple decorador de plats. Ara mateix, no es pot acabar un plat sense una fulla de julivert a sobre, com si tornéssim a coronar personatges o coses importants.  

Evidentment per aconseguir efectes antioxidants i terapèutics te n’hauries de fer un fart i no tenim el costum de menjar branques de julivert com si fóssim conills. En tot cas, el fem servir per acompanyar la picada i altres bases de salses. No ha estat mai, pobre julivert, protagonista dels nostres plats. 

🎦   LA ISLA (La isla de Perejil), d’Ahmed Boulane

Marroc, 2015

Un soldat marroquí ha de vigilar els moviments d’immigrants il·legals a l’illa de Perejil, i es troba un home a la platja. 

És una història de ficció basada en alguns fets reals. Narra el conflicte diplomàtic entre Espanya i el Marroc per la invasió de la petita illa de Perejil el 2002, con si es tractés del desembarcament de Normandia. Ho fa de forma satírica, on els dos països en surten ben malparats. El conflicte estava en el control i sobirania de l’illa, que no és gaire més que una roca al mar. 

Al cine no l’hem vist i no crec que la vegem perquè es ridiculitzen els governs i les forces armades! Ens haurem d’espavilar en les plataformes. 

TRÀILER 

Enllà del mar, de cada casa lluent sortí un àngel vermell, una tropa d'àngels baixava a saludar-la i en venien de totes bandes de llevant i de ponent tropes i tropes; amb la punta de les ales li fregaven la cara més dolces que la mel, més fresques que un brot de julivert.

Mercè Rodoreda. Mirall trencat, 1874

AL CINE!

https://www.prospectosdecine.com 

Als anys seixanta anar al cinema era una rutina molt estesa. Tampoc no hi havia gran cosa més a fer com a divertiment. El pare m’hi portava els dissabtes a la tarda, i un cop va dir a la taquillera que jo tenia sis anys, per poder-se estalviar la diferència de l’entrada d’adult, però la nena va dir ben fort: no, que ja en tinc set! I el pobre home va haver de pagar la resta.

Aleshores Tarragona tenia sis cinemes: Coliseum, Capitol, Fèmina, Modern, Tarragona i Metropol. Són els de la meva època infantil. Més endavant, algunes d’aquestes sales van ser substituïdes per unes altres de més modernes, i va canviar el panorama cinèfil de la ciutat. Actualment, ja no existeix cap d’aquests cinemes, a excepció del Metropol i Tarragona, convertits en teatres. Si voleu veure una pel·lícula haureu d’anar a les multisales d’un centre comercial o bé als afores de la ciutat, accessibles només amb cotxe. 

Hi vèiem dues pel·lícules. La primera fluixeta, a vegades era l’Oest o còmica; la segona, la bona. I a la mitja part el NO-DO (Noticiarios y Documentales), obligatori fins l'any 1976, que ens informava a bastament i puntualment de les novetats del règim franquista. 

Aquells cinemes estaven situats relativament a prop, i si sorties amb una mica de temps de casa en tenies prou veure els quadrets de les pel·lícules que s’hi projectaven i entrar a la que més goig et feia. S’ha acabat la rutina, doncs, de sortir de casa per anar a veure la pel·li acabada d’estrenar. Ara cal planificar-ho tot si vols que et surti bé, mirar per internet la programació i comprar-ne l’entrada fins i tot. És una llàstima que els allunyin dels centres de les ciutats, perquè molta gent que hi aniria a peu ara ja no hi va. No és una crítica, és el canvi experimentat per tot i tothom, que no té retorn. 

🎦   ELS ARTISTES (The artists), de Michel Hazanavicius

França, 2011 (5 Òscars, 3 Globus d’Or, 7 premis BAFTA, 6 premis Cèsar, premis a Canes, etc.)

Hollywood, 1927. Una gran estrella del cinema mut veu perillar la seva carrera davant l’entrada del cinema sonor.

És una pel·lícula rodada en blanc i negre, i muda. Realment és una gran pel·lícula, amb molta emotivitat i grans escenes. D’alguna manera és un homenatge al cine antic, no necessàriament al mut, sinó al cinema de Hollywood del primer terç del segle XX. Ara bé, és un tipus de cinema que pot funcionar com a cosa curiosa, perquè ara ja no ens agradaria. 

Com podeu veure, va ser molt i molt premiada, però també va tenir crítiques furibundes!

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Movistar+ i PrimeVideo)

*    *    *

He baixat l'escala de l'estació, però abans he vist, sense mirar-la, la cartellera on posen fotografies dels films que fan al cinema del mateix carrer.

Maurici Serrahima (De mitja vida ençà, 1970)

MANIES

 

Institut Pere Mata

Un dels edificis més notables de la ciutat de Reus és l’hospital psiquiàtric Institut Pere Mata, d'estil modernista, construït entre 1897 i 1912, i projectat per Lluís Domènech i Montaner. 

Quan vaig arribar a Reus el 1976 encara es coneixia com a manicomi. A més, és un mot que havia sentit sempre a casa per uns veïns que hi tenien dues filles tancades i una tercera que si bé no hi va entrar mai, poc se n’hi va faltar. El manicomi era per a mi un lloc de bojos, un lloc maleït on tancaven per sempre més els qui sortien de les línies vermelles del comportament social. Aquelles pobres nenes devien tenir algun trastorn mental, no sé si incurable, però el que és segur és que un cop hi van entrar ja no en van sortir més. Els pares les anaven a veure un cop a l’any, i aquest panorama sempre el vaig trobar desolador, trist i depriment. La idea de manicomi era el de persones privades de llibertat per sempre i, per tant, molt pitjor que una presó.   

El diccionari Alcover Moll, un gran diccionari que ens mostra les paraules de tots els Països Catalans, està ancorat a l’any 2000, any en què es va signar un conveni amb l’Institut d’Estudis Catalans per informatitzar-lo i posar-lo a l’abast del públic. Però evidentment no ha crescut, s’ha quedat obsolet en el passat, per això la seva definició de manicomi és encara hospital de folls. Actualment, el diccionari normatiu ens parla d’establiment dedicat a allotjar i a tractar de guarir els malalts mentals.

On abans hi havia bogeria ara hi ha salut mental. No és que hagin canviat les malalties, ha canviat la sensibilitat social. 

Manicomi és un mot que arriba directament del grec. Mania significa bogeria i el verb komo vol dir lloc on es tracten aquestes malalties. També s’anomenava amb la paraula frenopàtic, del grec phren que es refereix a la ment, i pathos, patiment, malaltia. 

Conservem, això sí, el mot mania, que ve del llatí després d’haver passat pel grec, i amb un significat més lleuger. Ja no es refereix a bogeries, sinó a capricis, preocupacions, aficions exagerades, etc. Les manies persisteixen i encara que no siguin un quadre clínic, tots en tenim alguna.

🎦   LES LÍNIES TORTES DE DÉU (Los renglones torcidos de dios), d’Oriol Paulo

Espanya, 2022, basada en la novel·la de Torcuato Luca de Tena (Premis Gaudí i moltes nominacions a premis importants)

Una investigadora privada ingressa en un hospital psiquiàtric simulant una paranoia. Vol obtenir proves del cas en què treballa: la mort d’un intern.

Molt interessant és aquesta pel·lícula, amb un final que et fa dubtar. Hi ha bones interpretacions que et mantenen a l’aguait durant tota l’emissió. Un bon film de suspens psicològic.  

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Netflix, PrimeVideo, Apple TV, entre d’altres.)

*    *    *

Un famós poeta s'ha passat la vida en manicomis, mantingut i sense treballar, amb tot el temps per dedicar-se exclusivament a ell i a la seva obra.

Ponç Pons (El rastre blau de les formigues, 2014)

MAR

Des de la meva cambra del carrer Apodaca de Tarragona veia un centímetre de mar. És poca cosa, però suficient per tenir-lo sempre present. També veia el rellotge del port, alguns vaixells i, sobretot, el tren. A més, els sentíem. Sentíem els vaixells quan entraven o sortien de port amb el seu so pesant i greu, i el xiulet dels trens quan sortien de l’estació o hi arribaven. 

Els sons donen caràcter al lloc on som, on hem nascut, on hem fet cap. El so dels campanars, dels rellotges que encara toquen hores en algunes ciutats —sempre que els turistes nouvinguts no es queixin—, i el so de les onades si vius prop de les platges o dels ports o el so dels rius cabalosos, que s’emporten tot el que troben pel davant si estan enfadats. 

La meva iaia Joaquina, aragonesa, que va venir a Tarragona un cop casada, en veure el mar per primer cop es va fer enrere, tenia por que el mar se l’endugués: Nos va a tragar —deia. Entenc que el mar deu fer impressió si el coneixes de gran, perquè mirant-ho bé, és una immensitat difícil d’entendre. Els qui l’hem viscut des de petits el trobem tan natural que ni ens immutem en veure’l. 

M’agrada no fer res quan vaig a la platja —que no hi vaig gaire. M’agrada badar i tornar a badar. L’aigua convida a la serenor, a veure passar el temps, a contemplar el vaivé, a ensumar l’olor d’aquest mar tan i tan nostre. Ja ho deien els romans: mare nostrum, el mar que va unir les cultures egípcies, mesopotàmiques, perses, fenícies, gregues, àrabs, romanes i catalanes!

Quan fa temps que no el veus o no el sents, l’enyores. 

🎦   LA VIDA DE PI, d’Ang Lee

EUA, 2012 (4 Òscars, Globus d’Or, i molts altres premis)

Un jove hindú s’embarca en un viatge en un bot salvavides enmig del Pacífic amb la companyia d’un tigre de Bengala amb el qual aconseguirà una bona relació. 

Una interessant pel·lícula aconseguida amb un bot salvavides, un noi i un animal enmig de l’oceà transportats per un guió fantàstic ple de detalls i de reflexions. Un gran espectacle, val molt la pena. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo, AppleTV, Youtube, Disney, etc.)

La rosa torna a florir,

la mar és més bella encara.

          Rosa Leveroni (Epigrames i cançons, 1938)

VOCALITZEM!

 

Una vocal és un so que articulem sense cap obstacle. I de totes, la primera, la A, que es pronuncia tal com raja, només obrint la boca, és la primera que sentim en les criatures. 

El sistema vocàlic català consta de vuit sons, tot i que de vocals gràfiques només n’hi ha cinc. És un dels sistemes rics en sonoritat vocàlica, però no pas el més ric. En francès n’hi ha 16 i en portuguès 12, comptant les nasals. L’italià en té 7, i el castellà 5. 

El castellà només en té 5? Doncs depèn! Sempre ens han dit que el sistema vocàlic castellà té cinc sons vocàlics que corresponen a les cinc vocals, però no és pas cert, perquè segons el territori on ens trobem, les vocals augmenten en una o dues. És el cas de l’andalús, i les parles extremenyes i murcianes. A Andalusia s’obren les vocals /e/ i /o/, fins i tot per fer un canvi de significat. Per tant, és molt agosarat dir que només n’hi ha cinc. 

Les llengües romàniques van canviant. Algunes de les vocals es transformen per causa de la intromissió d’altres llengües al territori, com ara l’àrab en el francès. Les vocals canvien segons parlin en els territoris italians del nord o del sud, i també en el portuguès de la península comparat amb el del Brasil. 

Sigui com sigui, el sistema vocàlic d’una llengua és el que marca la cadència, la música, la diferència. Són les vocals i les seves obertures les que ens transporten amunt i avall dels territoris, de manera que podran endevinar on hem nascut, quines influències tenim, si no som originaris del país, si nosaltres som d’aquí però els nostres pares no, etc. 

Vocal és un mot que ens arriba del llatí vocalis, que vol dir ‘relatiu a la veu o amb la veu’, perquè és gairebé impossible parlar sense vocals. En català no podem formar una paraula sense una vocal. La vocal és un universal lingüístic, és a dir, es pot afirmar que totes les llengües del món tenen almenys dues vocals, perquè n’hi ha alguna que només en té dues!

Després de segles i segles amb les vocals introduïdes pels nostres ancestres grecs i romans, ara arriba el Whatsapp i ens les carreguem totes: k fs x dnr? k vls? Km kdm? 

Mlts ptns!

🎦   L’ARRIBADA (Arrival), de Denis Villeneuve

EUA, 2016 (Premis Oscar, BAFTA, Venècia, i algunes nominacions)

Unes naus extraterrestres arriben a la Terra, i una lingüista experta intentarà comunicar-se amb ells per saber si són pacífics o suposen una amenaça. Els invasors tenen un llenguatge propi, i la lingüista n’haurà d’aprendre les bases. 

Pel·lícula de ciència-ficció, que ens ofereix una visió molt diferent de les pel·lícules d’aquesta temàtica vistes fins ara, amb lliçons pedagògiques i emotivitat. 

TRÀILER

 (En el moment de publicar aquest apunt es pot veure a M+)

*    *    *

Aquesta pàgina és plena de signes gràfics que, si els llegeixo en veu alta, esdevenen vocals.

Sebastià Serrano (Signes, llengua i cultura, 1980)

EL PAS A NIVELL

 

Llegeixo al diari que la plaça dels Carros de Tarragona torna a tenir problemes amb el pas a nivell. 

Ha mort molta gent al pas a nivell, perquè encara que es veu bé el tren que ve del sud, no es veu el que ve del nord, perquè hi ha una corba que ho impedeix i és justament on el tren agafa velocitat. Me’n vaig fer un fart de travessar-lo per anar a la platja de la Comandància, o per acompanyar el meu pare al port, o per passejar amb els amics, o per anar fins al rellotge, o fins al far de la Banya, o fins al Serrallo... 

Travessàvem les vies com travessàvem els carrers. No hi ha tren per aquí... no hi ha tren per allà... passem! Era normal. S’havia fet sempre. No podíem passar quan baixaven les barreres, però si no hi havia vigilant, la gent passava igualment. Quan s’aixecava la barrera, travessaven la via els cotxes que anaven al port. 

Van passar molts anys i un bon dia van decidir que s’havia de construir un pas subterrani, que de fet, poca gent feia servir. La nova solució al desgavell va ser posar-hi unes escales automàtiques per pujar i unes altres per baixar el pas subterrani. Hi ha un rètol anunciant que el 20 de desembre de 2020 es van inaugurar, però al costat hi ha una pintada que diu que les escales només van funcionar el dia de la inauguració. 

És un espai maleït perquè hi xoquen competències entre l’Ajuntament i l’Autoritat portuària, cadascú amb les seves raons i les seves desídies, les seves fronteres i les seves batusses.

A casa em deien: cuidado amb les vies! –si sabien que les havia de travessar. I aquesta era tota la recomanació que teníem en un temps en què els perills, si bé n’hi havia, no amoïnaven tant com ara. 

La plaça dels Carros, perquè era la plaça on s’amuntegaven els carros que havien de fer serveis al port al segle XIX, ha tingut molts noms, entre els quals plaça de Francesc Macià en temps de República o plaça del general Sanjurjo després de la Guerra civil. El 1980 es retornà el nom popular, plaça dels Carros, la plaça que jo veia des del balcó de la meva cambra, amb la barrera, la gent que travessava, i des d'on sentia el xiulet del tren!

🎦   ASSASSINAT A L’ORIENT EXPRESS (Murder on the Orient Express), de Kenneth Branagh

EUA, 2017 (Amb unes quantes nominacions a premis)

Basada en la novel·la d’Agatha Christie

El detectiu belga Hercule Poirot investiga un assassinat comès durant el viatge en el llegendari tren Orient Express. I, naturalment, tots els passatgers en són sospitosos.

Bona ambientació, bones imatges d’exteriors i bon repartiment d’actors. Si hem llegit Christie ja sabem com acaba la història i, per tant, és molt plaent anar veient com es desenvolupa l’acció amb una nova visió del director. 

TRÀILER

Pel·lícula completa en castellà

*    *    *

Les finestres enceses

de les primeres cases, ens cremava la cara,

aquell pas a nivell del camí de Madrid.

 

Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles, 1971)

L’ESMOLET

L’esmolet és un ofici en decadència si és que no ha caigut del tot. 

Passava sovint pel carrer –recordo el seu pas pel carrer Apodaca de Tarragona- i feia un so molt característic, una mena de xiulet que tothom reconeixia. Anava muntat en una bicicleta que portava incorporat un cavallet de fusta i una mola o pedra d’esmolar que girava gràcies al pedaleig. No sé si n’hi havia molts a la ciutat ni si es feien competència!

El seu lloc de treball era el carrer, una feina ambulant, perquè també visitava els pobles del voltant. El que jo recordo anava amb bicicleta o amb moto. Aquells homes esmolaven els ganivets i les tisores de les cases, però també diversos tipus d’eines artesanes o eines d’altres oficis. Per la mola passava les eines metàl·liques i les deixava llestes per tornar a fer servir. 

Les dones –sobretot- deixaven tot el que estaven fent i baixaven al carrer amb aquell ganivet despuntat, o aquelles tisores de cuina o de cosir que tallaven menys del que calia. 

Era una forma de reciclar o de recuperar o de reutilitzar allò que s’havia fet malbé per l’ús. Ara què fem amb els ganivets despuntats? Potser no els llancem, però s’arraconen al calaix on hi ha tants estris de cuina, i les tisores que no tallen segueixen la mateixa fi, arraconades en un calaix qualsevol perquè ens fa no sé què llençar-les. 

La paraula prové del llatí mŏla, d’on provenen també les diferents moles (de molí, dents molars...). També se’n pot dir afilador, paraula que arriba del llatí affīlāre, i que és la que pren el castellà, afilar.

No en deuen quedar gaires d’esmolets, perquè els ganivets i les tisores, si són d’acer inoxidable, ja no s’esmolen. Sí que ens queden, però, les llengües esmolades!

🎦    L'ARROTINO (L’esmolet), de Danièle Huillet, Jean-Marie Straub

Itàlia, 2001

Rodada a Sicília. Curtmetratge de 35 mm sobre l’ofici dels esmolets. 

Aquí el podeu veure sencer en italià i amb subtítols en portuguès: 

*    *    *

Amb un ganivet ben net,

afilat per l’esmolet,

tallava, tot xano-xano,

un molsut braç de gitano.

Salvador Espriu (Les cançons d'Ariadna, I, 1949)

X

No sempre la X ens ha remès a l’antic Twitter. La X servia per aturar, per prevenir, per avisar que els continguts no eren aptes per a menors, continguts explícits, sexuals, violents, etc. 

Quan érem petits les teles utilitzaven el rombe en el contingut de les pel·lícules: Un rombe era passable, però millor no veure-ho. Dos rombes era perjudicial per a la salut mental dels menors i la visió de qualsevol pel·lícula amb aquest distintiu era prohibidíssima: Cap a dormir!

Jo m’amagava darrere una porta a vegades, però tampoc no veia ni entenia gran cosa!

En català tenim dos noms per a la X: la ics i la xeix. I l’anomenem d’una manera o de l’altra segons la pronúncia. El so de la xeix és el fluix. El pronunciem a [mixeta]. El so de la ics és el fort. El pronunciem com una GZ a [examen] i com una KS a [màxim]. 

A la meva zona, que tot i ser del català central tenim interferències, no fem servir el so xeix a començament de mot, perquè diem la x de xocolata com si hi hagués una t al davant. Pronunciem: [txuculata], per tant la nostra xeix ens remet sempre a lletres d’interior i, per tant, tenim moltes més ics que xeixs. 

El senyor Musk, que s’està desvinculant de Trump, segurament per fer-ne una de més grossa i tenir més protagonisme, ha escollit aquesta lletra i l’ha fet famosa arreu del món. I és tan famosa que en veure-la pensem en Twitter i no pas en continguts inadequats per a menors. Quines coses, eh?

La nostra ics, després de lluitar anys i panys contra la lletra equis, en castellà, que ha dominat el panorama català durant segles, ha passat a ser l’estrella de l’abecedari. La xeix s’està perdent pel camí pedregós d’anomenar les lletres pel seu nom. 

La X també és la incògnita, que encara no s’ha trobat i mira que fa anys que s’hi esforcen!

Com que la X té dos sons, avui podeu triar dues pel·lícules: 

🎦   X, de Ti West

EUA, 2022 (alguna nominació)

El 1979, un grup de joves cineastes es proposen fer una pel·lícula per a adults a Texas. 

És la primera part d’una pel·li de terror. Segueixen en la trilogia Pearl i MaXXXine. 

De jove m’agradava el terror, però darrerament no gens. Però sempre hi ha a qui li encanta, així que ja ho sabeu. 

TRÀILER

https://www.youtube.com/watch?v=8U_M22Qc2oI

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Netflix)

🎦   UNA HISTÒRIA AMERICANA X (American History X), de Tony Kaye

EUA, 1998 (Amb moltes nominacions)

Posen a la presó un jove neonazi de Califòrnia per assassinar un noi negre que pretenia robar-li la furgoneta. Quan surt de la presó ha de vigilar el seu germà. 

Un film que va tenir molt bona acollida i moltes nominacions, sobretot a millor actor. 

És una pel·lícula que tracta sobretot de la reinserció i de les dificultats de fer-ho. És de caràcter dramàtic i força crua, adreçada a tot un ventall de joves encaterinats per l’onada d’extrema dreta que corre pel món. 

TRÀILER

https://www.youtube.com/watch?v=XfQYHqsiN5g

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Netflix i PrimeVideo)

*    *    *

La taula («bellament guarnida, en forma de xeix», segons la premsa) era presidida per Francesc Cambó; a la seva dreta seia Joaquim Balcells, el traductor del llibre; a l'esquerra, Joan Estelrich.

Raül Garrigasait (Els fundadors, 2020)

FIQUEM CULLERADA!

                             

(imatge IA)

He llegit que les culleres i, en general, els estris de fusta que utilitzem a la cuina són perjudicials per a la salut. I he pensat en una cullera que hi havia a casa dels pares i els avis –llàstima que ja no la tinc i no us en puc fer la foto- que era gairebé negra de tantes cassoles com va remenar, de tantes cremades que va suportar al llarg de la seva llarga vida, i de tantes rentades amb fregall i Rentasol –el Fairy dels anys 50- que va haver d’aguantar. 

Segurament el noi del vídeo, que deu ser un influencer savi amb comissions a les fàbriques de culleres de silicona, deu tenir part de raó, perquè els estris de fusta: culleres, cullerots, forquilles i taules de fusta... mai queden nets del tot i és difícil netejar tot el que hi queda en les esquerdes que s’hi formen, que poden ser un bon espai per als microorganismes espavilats. Posar-les al rentaplats les acaba de rematar, però almenys les enllustra una mica. 

Digui el que digui l’influencer, el que és cert és que les de fusta aguanten tot el que sigui, mentre que els altres materials més finolis es trenquen, es cremen, i es tornen lletjots. 

D’on ve la cullera? Fins al segle XIX, la cullera era l’únic estri que es feia servir per menjar, a més de les navalles i ganivets, reservats a un per família i poca cosa més. 

Cert és que en els museus trobem multitud de culleres de plata, d’ivori, de ceràmica o de fusta amb guarniments, però no eren pas per a tothom. El poble ras, és a dir, qui no tenia res, menjava amb algun estri semblant a les culleres, com pot ser la closca d’un caragol. 

I és precisament del caragol d’on ve la paraula. 

El verb llatí cochleare es forma a partir de cochlea, paraula prestada del grec, que volia dir closca o petxina o conquilla de mol·lusc. Probablement, moltes closques de musclo es van fer servir per menjar sopes abans que les culleres entressin en circulació. D’aquí ve la nostra cullera i també la del francès, cuillère; en castellà, cuchara; en gallec, culler; en portuguès, colher; en italià, cucchiaio. 

I som especialment curosos amb les mides: no és el mateix un cullerot, cullera grossa amb què servim la sopa; cullereta, cullera petita amb què prenem cafè; i culleradeta, que és una quantitat ben petita d’alguna cosa, com ara una medicina.  

Avui fiquem cullerada!

🎦   CULLERA (Spoon), d’Arthur Chays

França, 2022, pel·lícula d’animació. 

Per escapar de la vida quotidiana: necessites una escala i una cullera.

PEL·LÍCULA SENCERA

Posologia: adults: quatre culleradetes després de les menjades en casos de complementació alimentària. Criatures: dues culleradetes. Prematurs i lactants: mitja culleradeta de tres a sis vegades cada dia, barrejada amb el biberó. 

Manuel de Pedrolo (Totes les bèsties de càrrega, 1967)

IMAGINA, MAGINET!

A Tarragona vam aprendre les taules de multiplicar, en part, gràcies al Maginet. Bé, no totes les taules, només la del 7.

En Maginet pelacanyes va ser un personatge creat pel locutor Josep M. Tarrasa per a Ràdio Tarragona el 1934. El seu programa va durar molts anys i tot el que recordo d’aquella veu de nen era que recitava la taula i s’encallava en el número... siete por siete... siete por siete... feia una llaaaaarga pausa... i tota la canalla estàvem amb l’ai al cor. 

Maginet parlava castellà i cantava Soy Maginet el travieso, invisible locutor... en un context absolutament franquista. Si bé no ens dirigia consignes tampoc no renegava de les que hi havia. Era un personatge que es dedicava bàsicament a impulsar penyes benèfiques i a trobar bé tot el que es feia des de les institucions oficials. 

Els nens d’aquella època, sense mòbil, amb poca tele i amb molta ràdio, l’escoltàvem i dèiem amb veu alta, dia rere dia: cuarenta y nueve!... quan ell s’encallava a la taula del set. 

Diria que tots els qui érem escolars a finals dels cinquanta i principis dels seixanta recordem aquella veueta que ens va fer de mestre sense ser-ho quan multipliquem per 7. El que no se’ns oblidarà mai dels mais és que set per set són quaranta-nou, peti qui peti! 

El final de la cançó era una frase que avui es consideraria políticament incorrecta: y el que no lo sabe ¡es que tonto es!

El número set arriba del llatí sĕpte, per això conservem l’arrel en paraules que es refereixen al número, com ara septuagenari, sèptuple, setembre, setmana, etc. En canvi, utilitzem el prefix grec hepta, heptàgon, heptasíl·lab, sobretot en contextos matemàtics, científics i tècnics. 

No és un número qualsevol, perquè té molta presència en la nostra cultura: els dies de la setmana, l’arc de Sant Martí, les notes musicals, els set pecats i les set virtuts, el setè art, les set meravelles del món, i un llarg etcètera de coincidències, sense oblidar les set boles màgiques de Bola de Drac, que ara tornarà a TV3, que no ha estat capaç d’aconseguir la difusió de les cançons en català, tal com ja les coneixien els nostres joves als anys 80. 

🎦   SEVEN (Set), de David Fincher

USA, 1995 (Premis en moltes acadèmies i unes quantes nominacions)

Un policia que està a punt de jubilar-se col·labora amb un jove detectiu per resoldre una sèrie d’assassinats comesos per un psicòpata, que mantenen relació amb els set pecats capitals: gola, peresa, supèrbia, avarícia, enveja, luxúria i ira. 

Una gran pel·lícula, que amb el pas del temps no ha desmerescut gens. Un dels films policíacs més impactants i importants de la història del cinema negre. És un guió intel·ligent per a un relat violent. Els actors són de primera. 

TRÀILER

 (En el moment de publicar l’apunt es pot veure a diverses plataformes)

     *    *    *

Els dimonis representaven els set pecats capitals, que amb llurs armes de malícia i de seducció sortien a combatre el baró de Déu.

Sebastià Juan Arbó (Tino Costa, 1947)

ELECTRA

 

Electra era filla d’Agamèmnon i Clitemnestra i protagonista d’algunes tragèdies gregues. El seu nom significa ambre. Però a la meva zona tenim un altre nom que sona exactament igual: l’electra, que significa l’electricitat. No ho trobareu en cap diccionari, però és la nostra forma natural d’anomenar els camps elèctrics. Ho diem al Baix Camp, Priorat i comarques veïnes, i també al Penedès. A Reus va existir l’Electra Reusense, i en altres poblacions hi havia noms similars. I si escoltem bé, també trobaríem algú que diu la lectra!

Dotze hores sense electra, doncs, que vam passar com vam poder, però sobretot amb la idea incomprensible que per molts satèl·lits que hi hagi i per moltes connexions a l’espai sideral, si no hi ha un endoll, no tenim res a fer, ni amb l’electra ni amb els mòbils ni amb els trens, ni amb res. 

Jo hauria preferit que la causa fos un sabotatge en forma de ciberatac o terrorisme, perquè aleshores sabríem del cert què ha passat. Almenys hi hauria una explicació. Ara no, només ens han dit que hi ha hagut un error del sistema per un desequilibri entre demanda i producció d’energia, cosa que molts entesos rebutgen. Si és així, no entenc com no ha passat abans, i res no ens priva que demà no hi tornem.

Ara tothom intentarà treure'n rèdit polític. És molt pesat tot plegat.

Els més grans ho vam suportar millor, perquè teníem transistors, piles, monedes, quinqués, i gas. Ens vam adonar que ja teníem el kit de supervivència recomanat i que el teníem des de sempre. I, a més, recordàvem que de petits, almenys a casa meva de Tarragona, més o menys un cop al mes se n’anava la llum i no sabies quan tornaria. Enceníem les espelmes i els quinqués i jo feia festa major. Els grans engegaven la ràdio, encenien el gas, cuinaven i anàvem a dormir d’hora, pensant que l’endemà tot estaria solucionat. 

🎦   ELECTRA, de Mihalis Kakogiannis

Grècia, 1962

Adaptació de la tragèdia grega d’Eurípides. El rei Agamèmnon torna a Argos després de la victòria de la guerra de Troia. La seva dona Clitemnestra, mare d’Electra i Orestes, s’ha enamorat d’Egist, amb qui prepara l’assassinat del rei. 

Val la pena recuperar el treball d’Irene Papas, que fa pocs anys que va morir. Una extraordinària actriu grega que va protagonitzar molts personatges de la Grècia clàssica. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Filmin)

*    *    *

Tenen espelmes per si se'n va l'electra,

venen bossetes de litines, galetes 'boer nata'

tomaca, patata i ceba, ous en cistell,

cansalada viada, papers, matamosques,

i sobrets per fer flam i menjar blanc.

Olga Xirinacs (Natura, 2019)

PAPA

He conegut vuit papes de Roma. Bé, la paraula ‘conegut’ és un terme relatiu i aproximat, perquè de fet no n’he conegut cap. Podria dir que hi ha vuit papes que han passat per la meva vida, alguns fugaçment, d’altres amb vida més llarga, i un acabat d'estrenar. 

No segueixo les vides papals, però vulguis o no les televisions i les ràdios t’ho fan saber tot. 

Papa ve del llatí i pronunciat [pápa], i aquest del grec [páppas], que primer només era un hipocorístic de pare i després va passar a denominar els bisbes i els patriarques de les esglésies cristianes. Més endavant el bisbe de Roma es va quedar amb l'ús exclusiu del títol de papa.

Per influència del francès es va estendre la pronúncia aguda [papá], que és la que fa servir el castellà generalment. I en català, segons el diccionari Alcover Moll: estès modernament fins i tot en el llenguatge dels adults, sobretot de les capitals i poblacions grans. 

A la meva zona, el més conegut de tots és Joan XXIII, perquè a Tarragona hi tenim l’hospital amb aquest nom i, per tant, ja s’ha lexicalitzat de tal manera que es diu: m’ingressen al Joan XXIII. Ara bé, estic segura que molta gent no sap qui és, potser algú creu que és un metge amb nom estrany. 

De tota la quantitat d’actes, rituals, i cerimònies que envolten la mort d’un papa i el nomenament del seu successor hi ha un fet que sempre crida l’atenció, independentment del que passi dins del conclave. Es tracta de la fumata nera i la fumata bianca que apareix a la fumera de la Capella Sixtina del Vaticà, després de les votacions dels cardenals. El fum negre significa que no s'han aconseguit els dos terços necessaris per elegir un nou papa, i la blanca, que ja té successor. Una tradició litúrgica que segueix gairebé el món sencer, sigui catòlic o no, i que acaba amb la declaració Habemus Papam. 

Fa justament dos dies que l'habemus, però encara no en sabem el tarannà. 

Però... de tots els papes que he 'conegut'... jo em quedo amb el meu, a qui recordo cada dia.

 

🎦   CONCLAVE, d’Edward Berger

Regne Unit, 2024 (Premis BAFTA, Globus d’Or, premis SAG, i nominacions a Oscar i altres premis importants).

Després de la mort del pontífex, un cardenal és designat responsable dels rituals per a l’elecció d’un nou papa. Les conspiracions i els secrets entre cardenals encarregats de les votacions podrien fer malbé segles d’història de l’Església. 

Realment és una pel·lícula que reflecteix una realitat que ara tenim molt pròxima, perquè ja ha acabat el conclave que ha donat successor al papa Francesc.

Una gran pel·lícula, amb molt bones interpretacions, que ens mostren la cara fosca del Vaticà, amb jocs de poder i ambicions. A més, hi ha un desplegament visual de colors molt encertat, impressionant a la pantalla gran. 

Amb la perspectiva del conclave acabat de fer, és possible que la mantinguin en cartellera i que sigueu a temps de veure-la a les sales de cinema. Us la recomano!

TRÀILER

 

    *    *    *

El papa un dia s'aixeca i anuncia 'urbi et orbi' que l'infern no existeix, que no és aquell mar de foc que ens havien predicat.

Ponç Pons (El rastre blau de les formigues, 2014)

300!

Imatge IA

I avui celebro un aniversari, perquè acumulo 300 articles o apunts d’aquest blog. Ens agrada celebrar els números rodons, així que tres-cents és un número ben rodó que em serveix per parlar d’una norma ortogràfica. 

El guionet (-) és el signe ortogràfic que serveix per unir mots diferents, i una de les aplicacions del signe són els numerals compostos, per unir desenes i unitats, i unitats i centenes. Si algú es fa un embolic pot fer servir la regla del DUC (Desenes-Unitats/Unitats-Centenes), que ens indica on van els guionets, i recordar que els vint són especials. Exemple: cent vint-i-un mil tres-cents cinquanta-quatre. Fora de la norma del DUC no cal que posem guionet en els cardinals.

Els nostres guionets, en general, han estat motiu de controvèrsia des del primer dia, això no obstant, si no seguim la norma correm el perill de patir un cisma i aleshores seria un daltabaix lingüístic, perquè en qüestions de llengua no és bo fer servir la idea de campi qui pugui. El resultat fora més insuportable encara que les bones o males decisions dels acadèmics. 

La resta de llengües veïnes no tenen guionets en els cardinals: en castellà, trescientos; en francès, trois cents; en italià, trecento; en portuguès, trezentos; en gallec, trescentos... això sí, tots seguint la paraula llatina trecenti. La c llatina es pronunciava com una k, és a dir, deien /trekentum/. Les característiques del català obliguen a separar els mots per pronunciar-los bé, sobretot perquè les consonants finals se senten i no s’han d’encavalcar amb el mot següent. Així que ningú no ens podrà dir que no som exòtics i únics! 

🎦   300, de Zack Snyder

EUA, 2006 (Unes quantes nominacions i premis)

És una adaptació del còmic de Frank Miller sobre la famosa batalla de les Termòpiles (480 aC). 

L’emperador de Pèrsia (avui, Iran) tenia com a objectiu conquerir Grècia, fet que va desencadenar les Guerres Mèdiques. El rei Leònides d’Esparta i 300 espartans es van enfrontar a un exèrcit persa que era superior amb diferència. 

No hem de perdre de vista que és l’adaptació d’un còmic. És un film èpic i espectacular quant a efectes especials, utilitza tots els recursos de la tecnologia digital per donar a conèixer un món imaginari. Va ser un èxit de taquilla als EUA, i ha estat molt ben qualificada. 

Confesso que el fet que existís una pel·li amb el títol 300 m’ha anat com l’anell al dit, però també confesso que no és l’estil de film que més m’agrada. Clar que en aquest món també hi som perquè hi hagi de tot, així que si us ve de gust ara la fan a les plataformes Netflix, Primevideo i algunes més. 

TRÀILER

    *    *    *

Tota hora hach en mon poder trescents hòmens.

Ramon Muntaner (Cròniques, 1328)

LA IMPRECISIÓ ENS REMATARÀ!

 

Avui seria impensable un avís a l’aeroport que digués: el vol a París sortirà a les set tocades. O bé la funció de teatre començarà pels volts de les nou! 

Som en temps de precisió absoluta. Les nostres fórmules horàries tradicionals pateixen d’una imprecisió que és impossible que s’aguantin gaire temps més. 

Aquest era el rellotge de cadena del meu padrí, que deuria dir: me’n vaig al cafè, que ja és un quart i mig de tres. Aleshores no era important el minut, era important el fet. És a dir, al voltant d’uns minuts determinats ell se n’anava a fer un cafè al bar de la rambla de Tarragona i s’hi estava un parell d’hores, cosa que vol dir que s’hi estava entre una i tres hores. Quan tornava ja eren les 7 tocades, per tant, el rellotge ja havia tocat les set, però no feia gaire estona.

Això sí, ell volia sopar a les 8 en punt! I vora les 10 de la nit deurien anar a dormir... 

Aquesta manera de dir i de fer no té cap futur, perquè portem les hores incrustades en forma de mòbil o de rellotge o de tauleta o d’ordinador, i seguim els minuts que ens marquen. 

Els pagesos miraven el cel i deien deuen ser les tres, no falta gaire per migdia... i així van viure imprecisos tota la vida sense rellotges insistents que et diuen, utilitzant el sistema internacional, que són les 11:25:42. 

Els rellotges digitals ens obliguen a ser precisos en el temps, per tant, s’ha acabat el mig quart, ara ens fan anar a l’hora més que mai! En tots els sentits! 😐

Ja són tres quarts i mig de dotze... plego!

🎦   MITJA HORA i un epíleg (Media hora y un epílogo), de Epigmenio Rodríguez

Espanya, 2018

És com un puzle de diverses històries que passen en el temps de trenta minuts. 

Una bona aposta de pel·lícula. Diferent per la idea original, amb actors que tot i no ser coneguts fan un bon paper. 

TRÀILER

(En el moment de publicar aquest apunt es pot veure a la plataforma Filmin)

Sospito que tot devia ser ja una mica distint en introduir-se el rellotge de paret, i que, de mica en mica, el canvi es devia accentuar amb l'expansió del rellotge de butxaca i, finalment, del rellotge de polsera.

Joan Fuster (Diccionari per a ociosos, 1964)