MANIES

 

Institut Pere Mata

Un dels edificis més notables de la ciutat de Reus és l’hospital psiquiàtric Institut Pere Mata, d'estil modernista, construït entre 1897 i 1912, i projectat per Lluís Domènech i Montaner. 

Quan vaig arribar a Reus el 1976 encara es coneixia com a manicomi. A més, és un mot que havia sentit sempre a casa per uns veïns que hi tenien dues filles tancades i una tercera que si bé no hi va entrar mai, poc se n’hi va faltar. El manicomi era per a mi un lloc de bojos, un lloc maleït on tancaven per sempre més els qui sortien de les línies vermelles del comportament social. Aquelles pobres nenes devien tenir algun trastorn mental, no sé si incurable, però el que és segur és que un cop hi van entrar ja no en van sortir més. Els pares les anaven a veure un cop a l’any, i aquest panorama sempre el vaig trobar desolador, trist i depriment. La idea de manicomi era el de persones privades de llibertat per sempre i, per tant, molt pitjor que una presó.   

El diccionari Alcover Moll, un gran diccionari que ens mostra les paraules de tots els Països Catalans, està ancorat a l’any 2000, any en què es va signar un conveni amb l’Institut d’Estudis Catalans per informatitzar-lo i posar-lo a l’abast del públic. Però evidentment no ha crescut, s’ha quedat obsolet en el passat, per això la seva definició de manicomi és encara hospital de folls. Actualment, el diccionari normatiu ens parla d’establiment dedicat a allotjar i a tractar de guarir els malalts mentals.

On abans hi havia bogeria ara hi ha salut mental. No és que hagin canviat les malalties, ha canviat la sensibilitat social. 

Manicomi és un mot que arriba directament del grec. Mania significa bogeria i el verb komo vol dir lloc on es tracten aquestes malalties. També s’anomenava amb la paraula frenopàtic, del grec phren que es refereix a la ment, i pathos, patiment, malaltia. 

Conservem, això sí, el mot mania, que ve del llatí després d’haver passat pel grec, i amb un significat més lleuger. Ja no es refereix a bogeries, sinó a capricis, preocupacions, aficions exagerades, etc. Les manies persisteixen i encara que no siguin un quadre clínic, tots en tenim alguna.

🎦   LES LÍNIES TORTES DE DÉU (Los renglones torcidos de dios), d’Oriol Paulo

Espanya, 2022, basada en la novel·la de Torcuato Luca de Tena (Premis Gaudí i moltes nominacions a premis importants)

Una investigadora privada ingressa en un hospital psiquiàtric simulant una paranoia. Vol obtenir proves del cas en què treballa: la mort d’un intern.

Molt interessant és aquesta pel·lícula, amb un final que et fa dubtar. Hi ha bones interpretacions que et mantenen a l’aguait durant tota l’emissió. Un bon film de suspens psicològic.  

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Netflix, PrimeVideo, Apple TV, entre d’altres.)

*    *    *

Un famós poeta s'ha passat la vida en manicomis, mantingut i sense treballar, amb tot el temps per dedicar-se exclusivament a ell i a la seva obra.

Ponç Pons (El rastre blau de les formigues, 2014)

MAR

Des de la meva cambra del carrer Apodaca de Tarragona veia un centímetre de mar. És poca cosa, però suficient per tenir-lo sempre present. També veia el rellotge del port, alguns vaixells i, sobretot, el tren. A més, els sentíem. Sentíem els vaixells quan entraven o sortien de port amb el seu so pesant i greu, i el xiulet dels trens quan sortien de l’estació o hi arribaven. 

Els sons donen caràcter al lloc on som, on hem nascut, on hem fet cap. El so dels campanars, dels rellotges que encara toquen hores en algunes ciutats —sempre que els turistes nouvinguts no es queixin—, i el so de les onades si vius prop de les platges o dels ports o el so dels rius cabalosos, que s’emporten tot el que troben pel davant si estan enfadats. 

La meva iaia Joaquina, aragonesa, que va venir a Tarragona un cop casada, en veure el mar per primer cop es va fer enrere, tenia por que el mar se l’endugués: Nos va a tragar —deia. Entenc que el mar deu fer impressió si el coneixes de gran, perquè mirant-ho bé, és una immensitat difícil d’entendre. Els qui l’hem viscut des de petits el trobem tan natural que ni ens immutem en veure’l. 

M’agrada no fer res quan vaig a la platja —que no hi vaig gaire. M’agrada badar i tornar a badar. L’aigua convida a la serenor, a veure passar el temps, a contemplar el vaivé, a ensumar l’olor d’aquest mar tan i tan nostre. Ja ho deien els romans: mare nostrum, el mar que va unir les cultures egípcies, mesopotàmiques, perses, fenícies, gregues, àrabs, romanes i catalanes!

Quan fa temps que no el veus o no el sents, l’enyores. 

🎦   LA VIDA DE PI, d’Ang Lee

EUA, 2012 (4 Òscars, Globus d’Or, i molts altres premis)

Un jove hindú s’embarca en un viatge en un bot salvavides enmig del Pacífic amb la companyia d’un tigre de Bengala amb el qual aconseguirà una bona relació. 

Una interessant pel·lícula aconseguida amb un bot salvavides, un noi i un animal enmig de l’oceà transportats per un guió fantàstic ple de detalls i de reflexions. Un gran espectacle, val molt la pena. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo, AppleTV, Youtube, Disney, etc.)

La rosa torna a florir,

la mar és més bella encara.

          Rosa Leveroni (Epigrames i cançons, 1938)

VOCALITZEM!

 

Una vocal és un so que articulem sense cap obstacle. I de totes, la primera, la A, que es pronuncia tal com raja, només obrint la boca, és la primera que sentim en les criatures. 

El sistema vocàlic català consta de vuit sons, tot i que de vocals gràfiques només n’hi ha cinc. És un dels sistemes rics en sonoritat vocàlica, però no pas el més ric. En francès n’hi ha 16 i en portuguès 12, comptant les nasals. L’italià en té 7, i el castellà 5. 

El castellà només en té 5? Doncs depèn! Sempre ens han dit que el sistema vocàlic castellà té cinc sons vocàlics que corresponen a les cinc vocals, però no és pas cert, perquè segons el territori on ens trobem, les vocals augmenten en una o dues. És el cas de l’andalús, i les parles extremenyes i murcianes. A Andalusia s’obren les vocals /e/ i /o/, fins i tot per fer un canvi de significat. Per tant, és molt agosarat dir que només n’hi ha cinc. 

Les llengües romàniques van canviant. Algunes de les vocals es transformen per causa de la intromissió d’altres llengües al territori, com ara l’àrab en el francès. Les vocals canvien segons parlin en els territoris italians del nord o del sud, i també en el portuguès de la península comparat amb el del Brasil. 

Sigui com sigui, el sistema vocàlic d’una llengua és el que marca la cadència, la música, la diferència. Són les vocals i les seves obertures les que ens transporten amunt i avall dels territoris, de manera que podran endevinar on hem nascut, quines influències tenim, si no som originaris del país, si nosaltres som d’aquí però els nostres pares no, etc. 

Vocal és un mot que ens arriba del llatí vocalis, que vol dir ‘relatiu a la veu o amb la veu’, perquè és gairebé impossible parlar sense vocals. En català no podem formar una paraula sense una vocal. La vocal és un universal lingüístic, és a dir, es pot afirmar que totes les llengües del món tenen almenys dues vocals, perquè n’hi ha alguna que només en té dues!

Després de segles i segles amb les vocals introduïdes pels nostres ancestres grecs i romans, ara arriba el Whatsapp i ens les carreguem totes: k fs x dnr? k vls? Km kdm? 

Mlts ptns!

🎦   L’ARRIBADA (Arrival), de Denis Villeneuve

EUA, 2016 (Premis Oscar, BAFTA, Venècia, i algunes nominacions)

Unes naus extraterrestres arriben a la Terra, i una lingüista experta intentarà comunicar-se amb ells per saber si són pacífics o suposen una amenaça. Els invasors tenen un llenguatge propi, i la lingüista n’haurà d’aprendre les bases. 

Pel·lícula de ciència-ficció, que ens ofereix una visió molt diferent de les pel·lícules d’aquesta temàtica vistes fins ara, amb lliçons pedagògiques i emotivitat. 

TRÀILER

 (En el moment de publicar aquest apunt es pot veure a M+)

*    *    *

Aquesta pàgina és plena de signes gràfics que, si els llegeixo en veu alta, esdevenen vocals.

Sebastià Serrano (Signes, llengua i cultura, 1980)

EL PAS A NIVELL

 

Llegeixo al diari que la plaça dels Carros de Tarragona torna a tenir problemes amb el pas a nivell. 

Ha mort molta gent al pas a nivell, perquè encara que es veu bé el tren que ve del sud, no es veu el que ve del nord, perquè hi ha una corba que ho impedeix i és justament on el tren agafa velocitat. Me’n vaig fer un fart de travessar-lo per anar a la platja de la Comandància, o per acompanyar el meu pare al port, o per passejar amb els amics, o per anar fins al rellotge, o fins al far de la Banya, o fins al Serrallo... 

Travessàvem les vies com travessàvem els carrers. No hi ha tren per aquí... no hi ha tren per allà... passem! Era normal. S’havia fet sempre. No podíem passar quan baixaven les barreres, però si no hi havia vigilant, la gent passava igualment. Quan s’aixecava la barrera, travessaven la via els cotxes que anaven al port. 

Van passar molts anys i un bon dia van decidir que s’havia de construir un pas subterrani, que de fet, poca gent feia servir. La nova solució al desgavell va ser posar-hi unes escales automàtiques per pujar i unes altres per baixar el pas subterrani. Hi ha un rètol anunciant que el 20 de desembre de 2020 es van inaugurar, però al costat hi ha una pintada que diu que les escales només van funcionar el dia de la inauguració. 

És un espai maleït perquè hi xoquen competències entre l’Ajuntament i l’Autoritat portuària, cadascú amb les seves raons i les seves desídies, les seves fronteres i les seves batusses.

A casa em deien: cuidado amb les vies! –si sabien que les havia de travessar. I aquesta era tota la recomanació que teníem en un temps en què els perills, si bé n’hi havia, no amoïnaven tant com ara. 

La plaça dels Carros, perquè era la plaça on s’amuntegaven els carros que havien de fer serveis al port al segle XIX, ha tingut molts noms, entre els quals plaça de Francesc Macià en temps de República o plaça del general Sanjurjo després de la Guerra civil. El 1980 es retornà el nom popular, plaça dels Carros, la plaça que jo veia des del balcó de la meva cambra, amb la barrera, la gent que travessava, i des d'on sentia el xiulet del tren!

🎦   ASSASSINAT A L’ORIENT EXPRESS (Murder on the Orient Express), de Kenneth Branagh

EUA, 2017 (Amb unes quantes nominacions a premis)

Basada en la novel·la d’Agatha Christie

El detectiu belga Hercule Poirot investiga un assassinat comès durant el viatge en el llegendari tren Orient Express. I, naturalment, tots els passatgers en són sospitosos.

Bona ambientació, bones imatges d’exteriors i bon repartiment d’actors. Si hem llegit Christie ja sabem com acaba la història i, per tant, és molt plaent anar veient com es desenvolupa l’acció amb una nova visió del director. 

TRÀILER

Pel·lícula completa en castellà

*    *    *

Les finestres enceses

de les primeres cases, ens cremava la cara,

aquell pas a nivell del camí de Madrid.

 

Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles, 1971)

L’ESMOLET

L’esmolet és un ofici en decadència si és que no ha caigut del tot. 

Passava sovint pel carrer –recordo el seu pas pel carrer Apodaca de Tarragona- i feia un so molt característic, una mena de xiulet que tothom reconeixia. Anava muntat en una bicicleta que portava incorporat un cavallet de fusta i una mola o pedra d’esmolar que girava gràcies al pedaleig. No sé si n’hi havia molts a la ciutat ni si es feien competència!

El seu lloc de treball era el carrer, una feina ambulant, perquè també visitava els pobles del voltant. El que jo recordo anava amb bicicleta o amb moto. Aquells homes esmolaven els ganivets i les tisores de les cases, però també diversos tipus d’eines artesanes o eines d’altres oficis. Per la mola passava les eines metàl·liques i les deixava llestes per tornar a fer servir. 

Les dones –sobretot- deixaven tot el que estaven fent i baixaven al carrer amb aquell ganivet despuntat, o aquelles tisores de cuina o de cosir que tallaven menys del que calia. 

Era una forma de reciclar o de recuperar o de reutilitzar allò que s’havia fet malbé per l’ús. Ara què fem amb els ganivets despuntats? Potser no els llancem, però s’arraconen al calaix on hi ha tants estris de cuina, i les tisores que no tallen segueixen la mateixa fi, arraconades en un calaix qualsevol perquè ens fa no sé què llençar-les. 

La paraula prové del llatí mŏla, d’on provenen també les diferents moles (de molí, dents molars...). També se’n pot dir afilador, paraula que arriba del llatí affīlāre, i que és la que pren el castellà, afilar.

No en deuen quedar gaires d’esmolets, perquè els ganivets i les tisores, si són d’acer inoxidable, ja no s’esmolen. Sí que ens queden, però, les llengües esmolades!

🎦    L'ARROTINO (L’esmolet), de Danièle Huillet, Jean-Marie Straub

Itàlia, 2001

Rodada a Sicília. Curtmetratge de 35 mm sobre l’ofici dels esmolets. 

Aquí el podeu veure sencer en italià i amb subtítols en portuguès: 

*    *    *

Amb un ganivet ben net,

afilat per l’esmolet,

tallava, tot xano-xano,

un molsut braç de gitano.

Salvador Espriu (Les cançons d'Ariadna, I, 1949)

X

No sempre la X ens ha remès a l’antic Twitter. La X servia per aturar, per prevenir, per avisar que els continguts no eren aptes per a menors, continguts explícits, sexuals, violents, etc. 

Quan érem petits les teles utilitzaven el rombe en el contingut de les pel·lícules: Un rombe era passable, però millor no veure-ho. Dos rombes era perjudicial per a la salut mental dels menors i la visió de qualsevol pel·lícula amb aquest distintiu era prohibidíssima: Cap a dormir!

Jo m’amagava darrere una porta a vegades, però tampoc no veia ni entenia gran cosa!

En català tenim dos noms per a la X: la ics i la xeix. I l’anomenem d’una manera o de l’altra segons la pronúncia. El so de la xeix és el fluix. El pronunciem a [mixeta]. El so de la ics és el fort. El pronunciem com una GZ a [examen] i com una KS a [màxim]. 

A la meva zona, que tot i ser del català central tenim interferències, no fem servir el so xeix a començament de mot, perquè diem la x de xocolata com si hi hagués una t al davant. Pronunciem: [txuculata], per tant la nostra xeix ens remet sempre a lletres d’interior i, per tant, tenim moltes més ics que xeixs. 

El senyor Musk, que s’està desvinculant de Trump, segurament per fer-ne una de més grossa i tenir més protagonisme, ha escollit aquesta lletra i l’ha fet famosa arreu del món. I és tan famosa que en veure-la pensem en Twitter i no pas en continguts inadequats per a menors. Quines coses, eh?

La nostra ics, després de lluitar anys i panys contra la lletra equis, en castellà, que ha dominat el panorama català durant segles, ha passat a ser l’estrella de l’abecedari. La xeix s’està perdent pel camí pedregós d’anomenar les lletres pel seu nom. 

La X també és la incògnita, que encara no s’ha trobat i mira que fa anys que s’hi esforcen!

Com que la X té dos sons, avui podeu triar dues pel·lícules: 

🎦   X, de Ti West

EUA, 2022 (alguna nominació)

El 1979, un grup de joves cineastes es proposen fer una pel·lícula per a adults a Texas. 

És la primera part d’una pel·li de terror. Segueixen en la trilogia Pearl i MaXXXine. 

De jove m’agradava el terror, però darrerament no gens. Però sempre hi ha a qui li encanta, així que ja ho sabeu. 

TRÀILER

https://www.youtube.com/watch?v=8U_M22Qc2oI

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Netflix)

🎦   UNA HISTÒRIA AMERICANA X (American History X), de Tony Kaye

EUA, 1998 (Amb moltes nominacions)

Posen a la presó un jove neonazi de Califòrnia per assassinar un noi negre que pretenia robar-li la furgoneta. Quan surt de la presó ha de vigilar el seu germà. 

Un film que va tenir molt bona acollida i moltes nominacions, sobretot a millor actor. 

És una pel·lícula que tracta sobretot de la reinserció i de les dificultats de fer-ho. És de caràcter dramàtic i força crua, adreçada a tot un ventall de joves encaterinats per l’onada d’extrema dreta que corre pel món. 

TRÀILER

https://www.youtube.com/watch?v=XfQYHqsiN5g

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Netflix i PrimeVideo)

*    *    *

La taula («bellament guarnida, en forma de xeix», segons la premsa) era presidida per Francesc Cambó; a la seva dreta seia Joaquim Balcells, el traductor del llibre; a l'esquerra, Joan Estelrich.

Raül Garrigasait (Els fundadors, 2020)

FIQUEM CULLERADA!

                             

(imatge IA)

He llegit que les culleres i, en general, els estris de fusta que utilitzem a la cuina són perjudicials per a la salut. I he pensat en una cullera que hi havia a casa dels pares i els avis –llàstima que ja no la tinc i no us en puc fer la foto- que era gairebé negra de tantes cassoles com va remenar, de tantes cremades que va suportar al llarg de la seva llarga vida, i de tantes rentades amb fregall i Rentasol –el Fairy dels anys 50- que va haver d’aguantar. 

Segurament el noi del vídeo, que deu ser un influencer savi amb comissions a les fàbriques de culleres de silicona, deu tenir part de raó, perquè els estris de fusta: culleres, cullerots, forquilles i taules de fusta... mai queden nets del tot i és difícil netejar tot el que hi queda en les esquerdes que s’hi formen, que poden ser un bon espai per als microorganismes espavilats. Posar-les al rentaplats les acaba de rematar, però almenys les enllustra una mica. 

Digui el que digui l’influencer, el que és cert és que les de fusta aguanten tot el que sigui, mentre que els altres materials més finolis es trenquen, es cremen, i es tornen lletjots. 

D’on ve la cullera? Fins al segle XIX, la cullera era l’únic estri que es feia servir per menjar, a més de les navalles i ganivets, reservats a un per família i poca cosa més. 

Cert és que en els museus trobem multitud de culleres de plata, d’ivori, de ceràmica o de fusta amb guarniments, però no eren pas per a tothom. El poble ras, és a dir, qui no tenia res, menjava amb algun estri semblant a les culleres, com pot ser la closca d’un caragol. 

I és precisament del caragol d’on ve la paraula. 

El verb llatí cochleare es forma a partir de cochlea, paraula prestada del grec, que volia dir closca o petxina o conquilla de mol·lusc. Probablement, moltes closques de musclo es van fer servir per menjar sopes abans que les culleres entressin en circulació. D’aquí ve la nostra cullera i també la del francès, cuillère; en castellà, cuchara; en gallec, culler; en portuguès, colher; en italià, cucchiaio. 

I som especialment curosos amb les mides: no és el mateix un cullerot, cullera grossa amb què servim la sopa; cullereta, cullera petita amb què prenem cafè; i culleradeta, que és una quantitat ben petita d’alguna cosa, com ara una medicina.  

Avui fiquem cullerada!

🎦   CULLERA (Spoon), d’Arthur Chays

França, 2022, pel·lícula d’animació. 

Per escapar de la vida quotidiana: necessites una escala i una cullera.

PEL·LÍCULA SENCERA

Posologia: adults: quatre culleradetes després de les menjades en casos de complementació alimentària. Criatures: dues culleradetes. Prematurs i lactants: mitja culleradeta de tres a sis vegades cada dia, barrejada amb el biberó. 

Manuel de Pedrolo (Totes les bèsties de càrrega, 1967)

IMAGINA, MAGINET!

A Tarragona vam aprendre les taules de multiplicar, en part, gràcies al Maginet. Bé, no totes les taules, només la del 7.

En Maginet pelacanyes va ser un personatge creat pel locutor Josep M. Tarrasa per a Ràdio Tarragona el 1934. El seu programa va durar molts anys i tot el que recordo d’aquella veu de nen era que recitava la taula i s’encallava en el número... siete por siete... siete por siete... feia una llaaaaarga pausa... i tota la canalla estàvem amb l’ai al cor. 

Maginet parlava castellà i cantava Soy Maginet el travieso, invisible locutor... en un context absolutament franquista. Si bé no ens dirigia consignes tampoc no renegava de les que hi havia. Era un personatge que es dedicava bàsicament a impulsar penyes benèfiques i a trobar bé tot el que es feia des de les institucions oficials. 

Els nens d’aquella època, sense mòbil, amb poca tele i amb molta ràdio, l’escoltàvem i dèiem amb veu alta, dia rere dia: cuarenta y nueve!... quan ell s’encallava a la taula del set. 

Diria que tots els qui érem escolars a finals dels cinquanta i principis dels seixanta recordem aquella veueta que ens va fer de mestre sense ser-ho quan multipliquem per 7. El que no se’ns oblidarà mai dels mais és que set per set són quaranta-nou, peti qui peti! 

El final de la cançó era una frase que avui es consideraria políticament incorrecta: y el que no lo sabe ¡es que tonto es!

El número set arriba del llatí sĕpte, per això conservem l’arrel en paraules que es refereixen al número, com ara septuagenari, sèptuple, setembre, setmana, etc. En canvi, utilitzem el prefix grec hepta, heptàgon, heptasíl·lab, sobretot en contextos matemàtics, científics i tècnics. 

No és un número qualsevol, perquè té molta presència en la nostra cultura: els dies de la setmana, l’arc de Sant Martí, les notes musicals, els set pecats i les set virtuts, el setè art, les set meravelles del món, i un llarg etcètera de coincidències, sense oblidar les set boles màgiques de Bola de Drac, que ara tornarà a TV3, que no ha estat capaç d’aconseguir la difusió de les cançons en català, tal com ja les coneixien els nostres joves als anys 80. 

🎦   SEVEN (Set), de David Fincher

USA, 1995 (Premis en moltes acadèmies i unes quantes nominacions)

Un policia que està a punt de jubilar-se col·labora amb un jove detectiu per resoldre una sèrie d’assassinats comesos per un psicòpata, que mantenen relació amb els set pecats capitals: gola, peresa, supèrbia, avarícia, enveja, luxúria i ira. 

Una gran pel·lícula, que amb el pas del temps no ha desmerescut gens. Un dels films policíacs més impactants i importants de la història del cinema negre. És un guió intel·ligent per a un relat violent. Els actors són de primera. 

TRÀILER

 (En el moment de publicar l’apunt es pot veure a diverses plataformes)

     *    *    *

Els dimonis representaven els set pecats capitals, que amb llurs armes de malícia i de seducció sortien a combatre el baró de Déu.

Sebastià Juan Arbó (Tino Costa, 1947)

ELECTRA

 

Electra era filla d’Agamèmnon i Clitemnestra i protagonista d’algunes tragèdies gregues. El seu nom significa ambre. Però a la meva zona tenim un altre nom que sona exactament igual: l’electra, que significa l’electricitat. No ho trobareu en cap diccionari, però és la nostra forma natural d’anomenar els camps elèctrics. Ho diem al Baix Camp, Priorat i comarques veïnes, i també al Penedès. A Reus va existir l’Electra Reusense, i en altres poblacions hi havia noms similars. I si escoltem bé, també trobaríem algú que diu la lectra!

Dotze hores sense electra, doncs, que vam passar com vam poder, però sobretot amb la idea incomprensible que per molts satèl·lits que hi hagi i per moltes connexions a l’espai sideral, si no hi ha un endoll, no tenim res a fer, ni amb l’electra ni amb els mòbils ni amb els trens, ni amb res. 

Jo hauria preferit que la causa fos un sabotatge en forma de ciberatac o terrorisme, perquè aleshores sabríem del cert què ha passat. Almenys hi hauria una explicació. Ara no, només ens han dit que hi ha hagut un error del sistema per un desequilibri entre demanda i producció d’energia, cosa que molts entesos rebutgen. Si és així, no entenc com no ha passat abans, i res no ens priva que demà no hi tornem.

Ara tothom intentarà treure'n rèdit polític. És molt pesat tot plegat.

Els més grans ho vam suportar millor, perquè teníem transistors, piles, monedes, quinqués, i gas. Ens vam adonar que ja teníem el kit de supervivència recomanat i que el teníem des de sempre. I, a més, recordàvem que de petits, almenys a casa meva de Tarragona, més o menys un cop al mes se n’anava la llum i no sabies quan tornaria. Enceníem les espelmes i els quinqués i jo feia festa major. Els grans engegaven la ràdio, encenien el gas, cuinaven i anàvem a dormir d’hora, pensant que l’endemà tot estaria solucionat. 

🎦   ELECTRA, de Mihalis Kakogiannis

Grècia, 1962

Adaptació de la tragèdia grega d’Eurípides. El rei Agamèmnon torna a Argos després de la victòria de la guerra de Troia. La seva dona Clitemnestra, mare d’Electra i Orestes, s’ha enamorat d’Egist, amb qui prepara l’assassinat del rei. 

Val la pena recuperar el treball d’Irene Papas, que fa pocs anys que va morir. Una extraordinària actriu grega que va protagonitzar molts personatges de la Grècia clàssica. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Filmin)

*    *    *

Tenen espelmes per si se'n va l'electra,

venen bossetes de litines, galetes 'boer nata'

tomaca, patata i ceba, ous en cistell,

cansalada viada, papers, matamosques,

i sobrets per fer flam i menjar blanc.

Olga Xirinacs (Natura, 2019)

PAPA

He conegut vuit papes de Roma. Bé, la paraula ‘conegut’ és un terme relatiu i aproximat, perquè de fet no n’he conegut cap. Podria dir que hi ha vuit papes que han passat per la meva vida, alguns fugaçment, d’altres amb vida més llarga, i un acabat d'estrenar. 

No segueixo les vides papals, però vulguis o no les televisions i les ràdios t’ho fan saber tot. 

Papa ve del llatí i pronunciat [pápa], i aquest del grec [páppas], que primer només era un hipocorístic de pare i després va passar a denominar els bisbes i els patriarques de les esglésies cristianes. Més endavant el bisbe de Roma es va quedar amb l'ús exclusiu del títol de papa.

Per influència del francès es va estendre la pronúncia aguda [papá], que és la que fa servir el castellà generalment. I en català, segons el diccionari Alcover Moll: estès modernament fins i tot en el llenguatge dels adults, sobretot de les capitals i poblacions grans. 

A la meva zona, el més conegut de tots és Joan XXIII, perquè a Tarragona hi tenim l’hospital amb aquest nom i, per tant, ja s’ha lexicalitzat de tal manera que es diu: m’ingressen al Joan XXIII. Ara bé, estic segura que molta gent no sap qui és, potser algú creu que és un metge amb nom estrany. 

De tota la quantitat d’actes, rituals, i cerimònies que envolten la mort d’un papa i el nomenament del seu successor hi ha un fet que sempre crida l’atenció, independentment del que passi dins del conclave. Es tracta de la fumata nera i la fumata bianca que apareix a la fumera de la Capella Sixtina del Vaticà, després de les votacions dels cardenals. El fum negre significa que no s'han aconseguit els dos terços necessaris per elegir un nou papa, i la blanca, que ja té successor. Una tradició litúrgica que segueix gairebé el món sencer, sigui catòlic o no, i que acaba amb la declaració Habemus Papam. 

Fa justament dos dies que l'habemus, però encara no en sabem el tarannà. 

Però... de tots els papes que he 'conegut'... jo em quedo amb el meu, a qui recordo cada dia.

 

🎦   CONCLAVE, d’Edward Berger

Regne Unit, 2024 (Premis BAFTA, Globus d’Or, premis SAG, i nominacions a Oscar i altres premis importants).

Després de la mort del pontífex, un cardenal és designat responsable dels rituals per a l’elecció d’un nou papa. Les conspiracions i els secrets entre cardenals encarregats de les votacions podrien fer malbé segles d’història de l’Església. 

Realment és una pel·lícula que reflecteix una realitat que ara tenim molt pròxima, perquè ja ha acabat el conclave que ha donat successor al papa Francesc.

Una gran pel·lícula, amb molt bones interpretacions, que ens mostren la cara fosca del Vaticà, amb jocs de poder i ambicions. A més, hi ha un desplegament visual de colors molt encertat, impressionant a la pantalla gran. 

Amb la perspectiva del conclave acabat de fer, és possible que la mantinguin en cartellera i que sigueu a temps de veure-la a les sales de cinema. Us la recomano!

TRÀILER

 

    *    *    *

El papa un dia s'aixeca i anuncia 'urbi et orbi' que l'infern no existeix, que no és aquell mar de foc que ens havien predicat.

Ponç Pons (El rastre blau de les formigues, 2014)

300!

Imatge IA

I avui celebro un aniversari, perquè acumulo 300 articles o apunts d’aquest blog. Ens agrada celebrar els números rodons, així que tres-cents és un número ben rodó que em serveix per parlar d’una norma ortogràfica. 

El guionet (-) és el signe ortogràfic que serveix per unir mots diferents, i una de les aplicacions del signe són els numerals compostos, per unir desenes i unitats, i unitats i centenes. Si algú es fa un embolic pot fer servir la regla del DUC (Desenes-Unitats/Unitats-Centenes), que ens indica on van els guionets, i recordar que els vint són especials. Exemple: cent vint-i-un mil tres-cents cinquanta-quatre. Fora de la norma del DUC no cal que posem guionet en els cardinals.

Els nostres guionets, en general, han estat motiu de controvèrsia des del primer dia, això no obstant, si no seguim la norma correm el perill de patir un cisma i aleshores seria un daltabaix lingüístic, perquè en qüestions de llengua no és bo fer servir la idea de campi qui pugui. El resultat fora més insuportable encara que les bones o males decisions dels acadèmics. 

La resta de llengües veïnes no tenen guionets en els cardinals: en castellà, trescientos; en francès, trois cents; en italià, trecento; en portuguès, trezentos; en gallec, trescentos... això sí, tots seguint la paraula llatina trecenti. La c llatina es pronunciava com una k, és a dir, deien /trekentum/. Les característiques del català obliguen a separar els mots per pronunciar-los bé, sobretot perquè les consonants finals se senten i no s’han d’encavalcar amb el mot següent. Així que ningú no ens podrà dir que no som exòtics i únics! 

🎦   300, de Zack Snyder

EUA, 2006 (Unes quantes nominacions i premis)

És una adaptació del còmic de Frank Miller sobre la famosa batalla de les Termòpiles (480 aC). 

L’emperador de Pèrsia (avui, Iran) tenia com a objectiu conquerir Grècia, fet que va desencadenar les Guerres Mèdiques. El rei Leònides d’Esparta i 300 espartans es van enfrontar a un exèrcit persa que era superior amb diferència. 

No hem de perdre de vista que és l’adaptació d’un còmic. És un film èpic i espectacular quant a efectes especials, utilitza tots els recursos de la tecnologia digital per donar a conèixer un món imaginari. Va ser un èxit de taquilla als EUA, i ha estat molt ben qualificada. 

Confesso que el fet que existís una pel·li amb el títol 300 m’ha anat com l’anell al dit, però també confesso que no és l’estil de film que més m’agrada. Clar que en aquest món també hi som perquè hi hagi de tot, així que si us ve de gust ara la fan a les plataformes Netflix, Primevideo i algunes més. 

TRÀILER

    *    *    *

Tota hora hach en mon poder trescents hòmens.

Ramon Muntaner (Cròniques, 1328)

LA IMPRECISIÓ ENS REMATARÀ!

 

Avui seria impensable un avís a l’aeroport que digués: el vol a París sortirà a les set tocades. O bé la funció de teatre començarà pels volts de les nou! 

Som en temps de precisió absoluta. Les nostres fórmules horàries tradicionals pateixen d’una imprecisió que és impossible que s’aguantin gaire temps més. 

Aquest era el rellotge de cadena del meu padrí, que deuria dir: me’n vaig al cafè, que ja és un quart i mig de tres. Aleshores no era important el minut, era important el fet. És a dir, al voltant d’uns minuts determinats ell se n’anava a fer un cafè al bar de la rambla de Tarragona i s’hi estava un parell d’hores, cosa que vol dir que s’hi estava entre una i tres hores. Quan tornava ja eren les 7 tocades, per tant, el rellotge ja havia tocat les set, però no feia gaire estona.

Això sí, ell volia sopar a les 8 en punt! I vora les 10 de la nit deurien anar a dormir... 

Aquesta manera de dir i de fer no té cap futur, perquè portem les hores incrustades en forma de mòbil o de rellotge o de tauleta o d’ordinador, i seguim els minuts que ens marquen. 

Els pagesos miraven el cel i deien deuen ser les tres, no falta gaire per migdia... i així van viure imprecisos tota la vida sense rellotges insistents que et diuen, utilitzant el sistema internacional, que són les 11:25:42. 

Els rellotges digitals ens obliguen a ser precisos en el temps, per tant, s’ha acabat el mig quart, ara ens fan anar a l’hora més que mai! En tots els sentits! 😐

Ja són tres quarts i mig de dotze... plego!

🎦   MITJA HORA i un epíleg (Media hora y un epílogo), de Epigmenio Rodríguez

Espanya, 2018

És com un puzle de diverses històries que passen en el temps de trenta minuts. 

Una bona aposta de pel·lícula. Diferent per la idea original, amb actors que tot i no ser coneguts fan un bon paper. 

TRÀILER

(En el moment de publicar aquest apunt es pot veure a la plataforma Filmin)

Sospito que tot devia ser ja una mica distint en introduir-se el rellotge de paret, i que, de mica en mica, el canvi es devia accentuar amb l'expansió del rellotge de butxaca i, finalment, del rellotge de polsera.

Joan Fuster (Diccionari per a ociosos, 1964)

CARPACCIO?

Per definició, un carpaccio, paraula presa de l’italià que ja forma part del nostre diccionari, i que es pronuncia més o menys [carpatxo], és un plat fred de carn o peix, crus, tallats molt fins, i amanits amb oli d’oliva i altres espècies, principalment. I n’hem de dir així perquè a nosaltres no se’ns devia acudir anomenar de forma diferent el fet de tallar molt prim. Fins aquí d’acord, però darrerament en fem un gra massa. Vam anar en un restaurant i ens van servir carpaccio de tomàquet. I què era? Doncs tomàquet de tota la vida: cru, tallat i amanit. Això sí, el tallaven molt finet!

Ara n’hem de dir carpaccio dels talls de tomàquet de les amanides? És com si posar amanida de tomàquet o tomàquet tallat fi no fos prou consistent per poder-te clavar un bon pessic al compte final. El carpaccio sempre serà més exòtic, de manera que els preus finals estaran ben justificats. 

El carpaccio el va inventar el xef Giuseppe Cirpiani, propietari del Harry's Bar de Venècia, l’any 1963. El nom és en honor al pintor Vittore Carpaccio, que agradava molt a Cirpiani, perquè pintava amb colors rosats, igual com ho és la carn crua tallada.

El tomàquet (o tomaca, tomata, tomàtiga) ens arriba de les Amèriques. El nom prové de la llengua nàhuatl o mexicà, xitomatl, que vol dir fruit amb melic. Va arribar a casa nostra al segle XVI amb la conquesta d’Amèrica i s’hi ha quedat per sempre, tant és així, que actualment és un aliment imprescindible de la cuina mediterrània. Encara més, com seria el nostre popularíssim pa amb tomàquet sense tomàquet? 

Hi ha moltes varietats de tomàquet, però n’hi ha una que no la tinc present en la nostra infantesa, i és el cirerol, o tomàquet cirera, o cherry (en anglès). Són aquests tomàquets petits i rodons que s’han posat de moda en tooooootes les amanides que se serveixen i que és l’aliment més bo del món mundial per a una de les meves netes.  

Les llengües canvien, els gustos també, la cuina també... i la nostra manera de veure el món també, però si ens obstinem que tot el que es talla prim és carpaccio, a partir d’ara tindrem carpaccio de pastanaga, xirivia i nap!

🎦   TOMÀQUETS VERDS FREGITS (Fried Green Tomatoes),  de Jon Avnet 

EUA, 1991 (Va tenir moltes nominacions a premis importants)

Adaptació de la novel·la de Fannie Flagg

Una dona frustrada pel seu matrimoni i pel seu físic coneix casualment una dona gran que li explica una història dramàtica, que gira al voltant d'una gran amistat entre dues dones, i a l’assassinat del marit d’una d’elles. 

Relat molt bonic que va tenir molt d’èxit quan es va estrenar. Protagonistes de luxe amb una interpretació de molta força. Bona ambientació. És un drama basat en la història d’unes dones fortes, però també és una història divertida. 

Els tomàquets són importants, però la pel·lícula hauria funcionat igualment amb qualsevol altra fruita, hortalissa o verdura! 

TRÀILER  (En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Prime vídeo, Filmin i RTVE)

    *    *    *

El dinar, abocat, ja fumejava. Escudella fresca o cuinat. Sopes bullides. Pebres, albergínies i tomàtigues torrades. Fideus.
Fora sesta, i a ventar. La palla s'anava amuntegant en unes serres bellíssimes.

Rafael Ginard Bauçà (El cançoner popular de Mallorca, 1960)

 

AI, LES SALSITXES!

imatge Commons

Un dels menjars típics alemanys és la salsitxa de Frankfurt, que a Tarragona vam descobrir cap a principis dels 70, quan ja sortíem amb els amics a fer un mos, com si fos una cosa extraordinària, que venia de l’estranger! És un curiós panet llarguerut farcit de salsitxa arrodonida on afegim quètxup i mostassa per fer-ho més ‘saludable’. 

Es va fer famós també com a hot dog. En castellà en diuen perrito caliente, que és la traducció literal del mot, i que segurament es refereix a una raça de gos, de cos allargat. En català, en canvi, mai no n’hem dit ‘gos calent’, sinó senzillament hot dog al començament i després salsitxa de Frankfurt, i més fàcilment, frànkfurt, que vol dir qualsevol cosa que et puguis menjar en un bar o en un establiment especialitzat. Si diem ‘anem a fer un frànkfurt’ no necessàriament en menjarem. És com dir ‘anem a fer una cervesa’ i demanar un suc de préssec. 

El frànkfurt s’ha escampat per tot el món des de principis del segle XX, de manera que en podem trobar a tots els racons, amb les seves especialitats regionals o amb les seves espècies incorporades. A Amèrica se’ls mengen pel carrer, i es compren en paradetes ambulants. Si no hi heu estat mai és igual, totes les pel·lis americanes ens ho recorden constantment. 

Una de les raons per les quals s’ha fet tan famós és per la facilitat d’elaboració. No cal gaire infraestructura per cuinar-los, de manera que en podem trobar a les fires, als circs, als camps d’esports i a tot arreu on hi ha gent que té gana, sigui l’hora que sigui. 

No sabem ben bé què hi ha a dins d’una d’aquestes salsitxes i, per tant, no és bo abusar-ne, però una de tant en tant és agraïda.

El nom de 'salsitxa' és molt més antic, perquè tot i que ens arriba de l’italià salsiccia, que vol dir salats, aquest prové del llatí salsicia. De la mateixa arrel sal tenim la salsa i el salami. En castellà i portuguès, salchicha; en francès, saucisse. És un clar exemple de manlleu adaptat, i cadascú li ha donat la forma pròpia d’escriure i pronunciar. 

Devia tenir uns 15 anys que la vaig tastar per primer cop... avui tots els marrecs ja en van tips!

***

Recordeu Led Zeppelin als anys 70, i la seva trepidant cançó roquera Hot dog?  

***

🎦   FAST FOOD NATION, de Richard Linklater

EUA, 2006. Adaptació del llibre d’Eric Schlosser. (Pel·lícula amb algunes nominacions)

L’executiu d’una important cadena de restaurants de menjar ràpid de Califòrnia vol saber per què la carn de les seves hamburgueses famoses està contaminada. 

No és un documental, però té una bona investigació periodística sobre el menjar ràpid i una història prou interessant. Això no obstant, és pel·li de diumenge a la tarda!

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

El meu aprenentatge literari va ser molt diferent. Va iniciar-se en un local tancat, ple de fum i que feia olor de salsitxes de Frankfurt. Era en el bar d'aquesta mateixa universitat, que no era tancada per la grip sinó que, aleshores, bullia.

Montserrat Roig (Digues que m'estimes encara que sigui mentida, 1995)

GATS

 

el Sushi

No he tingut mai gats, tot i que és l’animal que m’agrada més, però certament he estat envoltada d’històries de gats. 

El meu pare treballava en un despatx, i tenia un gat que es passejava per damunt dels papers i les carpetes. Deuria ser als anys 50. Era un gat agradable i tranquil, llevat dels dies núvols o de tempesta, que es tornava esquerp i feia cara de pocs amics. No el vaig conèixer, el gat, però sempre me l’he imaginat passejant-se per les taules d’un despatx on encara hi havia tinta i tinters i fent alguna destrossa de tant en tant.  

El meu sogre feia el pessebre cada any, i un dels gats del veïnat sempre s’hi pixava. Un dia va connectar la planxa de ferro sobre la qual hi havia el pessebre al corrent elèctric, i el gat es va enrampar de tal manera que no el van veure més. És una història simpàtica, nostàlgica i recurrent, perquè cada cop que la família es reuneix surt la història del gat i el pessebre, tot recordant l’avi i el pare. 

A casa de la meva iaia de Saragossa hi havia un gat, el Morico, negre com el carbó i molt poruc. S’amagava a la cuina i només es veien dos ulls brillants al fons dels armaris. M’havia fet por aquell gat, però el recordo com si fos ara, li veig els ulls, el pel negre i aquella cuina allargassada i fosca on malvivia. 

A casa del meu fill hi ha dos gats, i es passegen tranquil·lament per tota la casa. Són dos més de la família i els nens hi juguen. 

La meva filla també en vol un... cada any s’ho pensa i repensa... veurem...

I els meus gats infantils: Tom que era amic de Jerry, el ratolí; i Silvestre, que sempre perseguia el canari Piolín (de sagrada memòria); el gat amb botes, un conte popular recopilat el 1695 per Charles Perrault, que em feia molt de respecte perquè era tibat i entremaliat.

Els gats són animals que han viscut gairebé sempre amb els humans, per bé que també n'hi havia de salvatges. Tenim el nom del gat del llatí cattu, i gairebé totes les llengües romàniques han seguit la mateixa línia, canviant la consonant inicial de sorda a sonora: gallec, portuguès, i castellà, gato; català, gat; occità, cat; francès, chat; italià, gatto. Això pel que fa al gat domèstic, perquè als gats salvatges els anomenaven felinus.

I recordeu que el miol dels gats catalans es transcriu meu [mεu], no pas miau!

🎦   EL GAT AMB BOTES: L’ÚLTIM DESIG, de Joel Crawford i Januel Mercado

EUA, 2022  (pel·lícula d’animació que va tenir moltes nominacions a diferents premis importants)

El Gat descobreix que ja ha consumit vuit de les nou vides que té, per això comença un viatge per recuperar totes les que ha perdut. 

És una pel·lícula d’aventures molt entretinguda, i no necessàriament només per a la canalla, perquè el gat és entremaliat i té diverses sortides enginyoses. 

El doblador és Antonio Banderas; si no ho hagués llegit no ho hauria endevinat pas.

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma PrimeVideo)

(A Youtube es pot veure sencera amb doblatge sudamericà)

*    *    *

Els dos gats perses estaven fets una bola sobre el sofà de cretona arnat i no es van moure.

Margarida Aritzeta (La maleta sarda, 2010)

IL·LUMINATS

Un cop a l’any o potser dos, el meu pare s’enfilava en una escala per netejar els llums de casa, que també fou la casa dels seus pares. 

A la seva habitació hi havia un gran llum amb llàgrimes i calia netejar-les una a una perquè no hi havia robots ni ladyvaps que amb una bufada netegessin el que hi havia al davant. 

De tant en tant queia una llàgrima i el pare la recol·locava amb filferro si no s’havia trencat. Era el llum regal del seu casament. A casa meva, la neteja sempre havia passat davant de tot. Ara aquests tipus de llums guarneixen restaurants o botigues modernes, però en el moment de desmuntar el pis, el fet d’haver de netejar tanta llàgrima em va fer tirar enrere, i el vaig deixar penjat allà on havia estat sempre. Després dels llums de llàgrimes van venir els llums de línies rectes i més simples. Després em vaig penedir d'haver-lo abandonat.

En català hem de distingir les paraules el llum i la llum. El primer es refereix a l’aparell, el llum de llàgrimes, per exemple, el llum de la tauleta de nit, el llum del menjador... L’altre es refereix a la llum que projecta la bombeta. No podem encendre la llum, en tot cas, hem d’encendre el llum. Direm, per tant, el llum de la cuina fa la llum groga.

Llum, del llatí lumen-inis, significa cos que emet llum, tot i que en altres llengües romàniques també intervé el derivat de lux-lucis, que significava claror. Per això, en castellà, gallec i portuguès, luz; en francès, lumière; en italià, luce.

La paraula llatina lumine comença per ela, però llum per ela doble. Aquest canvi, molt important en l’evolució del català, s’anomena palatalització. Aquestes paraules es consideren patrimonials, perquè parteixen del llatí vulgar, el nostre origen lingüístic, i han evolucionat fins avui. 

Per cert, el llum ni s’obre ni es tanca, en tot cas, s’encén i s’apaga!

Una altra cosa és estar com un llum, que darrerament anem servits. Ja no sé si ens prenen per beneits o en realitat ho som, perquè les polítiques que estan fent ens haurien de fer moure una mica més.  

🎦   LA GUERRA DELS CORRENTS (The Current War), d’Alfonso Gómez-Rejon

EUA, 2017

Thomas Edison i George Westinghouse, a finals del segle XIX, competeixen per crear un sistema d’electricitat que es pugui comercialitzar a tot Amèrica, fet que es coneix com la guerra dels corrents, una rivalitat pel control del mercat i de la distribució d’energia. 

D’aquest tipus de pel·lícules ara se’n diuen biopics, però no són res més que pel·lícules biogràfiques. Són interessants perquè donen a conèixer una mica la crònica de fets importants de la nostra història, tot i que evidentment novel·lades i amb tots els afegits que vulgueu. És notable per conèixer una mica millor d’on prové, en aquest cas, l’electricitat que avui, que ja és imprescindible, ens venen tan cara!

TRÀILER 

(Si voleu, feu una cerca de la pel·lícula a Google. Aneu a la dreta de la pantalla i us indicarà en quines plataformes la podeu veure). 

Tot succeeix sota els mateixos astres

perquè els àtoms, la llum i l'energia

només són somnis de la geometria. 

 

Joan Margarit (Llum de pluja, 1987)

 

BEU VI BO DE VALLS

Valls (Alt Camp)

Al Camp de Tarragona diferenciem encara el so de la /b/ i el de la /v/. Per fer-ne la prova, pronuncieu dues paraules que comencin per aquestes lletres i fixeu-vos en la posició dels llavis. La primera, bilabial, la pronunciem ajuntant els llavis. La segona, fricativa, la pronunciem enganxant les dents de dalt amb el llavi inferior. Ara bé, tot i que la posició és significativa, el so que es produeix és tan semblant, que la diferència gairebé és imperceptible. Certament algunes persones encara fan ben notable el so, però les generacions més joves no. I els sons són irrecuperables. Es tracta d’una variació fonològica de la llengua, produïda pel betacisme, que és la confusió entre /b/ i /v/, a favor de la primera.

Per bé que en la majoria del territori es pronuncien igual els mots baca i vaca, els del sud i Balears de moment resistim, però no trigarem gaire a lapidar la diferència! 

És curiós perquè una 'anomalia' s'ha convertit en una 'normalitat'. El betacisme és la pronúncia més general, mentre que la diferenciada esdevé residual. El fonema /v/ està en perill d'extinció i les properes generacions ja no el distingiran. 

En llatí existien els dos sons, per bé que la /v/ es pronunciava com una /u/.

I això només passa al català? Naturalment que no!

Arran de la forta immigració algeriana i marroquina que ha tingut França al llarg de la història s’han produït canvis fonològics en algunes consonants del francès, per exemple, s'aspiren consonants inicials que el francès no tenia.  

El castellà té el seseo (corasón per corazón), o el ceceo (perzóna per persona), i el ieisme (poyo per pollo), com a variacions més importants. També hi ha ieisme en una part de Catalunya: abeia, fuia per abella, fulla. El castellà dels argentins diu shuvia per lluvia; cabasho per caballo. I així una llarga llista d’alteracions que amb més o menys rapidesa van canviant les fesomies lingüístiques.

El problema rau en la fortalesa de les llengües. Les fortes resisteixen tots els embats, totes les envestides naturals o forçades, totes les agressions vinguin d’on vinguin... les febles no.

🎦   EL COLOR DE LES PARAULES (La couleur des mots), de Philippe Blasband

Bèlgica, 2005

Basada en la vida d’una dona que pateix disfàsia, un trastorn del llenguatge oral que consisteix en la falta de coordinació de les paraules, una barrera lingüística que li complica la vida professional i privada. 

Pel·lícula discreta que entre altres coses serveix per mostrar-nos la realitat d’una malaltia molt dura relacionada amb el llenguatge, sense fer-ne un drama. 

TRÀILER

Si no fóra per aquell ceceo característic de Ramonet, que encara conservava Don Ramon, ningú diria que eren una mateixa persona el fill de la viuda i el cèlebre predicador!

Bernat Morales (Idilis llevantins, 1910)