DOCTE DOCTOR

 

A mitjan segle passat, quan estàvem malalts venia el metge a casa. Nosaltres teníem el doctor Mallafrè, que era tota una institució a Tarragona. Crec recordar que venia per la Seguretat Social, aleshores ‘el Seguro’. Quan jo estava malalta, molt sovint sobretot per les angines, li trucaven i al cap d’unes hores venia.  

Era tot un cerimonial. Calia canviar els llençols del llit i posar-ne uns de nets, col·locar una vànova que només sortia de l'armari en honor al metge, portar una cullera de sopa de la cuina perquè em mirés les angines, preparar una tovallola al lavabo perquè es rentés les mans, una ampolla de colònia per si se’n volia posar, endreçar bé la meva cambra i esperar...

Els de casa el tractaven com un sant dels altars. Sí senyor doctor –repetien a cada indicació del bon home, i l’acomiadaven amb reverències, com a un ministre.  

El doctor em receptava oli de fetge de bacallà, que tenia molt mal gust, i jo me’l prenia a contracor maleint el pobre home que m’havia fet la recepta. També Lacteol, que devia ser pels mals de panxa. De tant en tant, també queia un cataplasma. Era el cataplasma del Dr. Llenas, però tothom en deia cataplasma llena, com si n’hi hagués de buides. Recordo que es feien servir per curar les cremades, els grans o les contusions. Col·locar-me-la també devia ser un bon cerimonial.  

L’home havia receptat als avis el Linimento Sloan, els pegats Sor Virginia, purgants, tònics i reconstituents a dojo, però sobretot, Optalidons, un analgèsic pel mal de cap o de queixal, que el pare prenia cada dia sens falta, i que anys més tard van prohibir perquè contenia un barbitúric que generava addicció.

Segur que en coneixeu molts més, però recordo molt especialment la tableta Okal: Hola, ¿que tal? Yo bien con Okal!

No em vull oblidar dels laxants i les lavatives, sobretot el Laxan Busto, que eren un martiri, un suplici, una tortura, un turment. Només alleujat molt més endavant per la música de Lax'n'Busto. 

🎦   DOCTOR ZHIVAGO, de David Lean

EUA, 1965 (5 Òscars, 5 Globus d’Or, premis BAFTA, Cannes, etc)

Després de la Revolució Russa (1917), un home lluita per sobreviure a la guerra civil. És Zhivago, un poeta i cirurgià, que està casat, però enamorat d’una altra dona. 

Una pel·lícula de culte, un clàssic, una bona superproducció. El centre de la pel·lícula és la història d’amor, que està situada en la Revolució Russa, però també podria estar-ho en un altre lloc del món. Cal veure-la, és important en la història del cinema. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a Filmin, Movistar i Tivify, a part d’altres de pagament.)

Va trobar estrany que la fal·lera
extrema del doctor el deixés
tan fred, a ell, tan ple d'excés;
a ell, que no tenia espera. 

Salvador Oliva (Fugitius, 1994)

 

 

CAL·LIGRAMES

Joan Salvat Papasseit, publicat al llibre L'irradiador del port i les gavines (1921) 

 

Els cal·ligrames són poemes amb formes. Adopten l’aspecte de l’objecte o de la idea o de la imatge de què estan parlant. 

Particularment, m’agraden els de Joan Salvat Papasseit, que va morir el 1924, just ara fa cent anys, motiu pel qual se li dediquen articles, conferències, llibres i exposicions. Els seus avis paterns procedien de la meva zona, nascuts entre Reus i la Selva del Camp. 

Va morir molt jove, als 30 anys, i va passar gairebé tota la seva vida malalt, de tuberculosi, malaltia que en aquell temps era difícil de curar. Poeta barceloní d’avantguarda, en català, anarquista, separatista i absolutament autodidacte. En part, el coneixem bé gràcies als cantants que han musicat la seva poesia. 

Cal·ligrama és una paraula que ens arriba del francès calligramme, però que té un origen grec, i significa escriptura bonica. De la mateixa arrel grega tenim la cal·ligrafia, que vol dir més o menys el mateix, escriure de forma bonica. Existeixen des de molt antic, però es van fer famosos els de Guillaume Apollinaire, poeta francès que va introduir aquestes formes poètiques a principis del segle XX i que més endavant ha estat seguit per molts altres poetes, com per exemple, Joan Brossa, al qual ja relacionem amb la poesia visual. Eren poetes trencadors, que cercaven la innovació, o fins i tot la ruptura amb tot el que s’havia escrit fins aleshores. 

El que no sabia ni deuria sospitar Joan Salvat era que al segle XXI faríem cal·ligrames amb ordinador. Un dels programes pioners va ser wordle, que feia núvols de paraules, però n’han sortit d’altres que fan funcions similars. Són programes que transformen el text en imatges, en línies, o en contorns. I el que no sospitàvem ni nosaltres és que ara, amb la IA (intel·ligència artificial) donaríem ordres a un programa perquè fes tot allò que ens vingui de gust, del dret i del revés. 

Jo encara recordo la cal·ligrafia que ens feien fer en aquells quaderns escolars i les taques de tinta que queien damunt les lletres quan posàvem massa tinta al plomí, aleshores plumilla! 😃

🎦   EL LADRÓN DE PALABRAS (The Words), de Brian Klugman i Lee Sternthal

EUA, 2012

Un escriptor publica com a seva una novel.la d’un home que va escriure-la durant la seva joventut a París, enmig de la Segona Guerra Mundial.

És un bon guió i una bona història, diferent. Si bé ha tingut crítiques de tots colors, està ben interpretada i explica un relat que conté una història dins la història, original, que et deixa un bon regust de cinema. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Movistar)

Salut monde dont je suis la langue éloquente que sa bouche Ô Paris tire et tirera toujours aux allemands

Guillaume Apollinaire (Calligrammes, Poèmes de la paix et de la guerre 1913-1916)

INUNDATS

Aquests darrers dies, escoltant la ràdio sobre les notícies de les inundacions al País Valencià, he sentit que algú deia: Els rius, de tant en tant, ensenyen les escriptures. 

És una delicada manera de dir que els rius no entenen de propietats, ni de límits, ni de persones. Els rius s’emporten tot el que hi ha al seu lloc natural sense tenir en compte res ni ningú. És el seu territori i els humans ens som els okupes!

El meu padrí em va dir un cop: jo he vist passar una barca pel carrer. I, naturalment, jo me’n reia: No pots haver vist passar una barca per aquí! 

Els avis vivien al carrer Smith de Tarragona, carrer proper al carrer Reial, al port i al Serrallo. Efectivament, les inundacions de 1930 a Tarragona van deixar víctimes mortals i desapareguts, destruccions d’edificis i de naus industrials. Els diaris de l'època diuen que la gent es va indignar perquè les autoritats no havien previst l’avinguda d’aigua. I també diuen els diaris que pel carrer Reial s’hi podia circular amb barca, i que les persones que vivien als carrers adjacents demanaven auxili des dels balcons. 

Han passat gairebé 100 anys i la gent continua indignada amb les autoritats. Ara que tenim tants recursos, tants estudiosos de Meteorologia i de Física, ara que tenim la intel·ligència artificial i tots els mitjans tecnològics a les nostres mans, la gent continua emprenyada amb les autoritats perquè no han fet bé la seva feina. 

El riu Francolí, a Tarragona, es comporta com un rierol. Gairebé no hi passa aigua, i tant és així que fa uns anys quan hi anava a treballar, molta gent travessàvem el riu amb cotxe per evitar els embussos i molts cops ni es mullaven les rodes. Però un dia el vaig veure enfadat. Era l’octubre de 1994, ara fa 30 anys, un cumulonimbus de gran potència va provocar una riuada que va causar grans inundacions i víctimes mortals. El riu baixava per tota l’amplitud de la llera, a gran velocitat i emportant-s’ho tot, com un monstre color de fang. 

Sap greu que la intel·ligència humana no sigui capaç d’aprendre dels seus errors. 

🎦   L’IMPOSSIBLE (Lo imposible), de J.A. Bayona

Espanya, 2012 (5 premis Goya i moltes altres nominacions)

Mentre una família és de vacances a Tailàndia, un gran tsunami destrossa l’hotel i gran part de la costa del sud-est asiàtic. 

A una setmana de l’estrena es va convertir en la pel·lícula espanyola amb més recaptació de la història. Hi va haver molts tipus de crítiques. D’una banda, els qui es van quedar bocabadats davant la història de supervivència magníficament dirigida i, de l’altra, els qui no s’emocionen per molta música i desgràcies que vegin. 

La pel·lícula explica una història familiar, de gent bastant corrent que arriba a un hotel amb poca informació sobre la naturalesa del lloc on és. 

Hi ha molts efectes especials però, la pel·li té la virtut que no tens la sensació que n’hi hagi. Sembla natural, com si s’hagués rodat exactament dins d’un tsunami, i per això t’enganxa tant. 

TRÀILER  (En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Netflix)

Al meu país la pluja no sap ploure

O plou poc o plou massa

Si plou poc és la sequera

Si plou massa és la catàstrofe

Qui portarà la pluja a escola?

Qui li dirà com s'ha de ploure?

Al meu país la pluja no sap ploure

Raimon (Al meu país, la pluja, 1984)

FOTO, FOTO!

 

Els antics deixaven l’empremta en la pintura o en l’escultura per rememorar fets i històries, però a partir del segle XVI, la càmera obscura va començar a definir-se per plasmar la realitat. Les càmeres van avançar en tecnologia fins a arribar a la fotografia que tenim avui. De fet, la història més recent comença a principis del XIX amb Nicéphore Niepce, que va obtenir les primeres fotografies. 

Haurien pogut inventar-se un mot, però van cercar l’autoritat dels savis grecs i van anomenar el nou invent amb les paraules photós, que vol dir llum, i graphe, que vol dir escriptura, és a dir, dibuixant la llum... fotografia. 

A casa meva teníem la màquina de retratar del meu pare i hi posàvem un rodet de 36 exposicions. En acabar el viatge o l’excursió o la visita tindríem almenys 36 fotografies ben fetes o mal fetes, que no podien arreglar-se ni amb filtres ni amb res, només es podien portar a cal retratista perquè les positivés en paper fotogràfic. Després les col·locaríem a l’àlbum de fotos. Sempre era una sorpresa: com hauran quedat les fotos? 

Ara per cada sortida o excursió fem centenars de fotografies que col·loquem en una carpeta digital a l’ordinador. A vegades ni ens les mirem. Es queden allí, atrapades. I si som molts fent fotos ens les passem i tenim els centenars de fotos multiplicats per cada fotògraf, la majoria des del mateix angle, gairebé iguals. I allí es queden, atrapades. Potser farem un àlbum digital o potser al cap d’un temps n’esborrarem la meitat o les posarem en una memòria externa perquè visquin digitalitzades per ‘sempre’.

L’emprenedor Niepce ni s’ho podria imaginar que ara faríem fotos tan banalment. Fer la primera foto de la història al terrat de casa seva li va costar 8 hores d’exposició amb la càmera. 

Quants cops les 36 fotos sortien velades... o fosques... o bellugades... o en blanc... Ara Google fotos ens ajuda a desar-les i no perdre-les! Què faríem sense Google, pobres de nosaltres, amb tantes fotos com fem!

🎦   ELS MOMENTS ETERNS DE MARIA LARSSONS (Maria Larssons eviga ögonblick (Everlasting Moments), de Jan Troell

Suècia, 2008 (Premis Guldbagge de Suècia. Premis Festival de Seminci de Valladolid)

Suècia el 1900. Una jove treballadora guanya una càmera fotogràfica en un concurs, i coneix un fotògraf que li ensenyarà a veure el món a través de la càmera. 

La pel·lícula va tenir molt bona acollida i uns quants premis. És la història d’una dona que descobreix un món alternatiu a la seva rutina diària de marit i fills, amb bona proporció de drama d’època sobre relacions familiars. 

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Netflix)

I, així, els dos retrats que conservava de Pauline d'aquella època oferien només l'estampa d'una noia en flor, un rostre deliciós, d'oval arrodonit i galtes vellutades, uns llavis que el color sèpia de la fotografia no gosava esmorteir.

Maria-Mercè Marçal (La passió segons Renée Vivien, 1994)

ANEM AL SÚPER!

 

Inicialment, súper és un simple prefix llatí que significa ‘sobre’ o ‘en excés’. Per això tenim superpotències i avions supersònics! També serveix per expressar que una cosa és molt bona o que ens agrada molt i aquí és on el súper ha guanyat moltíssim terreny, perquè ara tot és superbonic, supergran, superinteressant, superguai. Aquest prefix servia per donar un caràcter positiu, perquè és bonic dir que hem tingut una superfesta, però el prefix, que és una partícula que es posa al davant d’un adjectiu o d’un nom, no en va tenir prou amb aquesta funció tan pobra, així que es va dedicar a substituir tot allò que era ‘molt bo i molt dolent’, per això ara ens trobem que tot és superfastigós, és un superdesastre, és una superdesgràcia, etc. Aquest nou significat encara no el tenim acceptat, però com que qui no corre vola, aviat ens apareixerà al diccionari. 

I encara més, també funciona com a adverbi, és a dir, quan modifica un verb. I aquesta sí que és una fórmula molt nova: la iaia s’ho ha passat súper!

A partir del prefix súper tenim les paraules superior, superar, superfície... i, naturalment, supermercat, que són aquests establiments que s’han menjat les botigues de barri, que disposen de grans espais perquè puguem triar i remenar tot un seguit de productes envasats que només produeixen plàstics. Cal tornar als mercats, mercat sense el súper al davant, i tornar a comprar tres unces de pernil dolç –tal com deia la iaia- i que equivalien a 100 g, o bé mitja lliura, que n’eren 200; o un manat de cebes, que n’eren unes quantes sense saber quantes n’eren!

No us penseu pas que jo no vagi al súper! Som pecadors i caiem en les temptacions!

🎦   SUPERMAN, de Richard Donner

EUA, 1978 (Premi Oscar als efectes visuals i moltes nominacions a premis). 

Basada en un còmic de Joe Shuster i Jerry Siegel

Un nounat d’una galàxia llunyana és enviat a l’espai a causa de la imminent destrucció del seu planeta. La nau aterra a la Terra i uns grangers adopten el nen. Quan és gran i se’n va a la ciutat farà servir els seus poders màgics per lluitar contra el mal.

El repartiment del primer Superman és de luxe. 

És un tipus de ciència-ficció que va fer forat en les nostres ments adolescents dels anys 70. Recordem les pel·lícules de Superman amb un somriure, malgrat que actualment estan molt superades quant a la posada en escena i efectes especials.

TRÀILER

 

Al supermercat

venen sabates de plàstic.

"Pagui'n dos i emporti-se'n tres."

Rega-li-les al seu millor enemic, estimada veïna!

Faci'l caminar

amb mitjons de farina.

Dolors Miquel (Heavy Mikel, 2018)

 

BOOM!

Boom és una paraula catalana en el sentit que ja és al diccionari normatiu, però en realitat és un anglicisme, i significa un increment fort i sobtat, però també vol dir fer un soroll profund i buit. 

Nosaltres potser en diríem creixement, alça, pujada... o potser paf, patam, bum! 

Sigui com sigui, els acadèmics l’han afegit al llibre de les paraules perquè la puguem utilitzar amb tota tranquil·litat. 

Els qui vam néixer entre 1946 i 1964 som els nens de les postguerres; de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial. Acabades les guerres i després de tanta mortaldat, es van tornar a engendrar criatures i tantes en van néixer que de la iniciativa se’n diu baby boom, que és com dir increment anormal de la natalitat, i dels nens resultants, boomers. Tots els nascuts en aquest període som boomers, tot i que aquest derivat encara no disposa de la llicència per entrar a la llengua. 

Soc, doncs, una boomer! I com la majoria de boomers tinc dos fills millennials o generació Y, que són els nascuts als 80 i representen els qui han conegut les noves tecnologies digitals, i quatre nets de la generació Alfa, perquè és la primera generació que neix completament dins el segle XXI. Pel mig hi ha la generació Z o centennials, que són els que han nascut amb el mòbil sota el braç i enredats entre les xarxes socials. 

Després dels Alfa deurà venir la generació Beta, després la Gamma, la Delta i anar fent... tornant als orígens grecs de la civilització. Quan arribin a l’Omega deurà caure el sol, i consideraran el canvi climàtic que ara patim com un fet de fireta. 

Estem etiquetats i ben etiquetats. Ara bé, cal dir que les dates entre una generació i l’altra no són precises ni extremadament consensuades i que hi ha investigadors que situen les generacions anys amunt anys avall, segons la demografia i el territori.

El general Bum-Bum, quan se’n va a la guerra, damunt del seu cavall fa tremolar la terra... -cantàvem quan érem petits!

🎦   BABY BOOM (traduïda als cinemes com a Baby, tu vales mucho), de Charles Shyer

EUA, 1987 (Unes quantes nominacions)

Basada en una història real. Una executiva d’una empresa important rep com a herència una nena. 

És una comèdia en estar pur. És el millor paper que li poden donar a la Diane Keaton. És d’aquelles pel·lis americanes que van bé per passar l’estona, sense més ambicions. 

TRÀILER (En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Filmin)

Són els anys de l'anomenat boom turístic, el règim franquista es renta la cara amb bitllets de dòlar que arriben dels Estats Units i tota Europa sembla oblidar les vergonyes del feixisme que fins fa quatre dies beneïa el Caudillo a canvi d'una estona de sol i vent.

Sebastià Portell (Antònia Vicens, 2020)

BURJASSOT

 

Burjassot, cap a 1900

El meu rebesavi, Pasqual Castillo Medina, era de Burjassot (Horta Nord, València).

Burjassoter, doncs, com Vicent Andrés Estellés, el poeta que tant he sentit musicar i recitar, de qui enguany es commemoren els 100 anys del seu naixement. 

El meu rebesavi va néixer en el primer terç de segle XIX i Estellés en el primer terç del XX. No es devien conèixer, evidentment, però sí que devien compartir carrers, carreteres i places, espais, pedres i terra. 

Els seus descendents van anar cap a València i s’esborrà la presència de Burjassot en les seves vides. El seu net, el meu iaio Paco, de València va anar a treballar cap al nord, i s’instal·là a Tarragona, on van formar la família. 

Avui, Burjassot ben bé forma part de l’àrea metropolitana de València, però aleshores era un petit poblet valencià, envoltat de conreus. Els pobles dels meus avantpassats valencians rondaven per aquesta àrea: Torrent, Manises, Morvedre, Benimàmet, Aldaia...  

I per què no parle com ells? Per què s’ha perdut a la meua família eixe parlar valencià? No recorde la veu del iaio ni m’imagine el to i la forma de les seues paraules. Què donaria per vore’l un cop més... li preguntaria tantes coses! 

De Vicent Andrés Estellés en sé més de coses, més detalls de la vida i de l’obra, molt més que de la vida d’aquests ancestres que si ara aixequessin el cap veurien com per la seva vila de Burjassot passa la línia 1 de Metrovalència. 

De sorpresa en sorpresa, acabo de descobrir que Guillem Agulló, jove militant de moviments independentistes d’esquerres que va ser assassinat d’una ganivetada, també era de Burjassot. 

🎦   LA MORT DE GUILLEM de Carlos Marqués-Marcet

València, 2020 m (XIII Premis Gaudí)

L'11 d’abril de 1993 un grup d’extrema dreta va assassinar Guillem Agulló, de 18 anys, d’una punyalada al cor. Un judici paral·lel criminalitza la víctima. Advocats i mitjans de comunicació ho redueixen tot a una baralla de nois i el presenten com un jove violent. 

Realment la pel·lícula et fa pensar quantes coses se’ns escapen d’aquests judicis mediàtics i d’aquesta mena de justícia que tenim. Ara com ara encara no se n’ha tret l’entrellat.

Pel·lícula SENCERA

 (...)  Després

tancareu el taüt. No vull que em vegen.

A l’hora justa vull que a Burjassot,

a la parròquia on em batejaren,

toquen a mort. M’agradaria, encara,

que alguna dona del meu poble isqués

al carrer, inquirint: “¿Que qui s’ha mort?”

I que li donen una breu notícia:

“És el fill del forner, que feia versos.”

Més cultament encara: “El nét major

de Nadalet.” Poseu-me les ulleres.

Vicent Andrés Estellés (El gran foc dels garbons, 1999)

 

MAREDEDEUS

 

Mare de Déu de Núria

Les marededeus van atrafegades aquest mes de setembre. Els uns els demanen pluja, aigua per l’amor de Déu, ruixats i tempestes, que l’emplenin els pantans, xàfecs i aiguats per tot el territori...

Uns altres els demanen que plogui, però que no faci mal. Que el xàfec no destrueixi res, que no entri aigua a les cases, que els ruixats no siguin molt potents, que no hi hagi mànegues perilloses, que no es desbordin els rius, que els canals no se sobreïxin, que les rieres facin bondat... 

I també hi ha els qui volen que plogui, però no per festa major, que no haguem de suspendre els actes, que les mulasses no es mullin, que els seguicis festius no rellisquin amb les llambordes humides i que el foc dels diables no s’apagui... 

Una altra feina deuen tenir les marededeus enfilades a les ermites. Les súpliques i pregàries tenen tants condicionants que ja és normal que no en facin cas i passin dels precs i de les cançons. 

S’entén per marededeu les imatges escultòriques que hi ha a les esglésies, ermites, en altres llocs de culte o bé fins i tot les que es troben a les cases particulars. 

La tradició catalana és anomenar Mare de Déu, com ara Mare de Déu del Carme, de Montserrat, de la Mercè, de Misericòrdia, etc. En canvi, és més de tradició castellana anomenar Virgen del Rocío, per exemple, per bé que la paraula Verge de... també existeix en català i s’utilitza. 

I mai plou a gust de tothom. 

🎦   EL MIRACLE DE LOURDES (Lourdes), de Jessica Hausner

Àustria, 2009 (Premis al Festival de Venècia, Festival de Sevilla, Festival de Varsòvia, Premis del Cinema Europeu, etc.)

Una dona discapacitada i en cadira de rodes viatja a Lourdes. Un dia es desperta i està curada. Sembla un miracle. 

La pel·lícula tracta de la fe amb la Mare de Déu de Lourdes des d’un punt de vista objectiu. És un viatge d’un grup de peregrins i tracta de les curacions miraculoses. La pel·lícula és interessant més que res perquè no pren partit i no es posiciona, només deixa veure la realitat de les enveges entre els qui ja s’han guarit i els qui hauran d’esperar una altra peregrinació. 

TRÀILER

 

No costaria gaire pensar que hi ha unes nimfes coronades de roses dansant entre els xiprers

o una noia pagesa que porta flors silvestres

—pèsols d'olor, blauets, xuclamel, gladioles— a la marededeu de dins de la capella.

 

Narcís Comadira (Lent, 2012)

BON PROFIT!

Ara mateix no sé ben bé si els joves encara diuen: Bon profit! Més aviat diria que és una expressió que comença a desfilar, una més de les que ens abandonaran per no tornar. El mateix li deu passar a l’expressió que vagi de gust... i similars. Són expressions que els joves entenen, però no estic segura que les transmetin. I si no ho fan, deixaran d’existir. 

Profit ve del llatí profĕctum, que volia dir pro+fer, és a dir, avançar, progressar, i tant és donar profit com treure’n. A partir d’aquí es va formar el verb aprofitar, que té força semblança amb els equivalents en les llengües romàniques veïnes: profiter en francès, aprovechar en castellà, approfittare en italià, aproveitar en portuguès... de manera que amb més o menys coincidència de significat hem partit tots del profĕctum. 

Jo no sé vosaltres, però a casa meva no ha existit mai la cuina d’aprofitament, senzillament perquè no ha sobrat mai res digne d’aprofitar. Quan tenia els fills a casa acostumaven a fer reverències davant la nevera oberta, a la cacera de qualsevol bocí de qualsevol cosa. Així que ho vaig tenir difícil per fer aquest tipus de cuina. Els canelons es poden fer de les sobres de Nadal, sempre que per Nadal sobri alguna cosa! 

El profit és el benefici que se’n treu d’una cosa. Quan fa mal profit és que no dona beneficis o fa més mal que bé. El bon profit és una fórmula, una convenció social més que no pas lingüística. És una manera de saludar els que mengen o bé els que ja han acabat de menjar, com si els desitgéssim que els aliments siguin bons per a la seva salut. 

Però si diem bon profit li faci, irònicament estem dient que no els envegem gens. 

Ara en diem ‘reciclar’, però abans ‘aprofitàvem’. 

Darrerament ha ressuscitat la locució llatina carpe diem, que va escriure Horaci: Carpe diem, quam minimum credula postero = aprofita el dia, i confia una mica en futur. 

Aprofita el dia i, per tant, aprofita el moment, aprofita el temps i no el malgastis. Quanta raó l'Horaci, i que ràpid que passa aquest temps!

🎦   UN DIA BEN APROFITAT (Une journée bien remplie), de Jean-Louis Trintignant

França, 1973 

Un pare decideix matar els nou membres del jurat que van condemnar a mort el seu fill. 

Una comèdia negra amb bon guió i amb història ben trobada. L’estil Trintignant si més no et confia una pel·lícula diferent a les comercials a què estem acostumats.  

TRÀILER

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Netflix)

M'adon que, llevat de quatre, les he vist totes i em sorprenc de la quantitat de coses que un arriba a fer si sap aprofitar el seu temps.

Ponç Pons (El rastre blau de les formigues, 2014)

UNES OLIVETES

 

Istanbul, basar de les espècies

Tinc un amic a qui agraden les olives de tal manera que s’alimentaria d’olives i de res més. Quan té al davant un bufet se li’n va la vista a qualsevol cosa rodona que es pugui assemblar a una oliva. I si no n’hi ha, ja sap que és un menjar que no li farà prou profit. No és difícil, doncs, complaure'l, només cal proveir-lo d’un grapat d’olives de la classe que sigui davant seu. 

I és que amb la gran quantitat d’olives que hi ha ara, em costa recordar quines menjàvem a casa, tret de les arbequines, les aragoneses i les sevillanes. I, naturalment les farcides d’anxova que es van posar de moda fa molts anys i que no han deixat de produir-ne. Les olives farcides eren tota la tapa a què podíem aspirar quan érem petits i, en tot cas, quatre patates de xurrero, però res més apareixia a les taules habituals els dies assenyalats. Les llaunes de musclos o d’escopinyes i la varietat de tapes i pintxos actuals no poden comparar-se amb la nostra quotidianitat dels anys 60. 

El nostre vermut, que és així com en diem al pica-pica que precedeix el dinar de diumenge, era molt reduït, però les olives farcides sempre hi eren. 

Les olives ens arriben del llatí olīva, que ve d’olĕum (oli). La gran majoria de llengües romàniques han seguit el model llatí: italià, oliva; francès: olive. En castellà, tot i que també tenen les paraules oliva, olivos, olivar, olivarero... denominen el fruit aceituna, que prové de l’àrab zaytūnah. En portuguès: azeitona i oliva.

Les olives no són un plat principal, sempre són un afegit, una decoració, un matar la gana o entretenir-la, però certament són molt nostres, perquè des de fa més de sis mil anys que es conreen. En podem trobar fàcilment als mercats de tota la conca mediterrània, on els paradistes ens mostren olives amanides amb els gustos propis de cada lloc. 

 

🎦   EL OLIVO, d’Icíar Bollaín

Espanya, 2016 (4 premis Goya i unes quantes nominacions)

Una història a la recerca d’un arbre familiar, un arbre mil·lenari que una família es va veure obligada a vendre. 

La pel·lícula tracta de les arrels familiars i dels sentiments. És una història basada en un arbre, com ho podria ser sobre qualsevol altre objecte, però en aquest cas és sobre un arbre que va ser important per a la família. Pel·lícula força equilibrada, que sap explicar una història, encara que no tingui un final sorprenent, sinó previsible. 

TRÀILER

Andaluces de Jaén,

aceituneros altivos,

decidme en el alma: ¿quién,

quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,

ni el dinero, ni el señor,

sino la tierra callada,

el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura

y a los planetas unidos,

los tres dieron la hermosura

de los troncos retorcidos.

Miguel Hernández (Andaluces de Jaén, 1937)

Un clàssic, que segurament recordareu en la veu de Paco Ibàñez

 

NEBOTS I NEBODES

(Ciutat del Vaticà)

Nepotisme és una paraula de moda, que significa fer favors als parents i amics. No és un mot nou, però és veritat que darrerament se sent més que no pas abans. Això no vol dir que no existís, però no en dèiem així. De sempre s’ha utilitzat el barbarisme enxufat, o bé endollat si es filava més prim. 

No hi ha dia que no hi hagi una notícia relacionada amb aquesta paraula. Una cosa és guanyar unes oposicions i una altra de molt diferent que es col·loquin els parents a dit com ha passat no només en molts ajuntaments, sinó també en altres institucions. Aquesta mena d’abús de poder ve de lluny. 

En plena Edat mitjana alguns papes i bisbes catòlics tenien fills naturals, però com que no estava permès promocionar-los, els criaven com si fossin nebots. Com que el fill no podia ser bisbe, ho era el nebot. Els fills dels papes s’assignaven als seus germans o germanes, i per això esdevenien nebots. 

La paraula ve del llatí nepos-nepotis. Eren els nebots o els nets, paraula que continua dient-se igual en italià per a les dues categories familiars diferents: nipote. La paraula va arribar al francès neveu i al català nebot, però només referint-se al fill dels germans, no pas als nets, que té una altra etimologia. La branca romànica occidental ha derivat de sobrinus (de soror=germana), que volia dir fill de la germana, per això en castellà en diuen sobrino, en portuguès sobrinho, en gallec sobriño. 

Ara bé, hi ha un nepotisme que no ho és ben bé. És normal que una persona estudiï medicina si també ho fa fet el pare o la mare, de la mateixa manera que és habitual que els fills dels periodistes també ho siguin, els fills dels artistes de cine també circulin pels mateixos estudis o els fills dels lampistes agafin el mateix camí, ja traçat. Això és diferent, és el que s’ha viscut sempre a les cases i, si t’agrada, ho segueixes. El meu pare treballava en un despatx, i jo sempre havia volgut treballar amb papers. I és el que vaig fer!

El nepotisme és tota una altra cosa. És, des d’una posició de poder, afavorir els teus amics o parents, i com que de poder n’hi ha tant, i d’amics i parents encara més, estem en un món nepòtic a més no poder! 

🎦   WILDLIKE, de Frank Hall Green

EUA, 2013 (Va aconseguir diversos premis a festivals d’autor)

La neboda conviu amb el seu oncle en una casa rural d’Alaska. L’hi ha enviat la mare perquè és una adolescent problemàtica. 

Dins la categoria de drama, no és una gran pel·lícula, però cal destacar que és cinema independent i que només per veure els paisatges d’Alaska ja val la pena. 

TRÀILER 

El seu era un dels múltiples casos del nepotisme practicat aleshores amb tanta freqüència als Estats pontificis.

Miquel Pons i Povedano (El gran tour del pintor Calbó, 2016)

CARACAS

 

El meu avi matern, nascut a València, tenia tretze germans i una germana. No en vaig conèixer cap, però una de les cunyades va travessar l’Atlàntic i se’n va anar amb les dues filles a Caracas (Veneçuela), als anys 50. Ni sé per què, ni m’ho devien explicar!

La meva mare i les seves germanes s’escrivien llargues cartes amb les dues cosines, que ja es van casar a la ciutat. A poc a poc les cartes van anar minvant i el correu amb prou feines arribava per Nadal o per algun aniversari. I així és com vam deixar de tenir contacte amb Caracas, sense motiu, sense altra excusa que les feines quotidianes que feien passar els dies volant. 

Caracas és una ciutat que vèiem tan i tan llunyana i exòtica que ens feia estrany tenir-hi família. Ens agradava saber què hi feia la gent, com vivia, com era la ciutat... nosaltres que vivíem en un país tan gris en aquell temps. Avui la capital té més de tres milions d’habitants.

Elles parlaven el català de València, però es devia aigualir ben aviat. Certament, s’hi van integrar molt fàcilment i van aconseguir fer arrels en aquella terra que gairebé no sabíem situar en el mapa. 

Guardo alguns papers de la meva mare i fa poc que he descobert una carta i una adreça. Els he escrit. El més segur és que hagin canviat d’adreça o que ja hagin mort. És com una carambola. Si les trobo i em faciliten un telèfon podrem parlar per WhatsApp de tot allò que no ens hem dit durant cinquanta anys. Ni ens coneixem. 

Avui, Veneçuela és un país complicat. Acaben de convocar unes eleccions amb un resultat gens contrastat. Nicolás Maduro vol prohibir el WhatsApp i està frontalment en contra de les xarxes socials. 

Així que haurem tingut un goig sense alegria, com deien abans. 

🎦   SIMÓN, de Diego Vicentini

Veneçuela, 2023 (millor pel·lícula Heartland International Film Festival, i nominacions a Premis Goya i Platino del Cinema Iberoamericà).

El 2017, a Veneçuela, arran de les protestes, un jove líder d’estudiants fuig cap a Miami. Haurà de prendre la decisió de no tornar més al seu país o continuar lluitant amb els seus.

Fa servir material d’arxiu, sobretot de manifestacions, per il·lustrar la pel·lícula. Una història crua, dramàtica i molt emotiva. 

TRÀILER 

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a Netflix)

Yo diría que los niños necesitamos, como los barcos, de un muelle muy amplio y de unas aguas muy quietas y transparentes. 

Elizabeth Schön, Caracas, 1921-2007 (El abuelo, la cesta y el mar, 2005)

 

MECANOGRAFIANT

A 18 anys vaig començar a treballar a l’Administració Pública i la primera feina que vaig fer va ser mecanografiar un ciclostil, en una oficina petita i atapeïda, que depenia del Ministerio. 

Algú potser es preguntarà què és un ciclostil? Doncs és un instrument que es feia servir per fer còpies, perquè encara no teníem impressores. Una mena de multicopista que treballa per serigrafia. Escrivíem el text en un paper especial, allargassat, d’uns 40-45 cm, en una màquina d’escriure normal. Trèiem el rodet de tinta i així les palanques el perforaven. Després col·locàvem el paper en el rodet d’una màquina perquè s’impregnés de tinta i així s’imprimien totes les còpies necessàries. Es feia servir molt en les escoles i altres centres i, fins i tot, alguns escriptors van imprimir les seves obres d’aquesta manera. 

També va ser molt útil en èpoques clandestines, en què es necessitaven reforços impresos per repartir, tot i que també utilitzàvem la impremta casolana de silicona en una safata del forn. D’aquesta darrera, crec que encara en conservo la fórmula!

Disposàvem d’un líquid rosa, semblant a una pintura d’ungles, per si ens equivocàvem. Feia de tap i així podíem tornar-hi a escriure. 

Passat un temps va arribar la Xerox, la impressora! Que fins aleshores només era visible a les grans empreses. De mica en mica es van enretirar els ciclostils a millor vida i totes les oficines ja disposaven d’impressora. I jo que davant d’un ciclostil vaig pensar: quin gran invent!

El ciclostil permetia fer unes 40-50 còpies, per tant, si en necessitàvem més, calia tornar a escriure tot el text al paper especial i tornar a començar. 

Soc d’aquella generació que escriu a màquina sense mirar el teclat i, si el miro, m’equivoco. El meu pare, en canvi, se’l mirava i anava molt de pressa utilitzant només dos dits sobre el teclat. 

Molts anys després, quan em vaig jubilar, les noves màquines i els ordinadors ja no feien soroll. Ja no se sentia aquell tic-tic-tic repetitiu als despatxos. I d’impressores, en tenim gairebé a totes les cases.

M’adono que parlo de l’època de les cavernes. I és que en un segle hem avançat extraordinàriament en la tecnologia, no tant en altres coses. 

🎦   LA MECANÒGRAFA (Populaire), de Régis Roinsard

França, 2012 (alguna nominació a premis)

Ambientada el 1958. Una jove fa una entrevista de feina amb resultat desastrós, però té un do especial, pot mecanografiar a una gran velocitat. 

La definiria com a comedieta, res d’especial. Pel·lícula de diumenge a la tarda sense més pretensions. De tant en tant alguna comèdia banal per descansar de les grans temàtiques.

TRÀILER

(En el moment de publicar aquest apunt es pot veure a PrimeVideo)

La filla, que ha estudiat el comerç, treballarà en un despatx, de mecanògrafa, com milers de companyes seves a la gran ciutat.

Jordi Ventura i Subirats (Vida del treball a tallers i fàbriques, 1965)

NYIC-NYIC

 Comuna francesa situada en el departament de Somme, a l'Alta França.

La i grega prové, naturalment, de l’alfabet grec, i es va introduir a l’alfabet llatí com a lletra estrangera, precisament per poder transcriure paraules que venien d’aquella llengua. Realment, el seu nom és revelador del lloc d’origen, com també ho és la i llatina.

En català només trobarem la Y adossada a la N, en un dígraf, és a dir, en la unió de dues lletres que només tenen un so, com ara nyap, pany, lluny. I també la trobarem en alguns mots estrangers, com ara playback, royalty o whisky, que ja formen part del nostre diccionari. 

No té nom propi, cal dir-ne i grega, perquè conservem el seu origen, a diferència del castellà, per exemple, que l’anomena ye, i plural yes. 

És una lletra molt utilitzada en matemàtiques, en biologia, física i en àlgebra... perquè entre altres coses representa la segona incògnita d’una equació (la primera és la x), que ens va fer treballar de valent quan estudiàvem i és la culpable de molts maldecaps matemàtics escolars. 

El nostre so nasal palatal /ɲ/ ens permet col·locar la NY al davant, al mig o al darrere de les paraules. Indistintament, diem NYenyo, aNYada, paNY, sense cap problema, cosa que no totes les llengües poden fer, perquè no articulen aquest so al principi o al final de mot. És, doncs, una marca amb què ensopeguen els no catalanoparlants, senzillament perquè en la seva llengua no tenen aquest so inicial o final. 

Una de les paraules que més m’agraden és nyap, que vol dir cosa mal feta, però de bon rotllo, com diem ara. També tenim uns quants mots duplicats que fan la funció onomatopeica, és a dir, mots que imiten els sons naturals, com ara nyam-nyam, nyec-nyec, nyeu-nyeu, nyic-nyic, nyigo-nyigo, nyigui-nyogui... 

La i grega, doncs, ens ha portat bons anys, dissenys, enginys, guanys, companys, però també algun engany i algun altre parany, i si no us ho creieu, llegiu les notícies! 

🎦   TROIA, de Wolfgang Petersen

EUA, 2004 (Premis a diverses acadèmies, llevat de l’americana. Algunes nominacions.)

La història és senzilla: Paris, príncep de Troia, rapta la seva estimada Helena, casada amb Menelau, rei d’Esparta. Aquí comença la Guerra de Troia, que va durar uns 10 anys, en què es veuen enfrontats grecs i troians. Aquil·les, un heroi dels grecs, va participar activament en la Guerra, malgrat la vulnerabilitat del seu taló dret.

El guió, naturalment, està basat en l’esplèndida poesia d’Homer. Ara bé, de déus no n'apareixen, tot està filmat en un entorn absolutament humà. 

Tinc especial debilitat per les pel·lis de grecs i romans, així que Troia em va agradar! És un espectacle de llarga durada, amb impressionants vistes sobre el mar de Troia, amb grans efectes especials que donen bons resultats, sobretot en les grans batalles. Així que us la recomano, però... en pantalla gran, com ha de ser!

Ah!, i el cavall de Troia ens ha portat la paraula informàtica troià, que significa intrús, tal com van fer els grecs camuflats dins el cavall. 

TRÀILER 

(En el moment de publicar l’apunt es pot veure a la plataforma Max)

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.

Has d'arribar-hi, és el teu destí.

Però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys

i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Konstantinos Kavafis (Ítaca,1911, versió de Carles Riba)

L’AIGUA DEL CARME

 

L’Aigua del Carme no era un remei qualsevol. Era el remei! 

L’ampolleta típica i clàssica del medicament el podíem trobar en totes les farmacioles de les cases del segle XX o bé en els rebosts i armaris de cuina. 

Servia per als mals gastrointestinals, nerviosos, menstruals, reuma, mal de cap, també per l’estrès i, en realitat, per a tot allò que no tenia gaire remei. A casa meva n’eren flamants defensors de les bondats de l’Aigua, que anava minvant considerablement a l’hivern, amb els refredats i les grips. 

Estava elaborat amb plantes medicinals amb un bon percentatge d’alcohol. L’origen és antic, del segle XVII, i s’elaborava a França de la mà dels carmelites descalços. En aquell temps, a més dels mals que us he dit també ‘curava’ la histèria, els deliris, el temperament i coses així. A partir de 1911 es va comercialitzar a Tarragona, i la gent va agrair tenir el medicament miraculós tan a prop.  

El pare d’una amiga meva treballava a les oficines que hi havia a Tarragona, i això sempre m’ho va fer sentir proper, sense la distància que els carmelites imposaven, sobretot per la llegenda urbana que la fórmula era secretíssima i que la tenien tancada a pany i clau, més o menys com ara la fórmula de la Coca-cola. 

Als anys 60, no es veia malament que la canalla prengués alcohol de tant en tant: menjàvem llesques de pa amb vi i sucre per berenar, un raig de conyac dins la llet calenta abans d’anar a dormir si estàvem constipats, o una cullerada d’Aigua del Carme per qualsevol mal de panxa, nervis abans d’una prova, o malestar genèric. També recordo unes gotes d’Aigua en un terròs de sucre, per acabar d’arreglar-ho tot. 

A mi no em va agradar mai especialment, però hi havia qui buidava ràpidament les ampolletes amb qualsevol excusa malaltissa o bé es feia un cigaló amb el cafè diari. Cal dir que el resultat era molt més alegre que no pas els ibuprofens i els paracetamols actuals, i diria que encara se’n pot trobar!

🎦   DALLAS BUYERS CLUB, de Jean-Marc Vallee

EUA, 2013 (3 premis Oscar, 2 Globus d’Or, i uns quants reconeixements més)

Crítica que ja vaig fer a Facebook el 2014:

El tema principal és la recerca de tractaments alternatius a la medicina oficial dels malalts de SIDA, als anys 80, la lluita per la supervivència i els metges i les farmacèutiques que negocien amb la malaltia.

Està basada en un fet real. Destacable la interpretació de Matthew McConaughey, que ha aconseguit un Òscar al millor actor. 

TRÀILER (En el moment de publicar l’apunt es pot veure a Prime Video i Filmin)

 

Hom encengué foc ràpidament i començaren de pujar cap a dalt tasses d'aigua de marialluïsa amb una culleradeta d'aigua del Carme.

Josep Pla (Un senyor de Barcelona, 1951)