RATOLINS

Qui li havia de dir al ratolí que viuria sobre les taules de totes les cases, riques i pobres!

Tot va començar amb el ratolí anglès, el mouse, un dispositiu que es fa servir en els ordinadors per assenyalar el lloc de la pantalla on vols anar. 

Com que realment en tenia la forma, i tenia una cua que el recordava, l’equip que el desenvolupava li va donar el nom de mouse. Això era a finals dels 60. La informàtica quotidiana va arribar més tard a casa nostra i al començament també en dèiem mouse.

Aquest cop sí, hem tingut prou traça per donar-li el nom que li toca, ratolí, com també han fet en francès, souris o en portuguès, rato, o en castellà, ratón, però també hi ha llengües on el mouse s’hi ha quedat, com ara l’italià.

Això és també estalvi de mots. No cal fer-ne entrar més si ja en tenim prou. És a dir, si amb el mot ratolí podem designar dos conceptes diferents, ens estalviem l’entrada del mouse. 

Aquest és un exemple de com s’incorporen les accepcions dels mots. Ratolí, que etimològicament deriva de rata, té doncs, dos significats. El primer no desapareixerà mai, però, i el segon? Algun dia mourem els cursors amb els ulls, amb una ordre verbal, amb la imaginació o de qualsevol altra manera que inventin i el nostre ratolí pujarà a les golfes... i es trobarà amb els altres! 

🎦   RATATOUILLE, de Brad Bird

EUA, 2007

Pel·lícula d’animació. Va aconseguir l’Oscar al millor llargmetratge d’animació, a part de molts altres premis. 

Una rata vol arribar a ser un gran xef de la cuina francesa, malgrat les dificultats que això podria suposar a la família de les rates, i aconsegueix espai a les clavegueres, just sota d’un dels millors restaurants de París. 

Si us agrada el cinema d’animació, aquesta és una molt bona proposta. 

 

TRÀILER

Fugen de l'estrèpit tretze ratolins.

Del cau tornaran a l'oci.

Demà la partera contarà als veïns

que els ratolins trabucaren el cossi.

Jaume Bofill i Mates (Ofrena rural, 1926) 

CREUANT AMB CREUER

No som especialment addictes als creuers, però amb els amics havíem decidit fer-ne un el 2020, i la pandèmia ens el va anul·lar. Així que per aprofitar els avançaments, n'hem fet un creuant un bocinet de Mediterrània. 

Creuar significa bàsicament travessar passant d’un costat a l’altre, i un creuer, entre altres significats, és un viatge o passeig turístic a bord d’un vaixell. Ara bé, antigament, també s’entenia que el creuer era el qui duia la creu en una processó!

Sigui com sigui, deriva de creu, que no era altra cosa que un patíbul que consistia en un pal vertical travessat per un altre d’horitzontal, on morien els lligats o crucificats. Poca broma!

I amb el creuer travessem el mar o la mar, del llatí mare, del gènere neutre, per això en català, com també en altres llengües hi ha doble versió substantiva, per tant, tant és la mar Mediterrània com el mar Mediterrani. Així el van anomenar els romans, i significa al mig de la terra. De fet, els romans sempre van creure que eren el centre del món mundial i per això, també van batejar-lo com a mare nostrum, el nostre mar, perquè eren conscients que dominaven tots els pobles d’Europa, Asia i Africa que el banyaven. Per a ells era com l’estany de Banyoles, tot envoltat per terra romana. 

I aquí tenim MEDITERRANEO, una cançó de Joan Manuel Serrat, icona d’una època nostra. 

I em permetreu que publiqui l’apunt amb aquesta pel·li quan ja haurem arribat a terra... gràcies!

🎦   TITÀNIC, de James Cameron

EUA, 1997 (11 Oscars, 4 Globus d’Or, i molts premis més)

Un jove guanya un passatge per viatjar a Amèrica en el transatlàntic més gran del món. Allí coneix una jove de bona família. S’enamoren... mentre el vaixell xoca contra un iceberg. 

L’accident o desgràcia del Titànic ha tingut moltes versions cinematogràfiques, però potser aquesta, amb DiCaprio i Winslet, és la més ben aconseguida, amb molts bons efectes especials i amb una música penetrant que encara avui es fa escoltar. 

Segurament tots l’heu vista, però jo l’aconsello en pantalla gran, així que si la tornen a fer, no ho dubteu. 

TRÀILER

Com en tota ciutat mediterrània, la gent sent la fretura voluptuosa de l'aire lliure, de transitar, de moure's, de garlar i de donar goig als ulls. 

Joan Santamaria (Visions de Catalunya, IV, Mallorca, 1935)

 

DEL GREC... ETA...

Eta, a més de ser la setena lletra de l’alfabet grec que correspon a una e llarga, és també la sigla de Euskadi Ta Askatasuna, que vol dir País Basc i Llibertat, una organització armada clandestina que es va fundar el 1958, i que es proclamava socialista i independentista, amb l’objectiu d’aconseguir un estat basc independent dels Estats espanyol i francès. Els orígens van ser exclusivament polítics, motiu pel qual molta gent els donava suport. Després de diferents escissions només va subsistir ETA militar, que si bé va començar en època franquista assassinant personal considerat de les forces d’ocupació, va acabar matant polítics escollits democràticament a les urnes, i va cometre actes terroristes indiscriminats amb la mort de civils, amb la qual cosa el suport que en un principi havien aconseguit va disminuir considerablement. El 2018 va anunciar el cessament de la lluita armada, amb un total acumulat de més de 800 morts. Malgrat això, la història no ha finalitzat perquè queden encara moltes persones a les presons, i precisament una de les reivindicacions actuals és l’acostament dels presos a les presons basques.

Des d’aquí no podem tenir la mateixa percepció que els habitants del País Basc, perquè només sabem la història que la premsa ens ha volgut explicar. Conviure el dia a dia amb aquesta llosa ha de ser molt dur. 

S’han arribat a fer una cinquantena de pel·lícules sobre l’organització, amb més i menys encert, i des de diferents punts de vista, i són d’actualitat dos títols que incideixen plenament en la darrera etapa de l’organització, amb l’assassinat a polítics i a empresaris que no cedien a l’extorsió.  

🎦   PATRIA, d’Aitor Gabilondo

És una minisèrie de 8 episodis que es basa en la novel·la de Fernando Aramburu. Actualment es pot veure a la plataforma HBO.

Dues famílies amigues i veïnes. L’una amb dos fills, i el pare empresari, mort per ETA. L’altra amb tres fills, un dels quals abertzale i militant d’ETA. La vídua torna al poble després de l’alto el foc de 2011.

D’una banda ens trobem amb l’extorsió i l’assassinat com a forma habitual d’actuació d’ETA per pressionar políticament i, de l’altra, actuacions repressores dels cossos policials. 

No hi ha debat sobre els motius, ni es busquen culpables. La història es deixa a criteri de l’espectador. És la nefasta vida de dues famílies i el sentiment que els genera la situació. És la història de les emocions. 

Hi destaco la magnifica interpretació de les dues dones protagonistes i la bona ambientació dels espais. Va ser molt criticada la portada perquè equiparava els uns amb els altres, però jo la trobo molt encertada.

Hi critico el so, com passa sovint en les pel·lícules espanyoles, perquè en algunes converses no s’entén prou bé el que diuen. El realitzador ha de pensar en nosaltres, els espectadors. Ell ja coneix el guió i no necessita entendre’l, però això és picar en ferro fred. 

Si en teniu l'oportunitat, vegeu-la, no us deixarà indiferents. 

TRÀILER

🎦   MAIXABEL, d'Iciar Bollaín

Espanya, 2021

L'any 2000 ETA va assassinar el polític socialista Juan Maria Jáuregui. Els condemnats, després d'anys a la presó, van canviant de pensament. Alguns es mantenen fidels a l'organització, d'altres, volen demanar perdó. 

Les famílies de les víctimes van perdre els amics, sentien el buit d'una societat basca compromesa que els ignorava. 

El tema és complicat, però la pel·lícula se'n surt prou bé, tot i que no sabem l'opinió dels qui continuen si bé no a l'organització, sí amb la ideologia. 

No cau en el sentimentalisme fàcil. Està ben argumentada i ben dirigida, i l'actuació dels protagonistes és molt bona. 

Si bé no es posiciona, sí que es decanta. Segurament tindrà crítiques de totes bandes, perquè en els camps de mines rep tothom, però cal considerar-la un bon testimoni d'un temps i d'una gent.

TRÀILER

EL DÉU DEL FOC

foto: Lluís M. Barceló (Pompeia amb el Vesuvi al fons)

Des que el volcà de l’illa de la Palma ha entrat en erupció que ens hem fet experts en vulcanologia. 

I ens preguntem per què la gent viu al costat d’un volcà? Doncs pel mateix motiu que nosaltres vivim envoltats d’indústries químiques i de centrals nuclears! És casa nostra!

Vulcano era el déu del foc en la mitologia romana i era també el déu dels volcans, dels metalls i de la forja. Es va assimilar amb el déu grec, Hefest. Era un déu lleig, tan lleig que sa mare, Juno, el va llençar al mar des de l’Olimp perquè ningú no el veiés. Sort que el van rescatar i el van col·locar al fons d’un cràter. Allí s’hi va fer un taller. Les divinitats li encarregaven joies i armes i així es guanyava la vida, pobret déu! 

La paraula arriba del llatí Vulcānus, i es va transformar en volcà en català, volcán en castellà, volcan en francès, i també volcano en anglès i Vulkan en alemany. Passada l’Edat mitjana, en les etapes renaixentistes es van cercar els noms clàssics per anomenar els nous oficis, les arts i els descobriments, per això encara que tinguem volcà i volcànic, hem d'escriure vulcanisme, vulcanòleg, que són manlleus presos directament del llatí, no una derivació. 

L'erupció del Vesuvi va destruir la ciutat de Pompeia l’any 79 d.C. No hi havia mòbils, ni ràdio, ni tele, ni cap mitjà de comunicació que els pogués avisar d’un veloç riu de lava que els soterraria fins a l’eternitat. Avui, passejar per aquella la ciutat és un privilegi, és un testimoni de la forma de vida quotidiana d’una ciutat romana.  

Un volcà és també aquella persona de caràcter fort, impulsiu, irreflexiu, entusiasta, que no saps mai per on et sortirà i estar sobre un volcà vol dir trobar-se políticament en revolució, en perill imminent d’alguna cosa. No sé si la taula de diàleg encaixa dins la definició de volcà, perquè més aviat és damunt d’un sorral mullat a punt de ser engolit, que no sap cap on va, però la detenció del president sí que s'hi adiu. Els volcans no desapareixen, encara que semblin apagats, només estan adormits, com nosaltres, des de fa segles!

🎦   POMPEYA (Pompeii), de Paul W.S. Anderson

EUA, 2014

Pompeia, any 79 d.C. Un esclau convertit en gladiador vol recuperar la seva jove parella, que han promès a un senador. Mentrestant el Vesuvi entra en erupció. 

Critica que ja vaig fer a Facebook el 2014:

Una bona dosi de sang i fetge i, naturalment, foc.

El problema de l'abús d'efectes especials és que es noten, que no passen desapercebuts i, aleshores, et sents enganyat. Diria que tot és un gran efecte especial.

Quant a la història, doncs la típica de lluita de gladiadors, l'esclau que s'enamora de qui no toca, i el foc que s'ho emporta tot!

La darrera escena, previsible i sobrera. Una altra història èpica més, que com Noè, no serà d'òscars!

TRÀILER 

A tu, a qui tant he estimat. A tu.
A tu, volcà volgut de flama viva.
A tu, cendra cremant i lava freda. 

Josep Piera (El temps trobat, 2013)

 

TOTS, TOTES, TOTIS i TOTUS

 

La nova consellera de Feminismes i Igualtat diu que totis és la fórmula perquè col·lectius no binaris se sentin inclosos. 

Els canvis lingüístics són inevitables. Es produeixen per contacte amb altres llengües, per influències estrangeres, per malformacions, per errors de pronúncia crònics, per relaxació de vocals, per assimilacions, per la tendència dels parlants al mínim esforç fonètic, i amb els anys, o els segles, acabem formant i reformant les llengües. Amb el canvi lingüístic arribem a canviar un fonema, a canviar el comportament morfosintàctic d’un mot o fins i tot podem canviar el significat d’una paraula. 

Però és inacceptable que ens vulguin imposar un canvi lingüístic. Els lingüistes diuen als polítics com han de fer política? Doncs que els polítics no diguin als lingüistes com ha de funcionar la llengua! A més, per què s’ha d’inventar totis, si podem fer servir tothom? 

Què vol dir tothom? Doncs vol dir tota la gent, tout le monde, todo el mundo, tutti il mondo, everybody. És a dir, totes les persones, totes les ànimes, tots els individus, tot Déu, tot quisqui!

Cal fer polítiques inclusives, polítiques que previnguin l’exclusió, formar el personal docent amb recursos contra el bulling, contra el menyspreu a la diferència, contra la LGTBIfòbia, però deixeu en pau la llengua, que ja sap circular sola -i amb moltes dificultats. És que algú pensa que forçar un canvi morfològic solucionarà alguna cosa de la vida social? Cal ser molt ingenu per creure-ho. 

No crec que s'arribi a gestar un canvi lingüístic, malgrat que calgui tenir un respecte absolut pels considerats no binaris, persones que no tenen la percepció de ser homes o dones i que s’autoanomenen tercer gènere.  

És una mesura política per acontentar un col·lectiu, però dubto que així se li faci cap favor. No ens enganyem, les darreres violències cap a aquests col·lectius són rebutjos estructurals, del sistema, com el racisme, i no val la pena perdre el temps i l’energia en l’invent d’un nou morfema, cal treballar en un altre sentit. Són cortines de fum per desviar l'atenció. Feu l'esforç de pensar com evitar la violència contra aquests col·lectius, i nosaltres ja anirem comunicant-nos com puguem... 

🎦   TODOS LO SABEN, de Asghar Farhadi      

Espanya, 2018

Crítica que ja vaig fer el 2018 a Facebook:

Un casament reuneix una família i un esdeveniment incontrolat colpeja les vides dels assistents i el seu passat.

Una història que si bé pot ser inversemblant, difícil de trobar en la realitat, et fa pensar i et col·loca en el lloc dels qui ho pateixen. És una mena de thriller psicològic situat en qualsevol lloc rural on tothom es coneix i on tothom treu conclusions del que veu. Unes interpretacions brillants dels protagonistes.

TRÀILER 

Els poetes avui són cautelosos

—vull dir, s'entén, els nostres.
Juguen molt amarrats,
guarden molt recollit
el ventall de les cartes.
I si s'escau fan bluf. I trampes.
Com tothom, com tothom.

Joan Oliver (Vacances pagades, 1960)

11S

Maig de 2001. El Joan i jo celebrem les noces d’argent. Viatgem juntament amb els nostres amics forever Jordi i Àngels, companys de casament xirucaire, en el record d’una jornada lluny de les habituals. 

I els 25 anys vam decidir passar-los a la mítica ciutat de Nova York, on tot fa cara de pel·lícula i de gran pantalla. Pugem a les Torres Bessones, una impressionant terrassa amb una visió magnifica de la ciutat de Manhattan. Cercàvem els sortidors de fum dels carrers, imaginàvem King Kong pujant per l’Empire State, se’ns apareixia Audrey Hepburn esmorzant i somniant davant la famosa joieria Tiffany de la cinquena avinguda. Observàvem Superman passejant amunt i avall del llarg i esplèndid pont de Brooklyn, les màfies del Bronx eren a tocar, sentíem els bars de jazz de Harlem i el seu gòspel, vèiem Tom Hans aterrant l’avió al mateix riu Hudson, suposàvem que eren Jane Fonda i Rod Taylor els qui remàven al llac del Central Park, parlàvem de la compra dels claustres de Sant Miquel de Cuixà al barri dels Cloisters, pedra a pedra. Leonardo DiCaprio jugava fort a la borsa a Wall Street. Sentíem de lluny el cinema negre de Chinatown o Little Italy, i el cinema de terror al Soho. La cruïlla més famosa i il·luminada del món, Times Square, era i és el símbol i el centre de tantes pel·lícules i sèries, l’estàtua de la Llibertat ens mirava altiva i segura, i Ellis Island, per on entraven milions d'immigrants entre els segles XIX i XX, es mantenia allunyada. L’edifici Chrysler, un dels més bonics, i l’ONU, on decideixen per nosaltres o bé no decideixen res segons el cas.

Quatre mesos després d’aquell viatge inoblidable, des de la tele de casa veiem com queien les Torres Bessones a mans de dos avions dirigits per terroristes islàmics. No estàvem sols, amb nosaltres dos cosins, que per sempre més relacionaran l’11S amb una cadira i una tele determinades. 

La ciutat va quedar destrossada emocionalment, i el món també. L’11 de Setembre coincideix amb la nostra derrota de 1714 i amb la caiguda del règim democràtic de Xile. Tot plegat fa que la data es recordi tant si com no. 

Malgrat tot, vint anys després el mal no ha pogut esborrar la visió de Nova York com la ciutat del cinema, perquè es respira pel·lícula a cada cantonada. 

🎦   ESMORZAR AMB DIAMANTS (Breakfast at Tiffany's), de Blake Edwards

EUA, 1961 (2 Oscars, Globus d’Or, i molts altres premis)

Audrey Hepburn esmorza cada dia davant l’aparador de la joieria Tiffany’s, i coincidirà amb un escriptor.

Clàssic imprescindible per conèixer la història del cinema. I una nova oportunitat d’escoltar Moon river, la cançó. 

TRÀILER

La aurora de Nueva York tiene
cuatro columnas de cieno
y un huracán de negras palomas
que chapotean las aguas podridas.

La aurora de Nueva York gime
por las inmensas escaleras
buscando entre las aristas
nardos de angustia dibujada.

Federico Garcia Lorca (Poeta en Nueva York, 1929-1930)

MAL DE COR

Dibuix: Dàlia Maglabashian Bové

La meva iaia, cap a migdia, mirava el seu entorn tapada fins al nas amb la manteleta gris per no constipar-se i sempre deia el mateix: tinc mal de cor. I jo me’n reia, perquè als set o vuit anys poca cosa pots entendre del que diuen els vells de vuitanta. 

I li deia: iaia el cor no fa mal! I ella em mirava volent dir què sabràs tu, però el seu mal de cor era de ganes de menjar, d'una sensació de buidor a l’estómac.

El cor, a part de ser un òrgan muscular que treballa sense parar, és també una idea abstracta, una representació de molts pensaments, de formes de dir. Per això se’ns trenca el cor quan veiem patir algú, o anem amb el cor a la mà si anem de bona fe, o fem les coses de tot cor, de grat. No sempre ens veiem amb cor de fer una cosa i sabem fer el cor fort davant una desgràcia, i així tantes altres frases fetes que remeten al cor com a símbol per al bé i per al mal.

L’expressió que us deia ja ha desaparegut. Les frases fetes canvien amb els anys i n’arriben de noves que substitueixen o no les antigues. Això és normal, perquè les llengües són éssers vius que s’empelten d’altres formes que venen d’altres llocs o es contagien de les llengües que tenim més en contacte. Les que tenim al voltant han seguit el model llatí cor, cordis. En castellà: corazón; en francès: cœur; en italià: cuore; i en portuguès: coração. Del cor ens arriben també les paraules recordar, que vol dir tornar a passar pel cor; acordar, que vol dir unir els cors; concòrdia, discòrdia...

Dins la comunicació no verbal, ara es fa un gest amb les dues mans simbolitzant el cor, o bé, sobretot arran de la pandèmia, es donen cops amb la mà a la zona del cor com un gest simbòlic de respecte. Aquestes fórmules noves han arribat per quedar-s'hi.

Ara els joves diuen: t’has quedat amb mi!, que vol dir m’has fet quedar parat, m’has sorprès...

Si la meva iaia ho sentís, entendria que m’he quedat amb ella, al seu costat. 

Estem amb l'ai al cor, constantment!

 VÉS ON ET PORTI EL COR (Va’ dove ti porta il cuore), de Susanna Tamaro, en català amb l’editorial Labutxaca. 

Una àvia escriu a la seva neta una llarga carta de comiat, perquè sap que li queda poc temps. Li explicarà part de la seva vida i els motius que tenia per obrar d’una o d’una altra manera i les relacions amb les persones que l'han envoltada. 

Fa anys que vaig llegir aquesta novel·la, i em va deixar un bon impacte per la riquesa de sentiments que ens regala.

🎦   DONDE EL CORAZÓN TE LLEVE, de Cristina Comencini

Itàlia, 1996

Adaptació cinematogràfica del llibre de Susanna Tamaro. Es pot veure per plataformes digitals. 

Tràiler en italià: https://www.youtube.com/watch?v=u3YAZiiK5gs&t=3s

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
Més poderós que el roure, més verd que el taronger
Conserva de ses fulles l'eterna primavera
I lluita amb les ventades que atupen la ribera
Com un gegant guerrer.

Miquel Costa Llobera (El Pi de Formentor, 1875)

GOMORRA

Gomorra era una ciutat de Canaan a l’est del mar Mort. Segons el Gènesi, juntament amb Sodoma era una de les ciutats més corruptes, que van ser castigades per Déu, però no eren pas corruptes per la droga ni la política ni la reialesa, sinó pel comportament –considerat depravat- de la població. Precisament de Sodoma ha derivat sodomia, que és bàsicament l’homosexualitat masculina.

Avui el títol ens porta a una sèrie italiana, basada en la novel·la de Roberto Saviano, dirigida per ell i altres directors, que es pot veure per la plataforma HBO, amb quatre temporades de dotze capítols cada una (de moment). És una molt bona sèrie, però cal dir que no és una història fàcil. 

El tràiler comença dient: Hi ha llocs on el mal té un nom tan antic com la Bíblia.

Està basada en la camorra napolitana. Les famílies i els clans lluiten per fer-se amb el poder de la droga i de les empreses, i no hi ha capítol que no comporti escenes violentes. 

La conversa que tenim a casa és: fa estona que no maten a ningú, no?

I no és que m’agradi la violència gratuïta de les pel·lícules, ni les escenes de sang i fetge tan habituals en aquestes històries, però quan el guió està tan ben fet, quan els actors principals ho broden, quan veus que és possible que sigui un reflex d'alguna realitat, t’adones que ets davant d’una obra de qualitat que t’enganxa. 

Evidentment no agradarà a tothom. El tema és complicat i cal estar atent a les converses, a les traïcions i a les mirades i té la virtut de fer bo el més criminal. Et fa veure els assassins principals com a persones humanes amb les seves contradiccions, lluites i sofriments.

La història es transmet des d’un punt de vista totalment realista. Passa a Nàpols, amb el Vesuvi sempre de fons, i molt particularment al barri napolità de Secondigliano. Els personatges circulen pels suburbis i zones més marginals de Nàpols. Res a veure amb els gàngsters ben vestits de les pel·lícules americanes a què estem acostumats, ni amb les seves relacions amb la gent bé del món econòmic i social. 

Això sí, a totes les parets de les cases hi ha marededéus i sants que els beneeixen.  

I ara que ja anem entenent les trames, així que un personatge fa aigües o té dubtes diem: nen, no duraràs més d’un capítol!

Si us agraden les sèries mafioses us la recomano molt!

🎦   GOMORRA, de Roverto Saviano

Itàlia, 2014

TRÀILER

AVUI MENGEM SUSHI!

foto: Vicenç Margalef

El sushi, a més de ser el nom d’un gat conegut de la família, és també un menjar que fa dos dies que hem descobert.

A casa meva, de l’arròs bullit o de l’arròs blanc en dèiem ‘arròs de poll’. I l’arròs de poll era l’arròs més simple, barat, poc atractiu i amb menys glamur que podíem menjar. La nova idea de fer les coses ‘al dente’ no existia i l’arròs era com un pegot de ciment a l’estómac, que servia precisament per alleugerir el mal de panxa.

L’arròs de poll que menjàvem a casa no tenia pollastre ni cap altra carn. Potser un gra d’all i alguna fulla de llorer per aromatitzar la insípida menja, però res més. I si es diu de ‘poll’ és perquè a les cases de pagès donaven l’arròs sobrant a l’aviram.

El sushi és un plat de la cuina japonesa, fet a base d’arròs bullit premsat, que amaneixen amb vinagre d’arròs i que acostuma a acompanyar peix cru o verdures, i es pot embolicar amb algues.

Si ens endinsem en les seves característiques hi trobarem varietats, com els maki, els nigiri o els temaki, que acompanyem amb salsa de soja i wasabi, que cou com un dimoni.

Cap llengua europea no ha traduït el sushi, així que hem adoptat la paraula i ens l’hem quedat, malgrat que encara no figura al diccionari català, però ja ho farà un dia o altre. Curiosament l'arròs ens arriba de l’àrab ar-rozz, i poca cosa hem canviat els europeus. En català, arròs; en castellà, gallec i portuguès, arroz; en francès, riz; en italià, riso; en anglès, rice i en alemany, Reis.

Sembla actual el sushi, però hi ha constància que la paraula va aparèixer al Japó a principis del segle VIII dC, per tant, ja fa temps que hi treballen.

L’arròs de poll de tota la vida s’ha convertit en un plat exquisit que cerquem als millors restaurants i paguem qui sap quant! 😉

 

 

🎦   RISO AMARO (Arròs amarg), de Giuseppe de Santis

Itàlia, 1949

Una dona s’uneix a un grup de dones de les plantacions d’arròs de la vall del riu Po. Allí es troba amb el seu amant, que es vol aprofitar de la collita.

Drama i intriga policíaca. Tot vestit de grans dosis d’erotisme –sobretot per l’època, en plena postguerra- protagonitzada per l’actriu Silvana Mangano.

Es interessant també com a documental per la feina dels jornalers en els camps d’àrròs.

Tràiler

  

 

Aquell vespre et vaig
servir arròs blanc —magre sopar
per ser l'últim.

Jordi Llavina (La corda del gronxador, 2006)

 

 

VACANCETES D’AGOST...

 

Avui començo vacances damunt les vacances habituals de la jubilació. Vull dir amb això que potser no seré tan regular amb la tramesa del blog durant el mes d’agost, perquè els qui no treballem també hem de fer vacances de no treballar, entre altres coses perquè fem moltes més activitats de les que ens pensàvem que faríem en aquesta època de la vida! 

La vacança, que sempre s’utilitza en plural, vacances, potser perquè seria molt gasiu que només ens en deixessin fer un dia, ens arriba del llatí vacare, que vol dir estar buit, per tant, si està buit és que està desocupat, no hi ha ningú, és a dir, està vacant! D’aquí ens arriba també la 'vacació' que volia dir estar vacant o desocupat un càrrec o un lloc de treball. Per tant, no és incorrecte dir ‘vacacions’ en català, malgrat que soni molt estrany i que no formi part de la conversa habitual; el que passa és que vacances ha guanyat la partida en tots els usos. 

És fàcil pensar que sempre s’han fet vacances, però no és així. Les vacances són un dret laboral dels treballadors. Durant el temps de vacances es continua cobrant el salari i no es pot perdre la feina. Cal dir que sempre hi ha empreses que ‘retallen’ les vacances o obliguen a fer-les en un temps determinat, de forma que el que es retalla en realitat, són els drets laborals que tant han costat de guanyar. 

Les primeres vacances eren pauses perquè els estudiants poguessin treballar al camp en temps de collita d’estiu, per tant, eren unes vacances gens descansades. I les primeres vacances tal com les entenem avui van començar amb la Revolució Industrial. La classe obrera del segle XIX va organitzar-se per lluitar per una vida més digna i limitar la jornada laboral i els dies de feina anuals, però no va ser fins als anys vint que van començar tímidament a canviar les coses, tot i que en alguns països del món encara no n’hi ha. 

Les vacances no són doncs cap regal. Són un dret i com a tal cal preservar-lo de tots els intents de destrucció. 

🎦   VACACIONES EN ROMA, de William Wyler

EUA, 1953 (Tres Oscars, Globus d’Or, i molts premis més)

Una princesa s’escapa de palau per visitar la ciutat i coneix un periodista americà, que simula no saber qui és. 

Aquesta pel·lícula és una llegenda del cinema, malgrat que avui probablement no guanyaria l’Oscar, perquè els acadèmics la trobarien tòpica i típica, amb actuacions poc fluïdes, però l’any 1953, quan la gent normal no viatjava pel món, va ser una magnífica oportunitat per conèixer la ciutat de Roma. 

TRÀILER

Treva de gener
Avui es signa la pau a Vietnam
i per un dia joiosament dono
vacances als meus versos.

Maria Àngels Anglada (Kiparíssia, 1980)

EL POLLASTRET

foto: Estel Bové (Ciutadella, Menorca)

Hi ha notícies exasperants... 

Ara resulta que arriba aquest pollastret –és així com l’anomenaria el meu pare- i ens diu que a les Illes parlen un fotimer de llengües: menorquí, mallorquí, eivissenc i formenterenc! Caram! És una excepcionalitat en tot el món! De cap al llibre Guinness!

Us imagineu que pel sol fet de néixer, una persona ja fos capaç de parlar sis o deu o quinze llengües? I que en pugui presumir al currículum? Poca broma!

Pablo Casado parla la llengua d’on va néixer, el palentino, la llengua d’on es guanya la vida, el madrileny, i la llengua d'on va ser diputat, l’avilenc? I n’estic segura que és capaç de parlar murcià, andalús, extremeny i qui sap si mexicà, colombià i argentí! Un prodigi de criatura! 

Tothom sap que menteix, però alguns l’aplaudeixen, i aquest és per a mi el problema principal. Són missatges que van fent forat, estan ben estudiats i meditats. És molt senzill: cal destruir el dèbil, dividir-lo i enfrontar-lo. I ho estan fent molt bé!

L’Institut d’Estudis Catalans acaba de fer un comunicat, poc contundent com és habitual, on diu que o bé és ignorància o és mala fe. Evidentment que és mala fe, és mala intenció, deshonestedat, malícia, engany, manca de respecte... i tot el que vulgueu. 

Deia Goethe (1749-1832): Res és més terrible que una ignorància activa. 

I el pollastret és molt actiu! 

🎦   POLLASTRE AMB PRUNES (Pollo con ciruelas), de Marjane Satrapi, Vincent Paronnaud

França, 2011

Un músic perd les ganes de viure quan se li trenca el violí. Entre somnis i al·lucinacions descobrim la història de la seva vida. 

La imatge es transforma en animació per poder imaginar els somnis, el passat i el futur. És una pel·lícula enigmàtica, un pèl estranya que et porta per viaranys poc convencionals, però interessants. 

TRÀILER

¿Què series

si et vesties

de pollastre,

de sapastre

o capó?

Salvador Sunyer i Aimeric  (Llibre de coneixences, 1995)

AVUI UN GINTÒNIC!

La meva cunyada Tessa em va ensenyar –ara fa uns quants anys- a fer gintònics. I des d’aquell dia sempre en cau algun en les trobades familiars o d’amics després d’un sopar, sobretot a l’estiu. 

I és curiós que després de tants anys de beure’n els acadèmics nostrats encara no hagin pujat la paraula al diccionari! En fan entrar moltes que –no dubto pas que no siguin necessàries- no diu gairebé ningú i aquesta que ja forma part de les nostres vides alegres encara es resisteix a entrar al llibre de les lletres. Déu me’n guard de dubtar dels deixebles de Fabra... però a vegades cal reconèixer que van lents!

Ens ho hem copiat dels anglesos, com tantes altres coses. De la beguda gin and tonic cada llengua l’ha adoptada al seu estil. Nosaltres, que tenim el mot aprovat al limb a punt d’entrar, n’hem fet una sola paraula gintònic, en canvi, en castellà en diuen gin-tonic, i en francès i italià un entremig, gin tonic. Així que ningú no ha optat per inventar una paraula nova, tots ens hem servit de la que ja existia, afegint o suprimint espais i guionets. 

Va, per fer-ne un dels bons, la base és aquesta: 

- Amb la llimona repasseu la boca de la copa, per aromatitzar-la.
- Glaçons grans 
- 1/5 part de ginebra 
- 4/5 de tònica 
- Pell o rodanxes de llimona o llima
- Millor una copa ampla

La proporció al gust! S’hi poden afegir més coses: pebre, fruites, anís, canyella, gingebre, etc., però la base és la base! I esclar, també us trobareu amb els qui demanen gintònic sense tònica!

Hi ha unes quantes marques de tònica, però a casa sempre hem fet servir la Schweppes, que ja ens va bé, i no estic fent propaganda comercial, perquè l’alemany Johann Jacob Schweppe (1740-1821) és qui va inventar el procés industrial per produir aigua mineral artificial carbonatada. I a partir d’aquí... tenim la tònica.

Sabíeu que el 19 d’octubre és el Dia Internacional del Gin & Tonic? Com és que no tenim un dia mundial de la ratafia i del vermut? Aquí qui no corre, vola!

🎦   AGENTE 007 CONTRA EL DR. NO, de Terence Young

EUA, 1962 (Globus d’Or)

James Bond arriba a Jamaica per investigar uns assassinats, però també descobreix una organització criminal. El seu enemic és el Dr. No. 

En aquesta pel.li a més d’un jove Sean Connery hi treballava una jove Ursula Andress, i segurament recordareu aquella escena tan famosa de la sortida de l’aigua. L’argument no és tan important en les pel.lícules de Bond!

Si bé la beguda per excel.lència de James Bond és el Dry Martini, en aquesta pel.lícula demana un gintònic, i és ell mateix qui diu al cambrer com l’ha de fer. Hi posa llima i gel fins a dalt de tot, la ginebra i després la tònica. 

TRÀILER

Pare: Relaxa't.
Inspector: Sí, tranquil.
Pare: Un gintònic?
Inspector: No, millor que no, de veritat, gràcies.

Pau Miró (Lleons, 2006, teatre)
 

CHAMBRETAS?

Han hagut de passar molts anys, però molts, fins que no he estat capaç d’identificar la llengua aragonesa en una paraula que a casa meva sempre s’havia utilitzat. A vegades estàs tan segur que una paraula existeix en català només pel fet que sempre l’has sentida, que no et molestes a consultar el diccionari, i un bon dia t’adones que no és català. 

Quan la meva mare, aragonesa de naixement, parlava de les chambretas, automàticament ho catalanitzàvem com a xambretes, i ens hem quedat tan amples durant dècades. 

Són les camisetes que feia per als meus fills, quan eren nadons, i que jo ja no he estat capaç de fer per als meus nets!

La meva àvia Joaquina era de Morata de Jalón (Saragossa). En casar-se amb el meu avi valencià van venir a Tarragona. Van tenir tres filles i la llengua de casa era el castellà, però l’entorn social de la ciutat, parlo dels anys 30-50, era el català, per tant, les germanes van parlar sempre en català entre elles, malgrat l’origen familiar. És un fet molt diferent al que es va produir uns anys més tard, perquè l’entorn de la població va deixar de ser favorable a la llengua autòctona. 

I torno a les xambretes. En aquesta web trobareu un col·lectiu de petits empresaris aragonesos que s’uneixen per defensar l’aragonès, o el que en queda d’aragonès. Fa poc que hem pogut veure la notícia que la política lingüística del Govern d’Aragó discrimina els parlants d’aragonès i català i pretén que aquestes llengües quedin relegades a les llars aragoneses. Com poden fer tanta nosa les llengües?  

Si nosaltres no utilitzem la llengua en TOTES les circumstàncies de la nostra vida ningú no ho farà per nosaltres. 

Potser ja és tard, però cal continuar reivindicant el que és just. És el que hauran de fer els nostres besnets algun dia, si volen recompondre la desfeta. 

NOTÍCIA

🎦   COCO, DE LA REBELDÍA A LA LEYENDA DE CHANEL, d’Anne Fontaine

França, 2009

La pel·lícula està centrada en els primers anys d’aprenentatge de la dissenyadora de moda Gabrielle Chanel (Coco Chanel). Una persona de gran personalitat, nascuda en una família humil, amb una infantesa trista, i amb històries amoroses difícils, que ha traspassat fronteres en el món de la moda. 

No és una gran pel·lícula, però té la bona idea de servir com a biografia, de manera que ens serveix per conèixer una mica la història d’un personatge influent en el món de la costura. 

Ara en diuen biopic, que ve de biographical picture, un anglicisme que s’ha posat de moda, i no vol dir altra cosa que 'cinema biogràfic'. 

TRÀILER

Ja hi pens en les ties i el seu disgust! Tendran qualque cosa amb què entretenir-se, faran jerseis i brodaran camisetes.

Carme Riera (Una primavera per a Domenico Guarini, 1981)

UNA ALTRA BIRRA?

 

Ceres, la deessa romana de l’agricultura, ha donat nom als cereals, nom genèric de les plantes de gra, com la civada, l’ordi, el blat, etc. 

D’alguns cereals fermentats fem la cervesa, paraula que tot i estar relacionada amb Ceres, prové –segons algunes fonts- del gàl·lic o celta cerevĭsĭa. 

I totes les llengües de la península es van quedar bevent cerveza en castellà, cervexa i cerveja en gallec i portuguès, i zerbeza en basc, mentre que la resta d’Europa es va decantar pel verb beure, en llatí bibere. I per això tenim les birres italianes, les bière franceses, les beer angleses o les bier alemanyes. 

A part de les tres o quatre marques importants de cervesa, hi ha una gran tradició de fabricació artesana, sobretot durant el segle actual. 

Fer una cervesa vol dir també trobar-se en un bar i beure qualsevol cosa sigui o no sigui cervesa, per tant, és sinònim de reunió o de trobada social. Igual com ho és el cafè –fem un cafetó?- encara que en realitat et prenguis una til·la. 

I l'etimologia se'n va en orris, perquè dels 40 en avall tothom en diu birra! 

Llàstima que no m’agradi la cervesa... i com m’agradaria que m’agradés!

🎦   PIZZA, BIRRA, FASO, de Bruno Stagnaro i Israel Adrián Caetano

Argentina, 1997

Quatre amics a Buenos Aires. La filosofia de la seva vida és que tot es pot suportar sempre que no els manqui cervesa, pizza i faso (herba).

Una bona pel·lícula sud-americana sobre els joves i la seva forma de viure durant els anys 90, que no amaga el dolor i la tristesa d’una societat marginal, malgrat que hi ha també una mica d’humor i romanticisme. 

Tràiler: https://youtu.be/5UMvOdzYpHo

I no hi havia més
que un caixó de cerveses
per dotze centenars
d'assedegats.

Xavier Amorós i Solà (Guardeu-me la paraula, 1962)

EL CONTE DEL COMTE QUE NO SAP COMPTAR

En les classes que he anat fent per a adults els introduïa frases com aquesta que servien per recordar com s’escriuen determinades paraules. El sistema pot anar bé per fixar, algunes persones, mots que no tenen res a veure en el significat ni tampoc en l’etimologia. 

Les vocals neutres catalanes ens fan una mala jugada, perquè ens obliguen a dir pràcticament igual les tres paraules. Se’n diuen paraules homòfones, és a dir, paraules d'igual pronúncia, però de diferent escriptura. Homòfon ve del grec homós, que vol dir 'igual' i de phōnḗ que vol dir ‘so'.

El conte és una rondalla o narració curta inventada, per a criatures o per a adults. Prové del verb contar, que vol dir explicar, però estareu d’acord amb mi que moltes vegades continuem dient t’explicaré un cuentu, per influència castellana. Influència que ens serveix per dir que tal persona viu del cuentu, i no pas del conte!

El comte és un personatge que ens cau lluny del nostre entorn. És un títol nobiliari superior al vescomte i inferior al marquès, i també era el senyor feudal amb jurisdicció sobre un comtat. Per saber dels comtats haureu d’anar cap al nord de Catalunya o cap a ponent, perquè al sud, no n'hi trobareu. Ah! i la comtessa, que a més de ser personatge de la noblesa, també és un pastís gelat!

I el compte és l’acte de comptar, el càlcul final d’una quantitat. Porti’m el compte –diem al restaurant. És el més complex, perquè no només porta tres consonants consecutives, sinó que a més és masculí, i com que en castellà és femení se’ns creuen els cables de gènere. És masculí sempre, fins i tot si el trobem al compte corrent, -mai no ha existit la compta- i els treballadors dels bancs haurien de saber-ho!

Als catalans, per molts comtes i comtats que hàgim tingut, no ens han sortit mai els comptes, perquè ens deixem enredar dia per altre. Hem de pagar la vida dissoluta d’un senyor que no és comte, sinó rei. Un rei que no és nostre, però el mantenim com si ho fos. I estem al servei del Tribunal de Comptes, que poden embargar sense dret a rèplica, com en l’època medieval. Cap criatura no entendria un conte com aquest!

🎦   DRÁCULA, de Francis Ford Coppola

EUA 1992  (3 Oscars, moltes nominacions i molts altres premis).

Sobre la novel·la de terror d’Abraham Stoker.

El 1890 un advocat jove viatja a un castell perdut de Transilvània i coneix el comte Dràcula, trist per la mort fa uns 400 anys d’Elisabeta. El comte viatja a Londres per conèixer la núvia de l’advocat, i les seves amigues. 

És una història de terror, però també d’amor del mític comte Dràcula, amb una gran ambientació. Us agradi o no el terror, no us hauríeu de perdre almenys una de les desenes de pel·lícules que narren la vida del torturat comte Dràcula, només que sigui per cultura cinematogràfica. És imprescindible! Aquesta és una bona versió. 

Tràiler: https://youtu.be/6lQPiDmT7KI

I els diu: —Aneu amb compte, és mala raça,

i mort i tot no us en podeu fiar,

el vostre esguard no s'hi entretingui massa

i que no se us escapi de la mà.

Josep M. de Sagarra (El comte Arnau, 1928)

SANT PERE PETA FLUIX!

Fotografia amb retoc digital Jobove Reus
(Mont-roig del Camp)

Sant Pere és el patró de la ciutat de Reus. ‘En altres temps’ els carrers eren rius de gent amunt i avall que participaven de tants i tants actes populars i festius, i per festa major es cridava el lema Sant Pere peta fort! L’any passat va ser el desastre total confinat. I enguany, encara que sigui una festa major força descafeïnada, traurem el cap una mica i participarem dels actes en llocs tancats. Així que bona festa major, malgrat tot!

Pere és la transcripció literal d’una paraula en arameu que significa pedra o roca. En llatí, petrus i en grec petros, vol dir dur com una pedra o una roca. La tradició cristiana descriu l’apòstol Pere, a qui homenatgem per festa major, com la roca/pedra sobre la qual es va construir l’Església.

En català medieval també hi havia la variant Peire, que coincideix amb l’occità i també amb alguns cognoms. Al llarg de la història, molts personatges s’han anomenat Pere. Si no anem gaire lluny, el president de la Generalitat actual s'ho diu, i si anem una mica més lluny, també s’ho deien els reis Pere I el Gran i Pere III el Cerimoniós... 

És un nom d’aquells que venen de lluny i que es resisteixen a desaparèixer. En castellà i portuguès, Pedro; en anglès i alemany, Peter; en francès, Pierre; en italià Pietro. També hi ha diminutius molt coneguts, com ara Peret o Perico, i algun malnom com Perot. 

Però... coneixeu cap Petra? Jo que em pensava que en català no teníem variant femenina de Pere, i resulta que n’hi ha més d’un miler a Catalunya! En castellà vam conèixer una Petra, les històries de la qual, de Josep Escobar, llegíem a la revista El Pulgarcito, quan érem petits. Es tracta de Petra, criada para todo. Anava sempre ben abillada amb còfia, vestit negre i davantal, i era la serventa de la pesada Doña Patro. Si la protagonista es deia Petra és perquè era dura com una pedra, capaç de resistir tots els contratemps!

Era la representació d’una situació habitual en temps de postguerra. La noia que per ajudar la família emigra a una ciutat i treballa de minyona. Totes les historietes que vam llegir patentaven aquesta diferència entre ella i la senyora a qui servia, que representava una burgesia poc acabalada, però amb recursos per tenir servei. La comicitat es produïa en les diferencies entre els dos mons, i en les vegades que la serventa ridiculitzava la senyora. Les historietes van avançar i es van posar a l’alçada dels anys en què vivien, deixant ja de banda els temps més durs de la postguerra, fins que van desaparèixer. 

🎦   PETRA, de Jaime Rosales

Espanya, 2018

Després de la mort de la mare, una dona busca el seu pare desconegut. El coneixement de la realitat no sempre ens aporta bones vibracions. 

La típica pel·lícula amb secrets familiars que finalment surten a la llum. Entretinguda, intensa, una mica violent, i també amb bon ritme i bones interpretacions. No obstant això, tot i estar molt nominada no va aconseguir ser la millor de l’any. 

TRÀILER

Dins el clos, amb pedres fortes,
bastiren murs i vivendes,
varen barrotar les portes,
varen cloure les hisendes.

Joan Alcover (Poemes bíblics, 1918)

AL·LUCINA MANDARINES!

La meva neta m’ha dit: a l’escola toquem instruments: la flauta, el violí i la mandarina!

Així que he pensat que ho havia d’escriure perquè la canalla diuen tantes coses divertides que si no les anotem, volen!

La mandarina ens arriba de les zones tropicals asiàtiques, i sembla ser que el nom sorgeix del color dels vestits que feien servir els mandarins, que governaven l’antiga Xina. 

No la vam cultivar fins al XIX, però és tan famosa que sembla que hagi existit sempre als rebosts de les cases. 

Quan jo era petita cantàvem una cançó que deia: 

Naranjas de la China, na,

China, na, China, na,

naranjas de la China, na

me dan para merendar.

Però mai dels mais vaig relacionar les mandarines amb les taronges de la Xina!

Diuen que l’expressió castellana Naranjas de la China, que significa rebuig, negació, estranyesa...  prové de la incredulitat de la gent quan al mercat els deien que aquelles taronges menudes i menys rodones venien de la Xina. Com era possible portar taronges des de tan lluny! La gent s’ho prenia com una presa de pèl o una invenció.

I és curiós que el seu color no el descrivim com a color mandarina, sinó com a color taronja. Color que també anomenem carbassa, i gairebé mai pastanaga! 

Al·lucina mandarines! –deia l'argot de Plats bruts.😀

🎦   MANDARINAS, de Zaza Urushadze

Estònia, 2013

La història se situa en el conflicte de la independència de Txetxènia el 1991, en una zona on hi ha camps de cultius de mandarines. Dos soldats de bàndols diferents resulten ferits davant una casa.  

El missatge principal és el de l’absurditat de les guerres, i en concret, l’odi racial i religiós dels conflictes del Caucas. 

La pel·lícula no és bèl·lica. Ens arriba el missatge de forma serena i pausada, i us la recomano. 

Tràiler: https://www.dailymotion.com/video/x7tzgsn

 

Entre dues llums, sobre el Tibidabo hi havia un cel que feia posar pell de gallina: envernissat, de color de mandarina.

Josep Pla (El quadern gris, 1966)

PESTO ALLA GENOVESE

Platja de Pra' (barri de Gènova), meitat s. XX.

Quants anys fa que coneixeu el pesto? 

A casa meva, de jove, mai no havia entrat ni un bri d’alfàbrega, ni tant sols per espantar els mosquits, que diuen que hi va bé. Però així que van començar a proliferar els restaurants italians amb les pizzes i els espaguetis, ens va arribar una salsa típica de la Ligúria, que acostuma a acompanyar plats de pasta. 

El pesto genovès és doncs el més famós i conegut del món. L’alfàbrega és una planta molt aromàtica que actualment es pot trobar amb facilitat. I n’estan tan orgullosos del seu pesto que ja és candidat a Patrimoni Immaterial de la UNESCO.

L'avi del meu besavi era de la Ligúria, de Pra', tocant a Gènova. Segurament deuria conèixer la salsa, i amb tota certesa, la feien al morter, no pas amb robots i batedores.

Segons la tradició hi ha 7 ingredients per al pesto genovès: 

1. Fulles d’alfàbrega (basilisc -Ocimum basilicum-) de Pra’ (barri de Gènova).
2. Oli d’oliva de la Ligúria (però aquí farem servir el Siurana).
3. Pinyons
4. Formatge pecorino ratllat (o un altre formatge d'ovella curat).
5. Formatge parmesà ratllat
6. All
7. Sal 

La faig sovint en honor als meus avantpassats italians i no us puc dir les proporcions perquè sempre l’he fet a ull, però trobareu prou receptes per internet. 

Si voleu conèixer Pra’

La paraula pesto ve del genovès antic pestare, que vol dir picar o moldre en un morter. I el nom de l’herba, l’alfàbrega, ens arriba de l’arab al habaqa, i així es va quedar també en castellà, albahaca. En canvi, altres llengües europees van resistir el nom original: En anglès: basil; en francès: basilic, i en l’alemany: Basilikum.

No confongueu el basilico amb el basilisc, que és una criatura mitològica grega, que es representa com una serp verinosa que et pot matar mirant-te! En tenim una representació en el seguici festiu de Reus.

Hi ha altres tipus de pesto, però jo em quedo amb Il pesto alla genovese (pesto di basilico). Si l'avi del meu besavi no hagués fet cap a Tarragona navegant pel Mediterrani, ara potser estaríem treballant en plantacions d'alfàbrega!

🎦   GÉNOVA, de Michael Winterbottom

Regne Unit, 2008 (premi al millor director al festival de Donostia).

Gènova ofereix una nova oportunitat a un home i a les seves dues filles, després de perdre la mare. 

Una pèrdua amb molt de dolor que de mica en mica es va superant. Bona pel·lícula, plena de detalls. 

TRÀILER

Destaca, especialment, el morter —típicament mediterrani i africà—, proveït de la mà de morter o boix, tant per picar sal, espècies, fer la picada catalana o el pesto italià com per picar cereals —blat picat o bulghur de Turquia, per fer orxata—, i fins per picar carn —Líban, per al kibbheh.

Jaume Fàbrega (La cultura del gust als Països Catalans, 2000)