El signe diacrític català és un simple accent que dona a una paraula –generalment monosil·làbica- un valor diferent, i serveix per distingir-la d’una altra, escrita igual, amb la qual es podria confondre. Per exemple: tenen son i només són les nou. El mot ve del grec diacritikós, no té res a veure ni amb els dies ni amb la crítica, i significa ‘que distingeix’.
Se n’ha parlat tant que sembla que només en tingui el català de diacrítics i no és així. El castellà, tot i que també n’ha immolat molts, encara n’hi queden: Te digo que no me gusta el té. Quan la RAE van suprimir l’accent a sólo (que en portava quan es referia a solamente) molts es van estripar les vestidures. Ara solo, com a adverbi, és un mot orfe, aïllat, solitari, que sense accent va mig despullat. El francès, l’italià, el portuguès... també mantenen alguns d’aquests accents, però no gosaria dir si viuran per sempre, perquè la tendència és sacrificar-los.
Ara no distingim entre m’he trobat un os i m’he trobat un os. Abans posàvem accent damunt la bèstia, ara no, potser perquè ja no tenim por de confondre els ossos polars amb els ossos de pollastre.
Els que més em costen són dona/dóna i soc/sóc, que ara no porten accent, i remugo cada cop que m’hi trobo, però és una remugància inútil, perquè el progrés elimina la tradició, inexorablement!
Ha estat una gran pèrdua d’energia durant tants anys d’aprenentatge. És com si ara ve un i diu que Pitàgores es va equivocar amb el teorema!
