MÁTHĒMA

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus
(Roma, plaça Navona)

El meu fillol, que és matemàtic, es queixa amb molta raó que els savis del nostre Olimp han decidit que les matemàtiques no han de ser obligatòries a Batxillerat.

Hi ha assumptes que no els haurien de decidir els polítics, sinó els entesos. Les matemàtiques sempre han estat un os dur de rosegar perquè no hi ha hagut, en general, bons pedagogs que facin entrar bé l’assignatura. Les matemàtiques es poden explicar com un joc, com sap fer el meu amic Jordi, i es poden descobrir els resultats de les operacions per deducció, experimentant. Cal que la canalla tingui ganes de pensar!

El meu pare sempre deia que la regla de 3 és el millor invent de la humanitat!

En la darrera reforma educativa, els nostres savis de l’Olimp també van fer trontollar el llatí i el grec. Alguns van pensar que no calia que els alumnes patissin tant amb les traduccions de Plató i Virgili. Del llatí i del grec ens arriba tot el que sabem, tot el que diem. És la base sobre la qual parlem i comprenem. Ara bé, cal trobar la manera de fer les llengües clàssiques atractives!

El llatí del meu Batxillerat de fa molts anys era una interminable traducció de textos que ni enteníem ni teníem ganes d’entendre. Temps perdut.

Matemàtiques ens ve del grec máthēma, que significa estudi, aprenentatge, ciència. Per tant, matemàtiques és tot el que té a veure amb la ciència. I què és la scientia? És el coneixement!

Cogito ergo sum: «Penso, aleshores existeixo» -va dir Descartes.

🎦   UNA MENTE MARAVILLOSA, de Ron Howard
EUA, 2001. 4 Oscars i molts premis més.

Una ment matemàtica privilegiada intentarà aconseguir una teoria revolucionària. El Departament de Defensa aprofitarà la seva habilitat perquè desxifri codis secrets.
Una pel·lícula molt interessant i ben aconseguida. A les ments que constantment estan treballant en un projecte els costa molt tocar de peus a terra i viure com qualsevol altra persona i, sobretot, tenir una relació social equilibrada.
Tràiler: https://youtu.be/bsz0Ptx1htE





El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï matemàtiques?
Per què, diria. Que dos trossos de pa són més que un
Prou que ho notaràs.
El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï francès?
Per què, diria. Aquesta nació s'ensorra. I
Frega't el ventre amb la mà i queixa't
Que tothom t'entendrà.
El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï història?
Per què, diria. Aprèn a amagar el cap sota terra
I així potser sobreviuràs.

Feliu Formosa (Poemes i cançons, 1998)

MOIXONS

Foto: Estel Bové Munté

Tot el que està volant pels aires i no és un avió, i és petit i fa piu és un moixó. A la nostra zona tota la vida se n’ha dit així: un moixó, un moixonet, un ‘mixó’. 

L’hiperònim, és a dir, el mot de significat genèric és l’ocell. Per tant, tot són ocells, però els ocells de mida petita també són moixons, per exemple, un pardal, una cadernera, un passerell, etc. En terres de Ponent dels moixons també en diuen pardals, com a nom genèric.

Però vet aquí que als llibres i contes de la canalla el moixó no apareix per enlloc, tot són ocells i, naturalment, tothom, escola inclosa, parla d’ocells de totes les mides. Doncs aquí un ocell petit és un moixó. El reivindico. 

El meu padrí caçava moixons amb paranys, amb teles i reclams, i després la iaia els plomava i feia l'arròs de moixonets. Però un cop va caçar un esparver. El va fer dissecar amb les ales esteses i el va plantificar davant la porta de la meva cambra. Encara hi somnio amb la bèstia!

🎦   ELS OCELLS, d’Alfred Hitchcock

EUA, 1963. Doblada al català.

Una parella que s’acaba de conèixer es troba al mig d’un escenari impensable. Els ocells (de mida considerable tots) ataquen els habitants de Bodega Bay (Califòrnia), sense cap motiu aparent. 

Com en sabia Hitchcock d’enganyar-nos i de fer-nos patir amb el seu suspens!

Si ara fessin una nova versió seria espectacular, amb els nous efectes especials, però em quedo amb Hitchcock, perquè recordo que ens va impressionar moltíssim quan es va estrenar.

Quan veiem un seguit de moixons als fils de l’electre sempre recordem la pel·lícula i sense pensar-ho diem: los pájaros!

Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=towd2xnkd9U

—Goita, noi bufó, quina pila de caça! Oi que t'agrada s'arròs amb moixonets, caronet des meu cor? Jo ja m'hi tinc ¡ai festa!

Joaquim Ruyra (La parada, 1919)

LA CAYETANA

Quan jo era petita tenia una nina que es deia Cayetana. Ves quin nom de nina! És l’única personeta que he conegut amb aquest nom al llarg de la meva vida. Tenia els cabells rossos i era alta, molt prima i molt morena, una mena de Barby antiga. Era inflexible, ni cantava ni plorava, no se li donava corda per fer res i semblava un pal d’escombra, però jo me l’estimava!

Els meus fills també hi van jugar i, naturalment, la van acabar de destrossar. La meva pobra nina tenia un ull a la virulé, li faltaven cabells, un dit, un bocí de nas i la roba estava tota esfilagarsada. La vaig mantenir fins no fa pas gaire, però un dia vaig pensar que havia de passar pàgina, que si el nom de Cayetana ja no circula pel meu entorn a hores d’ara, ja no ho farà. 

I ara resulta que és un nom molt habitual al barri de Salamanca de Madrid, perquè fins i tot de la manifestació de protesta que acaben de fer se’n diu la Mani de los Cayetanos. Deu ser que dir-se així és molt xupiguai. Pobrets, estan cansats de ser a casa. Ja em sap greu! 

El Barri de Salamanca, que es diu així en honor al seu constructor, José de Salamanca, ha estat tradicionalment de la dreta més dretana, i ara han dit prou, sobretot perquè és una gent que està acostumada a manar. Des de la Reconquista que manen! És molt dur no poder anar a la Sierra!

🎦  DEL ROSA... AL AMARILLO, de Manuel Summers

Espanya, 1963, Concha de plata del festival de Sant Sebastià.

Dues històries d’amor. Un primer enamorament, el color rosa, amb dos nens de la mateixa colla que juguen al barri de Salamanca de Madrid. I una parella de vells en una residència, el color groc. Dues etapes de la vida. 

Tot i que es tracta de cinema dels anys 60 és interessant per conèixer l’estil de vida dels joves d’aquell temps, salvant el barri, naturalment!

Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=1CcrKFrr-9o

Ai aquells ulls de cristall
de les nines oblidades
en el fons del fons del mar!
Ai aquell cementiri de coral
ple de joguines de nàufrags!

Josep M. de Sagarra (Àncores i estrelles, 1936)

MASCARETES

foto:jobove Reus*

No entenc per què tanta discussió amb les mascaretes. Dies i dies parlant i debatent si cal o no cal posar-se’n. Em faig dues preguntes: Fa mal a algú portar-ne? i poden evitar algun contagi? El sentit comú em diu que si no fan cap mal i poden evitar algun contagi, per què no? Trobo que hi donem massa tombs. Els japonesos estan acostumats a portar-ne, però no per no contagiar-se, sinó per no contagiar els altres d’un simple constipat. És una actitud molt generosa! 

Sabeu que mascareta no és al diccionari normatiu? I és que fins ara no n'havíem necessitat gaires! I els acadèmics, que altra cosa no, però prudents ho són molt, encara no s'hi havien posat, tot i la recomanació dels organismes terminològics.

La màscara ens ve de l’àrab: [ˈmas.xa.ra], i d’aquí va passar a l’italià: maschera, però sempre amb el significat de ridícul, bufó o còmic.

Una màscara és també una falsa aparença, la cuirassa sota la qual ens amaguem, i quan no volem dissimular més els sentiments diem que ens traiem la màscara, una mica com l’actual sortida de l’armari. Però si una màscara és famosa a tot el món és la de Carnaval, i espero que el proper el puguem celebrar ben emmascarats.

Nota: Avui la majoria de gent portava la mascareta per bufanda!

* (fotografia amb retoc digital, per jobove Reus)

Barcelona CCCB exposició Stanley Kubrick (Eyes Wide Shut) 

🎦   EL FANTASMA DE LA ÒPERA, de Joel Schumacher

EUA, 2004

Basada en la novel·la de Gaston Leroux, de 1910, Le Fantôme de l'Opéra, en francès, que s'ha representat en nombroses versions teatrals i musicals. 

París, 1870. Un geni de la música viu al soterrani de l’Òpera de París. S'amaga amb una màscara per la deformació que pateix a la cara, i està obsessionat amb una de les dones de l’espectacle. 

El musical The phantom of the opera es va estrenar al West End el 1986 i a Broadway el 1988. És l’espectacle que més temps ha estat en cartell a Broadway.

Tràiler: https://youtu.be/ix0_Qr49OB4

Enlaire de Nôtre Dame,

immòbils gàrgoles fosques

a poc a poc s'arrencaven

llurs mascaretes de molsa.

Agustí Bartra  (Ecce homo, 1968)

TÚNELS I BISTECS

Foto: Estel Bové Munté

Durant el segle XIX, empreses angleses van venir a Catalunya per treballar en el ferrocarril. Una de les paraules que ens van deixar és tunnel. Aquí en dèiem foradades dels forats per passar els trens, però gràcies a l’anglès ara tenim túnels que ens foraden tot el que convingui. Sí que és un anglicisme en origen, però actualment, és un mot nostre, com qualsevol altre. Són paraules manllevades d’una altra llengua, manlleus que adoptem o adaptem.

Sempre hi ha qui es lamenta de l’excés de neologismes, és a dir, de l’excés de paraules estrangeres que arriben i s’introdueixen d’avui per demà a la llengua. No només al català, sinó a totes les llengües en general.

Si bé l’allau de noves paraules procedents de l’anglès és aclaparador gràcies o per culpa de les noves tecnologies també cal pensar que les noves paraules ens han ajudat a designar i a conèixer realitats culturals molt diferents a la nostra.

Certament no cal dir-ne link si ja tenim enllaç, ni cal dir-ne hashtag si ja tenim etiqueta. No hi ha cap necessitat d’adaptar-lo ni d’adoptar-lo; ara bé, n’hi ha d’altres que no tenim més remei que deixar-les entrar. Com en diríem del whisky o del jazz, si no els hem inventat nosaltres?

O com podríem menjar bistecs si no hagués entrat aquest mot a la llengua? De bistecs gairebé tothom en menja un dia o altre i, en canvi, és un mot ben anglès, beefsteak!

L’equilibri és difícil d’aconseguir, perquè tenim la sensació que ens envaeixen paraules estrangeres i que aviat n’hi haurà més que de les nostres. És una sensació, no pas una realitat.

🎦    PÁNICO EN EL TÚNEL, de Rob Cohen

EUA, 1996

Un camió amb substàncies perilloses explota en un túnel. Hi ha supervivents, però és difícil rescatar-los.

En el seu moment, bons efectes especials, ara ja superats. Quant a la pel·lícula, res de l’altre món. És la típica del Sylvester Stallone!

Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=5rDM3qUqSuI

Sortint

per la carretera, al cap de pocs

quilòmetres es troba la via,

i pocs quilòmetres més enllà,

el túnel.

Joan Brossa (Poemes civils, 1961)

TREBALLAR

Sabeu d’on ve la paraula treballar? De tripalium (tres pals). Es refereix a treballar amb tres bastons? Doncs no, era un instrument de tortura de l’antiga Roma compost de tres pals als quals lligaven els esclaus rebels i els presoners. Per tant, el verb tripaliare (o trepaliare) volia dir torturar. I aquí estem passant segles i segles torturant-nos dia rere dia, com si tal cosa. 

Fixeu-vos que si diem ‘pobre, li ha agafat un treball’ continuem associant la idea de patiment a la paraula. 

Tots plegats ens hem pres el treball de capgirar el significat.

El refranyer, que és molt savi, ja diu: Uns se prenen el treball, i altres en treuen el profit.

Per culpa de la COVID19 ens hem hagut de reinventar les feines i ens hem convertit en experts en videotrucades i teletreball. Quan som a casa enyorem anar a treballar i quan hi érem enyoràvem passar uns dies a casa, però crec que a partir de demà dilluns alguns ja podran treballar amb una certa normalitat. Que potser en teniu ganes de treballar?

🎦   EL MÉTODO, de Marcelo Piñeyro (Diversos premis).

Prova de selecció de personal en una empresa multinacional de Madrid. Per aconseguir el lloc de treball els aspirants ens acaben mostrant les seves misèries.  

Adaptació al cine de l’obra teatral de Jordi Galzeran 'El mètode Grönholm', de gran èxit, malgrat que el mateix autor ja va dir que la pel·lícula no té gran cosa a veure amb la seva obra. Tràiler: https://youtu.be/2TwoJeuKAdk

Jesuchrist... volch esser pobre e volch sofrir trebayls e mort

Ramon Llull  (Fèlix o Llibre de meravelles, s XIII)

BILLY EL NIÑO

BILLY EL NIÑO, de David Miller, Frank Borzage

EUA, 1941 

Billy el Niño vivia i treballava en un ranxo, però quan uns pistolers assassinen l’amo, la revenja de Billy es farà notar a tota la regió. És un clàssic western dels anys 40, entretingut per als qui agradi aquest tipus de pel·lícules, però si la veiem avui la trobarem antiquada. 

N’han estrenat una altra el 2019, relacionada amb la llegenda: THE KID, de Latham Gaines, Shelby Gaines, també en format western, més modern, però que encara no hem vist. Aquest és el tràiler: https://youtu.be/dI1PkJmyBJM

Però hi ha un altre personatge a qui es va anomenar BILLY EL NIÑO com a malnom, l’expolicia Antonio González Pacheco, que acaba de morir per la Covid-19.

Va ser un dels grans torturadors durant el franquisme. Moltes de les víctimes encara avui han estat incapaces de narrar les brutalitats, pallisses i tortures que infligia als detinguts, a la Direcció General de Seguretat a Madrid, perquè davant la barbàrie la ment humana esborra el passat i intenta oblidar. 

En el 2013, una jutgessa argentina en va demanar l’extradició per la causa que s’instrueix pels delictes comesos durant el franquisme, però l’Audiència Nacional, ai l’Audiència!, ho va denegar per prescripció. 

A Antonio González Pacheco li agradava fer-se veure com el que era i no s’amagava de res. I tenia raó. Ningú no ha estat capaç de portar-lo davant d’un jutjat abans de dinyar-la. 

Té 4 medalles pels serveis prestats. Ha mort al llit, com el dictador, i espero que sense pau. 

Hi ha més d’un Billy encara, amagat, encobert, latent a l’espera de règims millors. No badem!

Extret de diari ARA: https://www.ara.cat/societat/Juan-Antonio-Gonzalez-Pacheco-Billy-el-nino-franquisme-tortures_0_2448955196.html

EL TERRAT

Els pobles de la Mediterrània tenen una cosa en comú: els terrats de les cases. Són països on fa bon temps i els terrats són un espai que es fa servir. A casa meva n'hi ha, i a l’estiu hi organitzem dos o tres sopars, però en general, els terrats s’aprofiten poc. 

El confinament ha redescobert el terrat. S’hi veuen veïns fent llargues caminades vorejant-lo, aixecant peses, fent gimnàstica, cuidant plantes o corrent. Fins i tot ens saludem! El terrat podria ser un nou espai comunitari si el redescobrim. Llàstima que les cases que fan ara no el tinguin en compte. Ara ja no hi puja la canalla a jugar, ni serveix per prendre el sol, i els qui teniu assecadora ja no hi esteneu la roba. El grecs, els àrabs o els italians l’aprofiten molt. Nosaltres cada dia menys. 

Encara es pot sentir la frase feta Començar la casa pel terrat o per la teulada quan ens referim que una cosa no es comença pel lloc on s’hauria de començar, o tirar pedres al seu terrat o teulada, quan algú actua en perjudici propi. Però, clar, si cada cop hi ha menys terrats, cada cop s’entendran menys aquestes frases, i si les diem als joves pensaran que estem malament del terrat! 😀

Terrat (cobert de terra) i teulada (cobert de teules) ens arriben del llatí, com gairebé tot el que diem, però ull amb la traducció al castellà! La primera és la azotea, que ve de l’àrab, per bé que també existeix la paraula terrado, poc usada. La segona serà el tejado.

🎦  EL VIOLINISTA EN EL TEJADO, de Norman Jewison

EUA, 1971 (Tres Oscars -un evidentment a la banda sonora-, tres Globus d’Or, i altres premis importants).

Principis del segle XX. Un lleter jueu d’Ucraïna i la seva dona tenen cinc filles, i intentaran casar-les com sigui.  

La cançó més coneguda de la pel·lícula és If I Were a Rich Man (Ah, si fos ric!). Se n’han fet moltes adaptacions i versions. 

Avui pot semblar una mica antiquada, però és ja un clàssic del gènere musical. 

Tràiler en anglès: https://youtu.be/PjfTNnznJXw

A la tarda vam pujar al terrat. Es veien diversos incendis i sonaven trets de fusell i canonades. El dilluns es van veure més fogueres encara: quinze, potser vint. Hi havia un silenci estrany en la tarda.

Marià Manent (El vel de Maia, 1975)

LA PROVÍNCIA

Aquest és el meu primer llibre de Geografia, que entre altres coses diu que Espanya es divideix en 50 províncies. Era l’any 1962.

Certament és una pàgina que crèiem superada, perquè la sacrosanta Constitució de 1978 va dividir Espanya en 17 autonomies, que són les que fins ara han gestionat els serveis traspassats. A Catalunya, per exemple, els de sanitat i serveis socials.

I vet aquí que el govern d’Espanya, que és d’esquerres i del PSOE, amb UPodemos de coalició, retorna al llibre de Geografia que té més de 50 anys per regular el desconfinament. Tant costava desconfinar per territoris ‘constitucionals’?

Tot allò que conquerien els romans fora d’Itàlia era una província. D’aquí, la Provença, província per excel·lència, un dels primers territoris conquerits per Roma, i d’aquí també el provençal, la seva llengua.

La província actual és una demarcació administrativa, basada en la Divisió territorial d'Espanya de 1833, de Javier de Burgos, per mantenir la centralitat de l’Estat a Madrid. L’única institució pública provincial actual són les diputacions provincials.

La província també té una paraula pejorativa, provincià-ana, és a dir, sense personalitat, sense valor en relació amb la capital. Voilà!.

🎦   PASTEL DE PERA CON LAVANDA, d’Éric Besnard

França, 2015

Crítica que vaig fer a Facebook el juliol de 2016:

Apareix un desconegut a la vida d'una mare amb dos fills i amb greus dificultats econòmiques.

Hi trobem el rerefons de la síndrome d’Asperger, de limitació de la capacitat de relació social.

No us conformeu a veure-la a casa, cal anar al cinema per contemplar el paisatge que ens ofereix l'espígol florit.

Una bonica pel·lícula que transcorre a la Provença més rústica.

És francesa, i té un toc original interessant. 

La van passar a la sala més petita del cine, com si fos la tele de casa. No hi entenen gens de cine aquests de les sales de cinema!

Tràiler: https://youtu.be/cw3axrHwL6U

Aquest poema, el veig així

58 cartes de joc

28 fitxes de dòmino

Un parell de guants

Les 4 fases de la lluna

84 setmanes

2 vagons de funicular

Les 7 meravelles del món

5 notes musicals

5 continents

2 daus

3 dies de carnaval

26 lletres de l'alfabet català

24 hores

Col·lecció de 12 cromos

Els 9 planetes

50 províncies d'Espanya

Tancat d'1 a 3

L'Sputnik III ha acomplert 10.000 voltes

a l'entorn de la Terra.

Joan Brossa (Poemes civils, 1961)

MAIG

Maig és el mes de Maia, la deessa floral de la mitologia grega. Fou una de les Plèiades, i la invocaven com a protectora de les mares i la fertilitat. Posteriorment va passar a ser deessa romana i el temple es guarnia de flors i plantes. Però el mes de maig, tot i coneixent-lo com a mes de les flors, ha estat sempre reivindicatiu.

El Primer de Maig és també el Dia Internacional del Treball i és festa ben bé a tot el món. Enguany festa absoluta, llevat dels que estan a primera fila. Any difícil pels qui pateixen expedients de regulació d’ocupació, els EROS (que aquí no és el déu de l'amor, el sexe i la passió de la mitologia grega!) i per la gent que ha perdut la feina i ves a saber si la recuperarà. 

A finals del segle XIX es reivindicava la jornada de 8 hores i tothom sap perfectament, que més d’un segle després hi ha gent que traspassa amb escreix aquesta xifra. Res no és definitiu, res no és immutable, i encara queda molta lluita per endavant. 

Al maig cada dia un raig és un refrany que encara circula i que ens recorda que és un mes plujós, amb el permís de l’escalfament global i del canvi climàtic, perquè no sabem cap a quin mes de maig ens portaran.

🎦   MAYO DE 1940, de Christian Carion.

França, 2015

Crítica que vaig fer a Facebook el 16/5/2016:

La música és d’Ennio Morricone, per tant, no hi ha cap excusa per no veure-la... o escoltar-la!

França veu com l’exèrcit alemany avança i la gent fuig de casa. És la història d’un home alemany que ha escapat del nazisme, i que busca el seu fill.

Una delícia de pel·lícula. Llàstima que l’he vist al cine Palace de Reus, i ens han posat en una sala amb una pantalla que no sé com li poden dir cinema.

Acostumen a passar les pel·lis alternatives o no comercials a les sales de pantalles petites.

Pobrets, vés que deuen anar a veure –deuen pensar!

Tràiler: https://www.dailymotion.com/video/x47j0hr

Maig

Els murs dels jardins sobreïxen de roses,

els murs de l'espai sobreïxen de blau.

Màrius Torres (Poesies, 1947)

DESCONFINAR

Desconfinar i desconfinament hauran d’entrar al diccionari perquè ara no hi són. 

Els diccionaris sempre van al darrere de la realitat i ho fan per no emplenar-lo de paraules passavolants, de modes passatgeres, de maneres de dir que ja es veu que no quallaran, però alguna s’hi queda. I aquesta, què us hi jugueu, que la faran entrar?

El sistema sanitari espanyol es va desmantellar quan es va traspassar a les comunitats autònomes en diferents graus segons els estatuts d’autonomia vigents. El 1980 es van traspassar a la Generalitat els serveis i institucions en matèria de sanitat i assistència social, per tant, estem parlant de 40 anys! 

Un govern amb un sistema sanitari que porta 40 anys funcionant ha de conèixer millor el terreny que un govern amb el sistema desmantellat! La decisió de confinar i desconfinar s’hauria d’haver cedit als territoris, molt més coneixedors de la realitat. Per acabar-ho d’adobar, a l’alçada dels sanitaris hi han posat militars uniformats i amb galons que només sabien parlar de guanyar la guerra, de disciplina i de combatre com a soldats. 

Les acadèmies de les llengües es resisteixen a fer entrar paraules que estan de moda, perquè les modes passen, però desconfinar la recordarem mentre visquem.



🎦   LIBERTAD CONDICIONAL, d’Ulu Grosbard
EUA, 1978
Després de sis anys a la presó, un jove surt en llibertat condicional, però un policia no el deixa viure.
Bon drama policíac, bona trama i bona direcció. Naturalment el film ja té 40 anys i pot semblar desfasat, però té un bon ritme. D’alguna manera la pel·lícula ens fa veure que n’hi ha que neixen estrelles i d’altres neixen estrellats. Encara que tinguem tota la bona voluntat del món de ser bona gent, si no ens acompanya la sort no hi ha res a fer.
Un Dustin Hoffman encara molt jove, que ja havia fet unes quantes bones pel·lícules.

Tràiler en anglès: https://youtu.be/IYssJNxfm5M







Ni el cartògraf no es limita a representar un còdol, ni el filòsof no es pot confinar a plantejar un sol problema filosòfic.
Josep Ferrater Mora (Els mots i els homes, 1970)

MONTSERRAT

El Llibre Vermell de Montserrat, de 1399, és un còdex o llibre antic escrit a mà, que anomenem així perquè té la coberta de color vermell. Es conserva a la biblioteca del monestir i està escrit en pergamí i en una cal·ligrafia pròpia de l’Edat mitjana. Es va salvar de l’incendi de 1811, provocat per les tropes de Napoleó i segur que el timbaler del Bruc alguna cosa hi va tenir a veure!

L’obra té contingut teològic adreçat als monjos i als peregrins, però també conté un cançoner, escrit en català, occità i llatí. D’aquest cançoner en destaco, potser perquè és la més coneguda, la famosa Stella splendens, que podem trobar amb múltiples versions. La simplicitat de la música medieval fa que sigui d’una bellesa extraordinària. 

Us proposo escoltar dues versions. L'una no és millor que l'altra, senzillament són versions per a moments i públics diferents: 

Fragment del Llibre Vermell

• D’una banda el gran music medieval Jordi Savall, especialitzat amb la viola de gamba. (Hespèrion XXI · La Capella Reial de Catalunya) 

https://youtu.be/NkRNR_YIFHA

• I de l’altra, la Companyia Eléctrica Dharma, amb la qual vam saltar i ballar l’Stella splendens als seus concerts als anys 90. 

https://youtu.be/2mLpB1Cb3_U






Stella splendens in monte ut solis radium
miraculis serrato exaudi populum.
    Estrella refulgent amb miracles a la muntanya serrada,
    Com raig de sol, escolteu el poble.

ESTRANYA PRIMAVERA

Dibuix: Eulàlia Barceló Vilella

La primavera és una estació de l'any que convida a sortir. La reclusió forçosa que patim avui hauria estat més lleu si ens hagués enxampat a l'hivern, quan no ve tant de gust sortir al carrer i campar-la. 

Recordarem aquesta primavera reclosa, i el nostre món es dividirà en abans o després del coronavirus –com els avis deien abans o després de la guerra.

Ens la porten els romans, la primavera, a la qual anomenaven vera. L'any es dividia en tres estacions i van pensar que la primera, que començava al març, era la més important. I així ho van transmetre de generació en generació: la prima (primera) vera (primavera).

Diuen que «Una flor no fa estiu; ni dues, primavera», doncs enguany ni dues ni tres. Enclaustrats!

Ens han ben furtat la primavera!

🎦   PRIMAVERA, VERANO, OTOÑO, INVIERNO... Y PRIMAVERA, de Kim Ki-duk

Corea del Sud, 2003. Premi del públic del Festival de Sant Sebastià.

Drama psicològic. Dos monjos que viuen en un monestir aïllat veuen passar les estacions de l'any. 

El tràiler dona sensació de pau; clar que potser no ho ensenyen tot!

Tràiler: https://youtu.be/gXyxi-jnKxw

Res no és mesquí,

i tot ric com el vi i la galta colrada.

I l'onada del mar sempre riu,

Primavera d'hivern – Primavera d'estiu.

I tot és Primavera:

i tota fulla verda eternament.

Joan Salvat-Papasseit (L'irradiador del port, i les gavines, 1921)

LINA

Dibuix: Toni Vallès Català 

Em van dir que el millor mes per néixer era l'abril, perquè era primavera. I els he fet cas. Acabo de néixer, però se m'ha acudit arribar al món en l'abril més estrany de la història. Tothom és a casa!

El pare i la mare em cuiden, però encara no he pogut abraçar els avis, ni els tiets, ni els amics dels avis, ni he vist gent al carrer, ni he conegut altres nadons com jo. Ei! que hi ha algú més al món?

Si he vingut a Reus és perquè m’havien promès una ciutat plena de festa! Amb gegants i nanos que sortien per Sant Pere, amb la cucafera i el drac, amb la tronada, amb dies plens de llibres i roses, amb bojos que pugen l’un damunt de l’altre i fan castells, amb gent que balla per les places... però de moment, no he vist res de res!

M’han enredat?

Ció

(A la Lina R.V, a qui encara no hem pogut conèixer!)

DE ROSES... I DE LLIBRES...

El nom de la rosa (original en italià: Il nome della rosa)
Novel.la d’Umberto Eco, publicada el 1980.

L’argument es concentra en un monestir benedictí l’any 1327, per tant, cal entendre-la dins del pensament medieval. Igual com ara, set segles després, es discuteix sobre la riquesa terrenal i la pobresa que hauria de mantenir l'Església per acostar-se a la forma de vida dels apòstols.

El frare Guillem de Baskerville i el seu aprenent Adso de Melk hauran d'investigar la mort d'un monjo jove, i també les d'altres monjos que van apareixent morts.

La biblioteca preserva el coneixement, però no l’escampa. Se n’autoritza l’entrada als copistes i traductors, però no als lectors, perquè llegir seria vist com un enriquiment personal i per tant, pecat de supèrbia.

🎦  LA LADRONA DE LIBROS, de Brian Percival
Crítica que vaig publicar a Facebook el 12/1/2014:

Bona ambientació. I bona interpretació de Sophie Nélisse, de 9 anys. L'Alemanya nazi vista per una nena alemanya.

Les paraules tenen poder i fan que per uns moments la imaginació els deixi escapar de la tragèdia. 

Tràiler: https://youtu.be/92EBSmxinus

🎦   LA BIBLIOTECA DE LOS LIBROS RECHAZADOS, de Rémi Bezançon

Pel·lícula francesa.

Crítica que vaig publicar a Facebook el 14/7/2019:

Una editora descobreix la novel·la inèdita d’un cuiner mort de fa dos anys. Tot plegat és un misteri que caldrà descobrir.

El tema és interessant, els artistes correctes, el film conté alguns tocs d’humor i d’intriga, però potser una mica massa lenta. Reconec que és una bona opció, però se’m va fer una mica pesada.😞

Tràiler: https://youtu.be/kbyBzbTYw5s

🎦   LA LIBRERÍA, d’Isabel Coixet

Anglaterra, 1959.
Crítica que vaig publicar a Facebook el 28/11/2017:

Una dona vídua decideix obrir una llibreria en un petit poble, on mai no n’hi ha hagut cap.

Una delícia de pel·lícula. Molt ben ambientada i molt bona escenificació. Reflecteix perfectament el caràcter anglès i el comportament dels habitants de pobles petits. A vegades les persones que ostenten poder econòmic o poder a l’ombra són les que manen, i no les podem subestimar.

Pel meu gust no hauria calgut narrador, perquè la imatge ja pot fer aquest paper, però bé, en realitat és una molt bona pel·lícula, que no us hauríeu de perdre!

Tràiler en anglès: https://youtu.be/3KgMW3rowXY

Roses vermelles, com un miracle, sobre la mar blavíssima, que ningú no ha tallat encara.

Carme Riera (Jo pos per testimoni les gavines, 1977)

SANT JORDI ESTIUENC

I és que enguany ens està fallant tot. Fins i tot Sant Jordi ens deixarà amb un pam de nas! És una festa agradable, amable, plena de color, de bones vibracions, d’energia col·lectiva... -tanta com en necessitem! 

I també de flors, de lectures al balcó, d’escoles al carrer, de roses perfumades o no, que ens envaeixen. 

Haurem de deixar passar la primavera i amb una mica de sort, en ple estiu ens apareixerà un Sant Jordi al juliol, quan tindrem més ganes de platja que de refregir-nos a la plaça amb el sol que ens caurà, però cal entomar les coses com et venen, i haurem de fer l’esforç, també col·lectiu, d’acostumar-nos a canvis de tot allò que crèiem inamovible. 

Us proposo la lectura d’aquesta invitació de Lena Paüls, que també transcric, en què ens convida a actualitzar lectures, en especial les publicades per REUSENQUES DE LLETRES:
https://pontdenseula.blogspot.com/2020/04/sant-jordi-2020-ajornat.html

Foto © Josep M. Barraso

SANT JORDI 2020 AJORNAT

Enguany no se celebrarà la Diada de Sant Jordi el dia que toca, a causa del confinament per la pandèmia de Covid-19. A la xarxa es troben diverses iniciatives per adquirir llibres per regalar i no haver-los de dur al domicili del destinatari. Crec que no vindrà de tres mesos i farem bé d'esperar la data —23 de juliol— que els gremis implicats han triat per a celebració.

I, mentrestant, podem actualitzar lectures. Proposo la collita publicada pel col·lectiu literari Reusenques de Lletres, que aplega escriptores vinculades amb la capital del Baix Camp: narradores, poetes, dramaturgues, periodistes, assagistes, historiadores, biògrafes. Sis llibres que contenen peces curtes de creació i/o d'investigació, relatades amb ofici i amb mirada i veu de dona —tan particular, tan universal:

—Lletres reusenques. Reusenques de Lletres (Silva Editorial, 2013)
—Biblioteques personals (Arola Editors, 2014)
—Bibliorelats (Arola Editors, 2015)
—14 vermuts (Arola Editors, 2016)
—Contes de Vilaencanteri (Arola Editors, 2017)
—Veus (Arola Editors, 2019)

El darrer llibre, Veus, relats amb banda sonora, publicat al voltant de Sant Jordi de l'any passat, amb la complicitat d'Arola Editors. N'hi haurà més, no en tinc cap dubte, perquè al capdavant del projecte hi ha la tossuderia, la generositat i el rigor de la filòloga Fina Masdéu i la bibliotecària Victòria Rodrigo, ànimes d'aquesta plataforma estable que ens motiva i permet fer emergir el talent local tant de la literatura de ficció com de no ficció i donar-li visibilitat.

L'any 2018 Reusenques de Lletres va rebre el reconeixement 'Imprescindibles', en l'àmbit
Per saber-ne més: REUSENQUES DE LLETRES

LA CLASSE

Fa dies que no hi ha classe. Per a ningú. Ni per als petits ni per als universitaris. Probablement el primer dia en què els joves es van quedar a casa no en van fer fàstics, però segur que passades ja quatre setmanes de confinament, i treballant només en línia, molts voldrien tornar a la normalitat. 

La paraula classe té moltes accepcions, però si ens ajustem a l’educació, classe també vol dir unes quantes coses. No només el conjunt d’estudiants que assisteixen a les lliçons que el professorat els dona, sinó també la matèria en si, la classe de llengua, però també és el lloc on es fan aquestes classes, entre quatre parets, per bé que també se’n digui aula. I fins i tot el conjunt de coneixements que s'ensenyen i que s'aprenen: rep classes de francès.

Classe i aula ens arriben del llatí, impertorbables gairebé, perquè no hem deixat de fer-ne, ni d’acudir a un espai per rebre’n. La solució en línia és i ha de ser provisional, perquè una classe, a més de la matèria, és el conjunt del que ens envolta: el professorat, la vida social, l’aire que s’hi respira, l’olor d’humanitat, i això, en general, no ho pot substituir la connexió des de casa. Encara que tinguem xats i videoconferències res no s’assembla a una classe de tota la vida!

🎦    LA CLASSE, de Laurent Cantet

França, 2008

Un professor de llengua treballa en un institut conflictiu d’un barri marginal, amb alumnes adolescents. Els conjunt de joves de la classe no és més que una mostra de la França contemporània. 

Si en teniu ocasió, mireu-vos la pel·lícula. La història és absolutament versemblant. Crec que us agradarà. 

Tràiler: https://youtu.be/A_DIx70DxgM

Alguns portaven espardenyes

i separates amb ressenyes;

d'altres, a sota el braç, volums,

folis d'apunts o de resums

que havien fet anant a classe.

Salvador Oliva (Fugitius, 1994)

TRADUCCIONS

E-noticies va traduir aquesta frase al castellà a partir de La Generalitat no aclareix si té tests per als avis. La paraula tests es pot traduir per macetas en castellà, però evidentment en un altre context. Cal dir que aquests errors passen per un excés de confiança en les màquines, en els traductors automàtics, que si bé cada cop estan més perfeccionats, de vegades no n'encerten el sentit.

Desconfieu dels traductors automàtics que tradueixen a centenars de llengües. Aquestes eines van bé per saber si un text parla de mobles o de formatge, però no per fer una bona traducció. Traduir requereix d’un bon coneixement de la llengua de partida, però encara més de la llengua de destinació. 

No fa gaires anys un altre mitjà de comunicació català va traduir del castellà llegeixo Messi! Endevineu per què? I els qui viviu a Reus haureu vist alguna vegada que la plaça Prim es converteix en plaza Delgado!

i aquests són d'avui, 17 d'abril!

🎦  UN TRADUCTOR, de Rodrigo i Sebastián Barriuso
Cubana, 2018

Un professor de literatura russa de  l'Havana està obligat a ser el traductor entre els metges cubans i els nens que arriben de la URSS arran de l’accident de Txernòbil. 

Ha obtingut diversos premis, però és un film que potser només podrem veure a les filmoteques o a les sales de cineclub. 

Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=7eHpRCiNqZ8

Mentrestant al darrere del mur d'aquella mala

traducció, en la fosca, queden els envejosos

mals poetes, mals crítics, els enemics de tot.

Joan Margarit (Els motius del llop, 1003)

EL GEC NOU

Dibuix d'Eulàlia Barceló Vilella

Es va comprar un gec que li va costar un ronyó, però era el més bonic i elegant que havia tingut mai. Va deixar-lo al penjador i va començar a explicar a tothom que li havia tocat la Grossa! Em compraré el pis, la moto i encara me’n quedarà per anar de vacances! Tothom el va felicitar, fins i tot els qui no eren precisament amics. 

Quan va sortir del despatx i es va posar les mans a la butxaca va notar una cosa estranya. Hi havia un llapis –ell mai no en portava-, un ganivet –tampoc no en portava mai-, un mirall... però què és això? M’han canviat el gec! La butlleta era a la butxaca!  

I els qui no eren precisament amics, van riure per sota el nas.

CM

PARAR TAULA

Migdia. TV3. Programa 'Planta baixa'. 

L’un diu: anem a posar la taula... 

I penso: on la posaran? Si ja està posada en un lloc i pesa molt! 

Doncs sembla que volien dir anem a parar taula! 

Aquest és el fenomen de la doble traducció:

- En català: PARAR taula

- Ho traduïm al castellà: PONER la mesa

- Des d’aquí ho traduïm al català: POSAR la taula. 

I ja la tenim a dins!

Primer haurem de tenir la taula posada en un lloc concret i ben falcada perquè no bellugui i, després, pararem taula. 

Ah! i molt important: havent dinat, despararem taula!

M.Mercè Marçal

"De parar i desparar taula", de Maria- Mercè Marçal 

https://www.youtube.com/watch?v=EbLKgVFOc0c

Poema: Maria-Mercè Marçal

Veu: Sílvia Bel

Il·lustracions: Marta Bellvehí

LA MONA DE PASQUA

Pensar en la mona de Pasqua és una de les frases fetes que circulen tot l'any i que res tenen a veure amb la Pasqua ni amb les mones, sinó que significa estar absent, despistat, encantat.

A diferència dels refranys, les frases fetes són expressions utilitzades en sentit figurat i no en podem deduir el significat per les paraules que la componen. Gairebé mai no es poden traduir literalment d'una llengua a una altra i per això, és tan difícil entendre una frase feta d’una llengua estrangera. 

I també ho és Fer Pasqua abans de Rams, que potser els més joves no sabran què vol dir, perquè se n'ha perdut l'ensenyament moral que representava: no s'havien de tenir fills abans de casar-se! 

I estem contents com unes Pasqües perquè malgrat el confinament i tota la desgràcia que ha caigut a sobre de moltes famílies, és primavera, i anem cap al bon temps, i no consentirem que aquest virus ens faci la Pasqua! 

🎦    DESFILE DE PASCUA, de Charles Walters

EUA, 1948

Amb Fred Astaire i Judy Garland. Un altre clàssic del cinema musical que va obtenir un Oscar a la millor banda sonora.

No és la meva música, però sí la de la generació dels nostres pares.
Tràiler en anglès: https://youtu.be/KKr9S2UNFAU

Campaneta rosada,

vestit de Pasqua,

Primavera!

Joan Llacuna (Ònix i níquel, 1934)