EL REIET DE CASA

A casa no tenim més corones que les del tortell de reis, perquè una corona no és més que un objecte circular destinat a cenyir el cap. I de cop i volta ens hem vist metrallats amb dues corones ben diferents. D’una banda, la maleïda pandèmia del coronavirus que s’ha emportat molta gent pel davant, ens ha posat el morrió a la cara, ens hem tornat porucs de sobte i hem de veure com alguns fan passes enrere quan ens veuen com si tinguéssim la lepra medieval. 

I de l’altra, la Corona, la monarquia borbònica que arrosseguem des de fa segles. No porten corona per mèrits, sinó per herència. I és que un tio –perdó, Sa Majestat- que té tot el que vol, que ho té tot pagat, i que té una assignació sense haver de pencar, que encara tingui la barra de robar i fer circular milions amunt milions avall com si res, és que no té nom!

Hi ha una dita en català que es refereix al fet que no en tenim prou amb el que tenim i que sempre cerquem tenir-ne més: la mar com més té més brama. Però és que aquesta família té l’oceà sencer i encara en vol més! 

Cada dia apareixen més notícies sobre els afers de l’emèrit, els seus fraus fiscals i els pagaments a comptes no declarats, però a nosaltres no ens perdonen un euro a la declaració de la renda. Què haurà de pagar aquest tio -perdó, Sa Majestat- per tots els diners no declarats? Molt em temo que li esperen unes bones vacances a l’altra punta de món. I per dissimular ara surt el judici contra Pujol –que no el defenso pas- però estareu amb mi que els jutges en saben de jugar a les cartes!

Ah! Sabeu com es diu el pájaro? Doncs Joan Carles Alfons Víctor Maria de Borbó i Borbó-Dues Sicílies, i deu cobrar per cada nom que li van posar!

El que passa és que ho aguantem tot!

🎦    EL REY LEÓN, de Jon Favreau

EUA 2019
Crítica que vaig fer a Facebook el juliol de 2019:

Pel·lícula d’animació. Nova versió de l’antiga pel·lícula de dibuixos.
Simba, el petit lleó se’n va de casa després de la mort violenta del seu pare. Amb els anys es posarà al seu lloc amb l’ajuda dels seus amics.
L’animació és extraordinària i espectacularment ben feta.
Ara bé, calia una nova versió del fantàstic film de dibuixos de 1994? Jo crec que no. El resultat és una mena de documental amb argument. I no és el mateix. Per ben feta que estigui i per diners que guanyin, em quedo amb la primera.
Tràiler:  https://youtu.be/7TavVZMewpY





"Gosa indicar-me que un rei no pot ser alhora un bon home?" Pulcre Trompel·li va assentir, amb la seva típica rialleta de conill, a aquesta veritat elemental.

Salvador Espriu (Les roques i el mar, el blau, 1984)

PETONS DE DIUMENGE

Petons de diumenge, de Sílvia Soler, és una novel·la que m’ha enganxat força. D’aquelles que busques temps per llegir-les d’una tirada.

Jo no he viscut la postguerra dura, sinó l’etapa següent, els anys seixanta i els setanta, però amb tots els ingredients del franquisme, quan tot era pecat i quan les normes d’ètica i moral es dictaven des del poder. El què diran, les misses obligatòries, la repressió constant, les bruixes de la Sección Femenina que ens feien passar pel servei social –que ho era tot menys un servei i social- i molts retrets que ara ja no faré, perquè ja he passat moltes pàgines, però la generació anterior a la meva hi havia d’afegir la confessió després de veure segons quina pel·lícula, o reprimir una simple mostra d’afecte al carrer, perquè en públic tot estava mal vist.

Anar a la universitat i estudiar era una il·lusió a la qual no totes les dones podien aspirar i els patrons socials estaven ben marcats i delimitats, de manera que era difícil sortir-se’n. La gent tenia sempre la por al cos, la por de parlar massa, la por que et vegin segons on i amb qui, la por a destacar.

Sílvia Soler ens enfila la narració a partir dels diaris personals de Valèria Isern, una mare de família amb quatre fills, i d’entrevistes fetes a la seva família i a la seva amiga Elisa. A poc a poc es va teixint la seva vida, plena d’obstacles, però també de dies feliços. En general, persones humanes i properes, absolutament reals i amb semblances amb les nostres, i amb les dels nostres pares.

És de lectura fàcil i entretinguda, i també de ràbia de pensar que tot allò que explica va passar de veritat i que els fills i els nets dels despòtics personatges que ho protagonitzaven continuen manant com si tal cosa.

Columna Edicions. Col·lecció Clàssica
248 pàgines. 
premi Prudenci Bertrana l’any 2008

FEM UN CÒCTEL?

Els anglesos ens han deixat una paraula bonica: còctel (cocktail, que significa cua de gall), sense la qual no ens podríem prendre aquestes barreges que són tan suaus o tan fortes o tan dolces o àcides o amargants i a vegades amb ingredients estrafolaris, que no sabem on trobar. 

Totes les llengües del voltant han fet el mateix, adaptar o adoptar la paraula, potser perquè tots hem pensat que si n’inventàvem una altra no tindria el mateix gust o bé perquè el sinònim ‘combinat’ no és tan sofisticat. El diccionari ho defineix com una beguda obtinguda per la barreja de diferents begudes alcohòliques, que es prepara agitant la mescla dels ingredients amb trossets de gel dins una coctelera.

La paraula ha fet el seu lloc dins el català. En podem fer plurals, derivar a coctelera, que és l’estri on es prepara, i fer-ne un ofici, cocteler-a, les persones encarregades de fer-los.

I tan nostra és la paraula que ja li hem donat significats que res tenen a veure amb les begudes alcohòliques. O és que no heu menjat mai un còctel de gambes o de marisc? Per tant, un còctel és també una barreja de coses. I si algun dia us conviden a un còctel, que és bàsicament una reunió social de tarda, potser tastareu de tot menys un bon còctel!

Com que serveix per dir mescla de diferents coses, ens ha servit també per anomenar còctel molotov l’artefacte de fabricació casolana que pren com a base una ampolla amb líquid inflamable i una metxa. El nom ens el deixa Viatxeslav Mólotov, ministre d’Interior i de la Guerra de la URSS durant la Segona Guerra Mundial.

I aquí teniu tres còctels del meu amic Lluís Maria, que n’és especialista, i que en va fer un cada dia en temps de confinament:

BLAU MOON MARTINI 

En un vas mesclador hi posem gel abundant, 6 parts de ginebra i 1 part de curaçao blau. 

Ho remenem i ho servim en una copa de còctel adornat amb pell de llimona. 

CARUSO

En una coctelera amb gel abundant hi posem, a parts iguals: ginebra, Martini sec i crema de menta verda. Sacsegem fins que la coctelera quedi gebrada i ho servim en una copa de còctel.

Important: Està dedicat al gran tenor Enrico Caruso i s'ha de beure mentre l'escoltem a La dona è Mobile, del Rigoletto!

GIMLET

En un vas mesclador hi posem força gel, una part de suc de llima i dues parts de ginebra. Ho remenem bé i ho servim en una còpia de còctel amb una cirereta verda confitada.

Lídia: Un dia que vinguis amb més temps, et prepararé un còctel de menta.

Josep M. Benet i Jornet (Quan la ràdio parlava de Franco, 1980)

NIHIL OBSTAT

Si existeix la censura és perquè algú es creu superior a un altre. 

El censor llegeix primer el llibre o el document i determina si la resta del món hi pot accedir i decideix si en pot sortir perjudicada la moral, la política, la societat... és a dir, decideix per tothom. 

El censor era un magistrat de la Roma antiga que vetllava pels costums de la societat, de manera que reprenia les conductes que no s’ajustaven al que hi havia establert. 

Podríem pensar que l’antiga Roma és molt llunyana, però no és així. La censura la tenim en tots els plats amagada amb ingredients molt subtils.

El meu primer llibre, El parvulito, portava inscrit el nihil obstat (no hi ha obstacle), locució llatina que servia per certificar, l’Església catòlica, que des del punt de vista de la doctrina i de la moral, el llibre podia arribar als ulls dels lectors. Això en català i en suahili no és altra cosa que censura. 

L’Església ha estat la principal censora de les conductes, però també els estats dictatorials, que exercien el control dels continguts dels mitjans de comunicació. Per desgràcia, són actuacions que veiem massa sovint en governs que s’autodefineixen de democràtics. 

Amb 4 anys no sé ben bé si ho vaig captar tot això!

🎦    CINEMA PARADISO, de Giuseppe Tornatore

Itàlia, 1988 (Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, Globus d’or, i molts premis més).

Excepcional la banda sonora d’Ennio Morricone, que ha mort avui, 6 de juliol. Sempre ens quedarà aquesta música associada a la bellesa del cinema.

Explica la història de Salvatore, un nen d’un poble italià que ajuda l’Alfredo, l’operador del cinema, que li mostrarà tots els secrets del cine. El nen es fa gran i se’n va del poble, però trenta anys després rep un missatge que el farà tornar a casa. 

El final ens mostra d’una forma intel·ligent i còmica què va suposar la censura al cinema. És el paradigma de la censura més estúpida.

És una pel·lícula en majúscules, Cal considerar-la un clàssic del cinema italià, que homenatja tota la història cinematogràfica. 

Amb la censura, el llenguatge de la Nova Cançó esdevé un joc de paraules de doble sentit, les lletres estan farcides de metàfores, plenes de sobreentesos que el públic copsa en una complicitat recíproca.

Serra d'Or, 309, Monestir de Montserrat, 1985.

MOSSOS, MOSSOS...

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus  (Maspujols)

Els qui també sou o heu estat funcionaris sabeu molt bé que les oposicions no trien els millors servidors públics, sinó els que han superat el procés de selecció, és a dir, s’han après millor el temari i se n’han sortit millor de les proves. 

Si bé aprovar unes opos significa conèixer molt bé –hi estiguis d’acord o no- la Constitució, l’Estatut i les lleis que emparen l’Administració pública, de cap manera significa saber complir l'obligació principal, servir la ciutadania. 

I és que darrerament ja ens trobem amb molts i molts exemples de policies que incompleixen el més mínim codi de conducta, amb comportaments racistes, violents i actuacions fora de lloc. Potser ens pensàvem que la ‘nostra’ policia havia de ser diferent de la resta? Potser crèiem que teníem uns servidors públics modèlics que ens en farien sentir orgullosos sempre? 

És el cas de la taronja podrida que encomana un sac de taronges sa. Amb un poli racista en tenim prou perquè la gent cregui que ho són tots. I amb un de violent en tenim prou per pensar que tots somnien a fer anar la porra. De la resta de policies que tenim a la vora ja ni en parlo, perquè a més a més porten a l’ADN la rècula de comportaments dels seus antecessors i estan ‘protegits’ pel sistema.

La meva iaia agafava una cullereta entre els dits, la feia girar amunt i avall, i deia: Els funcionaris són al mig. Tant se val si puja aquest o baixa aquest altre, ells sempre són al mig. I és bo que sigui així, perquè són la garantia del funcionament de l’administració independentment de qui mani, però vigilem, que una cosa és ser garantia i una altra ser un mal parit. 

🎦   RICHARD JEWELL, de Clint Eastwood

Crítica que vaig fer a Facebook el 3/1/2020:

Richard Jewell era un guàrdia de seguretat dels Jocs Olímpics d’Atlanta de 1996. Va descobrir una motxilla amb explosius i va evitar nombroses víctimes, però el gran heroi es va convertir en sospitós.

He de reconèixer que tot i la firma d’Eatswood, no he anat al cinema amb gaires expectatives, i m’he equivocat absolutament.

És un film molt ben fet, amb un bon treball i amb un guió excel·lent. La pel·lícula té un ritme que et permet seguir-la molt bé fins al final. El talent del director apareix a cada moment.

T’adones que la premsa i la policia poden destrossar-te la vida si s’ho proposen. És una interessant reflexió i en veiem un bon exemple. La recomano.

Tràiler: https://youtu.be/Blp961s8z6Y




Vam descobrir que una de les vostres criades, no recordo quina, feia l'amor amb un dels mossos d'esquadra, dins aquell immens galliner buit que hi havia al fons del jardí.

Maria Aurèlia Capmany (Vitrines d'Amsterdam, 1970)

L'OXÍMORON DE LA NORMALITAT

Normal vol dir d’acord amb una norma establerta. I aquesta norma pot ser verbal, escrita, tradicional, etc. És allò que tothom troba comú, natural, corrent, sense excepció. Les activitats normals són les que es fan cada dia de forma natural, per exemple.

Però si al substantiu normalitat li posem un adjectiu que el qualifica, la cosa ja no és igual i deixa de ser normal. Per tant, la nova normalitat no és més que un oxímoron. I ho és perquè una cosa normal no és ni nova ni vella. És tal com està. No pot ser normal si és nou.

Els oxímorons són figures retòriques que ens descriuen sentits oposats, per exemple, plens de buidor, instant etern, el so del silenci, realitat virtual, etc.

L’oxímoron sempre ha de generar un tercer concepte. En el nostre cas, la nova normalitat hauria de representar una nova manera de fer les coses, però en realitat ens genera una incertesa absoluta, inseguretat i inestabilitat, perquè no sabem cap on aniran els trets. Ens trobarem amb una normalitat fora de la norma habitual, per tant, no serà normal.

I el que és més difícil de pair és que no sabem ben bé a qui afavoriran tals comportaments. Segur que a nosaltres no.

🎦   TAN FUERTE, TAN CERCA, d’Stephen Daldry

EUA, 2011

Després de la mort del pare als atemptats de l’11S, un nen d’onze anys, que té un nivell intel·lectual superior, troba una clau del seu pare i intenta cercar què pot obrir.

En el tràiler veureu una escena on pare i fill juguen a dir oxímorons.

Tràiler: https://youtu.be/YvHg4QexaSQ

Déjame en paz, pacífico furioso,

villano hidalgo, tímido arrogante,

cuerdo loco, filósofo ignorante,

ciego lince, seguro cauteloso.

Lope de Vega (Rimas, fragment del sonet 79, 1602)

EL SOBRE

Dibuix: Eulàlia Barceló Vilella

De la bústia sortia un sobre, més gran i gruixut que els habituals. Normalment sempre hi havia propagandes, revistes i factures per pagar, que després s’amuntegaven al despatx. Estava escrit de forma impecable, amb lletra rodona, ben feta i clara. Anava a nom seu i això ja em va emprenyar.

Em vaig acostar al penya-segat i amb tota la força de què vaig ser capaç vaig llençar-lo a mar. Encara vaig resseguir-lo una estona amb la mirada mentre les ones se l’enduien. Què s’ha cregut!

L’endemà em va venir a trobar, satisfet i content, com si res no hagués passat. 

- Vaig fer analitzar el Picasso. És autèntic! T’arribarà dins d’un sobre a nom meu. S’han equivocat, era per a tu. Que no l’has obert?

El dibuix de Picasso que vaig trobar a dins del diccionari de l’avi ja deu ser camí de Mallorca.

- Poll ressuscitat!... Així t’envestís un vol de vespes!

EL SOL S'HA ATURAT

foto: Estel Bové Munté  (Egipte)

Avui és el solstici d’estiu, del llatí solstitĭum, que vol dir literalment sol aturat. Avui deixem enrere la primavera i entrem a l’estiu. En teníem moltes ganes perquè la primavera 2020 no la desitgem ni al pitjor enemic, perquè ens ha pres molta gent, ens ha inculcat la por a sobre, ens ha deixat un país orfe d’objectius i, a més, ens ha robat les festes, les trobades amb la família i amb els amics i ens ha emmalaltit el cervell després de tantes hores davant les pantalles.

El dia és l’espai de temps en què el sol és damunt de l’horitzó, és a dir, des que surt fins que es pon. Bé, doncs hi ha un dia a l’any que el sol s’hi passa el màxim de temps possible a l’horitzó i és justament avui, 21 de juny, el dia més llarg de l’any. I, naturalment, també tindrem la nit més curta!

Al juny comencen les festes del foc. Les festes paganes encenien fogueres per celebrar que el sol s’estava quiet al cel durant més temps que els altres dies. I nosaltres hem mantingut la tradició per Sant Joan, però les revetlles i les fogueres hauran d’esperar. I és una llàstima perquè no tindrem ni foc ni festa major ni res que s’hi assembli. La pandèmia ens ha deixat buits de tantes coses que anem circulant una mica zombis, sense horitzó.

Consolem-nos una mica amb LA NIT DE SANT JOAN, de Jaume Sisa, una irrepetible cançó, de foc i festa: https://www.youtube.com/watch?v=lsWVX27nZPg

🎦   SOLSTICE, de Daniel Myrick

EUA, 2008

Va, avui una de pooooooor!

Després del suïcidi de la seva germana bessona, una noia invita els seus amics a passar uns dies al camp. Aviat començaran les escenes de terror i de misteri que envolten la casa del llac. 

Si us agrada el terror és una bona aposta per quedar-vos quiets a la cadira!

Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=hn2dGRsZwok

La fita és un solstici

desmesurat, un àpat de prodigis

que contradiu el ritme de les fulles,

la llenca d'or d'alguna platja ignota

i el blau profund d'aquella mar que els somnis

han dibuixat al blanc de la memòria.

Miquel Martí i Pol (Algú que espera, 1991)

SOM SÀPIENS!

He llegit SÀPIENS, de Yuval Noah Harari, i m’ha captivat. Potser no és un llibre adreçat als coneixedors en profunditat de la història, però sí que ho és per a un públic genèric interessat en la humanitat. És la nostra història explicada d’una manera molt planera, molt senzilla i molt divulgativa.  

Homo sapiens és el nom científic de l’espècie humana. Per tant, tots som homo sapiens. Ens ve del llatí homo (les dones també hi som aquí, perquè no es refereix als homes sinó a l’espècie!) i savi. Som el darrer esglaó de la cadena... de moment!

Ara bé, la paraula no és al diccionari. I no hi és perquè en principi els noms científics no hi han de ser, però en aquest cas, per què no podríem fer-ne una excepció? Darrerament són molts els neologismes que s’hi ha incorporat i aquest és ben nostrat. Tots plegats som sàpiens i els diccionaris els fem nosaltres! 

🎦    HOMO SAPIENS de  Nikolaus Geyrhalter 

Suècia, 2016, documental.

No he vist aquest documental, però segur que hi ha alguna possibilitat de veure’l en alguna de les plataformes actuals. És una mirada apocalíptica i de destrucció de la condició humana. Cap a la meitat del tràiler hi ha una imatge al mar que ens fa reviure l’escena final de El planeta dels simis (1968), la de Charlon Heston!

El tràiler: https://youtu.be/2oOjYjNUrms

El llenguatge, com a facultat comuna, és la marca distintiva de la humanitat: esborrat, doncs, el llenguatge, tornaríem a una condició no sapiens.

Jesús Tuson (Una imatge no val més que mil paraules, 2001)

NOSALTRES DOS

La narració se situa en l’hotel Rafaeli del passeig de Gràcia de Barcelona, i es concentra en la família Ràfales, matrimoni i quatre fills, un dels quals en serà el protagonista juntament amb la seva amiga de tota la vida. Durant tot el relat és present la pregunta de si hi pot haver amistat entre un home i una dona. 

És una bonica història, amb esdeveniments inesperats. Alguns ensucrats, d’altres desoladors. Així que avança la novel·la, tens curiositat per saber com es desenvoluparà, però al final també sap greu que s’acabi. Això passa quan es frueix de la lectura. 

L’amistat sobreviu a la vida de cadascun dels dos amics de l’ànima, i no és fins a la cinquantena que els serà possible pensar si val la pena canviar el curs de les seves vides. Segons l’autor en aquesta edat és quan "ja ens queda menys per viure del que hem viscut". 

És com un homenatge a l’amistat, l’amistat de debò, l’amistat profunda.

EL RELLOTGE DE PARET

Aquest rellotge deu tenir més de 100 anys. Era el rellotge! El que marcava el pas del temps de casa dels avis i dels pares. Tenia un so cridaner i eixordador. Tocava els quarts i les hores i ens despertava sempre a mitja nit. Maleït rellotge –deia tothom, però a ningú no se li acudia llençar-lo. Era el rellotge! L’amo i senyor de les nostres vides. L’hora d’aixecar-nos, d’anar a dormir, de dinar, de sopar... ens ho cronometrava tot. Era una presència constant i vigilant. A més, abans de tocar els quarts feia una mena d’aspiració com si li manqués l’aire... aiiiiii, clong! clong!

L’hora més temible eren les 12, perquè mentre duraven aquells dotze cops secs i estridents no podíem parlar. Parlava ell. I quan escoltàvem alguna notícia a la tele que ens interessava, el rellotge ressonava més fort que mai perquè no la sentíssim. 

Era un rellotge de paret de càrrega manual. Cada setmana li’n donàvem corda, sempre a la mateixa hora. Un cop girada la clau calia acompanyar-lo amb una empenta al pèndul perquè comencés a balancejar d’un costat a l’altre. Si no hi pensàvem el rellotge s’endarreria i se sentia aquell so de manca d’aire, com si s’ofegués. El rellotge –deien- el rellotge que s’atura!

El grec Khrónos era el déu de les Edats i del zodíac, el que envoltava l’univers i déu etern del pas del temps. Cronos és, doncs, el temps en estar pur, el temps persona, el temps etern. El nostre Cronos es va quedar penjat a la paret, sense so. Ara que desmunto el pis de la mare, el tinc davant meu i no sé pas què fer-ne. Ni el drapaire sabrà què fer-ne, perquè t’has arnat i corcat. Perquè no toques ni quarts ni hores, perquè t’has quedat mut i ancorat en el passat. T’he escoltat durant tants anys que malgrat tot m’has fet companyia, vell rellotge escandalós.

Cent anys penjat en una paret de Tarragona... i ara hauràs de venir amb mi cap a Reus! 😊

🎦   LA CASA DEL RELOJ EN LA PARED, d’Eli Roth 

EUA, 2018

Del gènere fantàstic i d’aventures. 

Relat d’un nen de 10 anys que se’n va a viure a casa del seu oncle, on hi ha un rellotge misteriós. 

Els mags, les bruixes i els secretes apareixeran de mica en mica. 

És l’estil de cinema de les cases encantades, amb poc gir argumental, però amb una història força original. 

Tràiler: https://youtu.be/2-xSubmijNc 

I treballo, joiós, vencent el fred,

envoltat pel silenci de la nit,

tant sols interromput per l'espinguet

del pèndol d'un rellotge de paret

o el plor d'un infantó mig adormit.

Ignasi Iglésias (Ofrenes, 1902)

ABRACEM-NOS!

I és que els mediterranis som de cultura enganxosa. Ens agrada abraçar-nos, petonejar-nos... encara que ens haguem vist al matí, a la tarda hi tornem. I per això ens costa tant la distància de 2 m. En altres cultures, com ara la japonesa, no és tan difícil, perquè des del naixement que no aprecien igual el contacte físic. Esquiven les abraçades, defugen els petons, i eludeixen els contactes no necessaris. Tot ho substitueixen amb reverències. Són maneres de fer que t’inculquen des del bressol. És a dir, ets el que t’ensenyen, ets el que fan amb tu. 

Per nosaltres, les abraçades són signes d’afecte. Són habituals i freqüents en les nostres vides i sembla mentida que una aturada com la que tenim ara ens afecti tan emocionalment com ho està fent. 

Ull, perquè no ens en podem donar d’abraçades, ens les fem! I ens podem abraçar només entre persones? No! També podem intentar abraçar la soca d’un arbre mil·lenari i no aconseguir-ho! En sentit figurat abraçar una cosa també és acceptar-la o seguir-la. N’hi ha que abracen religions, partits o idees. El gran perill és que t’obliguin a abraçar el que no et ve de gust.

La cultura popular ens diu que Qui molt abraça, poc estreny, és a dir, que no podem fer moltes coses a la vegada!   

🎦   EL ABRAZO DE LA SERPIENTE, de Ciro Guerra

Colòmbia, 2015. Nominacions als Oscar i molts altres premis. 

Al cor de la selva amazònica hi ha el darrer supervivent d’un poble, un xaman. Algú hi anirà a la recerca d’una poderosa planta capaç de fer somniar. 

El passat, el present i el futur es confonen, i el xaman anirà recuperant els records. 

Tràiler: https://youtu.be/FIzBZRtI_tQ

Qué largo abrazo te daría

en la penumbra de mis espinas.

Federico Garcia Lorca (Zarzamora con el tronco gris, 1921-1924)

PAU

Feia temps que el veia malament, més prim i debilitat, però no m’atrevia a parlar-ne, perquè no saps mai com aniran les coses i sembla que si en parles provoques com una mena de mal presagi. Aquestes malalties, tard o d'hora, sempre guanyen. Avui ha mort Pau Donés, de Jarabe de Palo.

Queda molt enrere La flaca i Depende, les que tinc més al cap, i també Bonito. Potser seran les que més es recordaran, perquè van fer ballar tota una generació, que no és la meva, però també ens ha agradat escoltar-lo, encara que sigui de lluny i a destemps.

És una música d’una gran personalitat, perquè no s’assembla a cap altra de les que s’han fet per aquí. A més, la seva veu i el to que utilitzava es reconeixia entre molts. Una música que enganxava, que enganxa. 

La darrera interpretació és en un terrat, escenari mediterrani, amb  una cançó que dedica a la seva filla Sara. Un fantàstic comiat, “Eso que tu me das”: https://youtu.be/hE6CsyWv8Zs

* * *

Una expressió popular en català dins del llenguatge col·loquial és repartir xarop d’estopa o xarop de bastó, que vol dir atonyinar, apallissar, estovar, estomacar. Els catalans en tenim molta experiència. No a repartir-ne, sinó a rebre’n.

En castellà, aquesta expressió és jarabe de palo.

LA FALÇ AL PUNY!

Juny ens el porta la deessa romana Juno (Iunius), muller de Júpiter, en honor de la qual es va donar nom al quart mes del calendari romà, que començava al març, però no hi ha consens, perquè el nom també podria haver-se associat a la joventut o a Lucio Junio Bruto, fundador de la República romana.

El mes de juny ens portarà el solstici d’estiu. És un bon mes de l’any perquè comença a fer bon temps i encara no ens cau la calitja de l’estiu. Tot i això, aquest mes no serà com els altres, perquè ens estafaran les revetlles de Sant Joan i de Sant Pere, i la festa major de Reus. És difícil fer entendre als nens que no veuran els gegants i els nanos. És com si ens haguessin pres un bocí de temps, com si el 2020 estigués mossegat, rosegat, devastat. Ens han fet parar quiets i com que som submisos de mena ho han aconseguit. Ara només cal vigilar que no ens ho facin ser més del compte!

Al juny, la falç al puny és una de les frases fetes més conegudes. És el mes de la sega, el temps de prendre l’eina de segar, la falç, i començar la collita. El nostre himne nacional, Els segadors, ja ho diu ben clar: 

Ara és hora, segadors.

Ara és hora d'estar alerta.

Per quan vingui un altre juny

esmolem ben bé les eines.

Bon cop de falç!

Malgrat que la nostra falç darrerament s’ha tornat escuradents!

JUNY, de Juli Garreta

Us convido a escoltar una de les sardanes més emblemàtiques que hi ha, estrenada el 1920, que encara avui sentim en concerts i ballades.
Enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=U_oKfI6CY4s

Ningú no ha de venir

a rompre el son dels morts

fins ben entrat el juny, llunyà.

Xavier Amorós i Solà (Qui enganya, para, 1968)

QUAN ÉREM FELIÇOS

 

Quan érem feliços no és ben bé una novel·la, sinó una biografia. És la vida de la família Nadal-Farreras, de Girona: un matrimoni i 12 fills, més els avis, els veïns, etc, en temps de postguerra. L'autor, Rafael Nadal, és el fill número 6. És una família coneguda arreu perquè el gran, Quim Nadal, fou alcalde de Girona, i alguns dels altres germans han estat o estan implicats políticament.

Em costa d’imaginar una família de 12 germans, perquè sempre he enyorat tenir-ne, almenys un. Els fills únics no ho teníem fàcil, perquè sempre patíem d’una extrema protecció que a cops ofegava.

Era una família petit burgesa, en origen. És a dir, un parell de fills haurien viscut com a reis, però dotze és un nombre considerable, i llevat del gran, ningú més no va estrenar cap peça de roba, per posar un exemple. La història de la vida dels Nadal recorre els carrers del Barri Vell de Girona, l’internat al Collell, la casa d’estiueig, i descriu amb precisió el mar i la costa a l’entorn de Palamós.

M’ha agradat el to planer i familiar amb què descriu les petites històries familiars i les relacions entre els germans, sempre en primera persona. És fàcil entendre com s’organitzaven, com es divertien, com paraven les xarxes de pescar o com es relacionaven a partir de les explicacions de l’autor, i també la tristesa per la pèrdua d’un germà, que va produir un abans i un després.

Com he dit abans, és una biografia, per tant, no hi busqueu un relat amb argument. El recomano molt si us ve de gust saber com es viu a dins d’una prole com aquesta.

Edicions Destino, col·lecció L'Ancora
424 pàgines
Premi Josep Pla 2012

LA MARQUESA

Com que la gent que em llegiu no teniu ascendència aristocràtica –que jo sàpiga- us diré que marquès/marquesa és un títol nobiliari superior al de comte i inferior al de duc!

Els distingireu perquè tenen cognoms amb guionets, preposicions i conjuncions copulatives, cosa que la resta de multitud no acostumem a tenir.  

I això ve a tomb pel nou estirabot de la senyora marquesa, Doña Cayetana Alvarez de Toledo y Peralta-Ramos, amb la forma de tractament d’excel·lentíssima senyora. És una dona altiva, arrogant, prepotent, amb gran dosi de supèrbia, i actualment diputada per Barcelona a les Corts Generals pel Partit Popular i directora de l'àrea internacional de la fundació FAES. La senyora ha acusat el pare de Pablo Iglesias, vicepresident del Govern d’Espanya, de terrorista, pel fet d’haver estat militant del FRAP, el Front Revolucionari Antifeixista i Patriota. Veurem com acaba la història perquè segurament hi haurà contraresposta i presentacions de querelles. 

Només pel fet de ser titular d’un marquesat no es poden fer acusacions tan alegrement, però ella creu que sí, que el títol l’aixopluga de tots els mals. 

Els marquesos eren comtes que administraven un comtat en una zona de frontera, és a dir, en una marca. Eren els senyors d’una marca, com la Marca Hispànica, o la Marca d’Ancona a Itàlia. 

Si algú es pensava que això són títols nobiliaris a la baixa anava errat. Cada cop n’hi ha més i surten com bolets. 

Després n’hi ha uns altres que fan vida de marquès, encara que no en tinguin el títol!

🎦   LETRAS PROHIBIDAS, LA LEYENDA DEL MARQUÉS DE SADE, de Philip Kaufman

EUA, 2000, amb moltes nominacions i premis. 

El Marquès de Sade, sobrenom de l’escriptor Donatien Alphonse François de Sade, passa els deu darrers anys de la seva vida a l’asil Charenton. No se’n podrà estar de continuar amb la seva bogeria eròtica i rebel·lia.

Aquesta és la darrera pel·lícula que conec sobre la vida del marquès. N'han precedit moltes altres, totes plenes de perversió i deliris sensuals.

Tràiler: https://youtu.be/u--PYnIYewE

No vull sinó el que us he dit: "Bella marquesa, vostres ulls gentils em fan morir d'amor".

Josep Carner (El burgès gentilhome, 1919)

NO HI HA PA QUE NO COSTI UNA COCA

foto: Estel Bové (Shotebi, pa armeni, forn a Sevan, Armènia)

Diu la ministra que reformar la reforma laboral seria contraproduent perquè en comptes de resoldre problemes en crearia de nous. Sort en tenim que són d’esquerres! Si un govern de dretes fa una reforma laboral que ha estat nefasta per als treballadors, deu ser normal que un govern d’esquerres reformi el que ha reformat l’anterior, no?

Quan érem petits menjàvem pa sol o amb alguna cosa a dins: pa amb xocolata, pa amb xoriço, pa amb formatge... En tot cas, potser també coneixíem el llonguet, el pa de pagès i el panet de Viena, i para de comptar! Ara tenim pans de tots els tipus, formes i mides. Un dels pans que s’ha incorporat darrerament a la llengua és la baguet francesa. 

Mengem biscota per esmorzar, barres de pa per dinar o pa de motlle per berenar. I en podem demanar amb gluten o sense, amb fruita seca o no, de règim, de sègol, integral, sense sal, i tots els que em deixo. És un aliment comú a tot el món, i pot canviar el cereal, les mides i el tipus de forn on es prepara. 

Com que és un aliment tan bàsic ha generat tota classe de refranys i frases fetes. El pa s’assimila a tot el que tenim: té el pa assegurat. Perquè si no és així és que no sabem guanyar-nos el pa o no tenim un pa a la post. També s’associa a bones persones: és un tros de pa, o a la rutina: el nostre pa de cada dia, i les coses pesades: és més llarg que un dia sense pa. Les coses interessants són per sucar pa i les molt fàcils són de pa sucat amb oli. Els despistats no saben quin dia es mengen el pa encara que necessitin les coses com el pa que es mengen. 

Com és que no hem sabut exportar el nostre pa amb tomàquet per tot el món mundial?

Quan les coses costen de guanyar, o quan calen moltes reformes per reformar el que s’ha reformat amb una reforma reformadora, podem dir: No hi ha pa que no costi una coca.

Ah! i em deixo la xapata!






🎦  PA NEGRE, d’Agustí Villaronga
Catalunya, 2010. Premis al Festival de Sant Sebastià, Premis Goya i altres.

Durant la postguerra, un nen troba dos cadàvers al bosc i la policia sospita de son pare.
Pel·lícula força dura, amb molt bona narració i ambientació.

Tràiler: https://youtu.be/bUhZR0eOMpQ





Seguim la carretera
per on et feien anar amb bici al poble
a comprar pa pels hostes imprevistos.

Gabriel Ferrater (Da nuces pueris, 1960)

PROHIBIT PROHIBIR

Prohibit prohibir va ser un dels lemes del Maig francès. Quan els de la meva edat érem adolescents va passar el mes de Maig del 68, i dic va passar perquè ni ens en vam adonar. Va passar de llarg. No va ser fins a uns deu anys més tard que en vam saber els detalls. Si algun jove em llegeix potser pensarà que és estrany aquest desconeixement. No teníem mòbils, ni Internet, teníem una única tele i una única ràdio, ni les revistes ni la premsa ni cap altre mitjà ens parlava dels fets de París. A més, no hi havia el costum –o els diners- d’anar de vacances a l’estranger. Només si algú tenia la sort de tenir algun conegut a França en va saber alguna cosa.  

Tot va començar amb els grups d’estudiants que protestaven contra el capitalisme, contra les guerres i contra el racisme. Al moviment s’hi van afegir grups d’obrers i de sindicats, i el Partit Comunista Francès. Va ser la mobilització més gran que s’havia fet mai a Europa. En el segle XX hi ha un abans i un després del Maig del 68 i no només polític, sinó també social i cultural.

El mes de maig de 2020 es recordarà com el maig amb totes les prohibicions possibles! Efectivament, també hi haurà un abans i un després. Caldrà tenir els ulls ben oberts perquè totes les llibertats que es van guanyar en aquell mes de maig no es perdin. És molt fàcil perdre-les a favor de la seguretat. Hi ha coses que costen segles de recuperar!

🎦   DESPUÉS DE MAYO, de Olivier Assayas

França, 2012

Un estudiant navega entre la seva vida privada i els compromisos adquirits en les revoltes del Maig del 68 a França. S’enamora i descobreix l’art. Haurà de prendre decisions importants per trobar el seu lloc al món. 

És una pel·lícula que fa reflexionar. No és només el Maig del 68 mateix, sinó les seves conseqüències, les seqüeles, el que en va quedar de tot plegat. 

Tràiler: https://youtu.be/pEjBe6V7-No

Quan els nois de la Sorbona, en el maig del 68, escrivien en les parets "Inventeu noves perversions sexuals!", estaven al pol oposat a Sade, malgrat l'insolent i arcaic del seu vocabulari.

Joan Fuster (Babels i babilònies, 1972)

CASSOLA DE TROS

foto: Alfons Barceló

El confinament ens ha fet esprémer la imaginació com mai no ho havíem fet. 

Cada any, al mes de maig, la colla d’amics ens reunim per fer una cassola de tros. Com que enguany no ha estat possible n'hem fet una a cada casa, hem penjat el resultat a les xarxes amb fotos o vídeos, i hem passat un parell d'hores ben entretinguts amb l’elaboració de la recepta. Ens ho hem passat bé, però que no serveixi de precedent. Preferim trobar-nos!

Les cassoles de tros són com els suquets de peix de pescador. A la cassola s’hi posa la verdura que en aquell moment hi ha al tros o a l’hort... i els pescadors hi posen el peix que acaben de pescar.  

No hi ha una recepta única, perquè precisament s’hi posa el que tens a mà. No us diré quantitats, perquè això depèn que siguem dos o quaranta-dos. A aquestes alçades ja podem fer les coses a ull.

Per fer-ho senzill: posem oli a la cassola o a la paella i sofregim llonganissa i botifarra negra senceres. La traiem i hi sofregim costella de porc i daus de cansalada. A continuació hi afegim la ceba tallada, uns quants caragols nets (els del tros, els que se’ns mengen les verdures), bocins de coliflor i patates a daus. Quan està ben sofregit tot, hi tirem l’aigua i la sal, i deixem que bulli fins que les patates siguin toves. A continuació, els espinacs, molts espinacs, que se sobreïxin! Quan hagin reduït, hi afegirem al damunt la llonganissa i la botifarra negra. Si no us agrada un ingredient n’hi poseu un altre! Aquesta és la recepta dels meus amics Jordi i Anna de Santa Oliva, però evidentment, en trobareu de tots colors. N’hi ha que hi posen pebrot, albergínia, tomàquet, conill, és a dir, tot el que troben al tros! Ah! i una mica de bitxo! 😀

No he trobat cap pel·lícula sobre les cassoles de tros, però sí sobre les postres! Així que us recomano aquesta:

🎦   CHOCOLAT, de Lasse Hallström

Regne Unit, 2000, amb moltes nominacions.

Lansquenet, un poblet francès, acull dues persones noves, una mare i la filla. Inauguren una xocolateria amb dolços i pastissos boníssims. 

És que gairebé la tastem i l’olorem la xocolata en aquest film!

Tràiler: https://youtu.be/dLAuf4-a0I4

El cargol va fent camí

amb les banyes estirades;

en cada banya un ull fi

lluent de les mollenades.

Salvador Perarnau i Canal (Cuques de llum, 1930)

MÁTHĒMA

Fotografia amb retoc digital: Jobove Reus
(Roma, plaça Navona)

El meu fillol, que és matemàtic, es queixa amb molta raó que els savis del nostre Olimp han decidit que les matemàtiques no han de ser obligatòries a Batxillerat.

Hi ha assumptes que no els haurien de decidir els polítics, sinó els entesos. Les matemàtiques sempre han estat un os dur de rosegar perquè no hi ha hagut, en general, bons pedagogs que facin entrar bé l’assignatura. Les matemàtiques es poden explicar com un joc, com sap fer el meu amic Jordi, i es poden descobrir els resultats de les operacions per deducció, experimentant. Cal que la canalla tingui ganes de pensar!

El meu pare sempre deia que la regla de 3 és el millor invent de la humanitat!

En la darrera reforma educativa, els nostres savis de l’Olimp també van fer trontollar el llatí i el grec. Alguns van pensar que no calia que els alumnes patissin tant amb les traduccions de Plató i Virgili. Del llatí i del grec ens arriba tot el que sabem, tot el que diem. És la base sobre la qual parlem i comprenem. Ara bé, cal trobar la manera de fer les llengües clàssiques atractives!

El llatí del meu Batxillerat de fa molts anys era una interminable traducció de textos que ni enteníem ni teníem ganes d’entendre. Temps perdut.

Matemàtiques ens ve del grec máthēma, que significa estudi, aprenentatge, ciència. Per tant, matemàtiques és tot el que té a veure amb la ciència. I què és la scientia? És el coneixement!

Cogito ergo sum: «Penso, aleshores existeixo» -va dir Descartes.

🎦   UNA MENTE MARAVILLOSA, de Ron Howard
EUA, 2001. 4 Oscars i molts premis més.

Una ment matemàtica privilegiada intentarà aconseguir una teoria revolucionària. El Departament de Defensa aprofitarà la seva habilitat perquè desxifri codis secrets.
Una pel·lícula molt interessant i ben aconseguida. A les ments que constantment estan treballant en un projecte els costa molt tocar de peus a terra i viure com qualsevol altra persona i, sobretot, tenir una relació social equilibrada.
Tràiler: https://youtu.be/bsz0Ptx1htE





El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï matemàtiques?
Per què, diria. Que dos trossos de pa són més que un
Prou que ho notaràs.
El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï francès?
Per què, diria. Aquesta nació s'ensorra. I
Frega't el ventre amb la mà i queixa't
Que tothom t'entendrà.
El meu fill petit em pregunta: Cal que estudiï història?
Per què, diria. Aprèn a amagar el cap sota terra
I així potser sobreviuràs.

Feliu Formosa (Poemes i cançons, 1998)

MOIXONS

Foto: Estel Bové Munté

Tot el que està volant pels aires i no és un avió, i és petit i fa piu és un moixó. A la nostra zona tota la vida se n’ha dit així: un moixó, un moixonet, un ‘mixó’. 

L’hiperònim, és a dir, el mot de significat genèric és l’ocell. Per tant, tot són ocells, però els ocells de mida petita també són moixons, per exemple, un pardal, una cadernera, un passerell, etc. En terres de Ponent dels moixons també en diuen pardals, com a nom genèric.

Però vet aquí que als llibres i contes de la canalla el moixó no apareix per enlloc, tot són ocells i, naturalment, tothom, escola inclosa, parla d’ocells de totes les mides. Doncs aquí un ocell petit és un moixó. El reivindico. 

El meu padrí caçava moixons amb paranys, amb teles i reclams, i després la iaia els plomava i feia l'arròs de moixonets. Però un cop va caçar un esparver. El va fer dissecar amb les ales esteses i el va plantificar davant la porta de la meva cambra. Encara hi somnio amb la bèstia!

🎦   ELS OCELLS, d’Alfred Hitchcock

EUA, 1963. Doblada al català.

Una parella que s’acaba de conèixer es troba al mig d’un escenari impensable. Els ocells (de mida considerable tots) ataquen els habitants de Bodega Bay (Califòrnia), sense cap motiu aparent. 

Com en sabia Hitchcock d’enganyar-nos i de fer-nos patir amb el seu suspens!

Si ara fessin una nova versió seria espectacular, amb els nous efectes especials, però em quedo amb Hitchcock, perquè recordo que ens va impressionar moltíssim quan es va estrenar.

Quan veiem un seguit de moixons als fils de l’electre sempre recordem la pel·lícula i sense pensar-ho diem: los pájaros!

Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=towd2xnkd9U

—Goita, noi bufó, quina pila de caça! Oi que t'agrada s'arròs amb moixonets, caronet des meu cor? Jo ja m'hi tinc ¡ai festa!

Joaquim Ruyra (La parada, 1919)

LA CAYETANA

Quan jo era petita tenia una nina que es deia Cayetana. Ves quin nom de nina! És l’única personeta que he conegut amb aquest nom al llarg de la meva vida. Tenia els cabells rossos i era alta, molt prima i molt morena, una mena de Barby antiga. Era inflexible, ni cantava ni plorava, no se li donava corda per fer res i semblava un pal d’escombra, però jo me l’estimava!

Els meus fills també hi van jugar i, naturalment, la van acabar de destrossar. La meva pobra nina tenia un ull a la virulé, li faltaven cabells, un dit, un bocí de nas i la roba estava tota esfilagarsada. La vaig mantenir fins no fa pas gaire, però un dia vaig pensar que havia de passar pàgina, que si el nom de Cayetana ja no circula pel meu entorn a hores d’ara, ja no ho farà. 

I ara resulta que és un nom molt habitual al barri de Salamanca de Madrid, perquè fins i tot de la manifestació de protesta que acaben de fer se’n diu la Mani de los Cayetanos. Deu ser que dir-se així és molt xupiguai. Pobrets, estan cansats de ser a casa. Ja em sap greu! 

El Barri de Salamanca, que es diu així en honor al seu constructor, José de Salamanca, ha estat tradicionalment de la dreta més dretana, i ara han dit prou, sobretot perquè és una gent que està acostumada a manar. Des de la Reconquista que manen! És molt dur no poder anar a la Sierra!

🎦  DEL ROSA... AL AMARILLO, de Manuel Summers

Espanya, 1963, Concha de plata del festival de Sant Sebastià.

Dues històries d’amor. Un primer enamorament, el color rosa, amb dos nens de la mateixa colla que juguen al barri de Salamanca de Madrid. I una parella de vells en una residència, el color groc. Dues etapes de la vida. 

Tot i que es tracta de cinema dels anys 60 és interessant per conèixer l’estil de vida dels joves d’aquell temps, salvant el barri, naturalment!

Tràiler: https://www.youtube.com/watch?v=1CcrKFrr-9o

Ai aquells ulls de cristall
de les nines oblidades
en el fons del fons del mar!
Ai aquell cementiri de coral
ple de joguines de nàufrags!

Josep M. de Sagarra (Àncores i estrelles, 1936)